Ca l’Escolà i Ca l’Espitaler (o Hospitaler) són dos noms de casa que, fins fa ben poc, era la manera com els cabanencs anomenaven les famílies Terrats i Pijoan. Els llibres parroquials ens ajuden a conèixer l’origen i l’antiguitat d’aquests noms de casa.
Família Terrats: Ca l’Escolà
«Escolà» és una persona, especialment jove, que serveix en els monestirs i les esglésies per a ajudar a missa i altres ministeris de l’altar.
Quin pot ser l’origen del nom de la família Terrats? Hi ha referències des de fa 200 anys.
El 31 de desembre de 1823, es va celebrar un casament doble entre germans: 1. Josep Monicoy Pedragós (* 24/10/1803) es casava amb Magdalena Massot Pijoan (*26/11/1799), filla de Silvestre Massot Azemar i la seva primera esposa, Caterina Pijoan Cortada 2. Jaume Massot Pomés (* 3/1/1808), fill de Silvestre Massot Azemar i la seva segona esposa Maria Pomés Marunys, es casava amb Maria Monicoy Pedragós (*22/9/1799)
El registre ens dona algunes dades interessants: • Les edats dels nuvis: 20 i 24 anys, en el cas de Josep i Magdalena, la primera parella; i 16 anys (no complerts) i 24 anys, en el cas de Jaume i Maria, la segona parella. Un fet habitual quan se celebrava un casament doble. • Els testimonis de les dues parelles van ser: Joan Martí, mestre de deixebles, i Josep Terrats, escolà.
Possiblement aquest Josep Terrats, escolà, sigui Josep Terrats Puig (Cabanes, 1810-1888), avantpassat dels Terrats actuals, que llavors tindria 13 anys i devia ser l’escolà de la parròquia.
Cal tenir present que no trobem cap Terrats a Cabanes fins l’any 1779 quan Felicià Terrats Domènec, avi d’aquest noi escolà, va arribar al poble per fer-se càrrec de la masoveria del mas del Porxo de la família Romaguera.
Família Pijoan, ca l’Espitaler o Hospitaler
«Espitaler o Hospitaler» és la persona que té cura d’un hospital.
El nom “hospitaler” segurament es deu a què els Pijoan treballaven a l’hospital de Cabanes. Es troben referències des de mitjans del segle XVIII.
El 23 de juliol de 1792, la família Massot-Pijoan havia fet un casament doble, en aquest cas entre els pares vidus i els seus respectius fills. Els registres parroquials ens avalen la tasca dels Pijoan com a hospitalers: 1. Miquel Massot, vidu de Magdalena Azemar, es casava amb Caterina Cortada, vídua de Jaume Pijoan 2. Silvestre Massot Azemar (*30/12/1776), fill de Miquel, es casava amb Caterina Pijoan Cortada (*19/7/1780), filla de Caterina
Gràcies als llibres parroquials sabem: • L’edat de la parella jove: 16 anys, en Silvestre i 12 anys, la Caterina. No van ser pares fins l’any 1799. • Un dels testimonis dels dos enllaços va ser Vicenç Pijoan Vicenç, hospitaler, qui devia haver «heretat» el càrrec del seu pare, Jaume Pijoan Lassus. ◦ Vicenç Pijoan, batejat el 19/7/1764, era fill de Jaume Pijoan Lassus, hospitaler de Cabanes, i de Magdalena Vicenç Nadal, de Vilarnadal (casats el 1761). Possiblement Jaume Pijoan fos el primer Pijoan que va accedir al càrrec d’hospitaler. Els Pijoan que encara viuen al poble són descendents de Jaume Pijoan Lassus, el primer hospitaler documentat.
Al llarg de la seva vida, Pere Serra i Prim va deixar constància escrita de les seves vivències familiars, del que passava al seu entorn i també d’alguns dels episodis que van marcar la política de l’època.
Com a paborde de l’església, ens ha transmès un bon testimoni de les pràctiques religioses del poble, dels capellans que regien la parròquia i de les obres que es feien al temple.
La seva llibreta de memòries és un valuós document per conèixer detalls de les guerres carlines en terres empordaneses i descobrir la història i els fets viscuts a Cabanes durant el segle XIX.
Un rentador és un espai habilitat per rentar la roba. Antigament poques cases tenien safareig propi i menys aigua corrent. Per això, a la majoria de pobles hi havia un safareig públic o, si més no, s’habilitaven els marges de rius i recs per facilitar la tasca de fer la bugada. Aquesta feina, llarga i feixuga, convidava a la conversa però també a la xafarderia. D’aquí ve l’expressió fer safareig.
Cabanes mai ha tingut un safareig públic, el projecte de safareig iniciat el 1960 va quedar en no res, però sí que abans d’aquesta data, per facilitar la feina de les bugaderes, l’Ajuntament s’havia encarregat d’adaptar uns espais amb llosses inclinades a les vores dels recs que travessen el poble. També s’anava a rentar a la Muga, especialment, quan es tractava de peces molt grans o quan calia rentar coves plens de la llana dels matalassos.
Encara ara, al rec del Senyor, es conserven les restes de dos rentadors públics, un a l’entrada del poble, davant del portal de can Carreras, i l’altre al camí del cementiri. També n’hi havia hagut a la zona del Pedró i en diferents punts del carrer Canal. Aquests rentadors es degueren construir a principis del segle XX i van ser utilitzats fins als anys 60 del segle passat. Antigament també s’havia rentat en un rec de l’entrada del poble com ens mostra una fotografia de l’àlbum Rubaudonadeu.
A mitjans del segle XX, ja eren moltes les famílies que gaudien de safareig propi. L’aigua l’obtenien dels pous que obrien als baixos de la casa o al pati. Els propietaris dels horts del camí de la Bassa, aprofitaven l’aigua del rec del Molí que els arribava directament a la seva finca per mitjà d’una canonada. D’aquesta manera no solament regaven l’horta sinó també omplien el safareig que tots tenien al final de l’hort, al costat del camí. Encara ara se’n conserva algun d’aquests safareigs. Molts anys enrere, una canonada portava aigua de la bassa del molí fins a la Fruitareda i el jardí de can Carreras. Així regaven les dues finques i omplien el gran safareig del jardí.
El buidat de totes les actes del Ple Municipal possiblement ens donarien una bona informació de la construcció dels rentadors públics. Ara mateix tenim coneixement d’aquests:
Entrada al poble. Rec situat just davant de la Creu. En resta la foto de Josep M. Cañellas, de l’àlbum Rubaudonadeu (1888-1889) que ens mostra unes dones rentant i pilons de roba al seu costat.
Rec del Senyor
Davant del portal de can Carreras.– Encara s’hi conserva l’escaló d’accés i la llosa. Era un petit rentador, per a dues o tres persones. Fins ara no s’ha trobat cap referència a la seva construcció.
Des del carrer Escudellers fins al petit pont d’accés a un camp.– S’hi accedia directament des del camí que va al cementiri i, a l’estiu, quedava protegit per l’ombra d’uns plàtans. Segons l’acta del Ple del 28 de gener de 1917, els arbres es plantarien el dia 2 de febrer, uns mesos abans de la construcció del rentador que va ser acordada a primers de juliol del mateix 1917: … el Presidente expuso a la Corporación que podrá principiar de construir el lavadero en el Poral del Sr. según está consignado en presupuesto … Encara s’hi poden veure les lloses, molt deteriorades.
Rec del Molí. Es conserva el Plano topográfico del canal a través de la población (1952) de l’aparellador R. Castells Torrent (190×32 cm) on hi s’hi poden veure dos rentadors, els quals van desaparèixer quan es va cobrir el rec del Molí i es va urbanitzar el carrer Canal.
Carrer Canal, cantonada carrer Tetuan, davant del Casino.– S’hi accedia amb una petita escala.
Carrer Canal, poc abans d’arribar al carrer Sanitat.
Abans del 1950 també hi havia hagut un baixant amb rentador davant l’actual dispensari.
El Pedró. Des que es va urbanitzar l’espai del Pedró van desaparèixer el rentador i el mateix rec. Es desconeix la data de construcció del rentador que és anterior al 1916. Al Ple de l’Ajuntament de Cabanes del dia 23 de gener de 1916 s’acordà que, en motiu de la Festa de l’Arbre del dia 2 de febrer, es plantarien dos plàtans i una acàcia al rentador públic anomenat del Portal d’en Brugat i tres acàcies a la placeta de davant del cementiri catòlic. El dia 28 de gener de 1917 el Ple va acordar que tornarien a celebrar la Festa de l’Arbre plantant dos plàtans al rentador públic anomenat Portal d’en Brugat (Pedró) i els que fossin necessaris al rentador del Portal del Senyor.
1960. Es proposa la construcció d’un safareig sobre el rec del Molí. Estaria situat al carrer Dos de maig, a la bifurcació propera al transformador de la Hidro-Eléctrica del Ampurdán, al costat de l’hort de Joaquim Gimbernat Bascu. El projecte de l’obra, valorat en 103.426’05 pts., va ser redactat per l’arquitecte Joaquim M. Masramon. La construcció estava justificada per l’augment de població dels últims tres anys – el cens municipal que el 1950 era de 482 havia augmentat en 250 -, una població que vivia en edificacions poc condicionades i sense servei d’aigua corrent.
1960, 25 de juny: Dada cuenta del acuerdo de la Excma. Diputación Provincial del 22 abril ppdo., por el que se acordó conceder a esta Ayuntamiento la ayuda técnica para la redacción de un proyecto de construcción de un Lavadero consistente en un 50 por ciento, esta Corporación municipal se compromete al pago del otro CINCUENTA por 100.
1960, 11de juliol: … Aprobar en principio el proyecto de obras sobre construcción de un lavadero público, a emplazar sobre el cauce del canal del molino, en la bifurcación de la calle Dos de mayo, limítrofe con el huerto de Joaquín Gimbernat y la calle citada …
1961, 25 de febrer: El projecte ha passat a informació pública sense cap reclamació, però degut a la manca de pressupost, l’ajuntament demana que la Diputació l’inclogui dins el pla del 1961.
Aquesta frase que sovint es fa servir per reivindicar el paper de la dona en determinats moments històrics, avui, diada del 8 de març, és perfecta per encapçalar el llistat d’una colla de cabanenques que entre 1870 i 1939 van començar una nova vida lluny de casa. Algunes només amb el marit, d’altres amb criatures ben petites, es van embarcar cap un destí desconegut i la seva tasca va ser fonamental per tal que la família s’integrés al nou país i prosperés econòmicament. De la quarentena de veïns de Cabanes que, entre 1870 i 1920, van embarcar cap a Amèrica buscant una vida millor i dels que van marxar l’any 1939 fugint de la repressió franquista, fins ara s’han localitzat 13 dones, cadascuna d’elles amb les seves vivències i dificultats.
El 8 d’octubre de 2021 es complien 600 anys de l’aiguat que, tal com descriu un llibre de l’administració del Comtat d’Empúries: «fou en Empurda tant gran diluui daigues que …. derruï e sen mana tot lo lloch de Cabanas». Per aquest motiu, el divendres 22 d’octubre, amb la col·laboració de l‘Institut d’Estudis Empordanesos, va tenir lloc, a la Sala El Sindicat de Cabanes, una taula rodona en la qual els ponents ens parlaren dels efectes de l’aiguat als entorns de la Muga, el Fluvià i el Ter i del que pot suposar el canvi climàtic per a l’Alt Empordà.
Hi van participar: Antònia Gimbernat, pel municipi de Cabanes; Albert Reixach, per l’entorn de la Muga; Marisa Roig, per l’entorn del Fluvià; Salvador Vega, per l’entorn del Ter i el climatòleg Marc Prohom. Anna Maria Puig s’encarregà de moderar el debat.
Després d’una introducció sobre els aiguats de Cabanes, l’Albert, la Marisa i en Salvador ens van parlar dels principals episodis d’inundacions que es documenten al nord-est de Catalunya, de quins tipus d’inundacions hi ha i de com ens afecten cadascuna. L’Albert i la Marisa van descriure els tipus de fonts documentals que ens permeten resseguir els aiguats i la Marisa i en Salvador ens explicaren quines mesures i estratègies tenien les comunitats pageses de cara a evitar o, al menys pal·liar, els efectes dels aiguats. Finalment l’Antònia va descriure què van suposar per Cabanes l’aiguat de 1421 i també el de 1784. L’acte va acabar amb la intervenció d’en Marc que ens explicà les principals característiques del canvi climàtic a l’Empordà i del que ens diuen les projeccions del canvi climàtic sobre els extrems de precipitació.
L’aiguat de 1421 afectà tot l’Empordà, però també les conques del Fluvià i el Ter. Poca cosa sabem del que va passar a Cabanes, només en tenim quatre referències i una suposició …
En el segon full d’un llibre de l’administració del Comtat d’Empúries, del temps de Berenguer Pla, notari de Castelló d’Empúries, que comença el 13 de juliol de 1421, es diu que a Cabanes l’aiguat … Derruí e sen mana tot lo lloch de Cabanas en que estauen ultra sexanta fochs e noy romas res, mori molta gents, perderen tots los bestiars, viures y bens, les gents quis restauraren, restaurarense a la torra de Cabanas... Font: Revista de Gerona : (Literatura-Ciencias-Artes) : Tomo IV Año V Número IX – 1880 septiembre 1, pàg. 24
Un esborrany de carta, escrit el 1716, en la qual els veïns de Cabanes demanen que la Torre no sigui enderrocada, ens descriu un aiguat que és molt probable que sigui el de 1421 i altres que es van anar produint fins el 1715 [Fons ANC-1187 Can Carreras d’Empordà]. Es desconeix si la carta finalment es va enviar. El destinatari devia ser Francesco Pio di Savoia Moura Corterreal y Moncada, marquès de Castel-Rodrigo (Milà, segle XVII — Madrid, 1723), capità general de Catalunya (1715-1719) i (1720-1722) qui, finalitzada la Guerra de Successió, el 4 de gener de 1716 publicava l’edicte del rei sobre la demolició de fortaleses del Principat, amb la prohibició expressa d’aixecar nous edificis militars. Es puntualitzava, però, que en cas que algun castell no hagués de ser aterrat, se n’informaria convenientment. L’esborrany de carta es troba a l’ANC, dins el Fons de Can Carreras d’Empordà, possiblement perquè Francesc de Carreras i Raguer, governador del comtat d’Empúries, capità d’infanteria i militar destacat a les guerres de finals del segle XVII i a la Guerra de Successió, estava ben relacionat amb les autoritats i ell devia ser l’encarregat d’assessorar el veïns i de fer arribar la carta al Capità General. L’esborrany en una format semblant a les actuals instàncies comença explicant el contingut i les exigències del decret. Tal com es demana a al decret, el text descriu com és la força de Cabanes i detalla uns quants aiguats, en els quals la torre ha estat utilitzada com a refugi. El text acaba amb la corresponent “súplica” i el compromís que les fortificacions només s’utilitzarien com a defensa davant els aiguats.
Exmo. Sr.Inseguint lo Real ordre de VE de 4 janer 1716 en que ordena y mana que tots los Castells murallas # [obehint primer al dit R. ordre] Com narra en lo dit Real ordre sian demollits per tot lo pnt mes de mars de dit any # [o, entregar a VE y per escrit, la cituatio y calitat de dits edeficis, peraque informats delas sircunstantias pugan resoldrer si convindra demolir o mantenir] el lugar lo lloch de Cabanas y sos particulars, supliquen a VE perque endit pnt lloch se troba un Castell de pedra picada, ab partida de murallas part de pedra y part de paret de terra # [molt dolentas y part de casas que confrontan y servexan de muralla] las altres portals, la qual torra serveix y ha servit, en particular lo any … … vingue un aigat ÿ sen aporta que se encontren dos rius junts anomenats la muga y llobregat y altro riu petit ques anomena ricardell, los quals tres rius anundaren totas # [las casas de] est poble de Cabanas y se troba ab nota en la Secrestia de dita Isglesia, que sols se salvaren los que tingueran temps de recullir de en dita Torra que vui es y permanex – aixi mateix experimentara # [los habitants de dit lloch] los demes anys, y en particular lo any … … que vingueran los dits rius y los particullars dedit poble, que vuy molts de ells vihuan corregueran a tancar los portals, y no pugueren resistir; entra endit poble dit aigat pasant per los Carrers y Casas alsant dels Cellers las botas de vi enlo aire- y seguidament- altres anys vingueren dits rius entrant la gran moltitut de aigua dins # [dit poble] y la Isglesia parroquial de dit lloch poble, arribant un palm més alt del Sacrari y Reserva ÿ en lo los demes anys y en particular los anys 1714 i 1715 venir dits aiguats y aver tambe de farrar benforts dits portals.Del qual oferix dit lloc ÿ particulars de Cabanas donar plena prova a VE de tot lo sobredit, ÿ sent de la forma dita suplica postrats tots los dedit poble de Cabanas als peus de VE ab tot rendiment suplican tinga abe, en que dit Castell y muralles sien mantingudes, sols per dit effecta, de resguart per las vingudas dedits aiguats, o, avingudas de rius, tansolament, y en cas dita torra y murallas haja de … mantenir en de servey del Rey nostre Sr. que Deu … no preten dit lloch mantenir aquellas, si sols per la defensa sola de ditas avingudas del rius
L’Arxiu Diocesà de Girona fa esment a l’aiguat en un document o notícia encapçalat per aquesta descripció: Joan Valls, de Cabanes, afectat per una inundació en que ho ha perdut tot (1421) ADG Llibre: Q-3 (1411-1442) full: 78v
Destrucció del mas Maymó. El 15 d’agost de 1425, Joan Maymó, senyor útil del mas Maymó, i l’abat de Vilabertran, Antoni, signaven la “Reducció de la servitut de Homens y Donas” davant el notari Antoni Font de Peralada, a fi d’evitar la pèrdua del domini útil pel fet de no habitar al mas ni treballar les terres.
… per lo gran Dilubi de aÿguas avia vingut en lo any 1421, lo lloch de Cabanes, y altres llochs del Empordà, també trobà dirruit y espatllat los Mas Maÿmo junt ab las terras de dit mas quant ell vingué de la Isla de Sardenÿa ahont habitaba. Per lo que suplicava que se li fes la sobredita reduccio ab promesa, que dins sinch anÿs tornaria redificar so sobredit mas … A: Arxiu des Actes se troban trets en est any 1758. Llibre dels actes del patrimoni de Vicenç Puig Casadevall, prevere, començat el 15/4/1758 (ANC1-1187-T-11)
Cal suposar que l’aiguat també afectà les edificacions i les cases de l’entorn de Cadins. Narcís Puigdevall explica que l’església del monestir restà intacta, però que no se sap què va passar amb l’abadia i amb les cases del veïnat adjunt. Sigui com sigui, el perill d’inundacions va ser una de les causes, sinó la més important, del trasllat de la comunitat a Girona, l’any 1492.
A totes les poblacions s’hi apleguen unes quantes famílies que durant llargs períodes de temps, per la seva situació econòmica i social, han ocupat els llocs clau des d’on han determinat el desenvolupament del municipi. Amb el temps, aquests llinatges han bastit els edificis singulars que, encara avui en dia, marquen empremta dins el teixit urbanístic dels nostres pobles i, alhora, són les famílies que ens ofereixen més informació documental. Prenent com a punt de partida la descripció dels grans casals de Cabanes, alguns encara ara ben conservats, i d’altres malmesos o ja desapareguts, el llibre ressegueix l’origen i les vivències de les famílies que hi van viure i els lligams que es van establir entre les diferents nissagues alhora que ens desvetlla petites històries i anècdotes del municipi i de l’època. Després d’un apartat dedicat als orígens del poble, amb el recull cronològic d’alguns documents que donen fe de la seva existència des de fa més de 1000 anys, aquest llibre segueix un itinerari a través de diversos indrets i carrers per descriure els diferents casals i la genealogia, fets, i anècdotes de les famílies que els van aixecar i mantenir, algunes documentades des dels segles XIII i XIV. Les descripcions, entre poètiques i realistes, que Montserrat Vayreda va dedicar a Cabanes dins la seva obra «Els pobles de l’Alt Empordà», publicada per primera vegada el 1979, ens acompanyen a l’inici de cadascun dels capítols.
Fill de Salvador Gil Jacas i Dolors (Lola) Argelés Puig, casats a Cabanes el 24 de juliol de 1932, Juan Gil va néixer a Barcelona l’1 de juliol de de 1933.
Dolors Argelés Puig havia nascut a Cabanes el 26 d’abril de 1913. Era filla de Joan Argelés Montcanut, jornaler de Terrades, veí de Vilarig, i de Francesca Puig Roura, de Cabanes, casats el 1902. Els seus avis paterns eren Joan Argelés Coll de l’Estela i Rosa Montcanut Callís, de Sant Llorenç de la Muga (casats el 1864) i els avis materns, Bartomeu Puig Capallera, natural de Vilarig i domiciliat a Cabanes i Francesca Roura Cantenys, vidua de Cabanes (casats el 1881). Salvador Gil, fill d’Antoni Gil Soler i Àngela Jacas, era de Barcelona. Quan es van casar Salvador tenia 25 anys i ja era caporal mecànic d’aviació i Dolors tenia dinou anys.
Durant la Guerra Civil, Salvador Gil, el pare, va ser oficial d’aviació de l’exèrcit republicà. El germà de la seva mare, Josep Argelés Puig (Cabanes, 1905 – Barcelona, 1980) també va estar relacionat amb les Forces Aèries de la República Espanyola.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El 1939 la família, per evitar represàlies, va decidir marxar a França, primer el pare i el 13 de juliol de 1939 Juan hi va entrar per les muntanyes de Port Vendres fent el camí a peu acompanyat de la seva mare.
El 1940 Salvador, Dolors, el seu fill i l’àvia Àngela Jacas van sortir de Burdeos (Gironde, Francia) amb el vaixell Lasalle i van arribar a Puerto Plata (República Dominicana) el 23 febrer de 1940.
Salvador i Dolors van tornar a Cabanes en 1956, i van muntar una granja de pollastres. El 1958 la mare va morir als 44 anys i va ser enterrada al cementiri de Cabanes. El 1962 el pare va posar a la venda la casa de Cabanes i es va traslladar a Barcelona on va morir el 1985. Juan però, es va quedar a la República Dominicana on ha estat reconegut per la seva tasca com a enginyer i per la seva implicació social al país que el va acollir.
Juan es presenta ell mateix amb aquestes paraules:
Soy descendiente de Dolores (Lola) Argeles Puig, hija de Juan Argelés Moncanut y Francisca Puig. Pasé parte de la Guerra Civil Española ahí [es refereix a Cabanes], y salí por la frontera a pie con mi madre en julio 1939. Mis padres volvieron a Cabanes en 1956, montaron una granja avícola y mi madre murió y está enterrada ahí des de 1958.
Es autor d’un bloc on sota el títol Yo: el hijo de Dolores Argelés (dilluns, 3/1/2011) fa un repàs de la seva infantesa i de la seva sortida cap a l’exili quan acabava de complir els 6 anys.
El 13 de julio de 1939 salimos mi madre y yo junto a un grupo de mujeres y niños al exilio desde Cabanes, llegamos el 15 a Port Vendres en Francia y más tarde tomamos un tren hacia Burdeos para reunirnos con mi padre, prisionero en el campo de concentración, primero en Argeles Sur Mer y después en Gurs para tomar el barco que nos llevaría a República Dominicana.
Recién el 1 de enero de 1940 mi padre logra salir de Gurs, se escapó de un tren en marcha y logró reunirse con nosotros en las oficinas del SERE, en Burdeos.
El 30 de enero tomamos el vapor La Salle en Burdeos rumbo a Santo Domingo.
El 23 de enero de 1940 llegamos a Puerto Plata, seguimos por tren a Navarrete y en camioneta del ejército a Dajabón.
També recorda la conversa que va tenir a Barcelona, el 1999, amb el seu cosí Sergio Argelés …
Durante la visita que le hice, hablando de la familia, terminamos hablando de mi madre que está enterrada en Cabanes, su pueblo natal, en donde él mantiene la casa de los abuelos que heredó.
Me contó que la tumba de mi madre, las veces que había ido al cementerio a ver la tumba de los abuelos, la había encontrado siempre con flores frescas. Me sorprendió sobremanera la noticia, a tal punto que comencé a investigar.
Descubrí que una señora, llamada Alegri, que en su niñez, cuando mis padres regresaron a Cabanas (1956), la acogieron y cuidaron en vista de la precaria situación de sus padres, se había tornado en la fiel cuidadora de sus restos por más de 41 años, desde 1958 hasta 1999″.
… i el seu pas per l’escola i la universitat. Ell volia estudiar enginyeria aeronàutica, seguint les passes del seu pare, però les circumstàncies el van portar a obtenir el títol d’enginyer civil, una activitat en la que ha destacat al llarg de la seva vida professional i de la que ens parla en la següent entrevista.
Entrevista a l’enginyer Juan Gil (YouTube, 29/8/2019)
Ressenya de l’entrevista:
Juan Gil Argelés, nacido el 1ro de junio de 1933 en Barcelona, España. A los 7 años de edad tuvo que emigrar de su país natal debido a la guerra civil española dirigido sin saberlo a la Republica Dominicana. A sus 16 años de edad entro a estudiar ingeniería civil en la Universidad de Santo Domingo donde culmino sus estudios en octubre de 1954.
Paso a formar parte como Encargado de la coordinación de los trabajos de campo de la empresa Mendoza y Armenteros, Estudios Hidraulicos (Mendar), la cual cumplimentó acuerdos para la asesoría en el desarrollo de programas de Evaluación y Aprovechamiento de los Recursos Hidráulicos del país.
En febrero de 1954 tomó unas cátedras del Cursillo de Prospecciones Geofísicas, dictado por el padre Jesús Emilio Ramírez, S. J., director del Instituto Geofísico de los Andes colombianos. En esa condición, otra de las atribuciones prioritarias que se le asignaron en la empresa fue la de coordinar y poner en ejecución los primeros programas de Prospecciones Geofísicas dedicadas a la Ingeniería Civil en la Rep. Dominicana.
Como Encargado de los trabajos de campo, sus funciones principales se circunscribieron a la coordinación de actividades de áreas de Topografía, Prospecciones Geofísicas, Sondeos Mecánicos, Aforos de Ríos, Medida de arrastres, instalación y mantenimiento de pluviógrafos y estaciones meteorológicas y Coordinación de recorridos técnicos de los Asesores Internacionales de ese Programa, para la determinación de los sitios de presas de las mas importantes presas de la República Dominicana.
Hijo de Salvador Gil Jacas y de Dolores Argelés. Tras la guerra civil española, sus padres se exilian a la República Dominicana. Llega a Puerto Plata en febrero de 1940, acompañando a sus padres y a su abuela paterna (Ángela Jacas), a bordo del barco Lasalle. Lugar de partida: Burdeos (Gironde, Francia) Lasalle (barco de vapor) Medio de transporte: Barco. Fecha del evento: 1940-02-23. Lugar asociado a la fecha: Puerto Plata (República Dominicana)
Mecánico. Casado con Dolores Argeles. Se exilia a la República Dominicana tras la guerra civil española. Llega a Puerto Plata (Rep. Dominicana) con su esposa, su hijo (Juan Antonio) y su madre (Ángela Jacas) a bordo del barco Lasalle en febrero de 1940. Lugar asociado a la fecha: Burdeos (Gironda, Francia) Lasalle (barco de vapor). Medio de transporte: Barco. Fecha del evento: 1940-02-25. Lugar asociado a la fecha: Puerto Plata (República Dominicana)
Tot i que a finals del s. XIX i principis del XX sortir a l’estranger no era tan fàcil com ara, sabem que una bona colla de cabanencs van anar a Amèrica. Alguns només va ser per una temporada però d’altres hi van arrelar i ja no es van plantejar de tornar a casa.
De tots ells, uns quants hi van anar forçats com a soldats o com a refugiats polítics:
Carme Aguer (Cabanes,1910-Béziers,2003). Filla de Josep Aguer Sabater, de Cabanes i Margarida Ginestera Pagès, de Peralada, va néixer a Cabanes el 18 de gener de 1910. No existeix cap document que ho avali però és possible que a principis de la guerra civil, l’agost de 1936, es casés a Cabanes, amb Casto Juan Santos (Elda-Alacant,1904-Hérault,1944), sense l’aprovació de la família. El 1937, Casto s’integrà a l‘Institut de Carabiners i el 1939 es van exiliar a França i es van establir a Magalas, un poble prop de Béziers al departament d’Hérault, on van néixer tres filles. Casto va ser assassinat per soldats alemanys, à Puissalicon (Hérault), el 20 d’agost de 1944, pocs dies abans de l’alliberament de Béziers. Essent civil es va trobar al mig d’un intercanvi de foc entre resistents i soldats de la Wehrmacht. Una estela situada a la carretera entre Magalas i Puissalicon porta el seu nom, junt amb el dels companys massacrats. Des de l’any 2014, cada any s’organitza una cerimònia per retre-los un homenatge.
Les familles fidèles à la mémoire. Souvenir tragique du 20 août 1944. Les familles Santos et Sopéna près de la stèle entourent le maire. Le petit journal, 23/8/2021
Vegeu també: Sylvain Sopena – Casto o Gaston Juan Santos.Né le 4 février 1904 à Elda (province d’Alicante, Espagne) ; mort à Puissalicon (Hérault) le 20 août 1944 ; ouvrier agricole.
D’altres, durant uns anys, van residir a Amèrica portats pel seu esperit aventurer com seria el cas d’Antoni Ribas
El 1903, amb 22 anys, va abandonar els estudis i va anar a Amèrica. Després de passar un temps a Mèxic es va desplaçar per diferents països de l’Amèrica del Sud fins que essent a l’Argentina el van avisar que el seu pare estava molt malalt i que havia de tornar a casa. El pare va morir el 25 de febrer de 1914, per tant podem suposar que degué residir uns 10 anys fora de casa.
A banda del seu esperit aventurer també cal tenir present que potser no es trobava sol del tot. Des del 1868 i el 1875, a l’Argentina hi vivien els metges Felip i Josep Solà Vidal que eren fills d’una germana de la seva àvia i des del 1895 també hi vivia Josep Pagès Dalmau amb qui hi havia relació familiar per la banda dels Conill. Altres veïns de Cabanes també residien a l’Argentina
Molts d’altres es van engrescar a fer el viatge per qüestions familiars, laborals o econòmiques:
Antoni Aguer Oliva (Cabanes, 1881-Salt, 1949). Ja casat i pare d’un nen, va marxar una temporada a Cuba. No hi va passar massa temps i aviat va tornar a casa. Aproximadament devia ser entre 1915 i 1920.
Vicenç Badet Oliveres (Cabanes,1889), fill de Pere Badet Maurici, de Cabanes, i Isabel Oliveras Pagès, de Masarac, Vicenç va néixer a Cabanes l’any 1889. Sembla que va marxar a França per evitar ser cridat a files per participar en la guerra d’Àfrica. Quan el 1910 van cridar la seva quinta es desconeixia el lloc de residència d’ell i dels seus pares. Es creu que va morir a França.
Joaquim Buscató Albert (Cabanes, 1871-Mèxic, 1930) Fill de Joan Buscató Cabruja, de Cabanes i Maria Albert Pey, de Pau. Va arribar a Veracruz (Mèxic) l’1 d’abril de 1905. El 1920 v a viatjar a Espanya. Queda constància que el 14 de maig, essent un comerciant de 45 anys solter i resident a Mèxic, fa el viatge de Nova York a Barcelona i el 17 d’octubre de 1920 arriba a Nova York, des de Barcelona, en les dues ocasions amb el vaixell P de Satústregui. El 1927, 28 i 19 passa la frontera de Mèxic a Estats Units possiblement per qüestions laborals. Va morir de càncer a l’Hospital Francès de Mèxic, l’any 1930. Era solter
02/06/1927 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco.
25/07/1928 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco. Amic: Eliseo Martínez
17/06/1929 arriba a Douglas Arizona USA. Empresari: Manuel Suárez
Trinitat Gimbernat Teixidor (Cabanes, 1897-St. Adrià del Besós, 1986). Va sortir cap a Mèxic el 1919, pocs dies després del seu casament amb Modest Puigdevall que ja feia un quan temps que hi vivia. Allà hi van néixer tres dels seus quatre fills. La família va tornar a Catalunya el 1929.
Modest Puigdevall havia nascut el 1883 a Canet d’Adri (Gironès). Amb només 9 anys, va marxar sol cap a França on va viure uns anys. El 1906 va anar a Cuba on va residir 2 anys fins que va tornar a França. El 1911 va marxar a Mèxic on acabarà obrint un restaurant de cuina francesa. Va ser el 1919 en un viatge a Figueres que va conèixer Trinitat Gimbernat, la que seria la seva segona esposa.
Josep Municoy Maurici (Cabanes, 1865-?). Fill de Francesc Municoy Hortensi i Llúcia Maurici Campins, el 1885 es va casar a Cabanes amb Maria Fortià Palé, filla de Pere Fortià, de Cabanes, i Magdalena Palé, de Rabós. El 1886 van tenir una filla, M. Carme, nada a Cabanes on va morir a cap d’un any, Entre 1888 i 1891 degueren marxar cap a Uruguai on van néixer almenys tres fills:
José(1892) José Municoy Fortià es casà amb amb Maria Carmen Sarmiento i es van establir a Buenos Aires, Argentina, on van néixer almenys 2 fills, Hilda Nélida (nada el 1913 i batejada el 1918) i Hugo Omar (nat el 1921 i batejat el 1922). El 1956 Hilda va contraure matrimoni a Argentina.
M. Isabel(1898). Se sap que mantenia contactes amb els seus cosins de Cabanes.
Eduardo(1900). Es podria haver casat amb una dona anomenada Hilda Nélida. Pels registres d’immigració podem saber que el pare i els dos nois, citats com a empleats o comerciants, viatjaven sovint amb vaixell entre Buenos Aires i Montevideo. No s’ha trobat cap relació amb els seus cosins Municoy-Gimbernat establerts a Argentina.
Dolors Resta Giralt (Cabanes,1892-?) Filla de Josep Resta Bonavia, ferrer, natural de Mollet de Peralada i veí de Cabanes i de Marcel·lina Giralt Tuébols de Cabanes, casats el 27/5/1891. El 30 d’agost de 1926, Dolors es va casar amb Francisco Pérez, a Quemados de Marianao, La Habana. No es coneixen més dades.
Joan Sabater Puli (Cabanes, 1879-Cuba,?). Primogènit de Jaume Sabater Terrats (Cabanes,1847-1884) i Maria Puli Bertranpetit (Rocabruna,1852-Cabanes,1887), Joan Sabater va tenir dues germanes: Anna (Cabanes, 1881-Girona,?) i Consol (Cabanes, 1883-1884). Els pares van morir aviat quan les dues criatures que van sobreviure, Joan i Anna, només tenien 8 i 6 anys. El mateix any 1887, pocs mesos després de morir la mare, els dos germans van ingressar a l’hospici de Girona.
No se sap com va ser la infantesa de Joan, qui el 1907 vivia a Llagostera on es va casar amb Carme Solà Blanch, de Vidreres. El 1908, també a Llagostera, naixia la seva filla Maria i el 1909 la família emprenia el viatge a Cuba. Allà van tenir més fills i s’hi van establir definitivament. Els seus descendents viuen encara a Cuba. Maria Sabater Solà, la nena nascuda a Llagostera, es va integrar a Cuba però també va formar part del Centre Català de l’Havana.
El 1903 va iniciar el noviciat a la congregació de les Hermanas de la Caridad de Madrid i pocs mesos després reingressava a l’hospici de Girona, on va viure fins als 38 anys. El 1923 es va casar amb Climent Julià, d’uns 50 anys, que també estava a l’hospici des de petit i on va tornar després de ser ferit a la guerra de Cuba. Una vegada casats residien a Girona, al pis de l’Anna. El 1928 Anna ja era vídua i no sembla que hagués tingut fills.
Altres cabanencs que per motius no identificats van sortir del poble i es van casar a França.
Joan Pey Bonet (Cabanes,11/11/1895) el 26 d’abril de 1919 es va casar a La Palme, França amb Alfonsina Pibouleu
Raimundo Hortal Ferrer (Cabanes,19/3/1896) el 7 de maig de 1927 es va casar a St. Rafael, diòcesi de Fréjus, França amb Teresa Zacheno
Aniceta Soler Busquets (Cabanes,22/10/1899) el 5 de febrer de 1921 es va casar a La Palme, França amb Jaume Ferreres
A aquests hi hem d’afegir els cabanencs que, entre 1870 i 1920, van anar a l’Argentina on molts d’ells s’hi van establir definitivament. De moment no sabem quines van ser les seves motivacions, però curiosament de tota la colla més de la meitat tenien alguna relació familiar: germans, nebots, cosins, cunyats, … Cal suposar que entre ells hi degué l’efecte crida, el que sí està assegurat és que van mantenir el contacte com es pot veure en els registres parroquials i que es van donar suport, especialment en els primers temps.
Cabanencs que van emigrar entre 1870 i 1940 Més informació
Els cabanecs que coneixem i que van arribar a l’Argentina entre 1870 i 1920 els podem aplegar en diferents grups familiars:
Municoy. Grup format per tres branques: els tres germans Municoy Baldú, dos d’ells amb esposa i fills; Bartomeu Municoy Quera amb la seva esposa i dos fills i Josep Municoy Fortià i esposa que si bé van viure a Uruguai, un dels seus fills es va establir a Argentina.
Gimbernat. Grup constituït per 9 persones de dues branques. La primera branca constava de tres germans, l’esposa d’un d’ells i un nebot i a la segona hi havia dos germans i el marit i fill d’un d’ells.
Pijoan. Grup format pel matrimoni Pijoan-Serra i el sr. Josep Pagès que podria ser cosí o amic de la família. El matrimoni Aguer-Teixidor i el sr. Vicenç Sala Alegri també tenien lligams amb els Pijoan-Serra.
Pagès. Grup format per Josep Pagès Dalmau i el seu nebot Joan Salleras Pagès
1.- Famílies Municoy
Els Municoy Baldú (tres germans)
Frederic Municoy Baldú (Cabanes,1839-Argentina???). Entre 1871 i 1872, ell i la seva esposa, Joaquima Fortià Pou, van sortir cap a l’Argentina, acompanyats d’uns quants fills que devien tenir entre 1 i 11 anys, Anna, Joan, Joaquima i Francesc. Pel que s’ha trobat fins ara, ells serien els primer cabanencs que van arribar al nou país
Joan Municoy (Cabanes,1846-Argentina???). Possiblement va marxar entre 1871 i 1872, junt amb el seu germà. Tenia uns 25 anys i encara era solter.
Joaquim Municoy Baldú (Cabanes,1860-Argentina???). Era el petit dels germans i no va emigrar fins l’any 1894, junt amb la seva esposa Dolors Boadella Aiguaviva i el seu fill Francesc d’1 any, els dos nascuts a Rabós. En un cens del 1895 consta que viuen amb el seu germà Frederic i la seva segona esposa.
Bartomeu Municoy Quera (Cabanes,1865-Argentina,1931) Va sortir de Cabanes, el 1898, amb la seva esposa, Joaquima Gimbernat Pomés i dos fills de 6 i 1 anys, Josep i Miquel.
Josep Municoy Maurici (Cabanes,1865-Uruguai???) Va emigrar amb la seva esposa Maria Fortià Palé, entre 1887 i 1892, dates que es corresponen a l’enterrament d’un filla a Cabanes i el naixement d’un fill a Uruguai. El seu fill José Municoy Fortià, natural d’Uruguai, va residir a Argentina.
2.- Famílies Gimbernat
Els Gimbernat Prim (tres fills i un net de: Miquel Gimbernat Valls i Maria Prim Conill)
Lluís Gimbernat Prim (Cabanes, 1849). Se suposa que hi va anar aproximadament com els seus germans, però el 1901 ja se’l torna localitzar a Cabanes.
Vicenç Gimbernat Prim (Cabanes, 1858-?) El 1881 va anar a l’Argentina amb el seu germà Josep. El 1888 es va casar amb Margarida Serra de Cabanes.
Margarida Serra Hortal (Cabanes, 1865) Filla de Vicenç Serra Prim i de Ignàsia Hortal Terrats.
Josep Gimbernat Prim (Cabanes, 1862-Argentina, 1937) Va anar a l’Argentina el 1881, amb el seu germà Vicenç.
Lluís Vidal Gimbernat. Fill de Dolors Gimbernat Prim i Francesc Vidal Bonicoy i nebot dels germans Gimbernat Prim. Nascut a Cabanes, quan el 1909 es va casar amb Elvira Gol Sala ja vivia a Santa Fe.
Conrad Caula Gimbernat. Nascut a Cabanes el 1878, hi ha constància que el 1901 vivia a Santa Fe i sembla ser que s’hi va establir.
Els Gimbernat Pomés (dos germans, Gregori i Joaquima i el marit i dos fills de Joaquima)
Gregori Gimbernat Pomés
Joaquima Gimbernat Pomés
Bartomeu Municoy Quera, marit de Joaquima
Josep i Miquel Municoy Gimbernat, fills de Bartomeu i Joaquima
3.- Família Pijoan i altres relacionades: els Pijoan Serra, els Puig Pijoan, els Sibeques Maurici, els Aguer Teixidor, Josep Pagès Serra, Vicenç Sala Alegrí i Aurora Sibeques Ribas
Josep Pijoan Pellicer (Cabanes, 1875-Argentina, 1943) i la seva esposa Carolina Serra Salleras (Cabanes, 1885-Argentina, 1971) Filla d’Isidre Serra Buscató i Carme Salleras Municoy i cosina del Municoy-Maurici i dels Municoy-Quera.
Francesc Puig Olivet (Cabanes,1899-Argentina,?), la seva esposa Àngela Pijoan Sala i la seva filla, Àngela Pijoan Sala (Cabanes,1901-Argentina,?)
Joan Sibeques Ribas (Cabanes,1877-?) i la seva esposa Montserrat Maurici Font (Cabanes,1893-?)
Josep (Pep) Pagès Serra (Cabanes, 1883- Santa Fe, ???)
Vicenç Sala Alegri (Cabanes, 1885). Es va casar a Santa Fe amb Rita Cuesta Sánchez
Aurora Sibeques Ribas (Cabanes,1880-?). Possiblement va marxar amb el seu germà a Argentina. El 1911 es va casar a Buenos Aires.
4.- Família Pagès-Salleras
Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 1864 – França, 1932). Metge. Fill de Vicenç Pagès Portell i de Rosa Dalmau Angelet
Joan Salleras Pagès (Perelada, 1886-Buenos Aires, 1939). Metge. Nebot de Josep Pagès Dalmau.
Gràcies als recursos en línia i a l’aportació d’alguns dels seus descendents, podrem refer una part de la nostra història.
Més informació:
L’emigració catalana a Amèrica
Diferents estudis sobre l’emigració catalana a Amèrica ens poden donar pistes per entendre perquè, en pocs anys, tants cabanencs es van atrevir a iniciar una nova vida lluny de casa.
La millora en les tècniques de navegació van reduir el temps de viatge i en va disminuir el preu.
Al llarg dels anys 80 del s. XIX Argentina va desenvolupar polítiques d’atracció d’emigrants. El 1889 va lliurar 52.288 passatges als seus agents a Espanya. A mitjans dels anys 80 el nombre de catalans que va marxar a Amèrica va superar les 2.000 persones. Aquest nombre va anar augmentant fins a passar de les 8.000 cap els anys 1912/13.
Els propietaris de plantacions de cafè del Brasil, una vegada abolida l’esclavitud, van encarregar la contractació de colons a les companyies de navegació.
Tot i que el dinamisme econòmic de Catalunya no incentivava l’emigració massiva sí que es va donar una emigració més qualificada, formada per comerciants, empresaris i treballadors qualificats
Segons explica José Moya a“Primos y extraños: inmigrantes españoles en Buenos Aires”, a principis del S. XIX, els emigrants més ben rebuts a Argentina foren els catalans
A principis i mitjans del s. XIX els primers catalans que van arribar a l’Argentina eren petits empresaris industrials i comerciants que no viatjaven pas per necessitats econòmiques
A partir de 1880 l’emigració catalana es fa més “popular”, hi arriben treballadors que fugen del treball agrícola com a arrendataris i del proletariat industrial.
La figura de l’hereu obliga als cabalers a buscar alternatives per guanyar-se la vida. L’emigració o el sacerdoci eren un sortida a l’empobriment i al descens social.
S’estableixen contactes entre parents, amics i persones del mateix poble. Els que hi havien arribat abans ajuden els nouvinguts i fins i tot els acullen temporalment a casa seva
Els primers catalans que arriben a Argentina van ser petits comerciants i empresaris amb la necessitat de fer créixer el seu negoci … l’única prioritat que van tenir va ser la de fer calaix i tornar cap a Catalunya.
Entre 1850 i 1939 és el moment en què els catalans no només decideixen viure a Argentina sinó arrelar-s’hi. L’efecte crida i la recerca de mà d’obra qualificada a principis del segle XX van desencadenar l’arribada més massiva de catalans a Argentina.
També cal afegir que l’arribada de la fil·loxera, que el 1881 ja havia envaït les vinyes del terme, degué obligar alguns pagesos a buscar fortuna fora de casa.
La motivació dels dos metges pot ser diferent. Des del s. XVIII molts metges catalans marxaren a Amèrica i es van integrar als països que els van acollir, on van introduir millores socials i van contribuir al desenvolupament de la sanitat. Aquesta integració es va deure en part al fet que eren homes joves sense lligams familiars, que es van casar amb dones americanes, amb les quals van tenir descendència que els va arrelar a aquelles terres. Alguns dels metges catalans que emigren a l’Argentina al segle XIX fugen per motius polítics, relacionats amb els conflictes entre liberals i absolutistes. Altres són metges de l’Armada cansats de viatjar i d’altres fugen d’algun conflicte personal o sentimental, o se’n van per un afany d’aventura, considerant que tenen més possibilitats de progrés personal i econòmic en un país en construcció.
No sabem quins van ser els motius que empenyeren a Josep Pagès Dalmau a anar a l’Argentina, però el fet que els germans Felip i Josep Solà Vidal, naturals de Garriguella, hi haguéssin anat el 1868 i el 1875, respectivament, podria tenir-hi alguna relació. Després d’ell hi va arribar el seu nebot Joan Salleras Pagès.
La festa de Sant Isidre del 2020 ha caigut en ple confinament per la COVID-19 i no s’han pogut portar a terme ni la representació de la Sembra de pinyons ni cap altra de les activitats pròpies de la festa, tot i això, s’han preparat un seguit d’activitats per seguir des de casa organitzades per la Comissió de Sant Isidre, Potamolls, Ràdio Cabanes, l’Escola de Cabanes i el propi l’Ajuntament.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Pregóde Mn. Joan d’Arquer
Sant Isidre confinat Vídeo amb els personatges de la representació de la sembra de pinyons
Cabanes 2020. Any del confinament per la COVID 19. La tradicional festa de la Sembra dels Pinyons de Sant Isidre esdevé original, confinada i de rabiosa actualitat! Aquest vídeo ha estat realitzat i produït per la Comissió de Sant Isidre i l’Associació Cultural Potamolls. Gràcies a totes les persones que han fet possible la representació. Visca Sant Isidre! Visca Cabanes!
Sant Isidre a l’Escola de Cabanes, 2020 Vídeo dels treballs de la mainada-concurs de plantes inventades-els meus records de la festa.
Sant Isidre confinat a l’Escola de Cabanes, 2020
Taller de manualitats. A càrrec d’Activijoc
Entrenament des de casa. A càrrec de Dolors Sirvent
Representació de la Sembra dels pinyons del 2019 VÍdeo a càrrec de “Centsetesports”
Records de Sant Isidre. Any 2020 (Potamolls) Recull de vídeos gravats per veïns i veïnes de Cabanes en motiu d’un Sant Isidre inusual.
Sant Isidre als balcons. 2020 Recull de fotografies dels balcons i finestres engalanades per Sant Isidre. Aplegades per l’Ajuntament de Cabanes i l’Associació Cultural Potamolls Música: Per tu ploro – La santa espina
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Carnaval. Sabem poca cosa de la història del Carnaval a Cabanes.
Gràcies a la crònica de Josep Rebarter tenim una petita descripció de les activitats i balls propis del Carnaval de la segona meitat del segle XIX. La festa durava cinc dies, des del dissabte que s’anava a buscar el Carnaval, fins el dimecres, dia del seu enterrament.
Joaquim Gimbernat en un treball escolar, titolat Carnaval en Cabanas – 1930, ens descriu la festa d’aquell any: El dia 2 de marzo se celebro en Cabanas el Carnaval, y todos los 3 dias hubo musicos. Y los primeros dia llovió, y habia hombres que hacián reir mucho, los dos primeros dias habia pocos disfraces. El ultimo dia no llovio y hubo bayle todos los dias, y por la noche hubo muchos disfraces que hacen reir mucho, pero nosotros tuvimos que ir a clase todos los dias, pues este año no hemos hecho ningun dia de vacación.
El febrer de 1937, en atención a las circunstancias excepcionales porque atraviesa el país, es van suspendre les festes de Carnaval. Una vegada acabada la Guerra Civil, el febrer de 1940, el Ministerio de Gobernación va ratificar la suspensió. En arribar el 1950 es degué flexibilitzar una miqueta la normativa i Cabanes, durant uns anys, va celebrar un ball de disfresses, controlat per la Guàrdia Civil, però no va durar massa temps. A finals del franquisme o a partir de l’adveniment de la democràcia es va recuperar la festa, tot i que de manera més austera.
Festes Majors: Sant Vicenç i Sant Isidre
La Galeria, 14/1/1931
Gener. Festa dedicada a Sant Vicenç (22 de gener), patró de la parròquia. Actualment se celebra el quart diumenge de gener. Goigs de sant Vicenç
1872-74.- Tres actes municipals i les cròniques de Pere Serra ens parlen de l’organització de la Festa Major al segle XIX
Maig. Festa dedicada a Sant Isidre (15 de maig). Actualment se celebra el tercer diumenge de maig i es caracteritza per la representació del miracle de Sant Isidre i la tradicional sembra dels pinyons
Informació comarcal. Cabanes. Aquesta població se proposa celebrar d’una manera molt lluida la Festa del Arbre, que tindrà lloc el dimecres de la setmana vinent, festivitat de la Purificació de la Verge Santíssima, vulgarment anomenada la Candelera … els nois i noies de les escoles nacionals i tots els que vulguin concorrer-hi se dirigiran acompanyats de la orquesta al lloc destinat per a plantar-hi els arbres … Veu de l’ Empordà, La : setmanari portaveu del “Centre Catalanista de Figueres”. 29/1/1916.
Cabanes. Amb un temps hermós i primaveral se celebrà dimecres passat en aquesta població la Festa de la Purificació de la Verge Santíssima, coincidint amb la simpàtica Festa del Arbre, tal com estava anunciat en les planes d’aquest periòdic en el nombre proppassat … Veu de l’ Empordà, La : setmanari portaveu del “Centre Catalanista de Figueres”. 5/2/1916.
Fiesta de la Liberación (segurament el 10 de febrer)
Es degué començar celebrar a partir de 1939, per commemorar l’entrada de les tropes nacionals a la població. Es desconeix fins quan es va mantenir la festa.
1957: La orquesta «Río» amenizó todos los actos, destacando entre ellos el solemne oficio seguido de Tedeum y la vibrante alocución de nuestro Sr. Alcalde desde el balcón del Ayuntamiento. A: Ampurdán, 20/02/1957
Se celebra des del 1987. La festa consisteix en una missa i un dinar popular. Al final del dinar, l’Ajuntament dóna un regal a tots els jubilats empadronats al poble i un obsequi especial a la parella més gran del poble.
Altres festes
Josep Rebarter i Bech ens va deixar uns apunts amb una petita descripció de les festes i tradicions dels nostres avis: la Festa Major, la Sembra dels pinyons o el Carnestoltes que encara gaudim cada any; la Candelera que va deixar de celebrar-se el 1986, i altres com la Processó de Setmana Santa, els Goigs de Pasqua, el Ball dels muts, el Ball dels confits o el Ball del drac, que hem de suposar que eren pròpies de finals del s. XIX i/o primers del XX. Vegeu: Cròniques de Josep Rebarter
Cabanes - Alt Empordà 