Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història


1 comentari

Cabanencs a l’Argentina (1880-1920)

Vegeu també: Cabanencs al món

Cabanencs que entre 1880 i 1920 van arribar a l’Argentina.

A més d’Antoni Ribas de Conill, coneixem disset cabanecs que, entre 1880 i 1920, van arribar a l’Argentina, molts dels quals es van establir a Santa Fe.

De moment es desconeixen les motivacions que els van portar a emigrar, però les causes que s’apunten als diferents estudis sobre l’emigració catalana d’aquesta època deuen ser, en bona part, les que els devien empènyer a sortir de casa: no ser l’hereu del patrimoni, haver perdut les vinyes amb la fil·loxera, buscar una sortida laboral millor que la que els esperava al poble, … Aquest, però, no serien els motius que va animar els dos metges Josep Pagès i Joan Salleras.

Mentre no trobem més documentació podem aventurar algunes hipòtesis que ens expliquin dels motius del viatge de cadascun d’aquests cabanencs:

  • Els primers a arribar a l’Argentina van ser els germans Vicenç i Josep Gimbernat Prim, era l’any 1881. La seva família estava ben situada però a la casa ja hi havia un hereu, si volien mantenir la mateixa posició social havien d’optar pel sacerdoci o per casar-se amb una pubilla. Marxar a un nou país els obria la possibilitat de desenvolupar iniciatives industrials i comercials i aconseguir una bona situació econòmica. Lluís, l’hereu, també els va acompanyar una temporada, segurament empès per la seva viudetat i qui sap si per una mala relació familiar, però després d’una temporada va tornar a casa per fer-se càrrec del patrimoni familiar. Margarida Serra Hortal hi va anar el 1888 després de casar-se amb Vicenç Gimbernat Prim. Del nebot que hi va arribar quasi 30 anys més tard no se’n sap res, però és possible que el fet de tenir tanta família a l’Argentina el va ajudar a prendre la decisió.
  • A finals de la dècada dels 80 del segle XIX hi va arribar Gregori Gimbernat Pomés. El 1888, Vicenç Gimbernat va venir a Cabanes per casar-se i durant la seva estada al poble degué parlar amb el seu cosí de les possibilitats del nou país. Gregori, que tampoc era hereu, hi va veure una oportunitat. Uns anys després, el 1889, la seva germana Joaquima, el marit i el fill 7 anys també es van embarcar camí de l’Argentina. Per quin motiu? no devien tenir gaires propietats, potser la fil·loxera els havia matat totes les vinyes i segurament buscaven millorar la seva economia seguint les petjades de Gregori.
  • Josep Pijoan i Josep Pagés Serra també hi degueren anar amb l’afany de millorar la seva situació laboral i moguts per l’experiència dels veïns que ja feia 20 ó 25 anys que hi eren. Carolina Serra hi va arribar el 1907 després del seu casament amb Josep Pijoan. Es possible que després de la mort de Josep Pagès, Josep i Carolina decidissin de tornar a Cabanes, però l’experiència no els degué convèncer i al cap d’un any i mig tornaven a Argentina. Vicenç Sala i el matrimoni format per Manel Aguer i Dolors Teixidor hi deguéren arribar després de 1910, però només Vicenç s’hi va establir definitivament.
  • El metge Josep Pagès i Dalmau va marxar el 1890. No sembla que ho fes ni per qüestions d’herència ni per necessitats econòmiques. Podria ser per motius polítics? o per considerar que allà hi trobaria més possibilitats de progrés social? Feia uns anys que els metges Felip i Josep Solà Vidal, naturals de Garriguella, hi havien anat, potser la seva experiència o la d’algun altre company el va animar. El viatge del seu nebot Joan Salleras Pagès que ja va acabar la carrera a Buenos Aires, podria deure’s al fet de tenir l’oncle ben situat a Argentina.

Aquests cabanencs els podem aplegar en tres grups familiars:

  • Gimbernat. Grup constituït per 9 persones de dues branques familiars:
    • 1.- Gimbernat Prim. La branca constava de tres germans, l’esposa d’un d’ells i un nebot
    • 2.- Gimbernat Pomés. En aquesta branca hi havia dos germans i el marit i fill d’un d’ells.
  • Pijoan. Grup format pel matrimoni Pijoan-Serra i el sr. Josep Pagès que podria ser cosí o amic de la família. Relacionats amb aquesta família també hi trobem Vicenç Sala Alegri i el matrimoni format per Manel Aguer Soler i Dolors Teixidor Bolasell.
  • Pagès. Grup format pels metges Josep Pagès Dalmau i el seu nebot Joan Salleras Pagès

Agraïments: a Graciela Neri i Ignacio Cuscueta, descendents de dues famílies de cabanencs arrelats a l’Argentina que han aportat documents, fotos i records.


Famílies Gimbernat Prim  Gimbernat Pomés

Els Gimbernat Prim

1.- Lluís Gimbernat Prim (Cabanes, 1849- ???). Era l’hereu de la família. El 1887 es va casar a Palafrugell amb Eulàlia Domènec Esteva i van tenir una filla, Anna. El 1880 Eulàlia va morir i se suposa que la nena va quedar a càrrec dels avis mentre Lluís va anar a l’Argentina amb els seus germans. Possiblement hi va anar una mica més tard que ells.

Un testament del 1891 el situa a Amèrica i explica que fa temps que la família no sap res d’ell. El 1901 ja tornava a residir a Cabanes i el 1906 va ser alcalde del poble. Es desconeixen les dades exactes dels viatges així com l’activitat que va portar a terme.

2.- Vicenç Gimbernat Prim (Cabanes, 1858-Argentina, 1903? ) El 1881 va anar a l’Argentina amb el seu germà Josep. En algun document se li atribueix la feina de dependent o comerciant. El 1888 es va casar a Cabanes amb Margarida Serra Hortal. La parella va viure a l’Argentina on van tenir un mínim de quatre fills nats a Santa Fe, l’últim nascut el 1900. Degué morir poc després, entre 1900 i 1904.

Vicente Raúl Gimbernat Stucky, nét de la parella, va ser dentista. El trobem viatjant al Brasil el 1947 i 1950 i també a Buenos Aires. El curs 1947/48 va fer un post grau a Michigan.

Més informació: Santa Fe. Censo de 1887

_ Margarida Serra Hortal (Cabanes, 1865) Filla de Vicenç Serra Prim i d’Ignàsia Hortal Terrats. Margarida era neboda Pere Serra Prim, cronista del poble.  Una vegada vídua, el març de 1904, Margarida es va tornar a casar amb Pedro Arenas Giménez, espanyol resident a Santa Fe i van tenir una filla, Florentina, nada a Santa Fe el 1905. Aquest matrimoni es va separar i es més endavant es va trencar el contacte entre els germanastres, mentre Margarida i la seva filla mantenien una estreta relació amb la família Pijoan-Serra, també de Cabanes.

A la foto familiar, del desembre de 1903, s’hi veu Margarida Serra, vda. de Vicenç Gimbernat Prim i els seus tres fills: Miguel (*1890), Vicente, el nen que fa la comunió (*1892) i Emilio (*1900). María Ana (*1898) que no apareix a la foto ja devia haver mort. A l’Argentina la comunió s’acostuma a fer el dia 8 de desembre. El fotògraf és Augusto Lutsch  (Alemanya,1856). El 1885 Augusto va arribar a Santa Fe on va obrir l’estudi “Fotografía de Viena” dedicat a la fotografia social i artística. Lutsch que va ser el fotògraf més important de Santa Fe de la época, va treballar entre 1885 i 1910.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

3.-Josep Gimbernat Prim (Cabanes, 1862-Argentina, 1937) El 1881, Josep Gimbernat va arribar a l’Argentina amb el seu germà Vicenç. Primer va residir a Santa Fe i després de dos anys es va traslladar a Sant Juan. El 1886 s’havia casat a Santa Fe amb Isabel Duques, de Montevideo. A San Juan, es va tornar a casar amb Amalia Marín, que havia viscut a Sevilla i a Madrid. Van tenir 6 fills.

Va ser l’únic Gimbernat que es va establir en la província de San Juan. Fou perruquer i comerciant de robes. La família va fundar una de les botigues més importants de San Juan, la Casa Prim, que va tenir una sucursal a Jáchal, administrada per dos dels seus fills. Casa Prim va funcionar fins el 1939, dos anys després de la seva mort. El terratrèmol que hi va haver a Argentina l’any 1944 va destruir moltes de les propietats i negocis dels seus fills que van haver de tornar a començar de nou.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

També va crear un article que fou molt popular «Agua Prim» un producte especial pel mal d’ulls.

Josep va ser soci fundador i president del Club Español, la Sociedad Española y el Centro Catalán i per dues vegades va ser regidor. Li agradava la música, en especial l’òpera. A casa seva va allotjar molts dels músics que, a principis del segle XX, anaven a San Juan a actuar.

Més informació: Gente de Sant Juan.

Gimbernat. Artistas, comerciantes y destacados profesionales  || 1957- Enlace Gimbernat – Riveros

4.- Lluís Vidal Gimbernat. Fill de Dolors Gimbernat Prim i Francesc Vidal Bonicoy i nebot dels germans Gimbernat Prim. Nascut a Cabanes, quan el 1909 es va casar amb Elvira Gol Sala ja vivia a Santa Fe. No es té cap informació de la seva activitat laboral ni personal.

Els Gimbernat Pomés 

1.- Gregori Gimbernat Pomés (Cabanes, 1864-Argentina,?) Es desconeix l’any d’arribada a l’Argentina, però el novembre de 1890, quan es casa per poders amb Anna Vila, filla d’Antoni Vila, espanyol i de Josepa, veïna de Vilafant ja consta com a resident a Santa Fe on treballava de perruquer. El 1888 va arribar la seva germana amb la família, van establir contacte i van apradrinar la seva primera filla nada al nou país. També mantenia contacte amb el seu cosí Vicenç Gimbernat Prim.

El 1917, Gregorio Gimbernat Vila el fill gran de la parella que era odontòleg, es va casar amb Josefa Cortés Pérez. El 1942, la publicació El Litoral fa esement de la festa que va organitzar la parella per celebrar les seves noces d’or, el compromís de la seva filla Salomé i la presentació en societat de seva filla Beatriz. Una resenya apareguda el març de 2016 a red-dental.com atribueix a Nicas Gregorio Gimbernat la participació en la constitució del COS (Círculo Odontológico Santafesino), l’any 1916. Possiblement sigui el mateix Gregorio Gimbernat Vila.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

2.- Joaquima Gimbernat Pomés (Cabanes, 1869-Argentina,1931) Germana de Gregori Gimbernat Pomés.

Joaquima Gimbernat Pomés

El 31 d’agost de 1889 es va casar a Cabanes amb Bartomeu Municoy Quera. Van tenir 2 fills nascuts a Cabanes dels quals només en va sobreviure segon. El 1898 els tres van marxar a l’Argentina on van néixer almenys quatre fills més. Els registres parroquials ens confirmen que mantenien relació amb el seu germà i també amb Margarida Serra, l’esposa de Vicenç Gimbernat Prim.

_ Bartomeu Municoy Quera (Cabanes,1865-Argentina,1948) Fill de Joan Municoy Hortensi  i Agustina Quera Campa. Marit de Joaquima Gimbernat

_ Josep Municoy Gimbernat (Cabanes, 1892-Argentina, 1972). Josep va néixer el 4 de juny de 1892. Fill de Bartomeu i Joaquima, va arribar a l’Argentina als 7 anys. El 12 de febrer de 1919 es va casar a Santa Fe amb Josefina Elisa Giobando Blanco i se li coneixen 2 fills. Josep era ferroviari i alhora un bon músic. Als anys 30, després de la jornada laboral, es dedicava a amenitzar vetllades en bars de nit i els caps de setmana actuava com a violinista de l’Orquestra Simfònica de Santa Fe. La família encara conserva el violí amb el qual Josep va ajudar a pujar la família.


Família Pijoan Serra   i   Josep Pagès Serra

1.- Josep Pijoan Pellicer (Cabanes, 1875-Argentina, 1943) Comerciant. Fill de Josep Pijoan Camps i Magdalena Pellicer Ferrer.

2.- Carolina Serra Salleras (Cabanes, 1885-Argentina, 1971) Filla d’Isidre Serra Buscató i Carme Salleras Municoy

A principis del s. XX, Josep Pijoan Pellicer viatja a  l’Argentina amb Josep Pagès Serra. Més endavant Josep Pijoan i Carolina Serra es casen i s’instal·len a l’Argentina. Durant un temps s’allotgen a la casa de Margarida Serra Hortal i Vicenç Gimbernat Prim mentre Josep Pijoan i Josep Pagès posen un forn de carbó a Campo Andino, a uns 40 km. de Santa Fe.

El 1908, Josep i Carolina, van tenir una filla, Carmen que va néixer a Campo Andino i el 1914 va néixer un nen, Felipe José. A principis del 1920 la família va retornar a Cabanes, però va ser per poc temps, a l’estiu del 1921 ja gestionaven el retorn a Santa Fe.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

3.- Josep (Pep) Pagès Serra (Cabanes, 11/12/1883- Santa Fe, ???) Comerciant. Fill d’Esteve Pagès Pomés i de Carme Serra Miró, tots de Cabanes.

Va viatjar a l’Argentina amb Josep Pijoan Pellicer. El 1903 va tenir lloc l’allistament per fer el servei militar però el seu pare va alegar que Josep Pagès no es podia presentar perquè estava “ausente”, per la qual cosa se’l va considerar “pròfugo”. Segurament ja era a l’Argentina.

No hi ha constància d’una relació familiar amb Josep i Carolina, però la coincidencia amb alguns cognoms fa pensar que a més de veïns del poble també fossin cosins. Sembla ser que no es va casar i que va morir jove a Santa Fe, possiblement abans del 1920 quan la família Pijoan-Serra va venir temporalment a Cabanes.

Vicenç Sala Alegrí

1.- Vicenç Sala Alegri. Fill de Josep Sala Xivecas i de Maria Alegri Ramis, casats a Cabanes el 1875. Vicenç degué néixer cap el 1885. Tot i que no es pot assegurar, és probable que arribés a l’Argentina el 1913, però sí que està documentat que el 30 d’abril de 1914 es va casar a Santa Fe amb Rita Cuesta Sánchez, nada el 1895. Els testimonis del seu casament van ser Joan Pijoan i Carolina Serra, dos cabanencs que ja feia anys que vivien a l’Argentina i amb qui els unia una relació familiar. En el moment del casament ell tenia 29 anys i ella 19 i els dos ja vivien a la parròquia. Rita possiblement fos natural d’Asturies.

Hi ha constància que al menys van fer un viatge a casa ja que el 24 d’agost de 1921 la parella acompanyats de Vicente, el seu fill de 7 anys, tornaven a l’Argentina amb el vaixell Infanta Isabel de Borbón que havia salpat de Barcelona. Altres documents avalen l’existència d’altres fills, dels quals consten:

  • José nat el 16 de novembre de 1920
  • Nélida Carlota. En una fitxa del 1963, Nélida Carlota Sala de Talarico, nada a Santa Fe el 10 de novembre de 1926, consta com una funcionària pública que viatja al Brasil. Casada amb Natalio Ricardo Talarico degà de la Facultad de Ciencias Económicas de Santa Fe, Nélida va morir en aquesta ciutat el 10 de juny de 2009.

Família Aguer Teixidor
Manel Aguer Soler i Dolors Teixidor Bolasell

1.- Manel Aguer Soler.- Fill de Joan Aguer Quera i de Maria Soler Pijoan, tots de Cabanes. Va néixer a Cabanes el 19 de novembre de 1889. Manel estava relacionat amb la família de Carolina Serra.

2. Dolors Teixidor Bolasell. Filla de Joan Teixidor Puig de Vilamacolum i de Emília Bolasell Barceló de Cabanes. Va néixer a Cabanes, el 15 de desembre de 1900. Dolors era germana de Miquel Teixidor Bolasell (Cabanes, 1899 – Albacete, 1937) i de Martí Teixidor Bolasell (Cabanes, 1913 – Madrid, 1998), mecànics d’aviació.

No es coneix la data d’arribada a l’Argentina, però ja hi vivien quan el 14 de setembre de 1921 es van casar a Santa Fe. Els testimonis de la cerimònia foren Vicenç Sala i Rita Cuesta. Manel i Dolors van tenir una filla, Dolors, nada a Santa Fe el 1923 o 24.

El 1926, Dolors degué viatjar a Catalunya ja que consta que arriba a l’Argentina el 30 de novembre amb el vaixell Infanta Isabel de Borbón que havia salpat de Barcelona. La família no degué tardar gaire a tornar a casa. Una nota de la U.E. de Cabanes explica que el dia el 8 d’octubre  1932, “amb motiu de celebrar-se un Barcelona-Espanyol, van marxar cap a Barcelona amb l’autocar d’en Manuel Aguer … per gaudir d’una excursió”. El 1941 la Delegació Provincial de Girona del Ministeri d’Obres Públiques concedeix el servei de línies regulars de transports a Manuel Aguer Soler de Cabanes (FONS AHG170-325). Posiblement vivien a Figueres i el 1942 tenien un establiment des d’on es repartien els aliments de racionament.

Dolors va morir a Figueres el 1953 i Manel el 1966. La seva filla va morir també a Figueres el 2018, als 95 anys d’edat.


Família Pagès Dalmau – Salleras Pagès

1.- Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 1864 – França, 1932). Metge

Reconegut com a metge a la República Argentina. Cap el 1895 va viure i treballar a San Miguel del Monte, província de Buenos Aires on una sala de l’Hospital Municipal Zenón Videla Dorna porta el seu nom. Posteriorment va tornar a Catalunya i va morir a Niça el 1932 després de deixar diferents llegats: nova escola de nens de Cabanes, assistència gratuïta de metge i llevadora a persones sense recursos, llegat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, llegats a diferents entitats argentines i a l’hospital on havia treballat …

Més informació: Josep Pagès Dalmau

2.- Joan Salleras Pagès (Perelada, 1886-Buenos Aires, 1939). Metge

Fill de Pere Salleras Soler (Cabanes, 1851-???) i de Dolors Pagès Dalmau (Peralada, 1858-???) i nebot de Josep Pagès Dalmau. Va néixer a Peralada el 17 d’agost de 1886. El 1916 es va casar amb Justa Inés Imaz Otegui, nada a Santa Rosa, La Pampa, Argentina l’any 1891 i van tenir 4 fills.

El 1905 va obtenir el batxiller a Barcelona. Va estudiar 4 cursos de medicina a la Universitat de Barcelona i va acabar la carrera a Buenos Aires on es va especialitzar en urologia. El 1912 va presentar la tesi doctoral apadrinat per Josep Pagès (es desconeix si era el seu oncle). El 30 de desembre de 1922 era professor de la Clínica Genitourinaria, el 1924 era cap del servei d’urologia de l’Hospital Fernández i el 1928 president de la SAU (Sociedad Argentina de Urología). El 1934 fou cap del servei d’urologia de l’Hospital Alvear on el 1935 es va encarregar de fer un curs per a graduats i va assistir al primer congrés americà de la especialitat que va tenir lloc a Río de Janeiro.

Va morir el 31 de juliol de 1939.

Graduado el 11 de mayo de 1912, presentó la tesis de doctorado “Síndrome meningitis cerebroespinal aguda específica”, siendo padrino de la misma el doctor José Pagés Inició la adscripción en la cátedra del profesor Benedit en el año 1918…. El 30 de diciembre de 1922 era profesor suplente de Clínica Genitourinaria … En 1924,  era jefe del Servicio de Urología del Hospital Fernández … 

A: Barisio, Roberto Juan. Las figuras prominentes de la urología argentina a través de un siglo. Pàg. 21. Rev. Arg. de Urología y Nefrología Vol. 51 – N° 2 – Año 1985

Més informació: Genealogia familiar

A la Revista Argentina de Urología fundada el 1932 hi apareixen els articles que va publicar entre 1932 i 1937

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Antoni Ribas de Conill

Sabem que, després de visitar Mèxic, Antoni Ribas de Conill va passar temporades en diferents països sud americans i que residia a l’Argentina quan la família va demanar el seu retorn a casa per fer-se càrrec de la hisenda familiar. No es coneix res de la seva estada només tenim constància que el 1903 arribava a Mèxic i que el seu pare va morir el 1914.


2 comentaris

Juan Gil Argelés

Dolors i el seu fill

Fill de Salvador Gil Jacas i Dolors (Lola) Argelés Puig, casats a Cabanes el 24 de juliol de 1932, Juan Gil va néixer a Barcelona l’1 de juliol de de 1933.

Dolors Argelés Puig havia nascut a Cabanes el 26 d’abril de 1913. Era filla de Joan Argelés Montcanut, jornaler de Terrades, veí de Vilarig, i de Francesca Puig Roura, de Cabanes, casats el 1902. Els seus avis paterns eren Joan Argelés Coll de l’Estela i Rosa Montcanut Callís, de Sant Llorenç de la Muga (casats el 1864) i els avis materns, Bartomeu Puig Capallera, natural de Vilarig i domiciliat a Cabanes i Francesca Roura Cantenys, vidua de Cabanes (casats el 1881). Salvador Gil, fill d’Antoni Gil Soler i Àngela Jacas, era de Barcelona. Quan es van casar Salvador tenia 25 anys i ja era caporal mecànic d’aviació i Dolors tenia dinou anys.

Durant la Guerra Civil, Salvador Gil, el pare, va ser oficial d’aviació de l’exèrcit republicà. El germà de la seva mare, Josep Argelés Puig (Cabanes, 1905 – Barcelona, 1980) també va estar relacionat amb les Forces Aèries de la República Espanyola.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El 1939 la família, per evitar represàlies, va decidir marxar a França, primer el pare i el 13 de juliol de 1939 Juan hi va entrar per les muntanyes de Port Vendres fent el camí a peu acompanyat de la seva mare.

El 1940 Salvador, Dolors, el seu fill i l’àvia Àngela Jacas van sortir de Burdeos (Gironde, Francia) amb el vaixell Lasalle i van arribar a Puerto Plata (República Dominicana) el 23 febrer de 1940.

Salvador i Dolors van tornar a Cabanes en 1956, i van muntar una granja de pollastres. El 1958 la mare va morir als 44 anys i va ser enterrada al cementiri de Cabanes. El pare va morir a Barcelona el 1985. Juan però, es va quedar a la República Dominicana on ha estat  reconegut per la seva tasca com a enginyer i per la seva implicació social al país que el va acollir.

Juan es presenta ell mateix amb aquestes paraules:

Soy descendiente de Dolores (Lola) Argeles Puig, hija de Juan Argelés Moncanut y Francisca Puig. Pasé parte de la Guerra Civil Española ahí [es refereix a Cabanes], y salí por la frontera a pie con mi madre en julio 1939. Mis padres volvieron a Cabanes en 1956, montaron una granja avícola y mi madre murió y está enterrada ahí des de 1958.

Es autor d’un bloc on sota el títol Yo: el hijo de Dolores Argelés (dilluns, 3/1/2011) fa un repàs de la seva infantesa i de la seva sortida cap a l’exili quan acabava de complir els 6 anys.

El 13 de julio de 1939 salimos mi madre y yo junto a un grupo de mujeres y niños al exilio desde Cabanes, llegamos el 15 a Port Vendres en Francia y más tarde tomamos un tren hacia Burdeos para reunirnos con mi padre, prisionero en el campo de concentración, primero en Argeles Sur Mer y después en Gurs para tomar el barco que nos llevaría a República Dominicana.

Recién el 1 de enero de 1940 mi padre logra salir de Gurs, se escapó de un tren en marcha y logró reunirse con nosotros en las oficinas del SERE, en Burdeos.

El 30 de enero tomamos el vapor La Salle en Burdeos rumbo a Santo Domingo.

El 23 de enero de 1940 llegamos a Puerto Plata, seguimos por tren a Navarrete y en camioneta del ejército a Dajabón.

També recorda la conversa que va tenir a Barcelona, el 1999, amb el seu cosí Sergio Argelés …

Durante la visita que le hice, hablando de la familia, terminamos hablando de mi madre que está enterrada en Cabanes, su pueblo natal, en donde él mantiene la casa de los abuelos que heredó.

Me contó que la tumba de mi madre, las veces que había ido al cementerio a ver la tumba de los abuelos, la había encontrado siempre con flores frescas. Me sorprendió sobremanera la noticia, a tal punto que comencé a investigar.

Descubrí que una señora, llamada Alegri, que en su niñez, cuando mis padres regresaron a Cabanas (1956), la acogieron y cuidaron en vista de la precaria situación de sus padres, se había tornado en la fiel cuidadora de sus restos por más de 41 años, desde 1958 hasta 1999″.

… i el seu pas per l’escola i la universitat. Ell volia estudiar enginyeria aeronàutica, seguint les passes del seu pare, però les circumstàncies el van portar a obtenir el títol d’enginyer civil, una activitat en la que ha destacat al llarg de la seva vida professional i de la que ens parla en la següent entrevista.

Entrevista a l’enginyer Juan Gil (YouTube, 29/8/2019)

Ressenya de l’entrevista:

Juan Gil Argelés, nacido el 1ro de junio de 1933 en Barcelona, España. A los 7 años de edad tuvo que emigrar de su país natal debido a la guerra civil española dirigido sin saberlo a la Republica Dominicana. A sus 16 años de edad entro a estudiar ingeniería civil en la Universidad de Santo Domingo donde culmino sus estudios en octubre de 1954.

Paso a formar parte como Encargado de la coordinación de los trabajos de campo de la empresa Mendoza y Armenteros, Estudios Hidraulicos (Mendar), la cual cumplimentó acuerdos para la asesoría en el desarrollo de programas de Evaluación y Aprovechamiento de los Recursos Hidráulicos del país.

En febrero de 1954 tomó unas cátedras del Cursillo de Prospecciones Geofísicas, dictado por el padre Jesús Emilio Ramírez, S. J., director del Instituto Geofísico de los Andes colombianos. En esa condición, otra de las atribuciones prioritarias que se le asignaron en la empresa fue la de coordinar y poner en ejecución los primeros programas de Prospecciones Geofísicas dedicadas a la Ingeniería Civil en la Rep. Dominicana.

Como Encargado de los trabajos de campo, sus funciones principales se circunscribieron a la coordinación de actividades de áreas de Topografía, Prospecciones Geofísicas, Sondeos Mecánicos, Aforos de Ríos, Medida de arrastres, instalación y mantenimiento de pluviógrafos y estaciones meteorológicas y Coordinación de recorridos técnicos de los Asesores Internacionales de ese Programa, para la determinación de los sitios de presas de las mas importantes presas de la República Dominicana.

Més informació:

Fitxes personals a PARES Portal de archivos españoles:

Gil Argelés, Juan Antonio (1933-?).

Hijo de Salvador Gil Jacas y de Dolores Argelés. Tras la guerra civil española, sus padres se exilian a la República Dominicana. Llega a Puerto Plata en febrero de 1940, acompañando a sus padres y a su abuela paterna (Ángela Jacas), a bordo del barco Lasalle. Lugar de partida: Burdeos (Gironde, Francia) Lasalle (barco de vapor) Medio de transporte: Barco. Fecha del evento: 1940-02-23. Lugar asociado a la fecha: Puerto Plata (República Dominicana)

Gil Jacas, Salvador (1907-?)

Mecánico. Casado con Dolores Argeles. Se exilia a la República Dominicana tras la guerra civil española. Llega a Puerto Plata (Rep. Dominicana) con su esposa, su hijo (Juan Antonio) y su madre (Ángela Jacas) a bordo del barco Lasalle en febrero de 1940. Lugar asociado a la fecha: Burdeos (Gironda, Francia) Lasalle (barco de vapor). Medio de transporte: Barco. Fecha del evento: 1940-02-25. Lugar asociado a la fecha: Puerto Plata (República Dominicana)

 


1 comentari

Cabanencs al món

Vegeu també: Cabanencs a l’Argentina (1880-1920)

Tot i que a finals del s. XIX i principis del XX sortir a l’estranger no era tan fàcil com ara, sabem que una bona colla de cabanencs van anar a Amèrica. Alguns només va ser per una temporada però d’altres hi van arrelar i ja no es van plantejar de tornar a casa.

De tots ells, uns quants hi van anar forçats com a soldats o com a refugiats polítics:

D’altres, durant uns anys, van residir a Amèrica portats pel seu esperit aventurer com seria el cas d’Antoni Ribas

El 1903, amb 22 anys, va abandonar els estudis i  va anar a Amèrica. Després de passar un temps a Mèxic es va desplaçar per diferents països de l’Amèrica del Sud fins que essent a l’Argentina el van avisar que el seu pare estava molt malalt i que havia de tornar a casa. El pare va morir el 25 de febrer de 1914, per tant podem suposar que degué residir uns 10 anys fora de casa.

A banda del seu esperit aventurer també cal tenir present que potser no es trobava sol del tot. Des del 1868 i el 1875, a l’Argentina hi vivien els metges Felip i Josep Solà Vidal que eren fills d’una germana de la seva àvia i des del 1895 també hi vivia Josep Pagès Dalmau amb qui hi havia relació familiar per la banda dels Conill. Altres veïns de Cabanes també residien a l’Argentina

Molts d’altres es van engrescar a fer el viatge per qüestions familiars, laborals o econòmiques:

  • Antoni Aguer Oliva (Cabanes, 1881-Salt, 1949). Ja casat i pare d’un nen, va marxar una temporada a Cuba. No hi va passar massa temps i aviat va tornar a casa. Aproximadament devia ser entre 1915 i 1920.
  • Trinitat Gimbernat Teixidor (Cabanes, 1897-St. Adrià del Besós, 1986). Va sortir cap a Mèxic el 1919, pocs dies després del seu casament amb Modest Puigdevall que ja feia un quan temps que hi vivia. Allà hi van néixer tres dels seus quatre fills. La família va tornar a Catalunya el 1929.
    • Modest Puigdevall havia nascut el 1883 a Canet d’Adri (Gironès). Amb només 9 anys, va marxar sol cap a França on va viure uns anys. El 1906 va anar a Cuba on va residir 2 anys fins que va tornar a França. El 1911 va marxar a Mèxic on acabarà obrint un restaurant de cuina francesa. Va ser el 1919 en un viatge a Figueres que va conèixer Trinitat Gimbernat, la que seria la seva segona esposa.
  • Joaquim Buscató Albert (Cabanes, 1871 o 75-?) Fill de Joan Buscató Cabruja i Maria Albert Pey. Va arribar a Veracruz (Mèxic) l’1 d’abril de  1905. El 1920 va viatjar a Espanya, queda constància que el 14 de maig, essent un comerciant de 45 anys solter i resident a Mèxic, fa el viatge de Nova York a Barcelona i el 17 d’octubre de 1920 arriba a Nova York, des de Barcelona, en les dues ocasions amb el vaixell P de Satústregui. El 1927, 28 i 19 passa la frontera de Mèxic a Estats Units possiblement per qüestions laborals.
    • 02/06/1927 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco.
    • 25/07/1928 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco. Amic: Eliseo Martínez
    • 17/06/1929 arriba a Douglas Arizona USA. Empresari: Manuel Suárez
  • Dolors Resta Giralt (Cabanes,1892) Filla de Josep Resta Bonavia, ferrer, natural de Mollet de Peralada i veí de Cabanes i de Marcel·lina Giralt Tuébols de Cabanes, casats el 27/5/1891. El 30 d’agost de 1926, Dolors es va casar amb Francisco Pérez, a Quemados de Marianao, La Habana. No es coneixen més dades.

Altres cabanencs per motius no identificats van sortir del poble i es van casar a França.

  • Joan Pey Bonet (Cabanes,11/11/1895) el 26 d’abril de 1919 es va casar a La Palme, França amb Alfonsina Pibouleu
  • Raimundo Hortal Ferrer (Cabanes,19/3/1896) el 7 de maig de 1927 es va casar a St. Rafael, diòcesi de Fréjus, França amb Teresa Zacheno
  • Aniceta Soler Busquets (Cabanes,22/10/1899) el 5 de febrer de 1921 es va casar a La Palme, França amb Jaume Ferreres

A aquests hi hem d’afegir els cabanencs que, entre 1880 i 1920, van anar a l’Argentina on molts d’ells s’hi van establir definitivament. De moment no sabem quines van ser les seves motivacions, però curiosament de tota la colla més de la meitat tenien alguna relació familiar: germans, nebots, cosins, cunyats, … Cal suposar que entre ells hi degué l’efecte crida, el que sí està assegurat és que van mantenir el contacte com es pot veure en els registres parroquials i que es van donar suport, especialment en els primers temps.

Cabanencs a l’Argentina (1880-1920)
Més informació

Els cabanecs que coneixem i que van arribar a l’Argentina entre 1880 i 1920 els podem aplegar en diferents grups familiars:

  1. Gimbernat. Grup constituït per 9 persones de dues branques. La primera branca constava de tres germans, l’esposa d’un d’ells i un nebot i a la segona hi havia dos germans i el marit i fill d’un d’ells.
  2. Pijoan. Grup format pel matrimoni Pijoan-Serra i el sr. Josep Pagès que podria ser cosí o amic de la família. El matrimoni Aguer-Teixidor i el sr. Vicenç Sala Alegri també tenien lligams amb els Pijoan-Serra.
  3. Pagès. Grup format per Josep Pagès Dalmau i el seu nebot Joan Salleras Pagès
  • 1.- Família Gimbernat
    1. Els Gimbernat Prim (tres fills i un net de: Miquel Gimbernat Valls i Maria Prim Conill)
      1. Lluís Gimbernat Prim (Cabanes, 1849). Se suposa que hi va anar aproximadament com els seus germans, però el 1901 ja se’l torna localitzar a Cabanes.
      2. Vicenç Gimbernat Prim (Cabanes, 1858-?) El 1881 va anar a l’Argentina amb el seu germà Josep. El 1888 es va casar amb Margarida Serra de Cabanes.
        1. Margarida Serra Hortal (Cabanes, 1865) Filla de Vicenç Serra Prim i de Ignàsia Hortal Terrats.
      3. Josep Gimbernat Prim (Cabanes, 1862-Argentina, 1937) Va anar a l’Argentina el 1881, amb el seu germà Vicenç.
      4. Lluís Vidal Gimbernat. Fill de Dolors Gimbernat Prim i Francesc Vidal Bonicoy i nebot dels germans Gimbernat Prim. Nascut a Cabanes, quan el 1909 es va casar amb Elvira Gol Sala ja vivia a Santa Fe.
    2. Els Gimbernat Pomés (dos germans, Gregori i Joaquima i el marit i el fill de Joaquima)
      1. Gregori Gimbernat Pomés
      2. Joaquima Gimbernat Pomés
        1. Bartomeu Municoy Quera, marit de Joaquima
        2. Josep Municoy Gimbernat, fill de Bartomeu i Joaquima
  • 2.- Família Pijoan Serra – Josep Pagès Serra – Vicenç Sala – Família Aguer-Teixidor
    • Josep Pijoan Pellicer (Cabanes, 1875-Argentina, 1943) Fill de Josep Pijoan Camps i Magdalena Pellicer Ferrer, comerciant
      • Carolina Serra Salleras (Cabanes, 1885-Argentina, 1971) Filla d’Isidre Serra Buscató i Carme Salleras Monicoy
    • Josep (Pep) Pagès Serra (Cabanes, 1883- Santa Fe, ???) Fill d’Esteve Pagès Pomés i de Carme Serra Miró, tots de Cabanes i casats el 1877. Cosí o amic de la parella
    • Vicenç Sala Alegri (Cabanes, 1885). El 1914 es va casar a Santa Fe amb Rita Cuesta Sánchez i es van establir al nou país
    • Manel Aguer Soler (Cabanes, 1889-Figueres, 1966) i Dolors Teixidor Bolasell (Cabanes, 1900-Figueres, 1953). El 1921 es van casar a Sant Fe, Argentina on va néixer una filla. El 1932 ja havien deixat l’Argentina i es van assentar a Figueres
  • 3.- Família Pagès-Salleras
    • Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 1864 – França, 1932). Metge. Fill de Vicenç Pagès Portell i de Rosa Dalmau Angelet
    • Joan Salleras Pagès (Perelada, 1886-Buenos Aires, 1939). Metge. Nebot de Josep Pagès Dalmau.

Gràcies als recursos en línia i a l’aportació d’alguns dels seus descendents, podrem refer una part de la nostra història.

Més informació:

L’emigració catalana a Amèrica

Diferents estudis sobre l’emigració catalana a Amèrica ens poden donar pistes per entendre perquè, en pocs anys, tants cabanencs es van atrevir a iniciar una nova vida lluny de casa.

La emigración española a ultramar (1492-1914). Antonio Eiras Roel, ed. 1991

  • La millora en les tècniques de navegació van reduir el temps de viatge i en va disminuir el preu.
  • Al llarg dels anys 80 del s. XIX Argentina va desenvolupar polítiques d’atracció d’emigrants. El 1889 va lliurar 52.288 passatges als seus agents a Espanya. A mitjans dels anys 80 el nombre de catalans que va marxar a Amèrica va superar les 2.000 persones. Aquest nombre va anar augmentant fins a passar de les 8.000 cap els anys 1912/13.
  • Els propietaris de plantacions de cafè del Brasil, una vegada abolida l’esclavitud,  van encarregar la contractació de colons a les companyies de navegació.
  • Tot i que el dinamisme econòmic de Catalunya no incentivava l’emigració massiva sí que es va donar una emigració més qualificada, formada per comerciants, empresaris i treballadors qualificats

Garzón, Luis. Catalanes en Argentina: la experiencia de la movilidad social a través de la migración en el siglo XX.

  • Segons explica José Moya a“Primos y extraños: inmigrantes españoles en Buenos Aires”,  a principis del S. XIX, els emigrants més ben rebuts a Argentina foren els catalans
  • A principis i mitjans del s. XIX els primers catalans que van arribar a l’Argentina eren petits empresaris industrials i comerciants que no viatjaven pas per necessitats econòmiques
  • A partir de 1880 l’emigració catalana es fa més “popular”, hi arriben treballadors que fugen del treball agrícola com a arrendataris i del proletariat industrial.
  • La figura de l’hereu obliga als cabalers a buscar alternatives per guanyar-se la vida. L’emigració o el sacerdoci eren un sortida a l’empobriment i al descens social.
  • S’estableixen contactes entre parents, amics i persones del mateix poble. Els que hi havien arribat abans ajuden els nouvinguts i fins i tot els acullen temporalment a casa seva

Yáñez Gallardo, César. Argentina como país de destino. La emigración española entre 1860 y 1930

Miró. Quim. Tomasotti: “Els catalans han estat sempre un model de migració exemplar”. Exterior. El portal que explica què fa Catalunya al món, 6/9/2019

  • Els primers catalans que arriben a Argentina van ser petits comerciants i empresaris amb la necessitat de fer créixer el seu negoci …  l’única prioritat que van tenir va ser la de fer calaix i tornar cap a Catalunya.
  • Entre 1850 i 1939 és el moment en què els catalans no només decideixen viure a Argentina sinó arrelar-s’hi. L’efecte crida i la recerca de mà d’obra qualificada a principis del segle XX van desencadenar l’arribada més massiva de catalans a Argentina.

També cal afegir que l’arribada de la fil·loxera, que el 1881 ja havia envaït les vinyes del terme, degué obligar alguns pagesos a buscar fortuna fora de casa.

La motivació dels dos metges pot ser diferent. Des del s. XVIII molts metges catalans marxaren a Amèrica i es van integrar als països que els van acollir, on van introduir millores socials i van contribuir al desenvolupament de la sanitat. Aquesta integració es va deure en part al fet que eren homes joves sense lligams familiars, que es van
casar amb dones americanes, amb les quals van tenir descendència que els va arrelar a aquelles terres. Alguns dels metges catalans que emigren a l’Argentina al segle XIX fugen per motius polítics, relacionats amb els conflictes entre liberals i absolutistes. Altres són metges de l’Armada cansats de viatjar i d’altres fugen d’algun conflicte personal o sentimental, o se’n van per un afany d’aventura, considerant que tenen més possibilitats de progrés personal i econòmic en un país en construcció.

No sabem quins van ser els motius que empenyeren a Josep Pagès Dalmau a anar a l’Argentina, però el fet que els germans Felip i Josep Solà Vidal, naturals de Garriguella, hi haguéssin anat el 1868 i el 1875, respectivament, podria tenir-hi alguna relació. Després d’ell hi va arribar el seu nebot Joan Salleras Pagès.

Bibliografia:


4 comentaris

Guerra Civil i exili. El testimoni de Salvador Prunella

Salvador Prunella Brancós (Vilamacolum, 1917 – Cabanes, 2011). Fill de Ramon Prunella Beya, natural de Molins i de Coloma Brancós, natural de Vilamacolum.

El 1917 els seus pares vivien a França però van voler que el seu fill neixés a Espanya i es van desplaçar a can Brancós de Vilamacolum on, el 8 de setembre de 1917, va néixer en Salvador.

Quan el 1936 va esclatar la guerra la família vivia a Cabanes, al mas Pujol,  una masia del marge dret de la Muga, però ja iniciat el conflicte es va haver de traslladar al nucli del poble, ja que la masia tocava al camp d’aviació. Fins acabada la guerra van tornar a la masia.

El setembre de 1937 va ser mobilitzat i es va incorporar a l’exèrcit republicà. Immediatament va ser traslladat a Lleida on va viure el bombardeig del 2 de novembre de 1937. Com a conseqüència d’aquell atac, hi va haver uns 300 morts i més de 500 ferits (Els edificis més afectats van ser un col·legi i la caserna de carrabiners).

Després de romandre quatre o cinc dies en un quarter a Lleida el van portar al front d’Aragó, als Monegros. S’hi va estar fins la primavera de 1938. La seva posició era la rereguarda. Feien la vida a les trinxeres que durant les nits els batallons de sapadors construïen. No va viure combats forts, la seva responsabilitat consistia en vigilar la línia i fer guàrdies nit i dia.

A mesura que l’exèrcit nacional avançava el seu grup anava retrocedint. Amb la retirada del front d’Aragó, va tornar  a la província de Lleida, al front del Segre, prop del pantà de Camarasa (març o abril de 1938). La vida en aquesta posició va ser molt dura pels continuats combats i morts que hi va haver. Els combats van durar uns quinze dies. L’objectiu del seu batalló, que es trobava en una vall, era conquistar una posició de l’exèrcit nacional que estava situada a dalt d’una muntanya.

Quan els nacionals van trencar la línia de foc a Camarasa, va passar a defensar la línia d’Artesa de Segre. L’ofensiva de l’exèrcit de Franco era imparable i a partir d’aquí va començar la desbandada cap a França.

Durant tot aquest temps de guerra va pertànyer a la 26 divisió de voluntaris de Durruti, sense ser voluntari.

Quan l’exèrcit nacional trencà la línia del Segre el grup va iniciar la retirada cap a la frontera i va entrar a França el 10 de febrer de 1939 pasant per la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Montlluís, La Tor de Querol i Vernet d’Arieja).

Després de passar uns quants dies a la Tor de Querol, el 16 de febrer va ser traslladat al castell de Montlluis i d’aquí a un camp de refugiats a Vernet (Arieja). Durant el primer mes i mig, la vida al camp de refugiats va ser molt dura: solament 300 dels 15.000 refugiats podien estar en barracons; la resta, estaven a la intempèrie. Més tard un grup de treball de l’exèrcit francès va construir barracons per a tots els refugiats. La seva estada al camp va durar des del febrer de 1939 fins a l’agost del mateix any.

L’indult de Franco, per a tots aquells que no tenien les mans brutes de sang, li va permetre tornar a Catalunya. Quan va arribar a Figueres, un aval fet per l’Ajuntament de Cabanes li va permetre poder tornar a casa, però l’alegria va ser curta perquè l’octubre de 1939 va ser quintat per l’exèrcit de Franco. Això va suposar dos anys de mili.

Tal com diu ell mateix: El que m’esperava va ser gairebé pitjor que el que havia viscut.

Casat amb Margarita Teixidor Carbonés, Salvador Prunella Brancós ‘alies Vador Saneius’ va morir a Cabanes el 28 de desembre de 2011.

Salvador Prunella Brancós
entrevista [2 videos: 59:19′ + 27:43′]

Transcripció de l’entrevista

Font: memorialdemocratic.gencat.cat | ID390. Banc Audiovisual de Testimonis, Memorial Democràtic
Última modificació: 2019-03-05 10:01:04

La Depèche (febrer-març, 1939). Recull de premsa

  • 11/2/1939.- La columna anarquista Durruti ha entrat a França, amb una regularitat d’un camió cada 3 segons: guàrdies d’assalt, milicians, carabiners … Hi ha centenars de camions …
  • 17/2/1939.- Latour-de-Carol, 16 de febrer. La 26ª divisió, coneguda com a divisió anarquista Durruti i composada d’un 80% de catalans voluntaris, ha deixat aquest matí el camp de Latour-de-Carol per anar a l’antic castell de Montlouis, a causa de les baixes temperatures…. A cada un se’ls hi ha donat pa, sardines i formatge ….
  • 5/3/1939.- El general Noël, comandant del 17è cos armat, visita els camps de Vernet-d’Ariège i de Mazères. El camp que ahir va rebre un complement de milicians, compta amb 10.200 internats, 9.000 provinents de la 26a divisió que comandava el general Ricardo Sanz que es troba al camp amb tot el seu estat major… La gran majoria dels milicians provenen de Bourg.Madame, Mont-Louis i Latour-de-Carol
  • 6/3/1939.- F. Rouanet. Una visita al camp de concentració de Vernet-d’Ariege …. Cada home té dret a 200 gr de carn, 150 gr de llegums sécs, 600 grs de pa, 16 gr de cafè i 21 gr de sucre. La distribució es fa per crida en grups de 10 a qui se’ls dóna provisions per a tot el dia

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Bibliografia:

Camp de Vernet d’Ariège


2 comentaris

Llegat Fàbrega

El llegat Fàbrega és la col·lecció d’obres d’art que Abelard Fàbrega Esteve i la seva esposa, Joana Just Montané, van donar al Museu de l’Empordà l’any 1982. El llegat consta de 97 peces entre pintures, dibuixos i gravats d’artistes catalans que, com ells mateixos, van viure l’exili mexicà. La recepció és feu efectiva davant notari el 21 de març de 1982, tot i que al document només hi consten 92 peces.

Les obres es troben descrites al catàleg de l’exposició “Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939” una mostra repartida en dos espais, el Museu de l’Empordà i el Museu Memorial de l’Exili i que es porta a terme durant el primer semestre del 2020.

Aquesta donació va ser objecte de dues exposicions monogràfiques els anys 1983 i 1984, amb el nom de Llegat Fàbrega. Pintors catalans a l’exili.  Com a agraïment al seu gest, el 1983,  l’Ajuntament de Figueres els lliurà la “Fulla de Figuera de Plata”.

El 2012, se’n van exposar una desena d’obres en motiu del centenari de Tísner i Calders.

El primer semestre de 2020, el Museu de l’Empordà junt amb el MUME presenten Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939, una mostra comissariada per Enric Pujol i dissenyada per Marcel Dalmau que està basada en el fons Abelard Fàbrega del Museu de l’Empordà i en el fons Josep Narro del MUME.

Vegeu:
Abelard Fàbrega Esteve  (Cabanes, 1894-Mèxic, 1991)

NOTA:

Una vegada acabat el període de confinament decretat per la Covid19, els dos museus han prorrogat els terminis previstos inicialment per a les exposicions.


Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939
Donació Fàbrega – Fons Narro
Comissari: Enric Pujol  –  Disseny: Marcel Dalmau  – Organització: Museu de l’Empordà i MUME
Del 8 de febrer al 14 de juny de 2020

Museu de l’Empordà

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

MUME
El Fons Josep Narro | Dibuixos camps de concentració 1939-1941

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dins el context de la recuperació del patrimoni artístic de l’exili republicà, aquesta exposició posa de relleu dues col·leccions pertanyents al Museu de l’Empordà i al MUME. El fons Fàbrega recull obres de diversos autors, com ara Josep Bartolí, Francesc Domingo, Roser Bru, Josep Narro, Francesc Moreno Capdevila, Pompeu Audivert, Francesc Camps Ribera, Avel·lí Artís Gener, Marcel·lí Porta, Pere Calders, Enric Climent, Carme Cortès i el Fons Narro (Viquipèdia) recull l’obra del l’il·lustrador feta als camps de concentració francesos entre 1939 i 1941. Tots aquests artistes van coincidir a Mèxic, on van ser acollits i hi van viure els seus respectius exilis després de la Guerra Civil. Aquesta exposició conjunta entre el MUME i el Museu de l’Empordà inclourà una síntesi seleccionada dels dos fons, que estaran repartits entre Figueres i La Jonquera.

  • L’exposició del Museu de l’Empordà tindrà lloc entre el 24 de gener i el 5 d’abril de 2020. Inauguració: divendres 24 de gener de 2020, a les 19h.
  • L’exposició del MUME (Museu Memorial de l’Exili-La Jonquera) tindrà lloc entre el 8 de febrer i el 14 de juny. Inauguració: dissabte, 8 de febrer de 2020. Aquesta inauguració està inclosa dins els actes commemoratius del Dia Nacional de l’Exili i la Deportació 2020, que tindran lloc a La Jonquera i La Vajol.
    Programa:

    • 11h. Inici de la pujada al Coll de Lli des del camí de La Vajol al Santuari de les Salines (GI-505).
    • 11h30. Lectura de textos de Carles Pi i Sunyer i Pere Bosch-Gimpera i audició musical a càrrec d’Anna Ros (violoncel) i Mercè Miró (flauta travessera) amb la presència de la Consellera de Justícia Ester Capella.
    • 13h. Inauguració de l’exposició “Art i exili. Artistes catalans de l’exili del 1939”, una exposició conjunta amb doble seu, amb el Museu de l’Empordà de Figueres. Parlaments institucionals (Alfons Quera, Alfons Martínez, Sònia Martínez i Ester Capella).
    • 13h30. Visita guiada a l’exposició a càrrec del comissari de la mostra, Enric Pujol.
    • 14h30. Dinar

La mostra tindrà associat un catàleg amb textos d’Enzo Traverso, Maria Lluïsa Faxedas i Enric Pujol, que es presentarà al Museu de l’Empordà de Figueres el 14 de febrer a les 19h, i un seguit d’activitats paral·leles al MUME i al mE:

  • Conferències i activitats al Museu de l’Empordà
    • Divendres 24 de gener, a les 19 h. Inauguració de l’exposició
    • Divendres 14 de febrer, a les 19 h. Presentació del catàleg de l’exposició
    • Divendres 28 de febrer, a les 19 h, «Música als camps de concentració i en el camí de l’exili», conferència a càrrec de Jaume Ayats, musicòleg i directordel Museu de la Música de Barcelona.
    • Divendres 13 de març, a les 19 h, «L’art català a l’exili, Una història encara per escriure?», taula rodona a càrrec de Lluïsa Faxedas, Teresa Camps i Eric Forcada.
  • Visites comentadas, a càrrec del comissari Enric Pujol i Casademont
    • diumenge 16 de febrer, a les 12h i dissabte 7 de març, a les 18h.
  • Activitats educatives
    • Escoles i famílies. Tallers: “Postals des de l’exili”
  • Activitats al MUME
    • Visita comentada, a càrrec del comissari Enric Pujol i Casademont: dissabte 25 d’abril, a les 16h
    • Dissabte 9 de maig, de 10 a 13:30 h. Jornada La creació a l’exili. Elements de reflexió i testimonis
      • Conferència inaugural: «L’exili cultural català del 1939. Una visió des de Mèxic», a càrrec de José M. Murià, historiador i membre de l’Acadèmia de la Història de Mèxic.
      • Taula rodona A: «Crear a l’exili».
      • Taula rodona B: «Una literatura a l’exili».

VIDEOS: “Art i Exili” al Museu de l’Empordà de Figueres

Síntesi de les entrevistes efectuades pel periodista Gerard Bagué el mes d’octubre de 2019, amb el testimoniatge de José María Murià Rouret, Miquel Bofill i Antònia Gimbernat, vinculats estretament amb l’exili republicà a Mèxic i Xile i coneixedors de la figura d’Abelard Fàbrega, pedagog i editor empordanès exiliat a Mèxic. Aquestes entrevistes van ser encarregades pel MUME amb motiu de l’exposició “Art i exili. Artistes catalans de l’exili de 1939” que es va poder veure a La Jonquera i a Figueres (Museu de l’Empordà) el primer semestre de 2020.

Inauguració de l’exposició al Museu de l’Empordà. TramuntanaTV

Roda de premsa de presentació de l’exposició. TramuntanaTV

El museu de l’Empordà reflexiona sobre l’art i l’exili . Empordà TV

Museu Memorial de l’Exili. Exposició virtual

Com a proposta d’activitat cultural pels dies de confinament decretats en motiu de l’epidèmia del CoronaVirus, el MUME posa a l’abast del públic el fons de l’exposició “Art i exili. Artistes catalans de l’exili del 1939”:

  • JOSEP NARRO (Barcelona, 1902 – Guadalajara, Mèxic, 1996).
  • AVEL·LÍ ARTÍS GENER (TÍSNER) (Barcelona 1912 – 2000).
  • POMPEU AUDIVERT (L‘Estartit, Baix Empordà, 1900 – Buenos Aires, 1977)
  • PERE CALDERS (Barcelona 1912 – 1994)
  • FRANCESC CAMPS-RIBERA (Barcelona, 1895 – 1991)
  • ENRIC CLIMENT PALAHÍ (València 1897 – Ciutat de Mèxic 1980)
  • MARCEL·LÍ PORTA (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1959)
  • ANTONI (TONI) SBERT CALLAO (Perpinyà 1937 – Los Ángeles 2002)

MUME_descripció dels artistes  –  Facebook

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Recull de premsa:

Xarxes socials. Gener/febrer 2020:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més informació:


Llegat Fàbrega
Pintors catalans a l’exili

Museu de l’Empordà (maig-agost, 1983) – (octubre-desembre, 1984)
Els catàlegs, cedits pel Museu de l’Empordà, es troben a l’Arxiu Municipal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull de premsa:

El Museu de l’Empordà rescata Tísner i Calders dels fons pel seu centenari . Exposa una desena d’obres dels dos escriptors i ninotaires procedents de la donació d’Abelard Fàbrega, a més de primeres edicions dels seus llibres.

2012

… En el seu moment, aquesta donació ja va ser objecte de dues exposicions monogràfiques, Llegat Fàbrega. Pintors catalans a l’exili, els anys 1983 i 1984. Aquesta és també, doncs, una bona ocasió per fer memòria d’un benefactor generós, mestre a Girona, Llagostera i Igualada, i secretari del seminari de pedagogia de la Universitat de Barcelona durant la República, que va exiliar-se al final de la guerra. .. A: El PuntAvui, 19/12/2012

El Museu de l’Empordà exposarà dibuixos i aquarel·les de Pere Calders i Tísner. El museu se suma als actes del centenari del naixement dels dos escriptors a partir d’aquest dimecres

…. Aquests fons van ser donats al museu el 1982 per Abelard Fàbrega (Cabanes 1894-Mèxic, 1991). A: Ara, 18/12/2012

Pere Calders i Tísner al Museu de l’Empordà.

… El Museu de l’Empordà compta amb una petita mosta d’obres artístiques dels dos escriptors. Aquest fons es va incorporar a les col·leccions del mE l’any 1982 quan Abelard Fàbrega (Cabanes 1894-Mèxic 1991) fa donació al mE de la seva col·lecció de pintures, dibuixos i gravats d’artistes catalans exiliats a Mèxic per tal que, segon les seves pròpies paraules, “hi hagi constància de l’obra artística realitzada pels nostres compatriotes a terres d’Amèrica”... A: Bonart, 17/12/2012

Piñol, Rosa Maria. Col·lecció de pintures d’artistes exiliats, al Museu de l’Empordà Obres de MaxAub, Calders i Tisner, entre d’altres. Donada per un matrimoni empordanès resident a Mèxic. A: Avui, 23/3/1983

L’any 1982, el matrimoni Abelard i Joana Fàbrega, ell originari de Cabanes, va fer donació al Museu de la seva col·lecció d’obra … . Aquest particular i històric conjunt que recull peces de personatges tan diversos com Montserrat Aleix, Pompeu Audivert

A: Capella, Anna. El Museu de l’Empordà, entre els llegats i l’art contemporani. Revista de Girona, 246 (2008)

Al Museu de l’Empordá: Inaugurado de l’exposició de pintures i dibuixos. Col.lecció Abelard Fábrega, de pintors catalans a l’exili. Lliurament de la Fulla de Figueres al Mérit concedida al Sr. Fábrega, que será recollida pel Sr. Cónsul de Méxic.

A: PROGRAMA OFICIAL DE LES FIRES I PESTES DE LA SANTA CREU / 1983. Marcador. Hoja informativa. 1983

… Tot seguit, al Museu de l’Empordà s’inaugurà l’exposició de pintures i dibuixos «Col·lecció Abelard Fàbrega, de pintors catalans a l’exili»… El batlle de Figueres va fer entrega al representant d’Abelard Fàbrega de la fulla d’argent de Figueres, com a gratitud de la ciutat pel llegat … A: El Punt, 1/5/1983

 la comitiva se desplazó hasta el Museu de l’Empordá donde se inauguró la muestra de cuadros donados por el figuerense Abelard Fébregas, residente en Méjico … A: Bernils, J.M. Inauguración oficial y apertura de varias exposiciones y ferias. Los Sitios de Gerona, 1/5/1983

… Amb els anys i el sentiment, la voluntat d’Abelard Fàbrega ha estat que una part d’ell mateix, la seva col·lecció de quadres, retorni a l’espai on va néixer, a l’Empordà, i gràcies a les gestions d’altres persones, com el mateix pintor
Camps Ribera, exiliat també, avui podem tenir entre nosaltres aquesta valuosa i històricament representativa recopilació…  A:Hora d’art. Llegat Fàgrega. Hora nova, 312, maig 1983, pàg 15

… Fa poc, Abelard Fàbrega, un empordanès exiliat a Mèxic des de fa 40 anys, donà part de la seva col·lecció de quadres al Museu i s’acordà que estarien exposats durant tot l’estiu. Arribà l’exposició Dalí i foren retirats per penjar-hi la col·lecció de fotografies que formava part de l’Antològica … A: Hora Nova, 331, 20/9/1983

Abelard Fàbrega visita el seu llegat [Conté una petita biografia]. Los Sitios, 25/9/1983

Abelard Fabrega, primer editor de Mèxic. Ha éstat a Figueres amb motiu de la donació de quadres…. EI matrimoni Fàbrega ha tornat aquesta mateixa setmana a Mèxic. A: Hora Nova, 332, 27/9/1983.

…  Va venir a visitar el Museu de l’Empordà on romanen en dipòsit les obres pictòriques que el senyor Fabregas, de manera pacient, ha anat recollint a Mèxic … A: Gurt, Albert. L’Oportunitat mancada. Hora Nova, 334, 11/10/1983.

Abelard Fàbrega i Esteba , l’editor i col·leccionista d’art resident a Mèxic que fa un any decidí donar el seu llegat de quadres de pintors catalans a l’exili al Museu de l’Empordà , ha tornat a estar uns dies entre nosaltres. És la tercera visita que fa al nostre país d’ençà d’aqüell a trista retirada del 1939 ….

A: Jiménez, Xavier ; Playà, Josep. Abelard Fàbrega, un exiliat que no oblida la seva terra. Hora Nova, 336, 25/10/1983

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


3 comentaris

Josep Clos i Sot (1841-1893)

Josep Clos i Sot (Peralada, 1841-Cabanes, 1893). Militar retirat

Josep Clos Sot

Va nèixer a Peralada el 1841, fill de Sebastià Clos Arbosser, de Biure i de Tecla Sot Jubinyà, de Llers casats en aquest poble el 1832. Era cosí d’Isidre Clos Pagès, propietari, polític i maçó i de Llúcia Clos Pagès, mare d’Isidre Porterias Clos.

Arbre geneològic de la família Clos

Josep Clos va viure a Figueres però també a Cabanes ja que  l’11 de març de 1871 es va casar amb Rosalia Cusí i Rabert, natural de Cabanes i filla de Salvador i Emmanuela.

Va participar en la Guerra dels Deu anys de Cuba com a soldat de la 2a Companyia Peninsular del Batalló de Caçadors de Reus. Fou ferit i declarat inútil a l’hospital militar de Cuba por … en ambos ojos a consecuencia de herida de arma de fuego com consta al certificat signat el 25 d’octubre de 1870.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El 25 de maig de 1871 se li concedeix una paga de “militar retirat” per import de 22,50 ptes mensuals més 7,50 ptes  per haver rebut la Creu al Mèrit Militar. El certificat es fa sobre paper timbrat amb el nom i càrrecs de D. Blas de Villate y de la Hera, conde de Valmaseda i un gran escut.

Quan el 1874, els pabordes es desentengueren de l’organització la Festa de Sant Vicenç, es va oferir a fer-se càrrec de contractar els músics. L’Ajuntament va acceptar l’oferta exigint que els músics havien d’actuar a les funcions religioses, si algú ho demanava, a les cercaviles acostumades, als balls i a les sardanes sense cap ajuda econòmica per part de la Corporació. (Acta Ple Municipal del 4/1/1874)

Va morir a Cabanes, l’11 de maig de 1893. Tenia 52 anys i no va deixar descendència.


1 comentari

Isidre Porterias i Clos (1890-1955)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pagès, sindicalista, torero … va néixer a Cabanes el 30 de maig de 1890, fill de Joan Porterias Rebarter i de Llúcia Clos Pagès (germana d‘Isidre Clos Pagès i cosina de Josep Clos Sot)

Arbre geneològic de la família Clos

El 20 de maig de 1911 es va casar amb Ramona Pujol Llansó, batejada a Cabanes el 14 de juny de 1891, filla de Miquel Pujol Pagès, de Figueres i de Maria Llansó Cantenys, de Cabanes.

Ramona era filla de Miquel Pujol, de Figueres i de Maria Llansó, de Peralada. En el moment del casament Isidre tenia 20 anys i Ramona 19.

Aproximadament entre 1909 i 1915 va formar part de la Cuadrilla juvenil cabanense, actuant com a banderiller.

El 1923 era regidor amb  Teodor Salleras Pagès com a alcalde i al Ple Municipal de 7 d’abril de 1924 va ser nomenat primer tinent d’alcalde junt amb Joaquim Prats Minobis, alcalde; Joan Oliva Fortià, segon tinent d’alcalde; Josep Aguer Sabater,  Joaquim Viarnès Brugat, Joan Aguer Soler, Miquel Gimbernat Pallicer i Josep Batllori Pijoan, regidors.

El 1928 va ser nomenat cap dels somatents. La Vanguardia 10/06/1928, pàg. 11/12

El 20 de febrer de 1936 el Ple municipal acorda donar interinament la plaza d’agutzil a Isidre Porterias. Va ser cessat el 29 de març del mateix any i va cobrar 55,55 ptes. (9/8/1936)

Durant la Guerra Civil (1936-39) el trobem com a secretari del Sindicato Agrario y Oficios Varios. Acabada la guerra va sortir  d’Espanya,  va ser sotmès a Consell de guerra (núm. 54883) i condemnat a reclusió perpetua com a dirigent sindicalista. Va tornar aviat a casa i va ser tancat a la presó de Girona. Es desconeix quan va ser alliberat. El 1939 feia de pagès i tenia 48 anys. També va fer de lampista. Va morir l’any 1955.

El seu fill, Nemesio Porterias Pujol, apareix al llistat del “Batallones disciplinarios de soldados trabajadores penados” (1941-42). Archivo General Militar de Guadalajara. BDSTP. 1ª Agrupación, cajas 2745 a 2952

 

 


Deixa un comentari

Veterinaris

Ferran Boix

Cabanes, 1936
Ferran Boix

Joan Carbó Carbó. Veterinari de Peralada i de Cabanes. A l’acta municipal del 30 d’agost hi diu … Vist que … i el Veterinari titulars d’aquest Municipi Srs … i Joan Carbó han abandonat llurs cárrecs, ignorant-se el seu actual parador, s’acorda declarar-los cessants, amb pèrdua de tots els drets … es nomena amb caràcter interí pel cárrec … de Veterinari titular, també amb caràcter interí al veí de Peralada, Sr. Pere Pujol Bigas….

Terminada la guerra civil española, el 7 de diciembre de 1940, se disolvió la “Mutua Veterinaria Gironina”, que pasó a integrarse en el organismo de Previsión del Colegio Oficial de Veterinarios de Gerona, cuya Comisión gestora estaba formada por: Presidente Juan Carbó Carbó. A: Roca i Torras, Jaume. Historia de la veterinaria en Cataluña (1400-1980)

Josep Llombart Llensa (Cabanes, 1910-?,1991)

Pere Pujol Bigas i Ferran Boix i Vallicrosa, de Peralada. El 31 d’agost de 1936, Pere Pujol va ser nomenat Veterinari titular interí amb l’haver anual consignat en pressupost per aquest servei i Ferran Boix Auxiliar de Veterinari, devent prestar els seus serveis amb caràcter gratuït. Més endavant, Ferran Boix va ser veterinari titular de Cabanes. Documents:

  • AHG170-326-T2-1290 Fitxa personal de Ferran Boix Vallicrosa Data(es) 1954-1975 [PROFESSIÓ]: Veterinari [MUNICIPI(S)]: Sant Climent Sescebes, Peralada, Cabanes [VOLUM I SUPORT]: Tres fitxes [SIGNATURA TOPOGRÀFICA]: AHG. Fons Delegació Provincial de Girona del Ministeri de Sanitat, 400

Francesc Tuébols Bigas. El 1924, tenia 61 anys i vivia al carrer 2 de maig


2 comentaris

Família Maymó

El mas Ribas

[dossier]

Els Maimó de Cabanes foren una família de pagesos benestants emparentats, entre d’altres, amb els Puig Casadevall de Cabanes i els Nouvilas de Sant Quirze de Colera.

Es desconeix el seu origen, només ens consta que al llistat de noms de jueus i jueves de Girona (1311-1342) que apareix al treball de Sílvia Planas i Marcé, hi ha uns Maimó de Cabanes; que el 28 d’octubre de 1493, Joan de Maymó, donzell de Figueres (Girona), va obtenir el privilegi del Rei Ferran II d’Aragó; que possiblement fou investit cavaller de la «Espuela Dorada» el 15 de gener de 1499 junt amb el seu germà Pere de Maymó, donzell de Peralada qui el 1512 va assistir a les Corts de Montsó.

La primera referència documental de la nissaga dels Maimó de Cabanes la trobem el 1614 amb la defunció d’un nen, fill d’Antoni Maimó. El primer naixement és el de Francesc Maimó, fill d’Antoni i Anna i batejat el 29 de juliol de 1615.

D’aquests primers anys no tenim prou dades per dissenyar una genealogia. Només podem afirmar que, segons els registres parroquials, a Cabanes hi vivien dos Antoni Maimó, un casat amb Anna i l’altre amb Caterina.

A la segona meitat del s. XVII trobem el casament de Miquel Maimó amb Margarida Nouvilas, de Sant Quirze de Colera. A partir d’aquesta parella ja podem seguir amb prou fiabilitat la línia familiar dels propietaris del Mas Maimó fins arribar a Antoni Ribas de Conill.

Arbre genealògic dels Maimó

El 1697, Isabel Maimó i Nouvilas  s’havia casat amb Francesc Puig i Casadevall. El fet de ser ella l’hereva del mas Maimó i ell un fadristern dels Puig Casadevall, de Cabanes, va comportar que els fills i el mateix Francesc sovint adoptessin el cognom de la casa Maimó. Francesc i Isabel van tenir, entre d’altres, una noia (Anna Maria) i dos nois que podien heretar la propietat.

Tot i que als testaments els dos nois apareixen com a Miquel i Francesc, per la cronologia podrien ser: “Jaume, Miquel, Josep” batejat el 29 de juliol de 1713 i “Josep, Miquel i Francesc” batejat el 29 de març de 1716

  • Miquel Maymó.- Va fer testament el 1743. Al document ens diu que té 30 anys i que és fill de Francesc Maymó i d’Isabel. Casat amb Anna Maria, però sense fills, nomena hereu al seu germà Francesc i si aquest o els seus fills no poguessin heretar, llavors les seves propietats serien per a Quirch Ribas, fill d’Anna Maria Maymó, la seva germana, i de Pere Ribas
  • Francesc Maymó.-  Casat amb Caterina Falgàs,  el 19 de gener 1753 fa testament per morir poc després. Al document ens diu que té uns 40 anys i que deixa com a hereva a la seva filla Maria. El seu fill Vicenç no va néixer fins tres mesos més tard, el 22 d’abril de 1753. Caterina, la seva esposa, va morir l’abril de 1754, als 34 anys.
    • Vicenç Casadevall Maymó. Fill de Francesc i Caterina, va néixer l’abril de 1753 i al cap d’un any era orfe. Es desconeix qui va tenir cura d’ell i de l’heretat del Mas Maymó, però una àpoca del 12 de març de 1775 fa esment als seus tutors: el clergue Vicenç Casadevall i Gorgot, cosí i padrí de Vicenç i cunyat de Jaume Pont (Romaguera) i Joan Falgàs i Damià Comelles, familiars de la branca materna. Vicenç havia heretat essent menor d’edat i amb 17 anys es va casar amb Francesca Anglada, filla de l’adroguer Bonaventura Anglada.  Tenia 21 anys quan, el 19 de novembre de 1774, va fer testament pocs dies abans de morir sense descendència. Al testament nomena hereva la seva dona que encara era menor d’edat i usufructuari el seu sogre per compensar-lo de les despeses que havia fet per millorar el mas Maymó. El 1776, la vídua es va tornar a casar amb Narcís Bordas Batlle i Santacreu, escrivent de Figueres. (Font: not. Aloy i Llach)

A partir de finals del 1774, immediatament després de la mort de Vicenç Maimó Falgàs, diferents documents en poder del notari Josep Aloy i Llach ens desvetllen dades de Vicenç i del mas Maimó.

Després de nomenar procurador, la vídua i el sogre del difunt van prendre possessió de l’heretat, van fer inventari dels béns i van recollir la relació de despeses fetes, des del 1771, en treballs i millores de l’heretat Maimó i que prèviament havien estat pagades per Bonaventura Anglada; van arrendar la propietat i van portar la gestió del mas, les terres i una casa i l’hort que tenien al poble, al menys fins a finals del segle.

Aquests documents tot i que no ens donen massa informació de les cases i els camps que conformaven l’heretat, són interessants perquè ens mostren qui es feia càrrec de la propietat i quines obres s’hi feien per millorar-la. També ens mostren costums i maneres de fer pròpies del segle XVIII com pot ser el procés de «presa de possessió», un acte curiós tant per l’hora en què es porta a terme com pel ritual que comporta. Dos contractes d’arrendament ens fan veure la duresa de les clàusules d’arrendament, amb el temps de durada, les obligacions quan a pagaments i treballs extres a benefici de l’arrendador així com a l’obligació de tenir-li una habitació parada. També ens descriu alguns dels productes que s’obtenien dels camps: raïms, olives, grans, llegums, cols, naps, cànem, llinet … i quins animals havien d’engreixar per a l’amo: porcs, xais i aviram (gallines, capons …)

El 1791 Bonaventura i Francesca Anglada i Narcís Bordas van establir 5 vessanes de vinya del Pla de Sant Feliu repartint-les entre dinou pagesos cabanencs. La terra els pertanyia per establiment del Comte de Peralada fet a Miquel Maimó, el 10 d’agost de 1685.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Suposem que a principis del segle XIX  el Mas Maimó va passar als Ribas, sigui perquè finalment es donés compliment al desig que, el 1743,  havia manifestat l’hereu del mas Maymó, o bé perquè la família Ribas va comprar la propietat que havia estat de la família, però fins que no es trobin documents notarials de primers del segle XIX, no serà possible demostrar com es va fer el traspàs de l’heretat a la branca dels Ribas.

El 1832, al registre de casament d’Antoni Ribas Vidal (Tossa, 1787 – Cabanes, ?) i de Margarida Vidal, ja hi consta que Antoni és fill de “l’hisendat” Josep Ribas Daniel. Això ens fa creure que ja eren propietaris de l’antic Mas Maimó i que va ser llavors quan es van fer les reformes a la casa.

Allà hi va néixer i morir Antoni Ribas de Conill (1880-1935). El van sobreviure la seva dona, Salvadora de Ros (?-1942), i la seva germana Concepció (1875-1958). Amb la seva mort sense descendència desapareix la nissaga dels Maimó-Ribas i la propietat passa a altres mans, quedant a cura de diferents masovers.

Antoni Ribas de Conill havia estat desheretat pel seu pare i a partir de 1914 la propietat va passar a Concepció Ribas de Conill, germana d’Antoni. Amb tot, Antoni Ribas es va continuar fent càrrec de la hisenda familiar, va invertir bona part del patrimoni en les seves recerques i en la construcció de l’Observatori i va deixar la familia a la ruïna.

Després de la mort d’Antoni Ribas, la seva germana Concepció, que era l’hereva, va vendre la finca en renda vitalícia a Josep Ferran Galter (1889-1976) banquer, industrial i polític figuerenc,  propietari d’altres masos de la comarca.

El 1946, Josep Ferran insta judici de desnonament contra Eugeni Pagès Costa, pagès de Cabanes, del mas “Ribas”, abans dit mas “Maymó”, al terme de Cabanes i fins el 1948 se’n van fer càrrec en Salvador i la Pilar.

Els últims masovers van ser Josep M Pujolàs Canadell (Siurana,1926) i Remei Cufí Costa (Albanyà, 1925 – Avinyonet de Puigventós, 2016) els quals van residir al mas i en van treballar les terres des del 1948 fins a principis dels 90. En jubilar-se encara hi van residir durant quasi 20 anys encarregant-se de contractar qui es fes càrrec de les tasques de cultiu, fins que a principis del s. XXI la casa queda tancada i abandonada, mentre una empresa de serveis de la comarca es fa càrrec dels treballs agrícoles.

*** *** ***

Anna Maria Maymó, esposa de Pere Ribas i avantpassada dels Ribas de Cabanes, va morir el 22 de gener de 1743, quan tenia 42 anys. Al testament signat el dia abans, en lo lloch de Cabanas y en la casa del Sr. Anton de Carreras ahont habita… (no s’aclareix el motiu pel qual vivia a can Carreras) deixa, entre d’altres, aquestes disposicions:

  • Vol ser enterrada al vas (nínxol) del seu pare Francesc Maymó
  • A la seva filla Margarida li deixa noranta lliures barceloneses, que se li donaran en el moment del matrimoni carnal o espiritual, sempre que es casi a gust i voluntat de mes prop parents. Si no és així, només li deixa deu lliures. El mateix fa amb la seva filla Dorotea. I adverteix que si les dues noies morensense fills, la meitat del dot haurà de retornar a l’hereu.
  • Deixa hereu universal a Pere Ribas el seu marit i quan ell mori vol que l’heretat passi a Quirç, el seu fill que en aquells moments deu tenir 12 anys.

Bibliografia:

 

Gimbernat i Gou, Antònia


1 comentari

Cabanenc/a de l’any

El 2016, des de l’Ajuntament, va sorgir la iniciativa de fundar el premi “Cabanenc/a de l’any”, una distinció creada com a homenatge a aquells cabanencs o cabanenques compromesos amb la gent i el poble, un guardó de reconeixement públic a aquelles persones que s’hagin distingit per la seva activitat o per les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural, cívica, esportiva, etc.

Hi va haver 3 convocatòries: 2016, 2017 i 2018:

3a edició (2018)

Bases del premi “Cabanenc/a de l’any” (juliol, 2018)

A la tercera edició del premi «Cabanenc/a de l’any» i dins del terminis previstos, es va presentar una única candidatura que complia els requisits que es demanaven a les bases: una carta de mèrits de la persona proposada i un mínim de 20 signatures que ho avalessin. El jurat, després de valorar la proposta, va decidir per unanimitat dels seus membres, votar favorablement la concessió del premi «Cabanenc de l’any 2018» a favor del Sr. Jordi Roura i Hortal pel seu treball i dedicació personal al poble de Cabanes.

Dins l’acte de lliurament del guardó, que va tenir lloc el 17 de novembre, Jordi Roura i Hortal, va fer donació a l’Ajuntament de deu documents datats entre 1723 i 1826 i que fan referència a Cabanes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

2a edició (2017)

Bases del premi “Cabanenc/a de l’any” (juny, 2017)

En aquesta segona edició es van presentar dues candidatures. Un jurat format per representants de l’equip de govern, del grup municipal d’ERC i de dues d’entitats del municipi, Potamolls i Societat de caçadors, es van reunir per tal de preparar la proposta motivada de la persona que al seu judici mereixia el premi.
El jurat, després de valorar els mèrits d’ambdós candidats, va decidir per unanimitat dels seus membres votar la proposta de concessió del premi «Cabanenc de l’any 2017» a favor del Sr. Pere Mención i Pelegrí pel seu treball i dedicació personal al poble de Cabanes des de diferents vessants i també perquè aquesta activitat ha tingut una llarga trajectòria en el temps i encara es manté ben viva.

Justificació del guardó

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

1a edició (2016)

En properes edicions, la proposta dels guardonats es farà amb la participació dels veïns i serà un jurat qui designi la persona homenatjada, però en aquesta primera edició (2016)  l’Ajuntament reconeix com a «Cabanenc de l’any» el Sr. Gil Capallera i Teixidor pel seu treball i dedicació personal al poble de Cabanes.

El lliurament del guardó va tenir lloc el dissabte 19 de novembre de 2016, en una festa que va consistir en la inauguració de l’exposició sobre la història de les festes d’homenatge a la vellesa, organizada per Gil Capallera amb el suport de Tomeu Poch, el propi lliurament del guardó, una cantada d’havaneres a càrrec de “La garota de l’Empordà” i un refrigeri.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.