Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història


1 comentari

Cabanes (Alt Empordà). Retalls d’història

… Per això he dit que Cabanes és un poble mesopotàmic, perquè és entremig de dos rius, que, encara que no siguin el Tigris i l’Èufrates,  a vegades també fan el seu respecte la seva basarda … Joan Guillamet. “Coses i gent de l’Empordà”


Recull de documents i informació sobre el poble de Cabanes (Alt Empordà). Fonts d’informació:

  • Arxiu municipal de Cabanes
  • Registres parroquials de Cabanes i altres pobles de les comarques gironines
  • Monografies i buidats de llibres i revistes
  • Documents notarials, arxius i biblioteques, arxiu familiar…
  • Documents i fotos de Genís Mención, Gil Capallera, família Pey-Viñolas, família Hubach-Nogués, família Terrats-Miró, Marta Noguer i Lídia Altimira, Rosalia Cusí, família Tubau Lacosta, família Colls-Dorca, família Pujolàs-Massoni, Ricardo González Barbero, Rosita Gibert, Joan Porterias, Pere Serra Colomer, Jaume Prat i Pons, Germans Galera i Monegal, Ma Teresa Ferran Ramis, Antoni Dalmau Ribalta, família Puig-Arbolí, Jordi Roura i Hortal, Sergi Pagès Bolibar, Luis Casas, Ignacio Cuscueta, Graciela Neri, Víctor Teixidor, … Records de Josep Serra (Fredo), Mn Josep Balateu i altres veïns
Nota: Per canvis en l’aplicació que gestiona l’hemeroteca de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres es poden trobar enllaços inactius.

A la ficció no hi trobes gairebé mai veritables sorpreses,
però a les memòries, als dietaris i als epistolaris sempre hi ha coses inesperades.
W.G. Sebald

 


Deixa un comentari

Inscripció(2): Ca l’Aguer

LLoc: Ca l’Aguer. Finestral de la casa del carrer Canal, 24
Text de la inscripció: “ IHS (o MS o NS) (AM) ANTICR …… VTR (1554?)

La inscripció, amb data de 1554 i situada a la llinda del finestral, està molt deteriorada i és difícil poder fer-ne una transcripció fiable. Tampoc sabem si la decoració que emmarca el finestral té alguna simbologia. D’aquesta època es té notícia d’un Antic Aguer, casat amb Joana, de qui no se’n coneix res i que podria ser el promotor de la casa. El que probablement seria el seu fill fou un altre Antic Aguer (Cabanes,?-1640) casat amb Montserrada Teixidor, neta d’un “honorable” de Valldevià.

Després de consultar diferents persones amb experiència dins el món de l’epigrafia, se’ns presenten diferents possibilitats que potser amb temps es podran aclarir:

_ Els primers traços del gravat representarien una invocació religiosa. Primerament, un anagrama que podria representar IHS (Jesús), o les abreviacions NS (nostra senyora), o MS (monsenyor). A continuació un símbol, creat amb dues formes entrellaçades (AM), que podria ser l’abreviatura de les expressions “Ave Maria” o “Amen”
_ La paraula ANTIC es probable que faci referència a Antic Aguer, propietari de la casa
_ Les lletres VTR tanquen un text que comença amb la lletra R …. Podrien ser una abreviatura de la paraula llatina uester (vostre). Al final de la inscripció hi hauria la data

Descripció (Generalitat de Catalunya):
De la façana destaca el finestral situat a la primera planta. Es tracta d’una finestra balconera rectangular, emmarcada per pilastres amb capitells decorades amb motius florals i, al centre, medallons amb busts sostenen un entaulament motllurat damunt del qual hi ha la llinda, coronada per un frontó triangular amb la decoració força mutilada. La llinda està gravada amb l’any 1554 i un lema il·legible degut a l’erosió de la pedra. A banda de la finestra, cal destacar el portal d’accés a l’interior, d’arc rebaixat adovellat en pedra.


Deixa un comentari

Inscripció(1): Can Carreras

LLoc: Can Carreras. Cantonada entre el carrer Canal i el carrer Tetuán
Text de la inscripció en llatí: “MINE, DEMOSTRA

L’epígraf és un fragment del salm 25 de David: Uias tuas, Domine, demonstra mihi, et semitas tuas edoce me

-?- uias tuas, Do]MINE, DEMO(n)STRA[mihi, et semitas tuas edoce -?-

que es pot traduir com a: “Senyor mostra’m els teus camins i ensenya’m els teus senders“.

Només ens ha arribat un fragment de la pedra i no podem saber si, originàriament, la cita solament contenia aquesta frase o si la inscripció incloïa altres versos o, fins i tot, la totalitat del salm. També desconeixem el seu origen, atès que tant podria ser una resta d’alguna de les dependències de l’antic castell que ocupava l’espai on ara es troba can Carreras, com un vestigi del monestir de Sant Feliu de Cadins.

Que el text sigui de caràcter religiós ens indueix a suposar que el seu emplaçament original fou un edifici eclesiàstic, un monestir, una església …, però hi ha altres coincidències que ens reforcen la seva hipotètica localització dins el monestir de Sant Feliu de Cadins:

1.- La mateixa inscripció i d’altres es troben al locutori del monestir cistercenc femení de Las Huelgas (Burgos)

2.- La inscripció també es troba encastada a la façana d’una casa de Pitillas (Navarra) situada a pocs quilòmetres del monestir cistercenc de La Oliva. Un programa de festes de la població de Pitillas (2018) parla d’origen d’aquesta casa, un palau que abans havia estat seu de la comunitat religiosa de l’ordre i hospitalitat de Roncesvalles. Tinguin el seu origen en monestir cistercenc o a la comunitat de Roncesvalles, les pedres provenen d’un edifici religiós

3.- La frase forma part del text que il·lustrava el segell papal d’Alexandre III, el mateix papa que, el 1169, va erigir en abadia el monestir que feia poc s’havia creat a Cadins


12 comentaris

Cabanes. Casals amb història

Antònia Gimbernat i Gou. Cabanes. Casals amb història. Ajuntament de Cabanes, 2021

A totes les poblacions s’hi apleguen unes quantes famílies que durant llargs períodes de temps, per la seva situació econòmica i social, han ocupat els llocs clau des d’on han determinat el desenvolupament del municipi. Amb el temps, aquests llinatges han bastit els edificis singulars que, encara avui en dia, marquen empremta dins el teixit urbanístic dels nostres pobles i, alhora, són les famílies que ens ofereixen més informació documental.
Prenent com a punt de partida la descripció dels grans casals de Cabanes, alguns encara ara ben conservats, i d’altres malmesos o ja desapareguts, el llibre ressegueix l’origen i les vivències de les famílies que hi van viure i els lligams que es van establir entre les diferents nissagues alhora que ens desvetlla petites històries i anècdotes del municipi i de l’època.
Després d’un apartat dedicat als orígens del poble, amb el recull cronològic d’alguns documents que donen fe de la seva existència des de fa més de 1000 anys, aquest llibre segueix un itinerari a través de diversos indrets i carrers per descriure els diferents casals i la genealogia, fets, i anècdotes de les famílies que els van aixecar i mantenir, algunes documentades des dels segles XIII i XIV.
Les descripcions, entre poètiques i realistes, que Montserrat Vayreda va dedicar a Cabanes dins la seva obra «Els pobles de l’Alt Empordà», publicada per primera vegada el 1979, ens acompanyen a l’inici de cadascun dels capítols.

IntroduccióFonts i bibliografia

Casals i famílies:

  1. Mas de Sant Feliu de Cadins: Els Puig Casadevall · Els Pont (àlies Romaguera) · Els Gorgot · Els Aguer
  2. Can Carreras: Dels Corcoll als Despuig · Els Carreras · Els Conill · Els Puig
  3. Mas Ribas: Els Maimó i els Ribas
  4. Can Brusés i can Mont
  5. Els Ramis
  6. Can Turà: Els Pagès-Bassols
  7. Can Vanover: Els Vergés-Brugat
  8. Porxada de Les Voltes-Mas Roca: Els Roca i els Albert
  9. El Casino: Els Gimbernat

Algunes de les imatges del llibre

  • Carrer Fondac i portal de can Brusés. Any 1982. Font: Gil Capallera


Cartell i fotos de presentació del llibre (14/7/2021) – Fotos de Xavi Toral i Josep M. Dacosta

  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Josep M. Dacosta
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Josep M. Dacosta
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Àlex Hernández


1 comentari

Tot recordant Margarit-Sant Jordi 2021

En motiu de la diada de Sant Jordi, el Club de lectura de Cabanes va organitzar una lectura de poemes.

Tot recordant Margarit es va programar en memòria de Joan Margarit i Consarnau (1938-2021), poeta i arquitecte, mort a Sant Just Desvern el 16 de febrer de 2021. La majoria dels poemes llegits foren d’ell, però tothom hi podia participar amb qualsevol poesia.

  • Club de lectura de Cabanes

Fotos: Àngels i Marisa

  • Poemes de Joan Margarit
    • Amistad de tardor (Des d’on estimar)
    • Els ulls del retrovisor (Els primers freds)
    • Es perd el senyal (Es perd el senyal)
    • Estimar és un lloc (Des d’on estimar)
    • Garota (Els primers freds)
    • Jazz (Es perd el senyal)
    • L’alba a Cadis (Joana)
    • La llibertat (Els primers freds)
    • La lluna grisa (Els primers freds)
    • L’espera (Joana) Àngels Pellicer
    • Perdiu jove (Càlcul d’estructures)
    • Retorn (Misteriosament feliç)
    • Somni d’una nit d’estiu (Els primers freds)
    • Tarda d’estiu (Misteriosament feliç)
  • … i d’altres poetes
    • Sara Bech Padrosa
      • El llibre
    • Daniel Gil Leyva
      • La razón de la esperanza (Balada de Irkutsk)
    • Joan Maragall
      • La vaca cega (llegit en català i en anglès)
    • Elvira Sastre.
      • Mi vida huele a flor (Cuarenta y tres maneras de soltarse el pelo)


Deixa un comentari

Rajolers i rajoleries

Mas de la Rajoleria

Des de fa molt de temps no consta que a Cabanes hi hagi cap indústria dedicada al món de la terrissa i la rajoleria, però sí que n’hi havia hagut temps enrere i en queda constància en alguns topònims: carrer Escudellers, cal Rajoler, Forn d’en Gestí i mas de la Rajoleria

El carrer d’Escudellers deu rebre aquest nom  perquè  en època medieval, alguns escudellers (aquells que fan o venen escudelles, plats i altres atuells de terrissa) tenien obrador i botiga en aquell carrer de l’antic castell de Cabanes.

A la casa de cal Rajoler possiblement hi havia viscut o treballat un rajoler que li va donar el nom i els masos del Forn d’en Gestí i la Rajoleria havien estat una indústria amb el seu forn per fer rajols per a la construcció.

Antoni Egea a l’article «Notícies sobre rajolers i rajoleries a l’Alt Empordà en els segles XVI-XVIII» publicat el 31 de maig de 2014, explica que la rajoleria del Forn d’en Gestí ja funcionava l’any 1584, que era una de les més antigues de les quals se n’ha trobat documentació i que almenys hi treballava un operari navarrès. Es veu que molts rajolers eren de la Navarra, País Basc o França i així ens ho avalen dos registres parroquials del segle XVIII, tot i que no ens diuen si aquestes persones treballaven al Forn d’en Gestí o a Cadins.

  • El 1701 va morir Antoni de Berguey, un rajoler, «biscahy del lloch de St Esteva Bisbat de Dachs del Regna de Biscaya» i aquest mateix any es casava Pere Roca, rajoler, descendent de St Joan de Moriana, de la diòcesi de Grenoble, del ducat de Saboia, amb Maria Anna Farreres, filla d’Antoni Farreras, ferrer de Ripoll.

No sabem quan es va iniciar la indústria del mas de la Rajoleria, si va ser abans del 1492 en el temps que les monges regien el monestir de Cadins o sí va ser més endavant. Sí que es pot assegurar que des que el 1613 que es van començar a portar els llibres parroquials hi havia rajolers que vivien a Cabanes. A partir de l’any 1753, amb la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, es podrien haver impulsat les indústries del mas de la Rajoleria i el Forn d’en Gestí.

  • El 1614 bategen una filla de Pere Lasala, el 1615 una filla de Mateu Ramera, el 1623 un fill de Bernat Oliva, el 1626 un fill de Pere Saguí  i un altre de Bernat Oliva. Tots ells eren rajolers
  • El 1629 Maria Fornyiol, rajolera, apadrina a Maria, filla de la ventura
  • El 1666 el rajoler Martí Casanovas fa de testimoni del testament de Maria Aguer
  • El 1709 Maria Angela, al seu testament diu que és «muller de Joan Garrabet rejoler vuy absent de mi per averlo pres los francesos …»
  • El 1777 Jaume Garriga, jornaler, vidu de Caterina Valls de Cabanes, es casa amb Antònia Llanta, vídua del rajoler Francesc Llanta, de Cabanes.

Totes les referències que tenim del mas de la Rajoleria són del segle XVIII. Dos registres de defunció i un inventari en fan esment:

  • L’11 de maig de 1766 morí de mort natural “Antoni Baixench rajoler habitant en la rajoleria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta y sinch anys poch mes o menos…”
  • El 23 d’abril de 1769 “morí de mort natural Maria Teresa Martí i Brunet rajolera habitant en la Rejolaria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta anys poc mes o menos …”
  • El 1789  Jaume Pont Casadevall (Romaguera), després de la mort dels seus pares, fa inventari dels béns familiars. Al llegat de la seva mare hi fa constar, entre d’altres, l’heretat i mas de Sant Feliu de Cadins i sota l’epígraf «Heretats, propietats y terras del patrimoni de Casadevall» hi ha «una rejoleria contigua á las terras de dita heretat, ab sa barraca per casa y forn» i també «altre pessa de terra anomenada camp del forn y bosch contiguo de tinensa de sinch vessanas y mitja, la major part cultiva y part bosch».

L’inventari de Jaume Pont ens indica que, almenys al segle XVIII, la Rajoleria formava part del conjunt de la propietat del mas de Sant Feliu i que conservava el forn, possiblement encara en actiu, però no ens aclareix des de quan existia la indústria. Tampoc sabem quan va deixar de funcionar per passar a ser la casa del masover.

Quan Jaume Gorgot (1864-1941) tenia el domini de la finca, a la Rajoleria hi vivia la família Gibert, els masovers d’en Romaguera, fins que a mitjans del segle XX van comprar la propietat del mas Sant Feliu i van passar a viure al casal, mentre el mas de la Rajoleria degué ser habitat per altres masovers.

Fa temps, Dolors Ferrussola va comentar que durant els anys que va estar treballant a la Rajoleria, en fer obres van trobar  moltes restes de rajols enterrats pel voltant de la casa i que l’última persona que havia viscut a la casa de la Rajoleria va ser Maria Vergés Punsí qui va morir a Calabuig el 2015, als 104 anys.

Actualment ha perdut la seva funció de rajoleria i també de masoveria, però afortunadament encara s’hi viu i se’n fa el manteniment.

 

 


Deixa un comentari

Una pedra que ens parla …

Foto: Víctor Teixidor

“Pedres que parlen” és el treball de recerca que l’any 2006 va portar a terme l’Èlia Bantí i Alabau i que recull 101 llindes de Jafre amb les seves inscripcions.

És un títol molt encertat per definir aquelles pedres més o menys ben treballades que situades a la façana principal de la casa ens donen fe del nom del propietari de l’immoble, del seu ofici i de l’any que va ser construït l’habitacle.

Sovint aquestes pedres s’han conservat en el seu lloc d’origen però també pot ser que degut a les reformes fetes al llarg del temps, restin amagades en algun indret de la casa fins que un dia algú les descobreix i busca que aquella pedra li parli dels seus avantpassats.

Aquesta pedra amb la inscripció “JOSEP PAGES BRASER AVE MARIA SIN PECADO CONSEVIDA 1704” l’ha trobada en Víctor Teixidor a la casa familiar de Cal Ros. La manca del segon cognom no ens permet tenir una certesa absoluta de qui era Josep Pagès però un estudi genealògic de la família Pagès de Cal Ros ens permet apuntar amb força seguretat l’origen del promotor de la llinda.

Qui era Josep Pagès? quins van ser els seus descendents?

El 1657 i després d’enviudar, Andreu Pagès contreia un segon matrimoni amb Anna. La parella va tenir una colla de fills dels quals destaquen els dos nois que van donar origen a dues branques familiars:

  • Miquel, l’hereu, nat al cap d’un any del casament, va ser l’avantpassat del metge i benefector Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 25/02/1864 – Niça, 21/11/1932)
  • Josep, nat quinze anys més tard fou l’avantpassat dels Pagès de Cal Ros. El fet de coincidir el nom i que el 1704 Josep Pagès ja tingués trenta-un anys i en fes cinc que era casat fa pensar que aquest Josep Pagès nat el 1673 ha de ser el protagonista de la inscripció. La seva condició de “braser” (bracer=jornaler que treballa al camp) i la religiositat que demostra en la jaculatòria gravada sota el seu nom queden avalades en els seus testaments.

Josep Pagès (Cabanes, 1673-1741) = (1698) Eugènia Bonavia

Fill d’Andreu Pagès i Anna, va ser batejat el vuit d’octubre de 1673. El vuit de setembre de 1698 es casava amb Eugènia Bonavia quan ell tenia vint-i-cinc anys i la núvia setze. Se’ls coneix dos fills que van arribar a grans Josep, l’hereu, i Caterina (1719-1745) qui el 1742 es va casar amb Jaume Bascu per morir tres anys després.

Josep era un fadristern dels Pagès, una família pagesa amb una certa bona condició econòmica. A pesar de no ser l’hereu, Josep no degué quedar totalment desprotegit econòmicament com es pot veure en els seus testaments i possiblement la seva dona també va aportar un dot que els va permetre tenir casa pròpia, aquest fet explicaria que decidís immortalitzar-se amb una pedra a l’entrada de casa seva, cosa que no era massa corrent en les famílies treballadores de l’època.

Eugènia Bonavia, l’esposa de Josep Pagès, va morir als cinquanta-vuit anys, el nou de juny de 1740. Poc després, el vint-i-tres de gener de 1741, moria Josep Pagès als seixanta-vuit anys. Al llarg de la seva vida Josep va signar les seves últimes voluntats al menys tres vegades. El cinc de desembre de 1725 havia fet testament amb el capellà Vicenç Miró, l’onze d’octubre de 1728 va signar un codicil amb el mateix capellà i el dia abans de morir, el vint-i-dos de gener 1741 hi va afegir un nou codicil, ara amb el capellà Francesc Fageda.

Al testament de 1725 explica que es troba a casa seva «anant per mas camas encara que amb pocha salut», elegeix per marmessors el seu nebot Andreu Pagès (fill del seu germà Miquel) i la seva esposa Eugènia. Ja devia tenir un cert poder econòmic puix a més dels oficis fúnebres normals demana que se li celebrin dues misses a l’església parroquial de Cabanes, dues a la capella de Sant Sebastià i altres al convent de Sant Francesc de Figueres i mana el mateix per a la seva esposa quan arribi l’hora de la seva defunció. Llega a la seva filla cinquanta lliures de plata, un vestit d’estamenya bona i un altre vestit de cadis, amb gipó i faldilles i una caixa nova bona i amb pany i clau. Deixa usufructuària dels seus béns a la seva esposa mentre es conservi vídua i nomena hereu el seu fill Josep. En cas de no poder heretar mana que la propietat passi a Caterina. Si ella tampoc pogués heretar, el llegat seria per al parent més proper. En aquest últim cas l’hereu hauria de fundar tres aniversaris per a ell i la seva esposa, obligació que no tindrien els fills. Si cap parent acceptés aquestes clàusules,  els capellans del poble podrien vendre tots els seus béns per dedicar-los a fundacions d’aniversari per la seves ànimes.

Al codicil del 1728 canvia una mica les condicions de les celebracions fúnebres i vol que se li celebrin vint-i-cinc misses, nou al convent de Sant Francesc de Castelló d’Empúries, nou al convent de Sant Francesc de Figueres, set a la parròquia de Cabanes, una en cada altar i una a la capella de Sant Sebastià. També demana un aniversari, deixant sense efecte el que havia dit al testament anterior. El codicil consta signat per «Josep Pagès bracer de Cabanes en sa casa»

Al codicil del 1741 nomena marmessors al seu nebot Andreu Pagès i a Jaume Costa. Com que ja és vidu i no ha de contemplar les necessitats de la seva esposa millora el llegat de la seva filla Caterina que de cinquanta lliures de plata passa a cent lliures barceloneses. Els testimonis del document signat a la pròpia casa, foren el doctor Josep Casanovas, metge de Peralada, Joan Palau de Castelló i Joan Rodes, bracer de Cabanes. És possible que Josep Casanovas fos el metge que el va atendre en la seva malaltia.

Josep Pagès Bonavia (Cabanes, 1717-1783) = (1741) Maria Àngela Carreras = (1744) Maria Pomés Planas

Batejat el vint-i-nou d’abril de 1717, el vint-i-nou d’octubre de 1741, Josep es va casar amb Maria Àngela Carreras, filla de Jaume Carreras d’Avinyonet i de Maria. D’aquest matrimoni va néixer Maria Àngela l’any 1742.
Una vegada vidu, Josep va contraure nou matrimoni amb Maria Pomés Planas (Cabanes,1721-1781) l’any 1744. La cerimònia va tenir lloc a l’església de Sant Sebastià.

Maria Pomés va morir l’any 1781, als seixanta anys d’edat i Josep el dinou de desembre de 1783 amb seixanta-set anys. Devia ser una època de fortes pluges ja que el registre de defunció explica que la cerimònia fou “sens assistencia de sacerdot ni Missa resada per causa del aÿgat tant duradero”.

Francesc Pagès Pomés (Cabanes, 1758-?)  = (1785) Dorotea Oliva

La família continua amb Francesc, fill de Josep Pagès i Maria Pomés. Francesc va ser batejat el vuit de gener de 1758 i el divuit de gener de 1785, amb el testimoni del cirurgià Pere Sunyer, metge del poble, es casava amb Dorotea Oliva, filla de Miquel Oliva de Cabanes i Agnès Coll natural de Capmany.

Josep Pagès Oliva (Cabanes,1797-1874) = (1816) Isabel Heras Fortià

Josep, un jove pagès, fill de Francesc Pagès Pomés i Dorotea Oliva Coll, va néixer el vint-i-sis de febrer 1797.  El vint-i-nou de juny de 1816, Josep es casava amb Isabel, filla de Pere Heras i Francesca Fortià o Fortiana, també de Cabanes.

En morir, el vint-i-nou de juliol de 1874, va deixar cinc fills vius: Josep, Teresa, Maria Àngela, Francesc i Llúcia. L’hereu, Pere, havia mort cinc anys abans.

Pere Pagès Heras (Cabanes,1834-1869) =(1856) Caterina Batlle Tarinas

Pere Pagès, setè fill de Josep Pagès i Isabel Heras va néixer el sis d’abril de 1834. L’u de març de 1856, Pere va contraure matrimoni amb Caterina Batlle Tarinas, natural de La Vajol.

El primer fill de Pere Pagès  i Caterina Batlle va néixer el vint-i-nou d’abril de 1857 i va ser batejat el dos de maig, amb el nom de Josep, en unes circumstàncies complicades segons explica el registre del baptisme «he bautizado subconditione, ratione dubti prudentis per haberle bautizado intra uterum matris D. Pelegrin de Carreras cirujano de esta dudando este si lo habia hecho bien». Josep degué morir aviat i l’hereu va ser un altre Josep nat el 12 de novembre de 1862

Quan el 1869 Pere va morir només tenia quaranta-cinc anys i va deixar tres fills vius, Josep, Maria i Vicenç.

Josep Pagès Batlle (Cabanes,1862-?) =(1886) Fe Llombart Pagès

Josep Pagès Batlle

Nat el 12 de novembre de 1862, va ser batejat dos dies després sent apadrinat per l’avi patern i l’àvia paterna.

El disset de gener de 1886, Josep es va casar amb Fe Llombart Pagès, nada el 1866, filla de Joan Llombart Pou i Celestina Pagès Bataller i germana del reconegut metge i investigador Josep Llombart i Pagès. Celestina, la mare de Fe Llombart, era descendent d’aquell Miquel Pagès nat el 1658 i primer hereu conegut del llinatge Pagès. Amb el casament de Josep Pagès Batlle i Fe Llombart Pagès es tornaven a unir les branques dels dos germans.

En un cens electoral del 1890/94 hi apareix Josep Pagès Batlle domiciliat al carrer de la Torre, número cinc, és la primera vegada on trobem documentada l’adreça del seu habitatge.

Josep Pagès Batlle és el responsable del nom de «Cal Ros». Segons els records familiars de Víctor Teixidor, Josep era tant ros que semblava mig albí, per això amb el temps va ser conegut com «l’avi Ros», un àlies que ja té més de 100 anys d’història.

Josep va ser alcalde de Cabanes des del 1912 al 1915.  Fou elegit a la sessió del Ple Municipal de l’u de gener de 1912 “D. José Pagés Batlle – 8 votos – Número de concejales presentes -8. Leído el resultado de la votación fue proclamado Alcalde Presidente D. José Pagés Batlle por haber obtenido mayoría absoluta a quien se entrega las insignias de su cargo y éste se sentó en la presidencia” . Va revalidar el càrrec l’u de gener de 1914 amb cinc vots a favor i tres vots en blanc fins l’u de gener de 1916.

Aquestes són algunes de les actuacions que es van portar a terme durant el seu mandat:

Es va arreglar el rellotge del campanar. A l’acta del vuit de setembre hi diu “que se había presentado D. Delfín M… manifestando que habiendo tenido noticias que el reloj de este pueblo se halla en mal estado y sabiendo que no hay nadie hasta ahora que lo haya podido arreglar, el promete arreglarlo del todo bien, y después de una breve discusión se acuerda que D. Delfín Montané cuide de arreglar el citado reloj y la cantidad estipulada es de ciento setenta y cinco pesetas ….”. Es veu que el Sr. Montané tampoc se’n va sortir d’una manera satisfactòria i a l’acta del primer de desembre es fa constar que el rellotge “no marcha bien”, alguns regidors es neguen a pagar l’import de la reparació mentre l’alcalde explica que aquest senyor ha manifestat que el rellotge va funcionar bé durant més de vuit dies i que cal que tinguin confiança ja que ell no el dona per arreglat i promet que anirà bé del tot. El maig del 1913 el problema devia estar en vies de solució ja que s’acorda pagar-li vuitanta-una pessetes i es deixa la resta per a més endavant.
Al Ple del 17 d’agost de 1913, l’Ajuntament presidit per Josep Pagès acorda concedir a la “Sociedad Hidro-Eléctrica del Ampurdán” l’autorització per “tender aéreamente la red de alambres conductores de fluido eléctrico por todas y cada una de las calles y vías públicas de esta localidad y su término municipal, así para la ocupación de las mismas y de los edificios y terrenos que resulte necesario para colocar los transformadores, postes, palomillas soportes y demás aparatos necesarios al indicado servicio …” alhora que decidien proveïr-se de “seis lámparas de 36 bujías, filamento metálico” per a la façana de l’Ajuntament, la sala de sessions i la resta per a l’escola de nens on es feien classes nocturnes.
El 14 d’octubre un nou Ple fa esment de la visita del Governador que ha vingut a veure els desperfectes de les greus inundacions provocades per la Muga i el Llobregat.
El cinc d’abril de 1914 el Consistori acorda nomenar “empleado municipal a D. Pedro Serra Oliveras” amb un sou de 100 pessetes anuals. Les seves tasques consistien en enterrar els cadàvers als cementiris catòlic i civil cobrant tres pessetes per la mainada fins els dotze anys i cinc pessetes pels més grans i els adults, tenir cura del cementiri i netejar les herbes, portar el registre dels nínxols, tenir cura del rellotge i, cada dia laborable, tocar a la una en punt, controlar la cartellera d’anuncis i estar a disposició de l’Ajuntament quan se’l necessiti.
El dos d’agost de 1914 es dóna compte de la petició feta per Pau Pagès de Figueres per fer arribar l’electricitat al poble, se li respon que ja que la “Sociedad Hidro-Eléctrica” ha començat les obres, ell haurà d’esperar un temps que aquestes s’acabin.
El 20 de desembre, Francesc Tuébols Bigas és nomenat veterinari interí amb un sou de 100 pessetes.
Al llarg de l’any 1915 es van instal·lant bombetes en diferents indrets, sovint a petició dels veïns, al carrer Fondac, al camí de Figueres al lloc conegut per can Gispert, al carrer Colón, als portals de can Brugat i del Senyor …

Tot i que cent anys enrere la gent no viatjava com ara el 1922 va obtenir el passaport que li permetia desplaçar-se a França (Orán i Alger). Al document se’l descriu com una persona d’ulls blaus i cabell “canoso”

Fidel Pagès Llombart (Cabanes, 1887-?) = (1916) Joaquima Pey Gimbernat

Amb Fidel Pagès, fill i hereu de Josep Pagès Batlle i Fe Llombart Pagès ens acostem al segle XX i a la gent que alguns ja hem conegut. Fidel va néixer el vint-i-vuit de gener de 1887 i va ser batejat el dos de febrer amb els noms de Fidel, General i Joan. Una anotació molt curiosa que es troba al marge del registre explica «Se le ha puesto el nombre de Fidel en vez de General a petición de los padres». Seria interessant poder saber qui havia decidit batejar el nen amb el nom de «General» i per quin motiu, així com la polèmica que s’endevina darrera la nota del capellà.

El 1916, Fidel es va casar amb Joaquima Pey Gimbernat. Ells van ser els pares d’Elvira Pagès Pey a qui encara molts recordem com “l’Elvira de Cal Ros”.

Arbre genealògic

Bibliografia:


1 comentari

Guerra civil. Quintes: Lleva del biberó

“La lleva del ‘biberó’-1941. A tots els que van combatre a la Batalla de l’Ebre”. Text gravat al monòlit de la serra de Pàndols:

Vegeu també: Guerra Civil (1936-1939)

La “lleva del biberó” estava formada pels joves que havien nascut el 1920. Aquesta entrada, amb data de mitjans del 2020 centenari del naixement d’aquests soldats, vol ser un record per a aquells nois que amb 17 i 18 anys van ser cridats per anar al front. Molts d’ells hi van perdre la vida i els que van tenir més sort hi van perdre la joventut, tal com manifesta Víctor Amela al títol del llibre on recopila el testimoni de vint-i-cinc supervivents.

Tot i que el nom de “lleva del biberó” es refereix únicament a la lleva del 41, els joves nascuts el 1920, les vivències van ser igual de dures per a tots els soldats d’ambdós bàndols que van ser allistats el 1936, així com per als joves i no tan joves que es van anar incorporant a l’exèrcit durant els tres anys de lluita.

Al llarg de la guerra civil van ser cridats a files tots els homes nascuts entre 1901 i 1921 (Lleves del 22 al 42)

  • El 1936 es decreta la mobilització de les lleves del 34, 35 i 36 (nats entre 1913 i 1915).  Durant el que resta de 1936 i durant el 1937 es mobilitzen les quintes del 30, 31, 32 i 33 i del 37, 38 i 39. A Cabanes es determina que el 29 de desembre de 1936 s’han de revisar i classificar els inútils i presumptes inútils del municipi corresponents a les lleves dels anys 1932, 33, 34 i 35.
  • El setembre de 1937, s’incorpora la lleva del 38 (nats el 1917) i la del 30 i a l’octubre els nats el 1918. El dia 9 de setembre de 1937 són cridats a presentar-se a la Junta de Clasificación els nois de Cabanes de les lleves del 31, 32, 33, 34, 35 i 36. El día 16 de setembre es concentren els de la lleva del 30. El día 24 de setembre dels de la lleva del 38. El 4 d’octubre els de les lleves del 1931 al 36.
  • El 21 de febrer de 1938, són cridats els nats el 1919 (lleva del 40) i també la lleva del 29 formada per homes de 30 anys, la majoria casats i amb fills.
  • El 12 d’abril de 1938 són mobilitzats els nascuts el 1920 (lleva del 41 o  lleva del biberó) junt amb les lleves del 27 i 28, homes de 31 i 32 anys. El 1938 també es van mobilitzar les lleves del 22 al 26 (nats entre 1901 i 1905) per fer fortificacions. Els majors de 30 anys van ser coneguts com la “lleva del sac”
  • El 4 de gener de 1939, es crida als nats el 1921 (lleva del 42), coneguts amb el nom de “quinta del xumet”. El 19 de gener s’ordena la incorporació de les lleves del 15, 16, 17 i 18  (nats el 1894 i 97) que es van incorporar entre el 17 i 31 de gener, pocs dies abans d’acabar la guerra.
  • El 14 de gener de 1939 es fa la crida als nats entre 1898 i 1900 (lleves del 19, 20 i 21). S’han d’incorporar entre el 17 i el 26 de gener.

Un ban, sense data, publicat a Cabanes per Modest Serra Mont, secretari de l’Ajuntament i Delegat Conseller de Defensa per a les operacions d’allistament convoca a tots els qui el dia 30 de setembre tinguessin complerts 18 anys i no haguessin complert els 41. Possiblement el bon sigui del 1937.

L’únic testimoni de la guerra que ens ha arribat és el de Salvador Prunella Brancós, allistat el 1937 (lleva del 38).

De la “lleva del biberó” i de la incorporació a files de les altres quintes només en resten alguns documents amb el llistat dels soldats i els impresos oficials amb els decrets d’incorporació als centres d’educació militar i els decrets de mobilització.

D’aquests joves només sabem que van ser convocats però es desconeix si tots ells van ser mobilitzats, quina va ser la seva experiència i si existeix algun document o diari personal guardat en arxius familiars.


Font:
FamilySearch. Imatges històriques. “Cabanes, Girona. Quintas (1936/1950)” (250 imatges)

Lleva del 41 coneguda com a “Lleva del biberó”
Mobilitzats el 1938 – Nascuts el 1920

El 23 d’abril de 1938, s’ordena que el dia 28 d’abril els joves de la lleva del 41 dels partits de Girona, La Bisbal i Figueres es presentin al CRIM núm. 19 (Caserna de la Llibertat de Girona). Els respectius ajuntaments són els encarregats de transmetre per escrit l’ordre als reclutes. Queden exclosos d’incorporar-se a files aquells joves voluntàriament mobilitzats a l’exèrcit, que continuaran a les seves unitats.

El lloc de residència és decisiu per a decidir en quina unitat i on lluitarien els soldats de la Lleva del 41 mobilitzats a l’abril. Dels residents a la demarcació de Barcelona, Girona i Lleida la gran majoria són enviats a unitats que lluiten o lluitaran als fronts del Segre i la Noguera Pallaresa.

A la relació nominal dels nois de la lleva del 41 de Cababes, comptabilitzats el 26 de gener, hi apareixen 5 cabanencs i Pere Batlle que després va ser mobilitzat a Figueres, en canvi a la relació del 5 de febrer de 1938, hi consten els 5 cabanencs, un noi d’Albons i 3 refugiats de Córdoba, Béziers i Caspe.

Als documents veiem reflectit aquell punt que recorden molts dels “biberons” entrevistats per Víctor Amela: “Todos los mozos irán provistos de una manta, zapatos, plato y cubierto, todo ello en buen uso“.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Altres lleves de cabanencs mobilitzats al llarg de la Guerra Civil (1936-1939)


Lleves del 38 i 39
Mobilitzats el 1937 – Nascuts el 1917 i 1918

Tot i que el llistat de la lleva del 38 té data de primers del 1938 que és quan els joves haurien d’haver estat cridats a files, ja havien estat mobilitzats el setembre del 1937. Un mes més tard, l’octubre de 1937, van ser cridats els nats el 1918.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Lleves del 29 i del 40
Mobilitzats el 1938 – Nascuts el 1908 i el 1919

A la convocatòria del Centro de Reclutamiento Instrucción y movilización de Girona s’especifica el dia, hora i lloc on s’han de presentar els joves, el que han de portar, manta, sabates, plat i cullera i el mitjà de transport que poden utilitzar: tren, cotxe requisat per aquest fi o trasllat a peu a raó de 20 km. diaris.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Les targetes d’allistament de la Conselleria de Defensa de la Generalitat de Catalunya s’havien fet el mes d’octubre de 1936. Font: FamilySearch. Imatges històriques. “Registro de alistamiento” (117 imatges)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La Lleva del Biberó, que va ser reclutada i enviada al front amb 17 anys, representa com pocs altres fets d’aquells anys la brutalitat de la guerra. Aquells joves, adolescents en un temps d’utopies i d’esperances, van topar violentament contra una realitat ferotge. Molts van morir al front, altres van prendre el camí de l’exili, que en molts casos els va situar de nou al camp de batalla de la Segona Guerra Mundial, i encara d’altres van ser empresonats i represaliats pel règim feixista. Fos com fos, les seves vides van quedar per sempre marcades per uns fets que ni ells ni ningú haurien hagut de viure, ni aquí ni enlloc…

… Les persones nascudes l’any 1920 són cridades a files de manera forçada l’any 1938 arreu de l’Estat espanyol pels dos bàndols enfrontats. Els joves haurien d’haver fet el servei militar obligatori l’any 1941, en complir l’edat de 21 anys. Són declarats útils per a lluitar en una guerra, però a aquella edat no tenen reconegut el dret a vot ni el dret a ser majors d’edat a efectes civils, segons la legislació de l’època. «No se’ls hi hauria permès l’entrada a certs espectacles per no haver complert els 18 anys i tanmateix se’ls considerà aptes per assistir i ser actors en l’espectacle més atroç, el d’una guerra civil»6, sentencia el biberó i historiador Josep Benet….

 A: la Lleva del Biberó-41: 3.669 biberons

El nom [de lleva del biberó] s’atribueix a la dirigent de la CNT-FAI Federica Montseny, en conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i del 41 davant l’extrema joventut dels efectius, alguns amb poc més de disset anys acabats d’estrenar. Entre finals de maig del 1938, a causa dels intents de l’exèrcit republicà per contenir l’avanç de l’exèrcit franquista en la línia del Segre, i el 25 de juliol, amb l’inici de la contraofensiva republicana a l’Ebre, uns 30.000 nois de tot Catalunya que havien de fer tasques auxiliars, es van veure involucrats de ple en els fronts de guerra. Per acabar-ho d’adobar, durant el penós procés de la retirada, hi van afegir els joves mobilitzats de la lleva del 42, nascuts el 1921 …

… Els “biberons” es van trobar amb un exèrcit republicà mal vestit, mal alimentat, mal armat i amb dissidències importants dins les línies de comanament. Cal afegir que molts dels nous efectius no havien tingut ni temps per a familiaritzar-se amb l’armament i havien fet poca o nul·la instrucció militar….. Així doncs, aquells joves soldats de la lleva del 41, juntament amb els voluntaris del Bruc i altres lleves ja veteranes, entraren en foc i protagonitzaren el més sagnant dels combats el maig de 1938 …

A:Bagencs de la “Lleva del Biberó”

Bibliografia:


1 comentari

Cabanencs a l’Argentina (1880-1920)

Vegeu també: Cabanencs al món

Cabanencs que entre 1880 i 1920 van arribar a l’Argentina.

A més d’Antoni Ribas de Conill, coneixem divuit cabanecs que, entre 1880 i 1920, van arribar a l’Argentina, molts dels quals es van establir a Santa Fe.

De moment es desconeixen les motivacions que els van portar a emigrar, però les causes que s’apunten als diferents estudis sobre l’emigració catalana d’aquesta època deuen ser, en bona part, les que els devien empènyer a sortir de casa: no ser l’hereu del patrimoni, haver perdut les vinyes amb la fil·loxera, buscar una sortida laboral millor que la que els esperava al poble, … Aquest, però, no serien els motius que va animar els dos metges Josep Pagès i Joan Salleras.

Mentre no trobem més documentació podem aventurar algunes hipòtesis que ens expliquin dels motius del viatge de cadascun d’aquests cabanencs:

  • Els primers a arribar a l’Argentina van ser els germans Vicenç i Josep Gimbernat Prim, era l’any 1881. La seva família estava ben situada però a la casa ja hi havia un hereu, si volien mantenir la mateixa posició social havien d’optar pel sacerdoci o per casar-se amb una pubilla. Marxar a un nou país els obria la possibilitat de desenvolupar iniciatives industrials i comercials i aconseguir una bona situació econòmica. Lluís, l’hereu, també els va acompanyar una temporada, segurament empès per la seva viudetat i qui sap si per una mala relació familiar, però després d’una temporada va tornar a casa per fer-se càrrec del patrimoni familiar. Margarida Serra Hortal hi va anar el 1888 després de casar-se amb Vicenç Gimbernat Prim. Del nebot Lluís Vidal, que hi va arribar quasi 30 anys més tard no se’n sap res, però és possible que el fet de tenir tanta família a l’Argentina el va ajudar a prendre la decisió. Ell no es va quedar al país i el 1943 el trobem a França. L’altre nebot, Conrad Caula, a principis del segle XX vivia a Santa Fe.
  • A finals de la dècada dels 80 del segle XIX hi va arribar Gregori Gimbernat Pomés. El 1888, Vicenç Gimbernat va venir a Cabanes per casar-se i durant la seva estada al poble degué parlar amb el seu cosí de les possibilitats del nou país. Gregori, que tampoc era hereu, hi va veure una oportunitat. Uns anys després, el 1889, la seva germana Joaquima, el marit i els seus fills de 7 anys i 1 anys també es van embarcar camí de l’Argentina. Per quin motiu? no devien tenir gaires propietats, potser la fil·loxera els havia matat totes les vinyes i segurament buscaven millorar la seva economia seguint les petjades de Gregori.
  • Josep Pijoan i Josep Pagés Serra també hi degueren anar amb l’afany de millorar la seva situació laboral i moguts per l’experiència dels veïns que ja feia 20 ó 25 anys que hi eren. Carolina Serra hi va arribar el 1907 després del seu casament amb Josep Pijoan. Es possible que a causa de la mort de Josep Pagès, Josep i Carolina decidissin de tornar a Cabanes, però l’experiència no els degué convèncer i al cap d’un any i mig tornaven a Argentina. Vicenç Sala i el matrimoni format per Manel Aguer i Dolors Teixidor hi degueren arribar després de 1910, però només Vicenç s’hi va establir definitivament.
  • El metge Josep Pagès i Dalmau va marxar el 1890. No sembla que ho fes ni per qüestions d’herència ni per necessitats econòmiques. Podria ser per motius polítics? o per considerar que allà hi trobaria més possibilitats de progrés social? Feia uns anys que els metges Felip i Josep Solà Vidal, naturals de Garriguella, hi havien anat, potser la seva experiència o la d’algun altre company el va animar. El viatge del seu nebot Joan Salleras Pagès que ja va acabar la carrera a Buenos Aires, podria deure’s al fet de tenir l’oncle ben situat a Argentina.

Aquests cabanencs els podem aplegar en tres grups familiars:

  • Gimbernat. Grup constituït per 11 persones de dues branques familiars:
    • 1.- Gimbernat Prim. La branca constava de tres germans, l’esposa d’un d’ells i dos nebots.
    • 2.- Gimbernat Pomés. En aquesta branca hi havia dos germans i el marit i dos fills d’un d’ells.
  • Pijoan. Grup format pel matrimoni Pijoan-Serra i el sr. Josep Pagès que podria ser cosí o amic de la família. Relacionats amb aquesta família també hi trobem Vicenç Sala Alegri i el matrimoni format per Manel Aguer Soler i Dolors Teixidor Bolasell.
  • Pagès. Grup format pels metges Josep Pagès Dalmau i el seu nebot Joan Salleras Pagès

Agraïments:
a Graciela Neri i Ignacio Cuscueta, descendents de dues famílies de cabanencs arrelats a l’Argentina
que han aportat documents, fotos i records.

Pons, Marc. Quan a l’Argentina es parlava català. El Nacional, 16/5/2021


Famílies Gimbernat Prim  Gimbernat Pomés

Els Gimbernat Prim

1.- Lluís Gimbernat Prim (Cabanes, 1849- ???). Era l’hereu de la família. El 1876 es va casar a Palafrugell amb Eulàlia Domènec Esteva i van tenir una filla, Anna. El 1880 Eulàlia va morir i se suposa que la nena va quedar a càrrec dels avis mentre Lluís va anar a l’Argentina amb els seus germans. Possiblement hi va anar una mica més tard que ells.

El 1890 apadrina a Santa Fe a un fill del seu germà Vicenç. Un testament del 1891 el situa a Amèrica i explica que fa temps que la família no sap res d’ell. El 1901 ja tornava a residir a Cabanes i el 1906 va ser alcalde del poble. Es desconeixen les dades exactes dels viatges així com l’activitat que va portar a terme.

2.- Vicenç Gimbernat Prim (Cabanes, 1858-Argentina, 1903? ) El 1881 va anar a l’Argentina amb el seu germà Josep. En algun document se li atribueix la feina de dependent o comerciant. El 1888 es va casar a Cabanes amb Margarida Serra Hortal. La parella va viure a l’Argentina on van tenir un mínim de quatre fills nats a Santa Fe, l’últim nascut el 1900. Vicenç degué morir poc després, entre 1900 i 1904.

Vicente Raúl Gimbernat Stucky, nét de la parella, va ser dentista. El trobem viatjant al Brasil el 1947 i 1950 i també a Buenos Aires. El curs 1947/48 va fer un post grau a Michigan.

Més informació: Santa Fe. Censo de 1887

_ Margarida Serra Hortal (Cabanes, 1865) Filla de Vicenç Serra Prim i d’Ignàsia Hortal Terrats. Margarida era neboda Pere Serra Prim, cronista del poble.  El març de 1904 Margarida, que havia quedat vídua amb uns quants fills molt petits, es va tornar a casar amb Pedro Arenas Giménez, espanyol resident a Santa Fe i van tenir una filla, Florentina, nada a Santa Fe el 1905. Aquest matrimoni es va separar i es més endavant es va trencar el contacte entre els germanastres, mentre Margarida i la seva filla mantenien una estreta relació amb la família Pijoan-Serra i també amb els Municoy-Gimbernat, tots de Cabanes.

A la foto familiar, del desembre de 1903, s’hi veu Margarida Serra, vda. de Vicenç Gimbernat Prim i els seus tres fills: Miguel (*1890), Vicente, el nen que fa la comunió (*1892) i Emilio (*1900). María Ana (*1898) que no apareix a la foto ja devia haver mort. A l’Argentina la comunió s’acostuma a fer el dia 8 de desembre. El fotògraf és Augusto Lutsch  (Alemanya,1856). El 1885 Augusto va arribar a Santa Fe on va obrir l’estudi “Fotografía de Viena” dedicat a la fotografia social i artística. Lutsch que va ser el fotògraf més important de Santa Fe de la época, va treballar entre 1885 i 1910.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

3.-Josep Gimbernat Prim (Cabanes, 1862-Argentina, 1937) El 1881, Josep Gimbernat va arribar a l’Argentina amb el seu germà Vicenç. Primer va residir a Santa Fe i després de dos anys es va traslladar a Sant Juan. El 1886 s’havia casat a Santa Fe amb Isabel Duques, de Montevideo. A San Juan, es va tornar a casar amb Amalia Marín, que havia viscut a Sevilla i a Madrid. Van tenir 6 fills.

Va ser l’únic Gimbernat que es va establir en la província de San Juan. Fou perruquer i comerciant de robes. La família va fundar una de les botigues més importants de San Juan, la Casa Prim, que va tenir una sucursal a Jáchal, administrada per dos dels seus fills. Casa Prim va funcionar fins el 1939, dos anys després de la seva mort. El terratrèmol que hi va haver a Argentina l’any 1944 va destruir moltes de les propietats i negocis dels seus fills que van haver de tornar a començar de nou.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També va crear un article que fou molt popular «Agua Prim» un producte especial pel mal d’ulls.

Josep va ser soci fundador i president del Club Español, la Sociedad Española y el Centro Catalán i per dues vegades va ser regidor. Li agradava la música, en especial l’òpera. A casa seva va allotjar molts dels músics que, a principis del segle XX, anaven a San Juan a actuar.

Més informació: Gente de Sant Juan.

Gimbernat. Artistas, comerciantes y destacados profesionales  || 1957- Enlace Gimbernat – Riveros

4.- Lluís Vidal Gimbernat. Fill de Dolors Gimbernat Prim i Francesc Vidal Municoy i nebot dels germans Gimbernat Prim. Nascut a Cabanes el 1883, el 23 de gener de 1909 es va casar a Sant Feliu de Guíxols amb Elvira Gol Sala. La dispensa matrimonial del dia 19 indica que Lluís, natural de Cabanes, resideix a Santa Fe i Elvira, natural d’Osor resideix a Sant Feliu.

A La Vanguardia del 23/2/1909 Lluís i altres soldats del regimiento de Saboya són citats pel Gobierno Militar. A la Gaceta de Madrid de 15/3/1920 apareix una nota de l’Alcaldia d’Osor, de data 7 de març, on es demana la residència d’Elvira Gol, de 41 anys, casada i natural de la població.

És possible que a finals del 1908 o principis del 1909 Lluís Vidal deixés l’Argentina i més endavant s’instal·lés a França, ja que el 8 d’octubre de 1943 enviava una carta al Jutge municipal de Cabanes demanant la partida de nacimiento que la necesito por mi rétreta de la que et conprido 60 años el mes de junio y no puedo à reglar mis papeles sin la partida de nacimiento. Cita la seva adreça a Avignon Vaucluse (Avinyó, departament de la Valclusa).

5.- Conrad Caula Gimbernat. Fill d’Anna Gimbernat Prim, de Cabanes i de Miquel Caula Llauró, nascut a Orfes el 1838 i veí de Cabanes.

Conrad va néixer a Cabanes l’1 d’agost de 1878 i era nebot dels germans Gimbernat Prim. Els avis paterns eren Josep Caula Olivé de Sant Joan les Fonts i Francesca Llauró del veïnat de Canelles, parròquia de Romanyà d’Empordà.

Igual que els Pijoan-Serra, Conrad Caula també tenia un “almacén” al barri de Candioti, zona on es van establir molts catalans, andalusos i valencians. El 1901 el trobem a Santa Fe a ell i a Margarita Serra actuant com a padrins d’un fill de la família Municoy-Gimbernat.

Miguel Ángel Dalla Fontana a Memorias del barrio Candioti sur ens parla de El aporte inmigratorio en la faz comercial, se marcó significativamente en el barrio, con la presencia de muchos almacenes de italianos y españoles…  Un ejemplo lo marca el cordón de almacenes, que en 1904, existían sobre calle Las Heras: Budino Hnos., Francisco Focchi, Alejandro Corti, Pedro Delfino, Carlos Belinggieri y Conrado C. Gimbernat, …

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els Gimbernat Pomés 

1.- Gregori Gimbernat Pomés (Cabanes, 1864-Argentina,?) Es desconeix l’any d’arribada a l’Argentina, però el novembre de 1890, quan es casa per poders amb Anna Vila, filla d’Antoni Vila, espanyol i de Josepa, veïna de Vilafant ja consta com a resident a Santa Fe on treballava de perruquer. El 1888 va arribar la seva germana amb la família, van establir contacte i van apradrinar la seva primera filla nada al nou país. També mantenia contacte amb el seu cosí Vicenç Gimbernat Prim.

El 1917, Gregorio Gimbernat Vila el fill gran de la parella que era odontòleg, es va casar amb Josefa Cortés Pérez. El 1942, la publicació El Litoral fa esement de la festa que va organitzar la parella per celebrar les seves noces d’or, el compromís de la seva filla Salomé i la presentació en societat de seva filla Beatriz. Una resenya apareguda el març de 2016 a red-dental.com atribueix a Nicas Gregorio Gimbernat la participació en la constitució del COS (Círculo Odontológico Santafesino), l’any 1916. Possiblement sigui el mateix Gregorio Gimbernat Vila.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

2.- Joaquima Gimbernat Pomés (Cabanes, 1869-Argentina,1931) Germana de Gregori Gimbernat Pomés.

Joaquima Gimbernat Pomés

El 31 d’agost de 1889 es va casar a Cabanes amb Bartomeu Municoy Quera. Van tenir 2 fills nascuts a Cabanes. El 1898 els quatre van marxar a l’Argentina on van néixer almenys quatre fills més. Els registres parroquials ens confirmen que mantenien relació amb el seu germà i també amb Margarida Serra, l’esposa de Vicenç Gimbernat Prim.

_ Bartomeu Municoy Quera (Cabanes,1865-Argentina,1948) Fill de Joan Municoy Hortensi  i Agustina Quera Campa. Marit de Joaquima Gimbernat

_ Josep Municoy Gimbernat (Cabanes, 1892-Argentina, 1972). Josep va néixer el 4 de juny de 1892. Fill de Bartomeu i Joaquima, va arribar a l’Argentina als 7 anys. Com a soldat de la lleva del 13 va ser allistat a Cabanes i a partir del Vice Cònsul va fer arribar una comunicació informant que es posava a disposició de les autoritats militars espanyoles i adjuntant el certificat mèdic. No es va desplaçar per fer la mili en quedar-ne exclòs per una antiga fractura a la cama. El 12 de febrer de 1919 es va casar a Santa Fe amb Josefina Elisa Giobando Blanco i se li coneixen 2 fills. Josep era ferroviari i alhora un bon músic. Als anys 30, després de la jornada laboral, es dedicava a amenitzar vetllades en bars de nit i els caps de setmana actuava com a violinista de l’Orquestra Simfònica de Santa Fe. La família encara conserva el violí amb el qual Josep va ajudar a pujar la família.

_ Miquel Municoy Gimbernat (Cabanes, 1897- ?) Fill de Bartomeu i Joaquima, Miquel va néixer a Cabanes el 7 de setembre de 1897. Devia tenir un any quan es va desplaçar a l’Argentina amb els pares i el germà. Com a soldat de la lleva del 18 va ser allistat a Cabanes. En un primer moment se’l va considerar pròfug però posteriorment se’l va declarar útil quan el consulat espanyol a l’Argentina va fer arribar el certificat mèdic. Es desconeix si es va venir per fer la mili. No hi confirmació documental però possiblement va morir jove a causa d’una apendicitis.

Possiblement que, amb algunes errades, aquestes siguin les dades del viatge de la família:

vaixell

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


Família Pijoan Serra   i   Josep Pagès Serra

1.- Josep Pijoan Pellicer (Cabanes, 1875-Argentina, 1943) Comerciant. Fill de Josep Pijoan Camps i Magdalena Pellicer Ferrer.

2.- Carolina Serra Salleras (Cabanes, 1885-Argentina, 1971) Filla d’Isidre Serra Buscató i Carme Salleras Municoy

A principis del s. XX, Josep Pijoan Pellicer viatja a  l’Argentina amb Josep Pagès Serra. Més endavant Josep Pijoan i Carolina Serra es casen i s’instal·len a l’Argentina. Durant un temps s’allotgen a la casa de Margarida Serra Hortal i Vicenç Gimbernat Prim.

Josep Pijoan i Josep Pagès van posar uns forns de carbó a Campo Andino, a uns 50 km. de Santa Fe. Amb un carro transportaven el carbó fins a Santa Fe i el venien. Més endavant van comprar un terreny al barri de Candioti (on també hi havia Conrado Caula Gimbernat). Amb les seves pròpies mans, Josep i Carolina van construir unes cases i van obrir un almacén de ramos generales, una botiga on es venia una mica de tot. Aquest establiment va funcionar fins cap el 1945.

El 1908, Josep i Carolina, van tenir una filla, Carmen que va néixer a Campo Andino i el 1914 va néixer un nen, Felipe José. A principis del 1920 la família va retornar a Cabanes, però va ser per poc temps, a l’estiu del 1921 ja gestionaven el retorn a Santa Fe.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

3.- Josep (Pep) Pagès Serra (Cabanes, 11/12/1883- Santa Fe, ???) Comerciant. Fill d’Esteve Pagès Pomés i de Carme Serra Miró, tots de Cabanes.

Va viatjar a l’Argentina amb Josep Pijoan Pellicer. El 1903 va tenir lloc l’allistament per fer el servei militar però el seu pare va alegar que Josep Pagès no es podia presentar perquè estava “ausente”, per la qual cosa se’l va considerar “pròfugo”. Segurament ja era a l’Argentina.

No hi ha constància d’una relació familiar amb Josep i Carolina, però la coincidencia amb alguns cognoms fa pensar que a més de veïns del poble també fossin cosins. Sembla ser que no es va casar i que va morir jove a Santa Fe, possiblement abans del 1920 quan la família Pijoan-Serra va venir temporalment a Cabanes.

Vicenç Sala Alegrí

1.- Vicenç Sala Alegri. Fill de Josep Sala Xivecas i de Maria Alegri Ramis, casats a Cabanes el 1875. Vicenç degué néixer cap el 1885. Tot i que no es pot assegurar, és probable que arribés a l’Argentina el 1913, però sí que està documentat que el 30 d’abril de 1914 es va casar a Santa Fe amb Rita Cuesta Sánchez, nada el 1895. Els testimonis del seu casament van ser Joan Pijoan i Carolina Serra, dos cabanencs que ja feia anys que vivien a l’Argentina i amb qui els unia una relació familiar. En el moment del casament ell tenia 29 anys i ella 19 i els dos ja vivien a la parròquia. Rita possiblement fos natural d’Asturies.

Hi ha constància que al menys van fer un viatge a casa ja que el 24 d’agost de 1921 la parella acompanyats de Vicente, el seu fill de 7 anys, tornaven a l’Argentina amb el vaixell Infanta Isabel de Borbón que havia salpat de Barcelona. Altres documents avalen l’existència d’altres fills, dels quals consten:

  • José nat el 16 de novembre de 1920
  • Nélida Carlota. En una fitxa del 1963, Nélida Carlota Sala de Talarico, nada a Santa Fe el 10 de novembre de 1926, consta com una funcionària pública que viatja al Brasil. Casada amb Natalio Ricardo Talarico degà de la Facultad de Ciencias Económicas de Santa Fe, Nélida va morir en aquesta ciutat el 10 de juny de 2009.

Família Aguer Teixidor
Manel Aguer Soler i Dolors Teixidor Bolasell

Aguer_Soler2_bo

1.- Manel Aguer Soler.- Fill de Joan Aguer Quera i de Maria Soler Pijoan, tots de Cabanes. Va néixer a Cabanes el 19 de novembre de 1889. Manel estava relacionat amb la família de Carolina Serra.

2. Dolors Teixidor Bolasell. Filla de Joan Teixidor Puig de Vilamacolum i de Emília Bolasell Barceló de Cabanes. Va néixer a Cabanes, el 15 de desembre de 1900. Dolors era germana de Miquel Teixidor Bolasell (Cabanes, 1899 – Albacete, 1937) i de Martí Teixidor Bolasell (Cabanes, 1913 – Madrid, 1998), mecànics d’aviació.

No es coneix la data d’arribada a l’Argentina, però ja hi vivien quan el 14 de setembre de 1921 es van casar a Santa Fe. Els testimonis de la cerimònia foren Vicenç Sala i Rita Cuesta. Manel i Dolors van tenir una filla, Emília, nada a Santa Fe el 1923 o 24.

El 1926, Dolors degué viatjar a Catalunya ja que consta que arriba a l’Argentina el 30 de novembre amb el vaixell Infanta Isabel de Borbón que havia salpat de Barcelona. La família no degué tardar gaire a tornar a casa. Una nota de la U.E. de Cabanes explica que el dia el 8 d’octubre  1932, “amb motiu de celebrar-se un Barcelona-Espanyol, van marxar cap a Barcelona amb l’autocar d’en Manuel Aguer … per gaudir d’una excursió”. El 1933 Manel Aguer Soler obté el Carnet de xófer de primera classe per a vehicles de servei públic, núm, 583. El 1939 Manel Aguer consta com a propietari de l’únic vehicle que hi ha a Cabanes. El 1941 la Delegació Provincial de Girona del Ministeri d’Obres Públiques concedeix el servei de línies regulars de transports a Manuel Aguer Soler de Cabanes (FONS AHG170-325). Posiblement vivien a Figueres i el 1942 tenien un establiment des d’on es repartien els aliments de racionament.

Dolors va morir a Figueres el 1953 i Manel el 1966. La seva filla va morir també a Figueres el 2018, als 95 anys d’edat.


Família Pagès Dalmau – Salleras Pagès

1.- Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 1864 – França, 1932). Metge

Reconegut com a metge a la República Argentina. Cap el 1895 va viure i treballar a San Miguel del Monte, província de Buenos Aires on una sala de l’Hospital Municipal Zenón Videla Dorna porta el seu nom. Posteriorment va tornar a Catalunya i va morir a Niça el 1932 després de deixar diferents llegats: nova escola de nens de Cabanes, assistència gratuïta de metge i llevadora a persones sense recursos, llegat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, llegats a diferents entitats argentines i a l’hospital on havia treballat …

Més informació: Josep Pagès Dalmau

2.- Joan Salleras Pagès (Perelada, 1886-Buenos Aires, 1939). Metge

Fill de Pere Salleras Soler (Cabanes, 1851-???) i de Dolors Pagès Dalmau (Peralada, 1858-???) i nebot de Josep Pagès Dalmau. Va néixer a Peralada el 17 d’agost de 1886. El 1916 es va casar amb Justa Inés Imaz Otegui, nada a Santa Rosa, La Pampa, Argentina l’any 1891 i van tenir 4 fills.

El 1905 va obtenir el batxiller a Barcelona. Va estudiar 4 cursos de medicina a la Universitat de Barcelona i va acabar la carrera a Buenos Aires on es va especialitzar en urologia. El 1912 va presentar la tesi doctoral apadrinat per Josep Pagès (es desconeix si era el seu oncle). El 30 de desembre de 1922 era professor de la Clínica Genitourinaria, el 1924 era cap del servei d’urologia de l’Hospital Fernández i el 1928 president de la SAU (Sociedad Argentina de Urología). El 1934 fou cap del servei d’urologia de l’Hospital Alvear on el 1935 es va encarregar de fer un curs per a graduats i va assistir al primer congrés americà de la especialitat que va tenir lloc a Río de Janeiro.

Va morir el 31 de juliol de 1939.

Graduado el 11 de mayo de 1912, presentó la tesis de doctorado “Síndrome meningitis cerebroespinal aguda específica”, siendo padrino de la misma el doctor José Pagés Inició la adscripción en la cátedra del profesor Benedit en el año 1918…. El 30 de diciembre de 1922 era profesor suplente de Clínica Genitourinaria … En 1924,  era jefe del Servicio de Urología del Hospital Fernández … 

A: Barisio, Roberto Juan. Las figuras prominentes de la urología argentina a través de un siglo. Pàg. 21. Rev. Arg. de Urología y Nefrología Vol. 51 – N° 2 – Año 1985

Més informació: Genealogia familiar

A la Revista Argentina de Urología fundada el 1932 hi apareixen els articles que va publicar entre 1932 i 1937

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Antoni Ribas de Conill

Sabem que, després de visitar Mèxic, Antoni Ribas de Conill va passar temporades en diferents països sud americans i que residia a l’Argentina quan la família va demanar el seu retorn a casa per fer-se càrrec de la hisenda familiar. No es coneix res de la seva estada només tenim constància que el 1903 arribava a Mèxic i que el seu pare va morir el 1914.


3 comentaris

Juan Gil Argelés

Dolors i el seu fill

Fill de Salvador Gil Jacas i Dolors (Lola) Argelés Puig, casats a Cabanes el 24 de juliol de 1932, Juan Gil va néixer a Barcelona l’1 de juliol de de 1933.

Dolors Argelés Puig havia nascut a Cabanes el 26 d’abril de 1913. Era filla de Joan Argelés Montcanut, jornaler de Terrades, veí de Vilarig, i de Francesca Puig Roura, de Cabanes, casats el 1902. Els seus avis paterns eren Joan Argelés Coll de l’Estela i Rosa Montcanut Callís, de Sant Llorenç de la Muga (casats el 1864) i els avis materns, Bartomeu Puig Capallera, natural de Vilarig i domiciliat a Cabanes i Francesca Roura Cantenys, vidua de Cabanes (casats el 1881). Salvador Gil, fill d’Antoni Gil Soler i Àngela Jacas, era de Barcelona. Quan es van casar Salvador tenia 25 anys i ja era caporal mecànic d’aviació i Dolors tenia dinou anys.

Durant la Guerra Civil, Salvador Gil, el pare, va ser oficial d’aviació de l’exèrcit republicà. El germà de la seva mare, Josep Argelés Puig (Cabanes, 1905 – Barcelona, 1980) també va estar relacionat amb les Forces Aèries de la República Espanyola.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

El 1939 la família, per evitar represàlies, va decidir marxar a França, primer el pare i el 13 de juliol de 1939 Juan hi va entrar per les muntanyes de Port Vendres fent el camí a peu acompanyat de la seva mare.

El 1940 Salvador, Dolors, el seu fill i l’àvia Àngela Jacas van sortir de Burdeos (Gironde, Francia) amb el vaixell Lasalle i van arribar a Puerto Plata (República Dominicana) el 23 febrer de 1940.

Salvador i Dolors van tornar a Cabanes en 1956, i van muntar una granja de pollastres. El 1958 la mare va morir als 44 anys i va ser enterrada al cementiri de Cabanes. El 1962 el pare va posar a la venda la casa de Cabanes i es va traslladar a Barcelona on va morir el 1985. Juan però, es va quedar a la República Dominicana on ha estat  reconegut per la seva tasca com a enginyer i per la seva implicació social al país que el va acollir.

Juan es presenta ell mateix amb aquestes paraules:

Soy descendiente de Dolores (Lola) Argeles Puig, hija de Juan Argelés Moncanut y Francisca Puig. Pasé parte de la Guerra Civil Española ahí [es refereix a Cabanes], y salí por la frontera a pie con mi madre en julio 1939. Mis padres volvieron a Cabanes en 1956, montaron una granja avícola y mi madre murió y está enterrada ahí des de 1958.

Es autor d’un bloc on sota el títol Yo: el hijo de Dolores Argelés (dilluns, 3/1/2011) fa un repàs de la seva infantesa i de la seva sortida cap a l’exili quan acabava de complir els 6 anys.

El 13 de julio de 1939 salimos mi madre y yo junto a un grupo de mujeres y niños al exilio desde Cabanes, llegamos el 15 a Port Vendres en Francia y más tarde tomamos un tren hacia Burdeos para reunirnos con mi padre, prisionero en el campo de concentración, primero en Argeles Sur Mer y después en Gurs para tomar el barco que nos llevaría a República Dominicana.

Recién el 1 de enero de 1940 mi padre logra salir de Gurs, se escapó de un tren en marcha y logró reunirse con nosotros en las oficinas del SERE, en Burdeos.

El 30 de enero tomamos el vapor La Salle en Burdeos rumbo a Santo Domingo.

El 23 de enero de 1940 llegamos a Puerto Plata, seguimos por tren a Navarrete y en camioneta del ejército a Dajabón.

També recorda la conversa que va tenir a Barcelona, el 1999, amb el seu cosí Sergio Argelés …

Durante la visita que le hice, hablando de la familia, terminamos hablando de mi madre que está enterrada en Cabanes, su pueblo natal, en donde él mantiene la casa de los abuelos que heredó.

Me contó que la tumba de mi madre, las veces que había ido al cementerio a ver la tumba de los abuelos, la había encontrado siempre con flores frescas. Me sorprendió sobremanera la noticia, a tal punto que comencé a investigar.

Descubrí que una señora, llamada Alegri, que en su niñez, cuando mis padres regresaron a Cabanas (1956), la acogieron y cuidaron en vista de la precaria situación de sus padres, se había tornado en la fiel cuidadora de sus restos por más de 41 años, desde 1958 hasta 1999″.

… i el seu pas per l’escola i la universitat. Ell volia estudiar enginyeria aeronàutica, seguint les passes del seu pare, però les circumstàncies el van portar a obtenir el títol d’enginyer civil, una activitat en la que ha destacat al llarg de la seva vida professional i de la que ens parla en la següent entrevista.

Entrevista a l’enginyer Juan Gil (YouTube, 29/8/2019)

Ressenya de l’entrevista:

Juan Gil Argelés, nacido el 1ro de junio de 1933 en Barcelona, España. A los 7 años de edad tuvo que emigrar de su país natal debido a la guerra civil española dirigido sin saberlo a la Republica Dominicana. A sus 16 años de edad entro a estudiar ingeniería civil en la Universidad de Santo Domingo donde culmino sus estudios en octubre de 1954.

Paso a formar parte como Encargado de la coordinación de los trabajos de campo de la empresa Mendoza y Armenteros, Estudios Hidraulicos (Mendar), la cual cumplimentó acuerdos para la asesoría en el desarrollo de programas de Evaluación y Aprovechamiento de los Recursos Hidráulicos del país.

En febrero de 1954 tomó unas cátedras del Cursillo de Prospecciones Geofísicas, dictado por el padre Jesús Emilio Ramírez, S. J., director del Instituto Geofísico de los Andes colombianos. En esa condición, otra de las atribuciones prioritarias que se le asignaron en la empresa fue la de coordinar y poner en ejecución los primeros programas de Prospecciones Geofísicas dedicadas a la Ingeniería Civil en la Rep. Dominicana.

Como Encargado de los trabajos de campo, sus funciones principales se circunscribieron a la coordinación de actividades de áreas de Topografía, Prospecciones Geofísicas, Sondeos Mecánicos, Aforos de Ríos, Medida de arrastres, instalación y mantenimiento de pluviógrafos y estaciones meteorológicas y Coordinación de recorridos técnicos de los Asesores Internacionales de ese Programa, para la determinación de los sitios de presas de las mas importantes presas de la República Dominicana.

Més informació:

Fitxes personals a PARES Portal de archivos españoles:

Gil Argelés, Juan Antonio (1933-?).

Hijo de Salvador Gil Jacas y de Dolores Argelés. Tras la guerra civil española, sus padres se exilian a la República Dominicana. Llega a Puerto Plata en febrero de 1940, acompañando a sus padres y a su abuela paterna (Ángela Jacas), a bordo del barco Lasalle. Lugar de partida: Burdeos (Gironde, Francia) Lasalle (barco de vapor) Medio de transporte: Barco. Fecha del evento: 1940-02-23. Lugar asociado a la fecha: Puerto Plata (República Dominicana)

Gil Jacas, Salvador (1907-?)

Mecánico. Casado con Dolores Argeles. Se exilia a la República Dominicana tras la guerra civil española. Llega a Puerto Plata (Rep. Dominicana) con su esposa, su hijo (Juan Antonio) y su madre (Ángela Jacas) a bordo del barco Lasalle en febrero de 1940. Lugar asociado a la fecha: Burdeos (Gironda, Francia) Lasalle (barco de vapor). Medio de transporte: Barco. Fecha del evento: 1940-02-25. Lugar asociado a la fecha: Puerto Plata (República Dominicana)

 


1 comentari

Cabanencs al món

Vegeu també: Cabanencs a l’Argentina (1880-1920)

Tot i que a finals del s. XIX i principis del XX sortir a l’estranger no era tan fàcil com ara, sabem que una bona colla de cabanencs van anar a Amèrica. Alguns només va ser per una temporada però d’altres hi van arrelar i ja no es van plantejar de tornar a casa.

De tots ells, uns quants hi van anar forçats com a soldats o com a refugiats polítics:

D’altres, durant uns anys, van residir a Amèrica portats pel seu esperit aventurer com seria el cas d’Antoni Ribas

El 1903, amb 22 anys, va abandonar els estudis i  va anar a Amèrica. Després de passar un temps a Mèxic es va desplaçar per diferents països de l’Amèrica del Sud fins que essent a l’Argentina el van avisar que el seu pare estava molt malalt i que havia de tornar a casa. El pare va morir el 25 de febrer de 1914, per tant podem suposar que degué residir uns 10 anys fora de casa.

A banda del seu esperit aventurer també cal tenir present que potser no es trobava sol del tot. Des del 1868 i el 1875, a l’Argentina hi vivien els metges Felip i Josep Solà Vidal que eren fills d’una germana de la seva àvia i des del 1895 també hi vivia Josep Pagès Dalmau amb qui hi havia relació familiar per la banda dels Conill. Altres veïns de Cabanes també residien a l’Argentina

Molts d’altres es van engrescar a fer el viatge per qüestions familiars, laborals o econòmiques:

  • Antoni Aguer Oliva (Cabanes, 1881-Salt, 1949). Ja casat i pare d’un nen, va marxar una temporada a Cuba. No hi va passar massa temps i aviat va tornar a casa. Aproximadament devia ser entre 1915 i 1920.
  • Trinitat Gimbernat Teixidor (Cabanes, 1897-St. Adrià del Besós, 1986). Va sortir cap a Mèxic el 1919, pocs dies després del seu casament amb Modest Puigdevall que ja feia un quan temps que hi vivia. Allà hi van néixer tres dels seus quatre fills. La família va tornar a Catalunya el 1929.
    • Modest Puigdevall havia nascut el 1883 a Canet d’Adri (Gironès). Amb només 9 anys, va marxar sol cap a França on va viure uns anys. El 1906 va anar a Cuba on va residir 2 anys fins que va tornar a França. El 1911 va marxar a Mèxic on acabarà obrint un restaurant de cuina francesa. Va ser el 1919 en un viatge a Figueres que va conèixer Trinitat Gimbernat, la que seria la seva segona esposa.
  • Joaquim Buscató Albert (Cabanes, 1871 o 75-?) Fill de Joan Buscató Cabruja i Maria Albert Pey. Va arribar a Veracruz (Mèxic) l’1 d’abril de  1905. El 1920 va viatjar a Espanya, queda constància que el 14 de maig, essent un comerciant de 45 anys solter i resident a Mèxic, fa el viatge de Nova York a Barcelona i el 17 d’octubre de 1920 arriba a Nova York, des de Barcelona, en les dues ocasions amb el vaixell P de Satústregui. El 1927, 28 i 19 passa la frontera de Mèxic a Estats Units possiblement per qüestions laborals.
    • 02/06/1927 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco.
    • 25/07/1928 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco. Amic: Eliseo Martínez
    • 17/06/1929 arriba a Douglas Arizona USA. Empresari: Manuel Suárez
  • Dolors Resta Giralt (Cabanes,1892) Filla de Josep Resta Bonavia, ferrer, natural de Mollet de Peralada i veí de Cabanes i de Marcel·lina Giralt Tuébols de Cabanes, casats el 27/5/1891. El 30 d’agost de 1926, Dolors es va casar amb Francisco Pérez, a Quemados de Marianao, La Habana. No es coneixen més dades.

Altres cabanencs per motius no identificats van sortir del poble i es van casar a França.

  • Joan Pey Bonet (Cabanes,11/11/1895) el 26 d’abril de 1919 es va casar a La Palme, França amb Alfonsina Pibouleu
  • Raimundo Hortal Ferrer (Cabanes,19/3/1896) el 7 de maig de 1927 es va casar a St. Rafael, diòcesi de Fréjus, França amb Teresa Zacheno
  • Aniceta Soler Busquets (Cabanes,22/10/1899) el 5 de febrer de 1921 es va casar a La Palme, França amb Jaume Ferreres

A aquests hi hem d’afegir els cabanencs que, entre 1880 i 1920, van anar a l’Argentina on molts d’ells s’hi van establir definitivament. De moment no sabem quines van ser les seves motivacions, però curiosament de tota la colla més de la meitat tenien alguna relació familiar: germans, nebots, cosins, cunyats, … Cal suposar que entre ells hi degué l’efecte crida, el que sí està assegurat és que van mantenir el contacte com es pot veure en els registres parroquials i que es van donar suport, especialment en els primers temps.

Cabanencs a l’Argentina (1880-1920)
Més informació

Els cabanecs que coneixem i que van arribar a l’Argentina entre 1880 i 1920 els podem aplegar en diferents grups familiars:

  1. Gimbernat. Grup constituït per 9 persones de dues branques. La primera branca constava de tres germans, l’esposa d’un d’ells i un nebot i a la segona hi havia dos germans i el marit i fill d’un d’ells.
  2. Pijoan. Grup format pel matrimoni Pijoan-Serra i el sr. Josep Pagès que podria ser cosí o amic de la família. El matrimoni Aguer-Teixidor i el sr. Vicenç Sala Alegri també tenien lligams amb els Pijoan-Serra.
  3. Pagès. Grup format per Josep Pagès Dalmau i el seu nebot Joan Salleras Pagès
  • 1.- Família Gimbernat
    1. Els Gimbernat Prim (tres fills i un net de: Miquel Gimbernat Valls i Maria Prim Conill)
      1. Lluís Gimbernat Prim (Cabanes, 1849). Se suposa que hi va anar aproximadament com els seus germans, però el 1901 ja se’l torna localitzar a Cabanes.
      2. Vicenç Gimbernat Prim (Cabanes, 1858-?) El 1881 va anar a l’Argentina amb el seu germà Josep. El 1888 es va casar amb Margarida Serra de Cabanes.
        1. Margarida Serra Hortal (Cabanes, 1865) Filla de Vicenç Serra Prim i de Ignàsia Hortal Terrats.
      3. Josep Gimbernat Prim (Cabanes, 1862-Argentina, 1937) Va anar a l’Argentina el 1881, amb el seu germà Vicenç.
      4. Lluís Vidal Gimbernat. Fill de Dolors Gimbernat Prim i Francesc Vidal Bonicoy i nebot dels germans Gimbernat Prim. Nascut a Cabanes, quan el 1909 es va casar amb Elvira Gol Sala ja vivia a Santa Fe.
      5. Conrad Caula Gimbernat. Nascut a Cabanes el 1878, hi ha constància que el 1901 vivia a Santa Fe i sembla ser que s’hi va establir.
    2. Els Gimbernat Pomés (dos germans, Gregori i Joaquima i el marit i dos fills de Joaquima)
      1. Gregori Gimbernat Pomés
      2. Joaquima Gimbernat Pomés
        1. Bartomeu Municoy Quera, marit de Joaquima
        2. Josep i Miquel Municoy Gimbernat, fills de Bartomeu i Joaquima
  • 2.- Família Pijoan Serra – Josep Pagès Serra – Vicenç Sala – Família Aguer-Teixidor
    • Josep Pijoan Pellicer (Cabanes, 1875-Argentina, 1943) Fill de Josep Pijoan Camps i Magdalena Pellicer Ferrer, comerciant
      • Carolina Serra Salleras (Cabanes, 1885-Argentina, 1971) Filla d’Isidre Serra Buscató i Carme Salleras Monicoy
    • Josep (Pep) Pagès Serra (Cabanes, 1883- Santa Fe, ???) Fill d’Esteve Pagès Pomés i de Carme Serra Miró, tots de Cabanes i casats el 1877. Cosí o amic de la parella
    • Vicenç Sala Alegri (Cabanes, 1885). El 1914 es va casar a Santa Fe amb Rita Cuesta Sánchez i es van establir al nou país
    • Manel Aguer Soler (Cabanes, 1889-Figueres, 1966) i Dolors Teixidor Bolasell (Cabanes, 1900-Figueres, 1953). El 1921 es van casar a Santa Fe, Argentina, on va néixer una filla. El 1932 ja havien deixat l’Argentina i es van assentar a Cabanes i Figueres.
  • 3.- Família Pagès-Salleras
    • Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 1864 – França, 1932). Metge. Fill de Vicenç Pagès Portell i de Rosa Dalmau Angelet
    • Joan Salleras Pagès (Perelada, 1886-Buenos Aires, 1939). Metge. Nebot de Josep Pagès Dalmau.

Gràcies als recursos en línia i a l’aportació d’alguns dels seus descendents, podrem refer una part de la nostra història.

Més informació:

L’emigració catalana a Amèrica

Diferents estudis sobre l’emigració catalana a Amèrica ens poden donar pistes per entendre perquè, en pocs anys, tants cabanencs es van atrevir a iniciar una nova vida lluny de casa.

La emigración española a ultramar (1492-1914). Antonio Eiras Roel, ed. 1991

  • La millora en les tècniques de navegació van reduir el temps de viatge i en va disminuir el preu.
  • Al llarg dels anys 80 del s. XIX Argentina va desenvolupar polítiques d’atracció d’emigrants. El 1889 va lliurar 52.288 passatges als seus agents a Espanya. A mitjans dels anys 80 el nombre de catalans que va marxar a Amèrica va superar les 2.000 persones. Aquest nombre va anar augmentant fins a passar de les 8.000 cap els anys 1912/13.
  • Els propietaris de plantacions de cafè del Brasil, una vegada abolida l’esclavitud,  van encarregar la contractació de colons a les companyies de navegació.
  • Tot i que el dinamisme econòmic de Catalunya no incentivava l’emigració massiva sí que es va donar una emigració més qualificada, formada per comerciants, empresaris i treballadors qualificats

Garzón, Luis. Catalanes en Argentina: la experiencia de la movilidad social a través de la migración en el siglo XX.

  • Segons explica José Moya a“Primos y extraños: inmigrantes españoles en Buenos Aires”,  a principis del S. XIX, els emigrants més ben rebuts a Argentina foren els catalans
  • A principis i mitjans del s. XIX els primers catalans que van arribar a l’Argentina eren petits empresaris industrials i comerciants que no viatjaven pas per necessitats econòmiques
  • A partir de 1880 l’emigració catalana es fa més “popular”, hi arriben treballadors que fugen del treball agrícola com a arrendataris i del proletariat industrial.
  • La figura de l’hereu obliga als cabalers a buscar alternatives per guanyar-se la vida. L’emigració o el sacerdoci eren un sortida a l’empobriment i al descens social.
  • S’estableixen contactes entre parents, amics i persones del mateix poble. Els que hi havien arribat abans ajuden els nouvinguts i fins i tot els acullen temporalment a casa seva

Yáñez Gallardo, César. Argentina como país de destino. La emigración española entre 1860 y 1930

Miró. Quim. Tomasotti: “Els catalans han estat sempre un model de migració exemplar”. Exterior. El portal que explica què fa Catalunya al món, 6/9/2019

  • Els primers catalans que arriben a Argentina van ser petits comerciants i empresaris amb la necessitat de fer créixer el seu negoci …  l’única prioritat que van tenir va ser la de fer calaix i tornar cap a Catalunya.
  • Entre 1850 i 1939 és el moment en què els catalans no només decideixen viure a Argentina sinó arrelar-s’hi. L’efecte crida i la recerca de mà d’obra qualificada a principis del segle XX van desencadenar l’arribada més massiva de catalans a Argentina.

També cal afegir que l’arribada de la fil·loxera, que el 1881 ja havia envaït les vinyes del terme, degué obligar alguns pagesos a buscar fortuna fora de casa.

La motivació dels dos metges pot ser diferent. Des del s. XVIII molts metges catalans marxaren a Amèrica i es van integrar als països que els van acollir, on van introduir millores socials i van contribuir al desenvolupament de la sanitat. Aquesta integració es va deure en part al fet que eren homes joves sense lligams familiars, que es van
casar amb dones americanes, amb les quals van tenir descendència que els va arrelar a aquelles terres. Alguns dels metges catalans que emigren a l’Argentina al segle XIX fugen per motius polítics, relacionats amb els conflictes entre liberals i absolutistes. Altres són metges de l’Armada cansats de viatjar i d’altres fugen d’algun conflicte personal o sentimental, o se’n van per un afany d’aventura, considerant que tenen més possibilitats de progrés personal i econòmic en un país en construcció.

No sabem quins van ser els motius que empenyeren a Josep Pagès Dalmau a anar a l’Argentina, però el fet que els germans Felip i Josep Solà Vidal, naturals de Garriguella, hi haguéssin anat el 1868 i el 1875, respectivament, podria tenir-hi alguna relació. Després d’ell hi va arribar el seu nebot Joan Salleras Pagès.

Bibliografia: