Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història


Deixa un comentari

Aquy se trubarà …

Pere Serra i Prim. Aquy se trubarà …
Llibreta de memòries d’un pagès de Cabanes. Pere Serra i Prim (Cabanes,1820-1889)
Introducció i notes a cura d’Antònia Gimbernat i Gou
Ajuntament de Cabanes, 2022

Vegeu també:
Pere Serra i Prim (abril,1820-juny,1889) | Llibreta de memòries digitalitzada (ACAE)

Al llarg de la seva vida, Pere Serra i Prim va deixar constància escrita de les seves vivències familiars, del que passava al seu entorn i també d’alguns dels episodis que van marcar la política de l’època.

Com a paborde de l’església, ens ha transmès un bon testimoni de les pràctiques religioses del poble, dels capellans que regien la parròquia i de les obres que es feien al temple.

La seva llibreta de memòries és un valuós document per conèixer detalls de les guerres carlines en terres empordaneses i descobrir la història i els fets viscuts a Cabanes durant el segle XIX.

Coberta || Ressenya de la presentació

ÍNDEX

  • Introducció
  • Pere Serra i Prim (1820-1889). Pagès i cronista de Cabanes
  • Enric Miró i Serra (1875-1960). Net de Pere Serra i Prim. Combatent a la Guerra de Cuba
  • Genealogia de les famílies Serra i Miró
    • Genealogia de la família Serra
    • Genealogia de la família Miró
  • Cabanes al segle XIX
    • Les guerres carlines
    • Primera Guerra Carlina (1833-1840)
    • Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners (1846-1849)
    • Guerra d’Àfrica (1859-1860)
    • Revolució de 1868. Junta Revolucionària de Cabanes
    • Tercera Guerra Carlina (1872-1876)
    • Primera República (1873-1874)
    • El dia a dia dels veïns de Cabanes
    • Recull d’esdeveniments (Cabanes, 1800-1899)
  • Llibreta de memòries de Pere Serra i Prim (Cabanes, 1820-1889)
    • Fitxa del document
    • Crònica històrica
    • Memòries familiars i crònica local
    • Llibreta de comptes
  • Annex
    • Actes del Ple de l’Ajuntament de Cabanes
    • Fonts documentals i bibliografia

Acte de presentació del llibre, 4 de novembre de 2022
Fotos i Ressenya de la presentació

Premsa i xarxes socials:


Deixa un comentari

Visita de la Verge de Fàtima (1950)

La Verge de Fàtima és una de les designacions atribuïdes a la Verge Maria, que segons els relats de l’Església catòlica, es va aparèixer a tres infants pastors, a Fàtima, una localitat portuguesa, entre el 13 de maig i el 13 d’octubre del 1917. Els tres pastorets de Fàtima eren Llúcia de Jesús dos Santos i els seus cosins, Francesc i Jacinta Marto.

L’any 1950, amb motiu de la celebració de l’any sant, l’església va organitzar un pelegrinatge de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima que la portà a recórrer moltes poblacions de Catalunya.

A principis d’estiu de 1950 la imatge arribava a l’Empordà. El 23 de juny era a Figueres, el dia 24 a Cabanes i d’aquí va passar a Cantallops, La Jonquera i altres poblacions.

Cabanes, igual com a pertot arreu, va engalanar els carrers i la imatge va ser passejada pel poble amb l’assistència de veïns i autoritats. La comitiva estava encapçalada per dues nenes i un nen, vestits de pastors, i un xai, que representaven els pastorets a qui es va presentar la Verge. Eren Àngels Tuébols, Quimeta Lloveras i Miquel Salleras. L’Ajuntament va col·laborar a l’acte amb l’aportació de 500 ptes. malgrat l’opinió en contra de l’alcalde Heras i el regidor Pellicer.

Aquells anys a l’escola es cantava l’himne de la Verge de Fàtima: El tretze de maig la Verge Maria baixà des del cel a Cova d’Iria. Ave, Ave, Ave Maria ….

Recull de premsa: Vida Parroquial:  16/6/1950 | 27/6/1950 |


3 comentaris

Secció Teatral de la “Associació Instructiva Recreativa Joventut Democràtica” (1933/37)

Vegeu també: Joventut DemocràticaSindicat AgrícolaInicis del teatre a Cabanes

Després que el 14 d’abril de 1931 es constituís la Segona República es van portar a terme un seguit d’iniciatives locals per promoure els ideals polítics i socials del nou règim. L’1 de febrer de 1932, a Cabanes, es va constituir formalment l’Associació Instructiva i Recreativa «Joventut Democràtica» amb la finalitat de fomentar la cultura i l’esbarjo. Aquesta associació, creada el 1931, es va instal·lar a la sala del municipi a l’espera de la fundació del Sindicat Agrícola que va tenir lloc el 13 de maig de 1932.

Una de les activitats que va portar a terme l’associació va ser formació d’una “Secció Teatral” de la qual en tenim notícia gràcies al llibre de comptes (1933/1937), signat pel Caixer Josep Noguer i escrit per Modest Serra.

Aquest llibre ha estat cedit a l’arxiu municipal per Pere Serra i Colomer, fill de Modest.

La primera anotació del llibre es remunta al 16 d’abril de 1933, amb el detall de les 128 ptes recaptades en la primera funció celebrada, en la qual es representaren “Gent d’ara” i “De panxa al sol”. L’últim apunt és del 20 de gener de 1937, quan es lliuren al Dipositari del Sindicat les 581,65 ptes existents a caixa. Des de la festa de Sant Isidre de 1936, la Guerra Civil no havia permès fer cap activitat, ni festiva ni teatral.

Gràcies a les anotacions comptables podem conèixer l’activitat de la Secció Teatral amb la relació d’obres representades i alguna de les festes que organitzaven, així com les despeses ocasionades per l’activitat: viatges, materials diversos, lloguer de cadires, electricitat, fusteria, altres serveis professionals, programes, decorats, lletres de gramola, llibrets, begudes pels músics, autobús pels desplaçaments, vestuari, etc.

En 3 anys, entre drames, comèdies i sainets, es van portar a terme 27 representacions teatrals diferents.

Altres activitats de la Secció Teatral de l’Associació “Joventut Democràtica” van ser:

  • Octubre de 1933.- Organització de la festa d’homenatge al nou mestre, Sr. Ramon Tamarit, amb la representació de l’obra “Maleïda guerra” i l’actuació de l’orquestra “Peps” (probablement fos l’Antiga Pep)
  • 2 de febrer de 1934.- Preparació de la festa que abans havia estat de la Candelera, amb una representació teatral i l’actuació de l’orquestrina “Mendoza”
  • Creació d’una secció infantil que actuà, per primera vegada, l’agost de 1934 amb l’obra “Les sabates de Lídia”.

Ramon Tamarit Pérez, el mestre homenatjat, va arribar a Cabanes l’any 1933 per ocupar-se de l’escola de nens i es desconeix quan va deixar la plaça.

Relació de representacions segons els apunts del llibre de comptabilitat

  • 1933
    • abril. “Gent d’ara“, comèdia en 2 actes i “De panxa al sol“, comèdia en 1 acte i en vers
    • maig. “La pols del camí“, drama en 3 actes i “L’amor vigila“, comèdia en 2 actes
    • juny. “Covardies“, comèdia en 2 actes i “Sabates noves“, joguina en un acte y en prosa
    • juliol. “Don Pau dels Consells“, assaig de comèdia en 2 actes i “Clínica de bellesa“, fantasia en 1 acte. Aquest mes es va rebre una gratificació per deixar l’escenari a uns còmics de Pont de Molins
    • agost. “Maleïda guerra“, episodi dramàtic en 3 actes
    • octubre. “Lo desheretat“, drama en 3 actes y en prosa. També es van fer dues representacions de “Maleïda guerra“, una a Colera i l’altra en homenatge al mestre Sr. Ramon Tamarit.
    • novembre. Es va deixar l’escenari per a l’actuació de la companyia “El trasatlántico de la alegría” i es va representar “Lo desheretat” a Verges
    • desembre. “Lo ferrer de tall“, drama en 3 actes i en vers
  • 1934
    • gener. “Solitud“, drama en 3 actes i “Covardies“. La premsa comarcal va publicar una crítica molt favorable de la representació “Solitud”
      • 1934.- Comarcals. De Cabanes. El passat dia 22, la Secció «Joventut Democràtica» posà en escena el drama en tres actes «Solitut» … Empordà Federal, 27/1/1934
    • febrer. “El cor del poble“, comèdia dramàtica en 3 actes. La Secció Teatral també es va fer càrrec de l’orquestrina “Mendoza” que va actuar a la festa del 2 de febrer
    • març. “La dida“, drama en 3 actes i en vers
    • maig. “El pati blau“, idil·li dramàtic en 2 actes
    • juliol. “En pólvora” (Àngel Guimerà), drama en 3 actes
    • agost. “La germaneta“, comèdia en 2 actes i “Les sabates de Lídia“, comèdia en 1 acte. Aquesta última, a càrrec de la secció infantil que actuà per primera vegada
    • octubre. “Maria Rosa” (Àngel Guimerà), drama en 3 actes i prosa
    • desembre. “El carro del vi“, quadre de costums vilatanes en 1 acte i “Com els ocells“, comèdia en 1 acte
  • 1935
  • 1936
    • gener. “La llar apagada” i la comèdia en 2 actes “Ell m’estima
    • febrer. “El fill del senyor Gold“, comèdia en 3 actes
    • maig. No es cita el nom de l’obra representada


1 comentari

Vilarnadal, Cabanes i el Llobregat

Vegeu també: Castell de Vilarnadal

Masarac – Vilarnadal. Passeig sobre el riu Llobregat i dona rentant.
Autor: Josep Maria Cañellas (1888-1889). Àlbum Rubaudonadeu. Font: Biblioteca de Figueres

Vilarnadal, Cabanes i el Llobregat
– Dossier –

Històricament el curs del Llobregat ha marcat el límit entre els termes de Vilarnadal i Cabanes i quan els aiguats n’han desviat el camí ha calgut determinar el terreny que corresponia a cada municipi i l’ús que se’n feia dels béns comunals, per aquest motiu, periòdicament, els dos pobles revisen les fites que delimiten el territori. La proximitat entre els dos pobles ha propiciat les relacions d’amistat entre els seus veïns i ha generat més d’un casament però també ha estat font de conflictes. Per una qüestió o altre, les disputes entre senyors, veïns i ajuntaments es remunta a sis-cents anys enrere.

L’origen documentat del conflicte entre Vilarnadal i Cabanes rau en una donació de l’any 1432, feta a favor dels Canadal, els primers senyors del Castell de Vilarnadal. La poca concreció dels drets i deures que implicaven aquesta donació va fer que, més endavant, s’obrissin litigis per determinar la propietat d’aquests paratges, qui tenia dret a cobrar-ne els delmes i quin ús se’n podia fer. Amb el temps, els cabanencs es van negar a capbrevar a favor del senyors del Castell de Vilarnadal i només reconeixien com a senyor el comte de Peralada, alhora que volien el dret a l’ús comunal d’unes terres de l’entorn del Llobregat que formaven part del terme municipal de Cabanes i que els senyors del Castell de Vilarnadal reclamaven com a seves en virtut de la donació feta pels vescomtes de Rocabertí.

Diferents documents de l’Arxiu Municipal de Cabanes i de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà fan esment a aquestes terres i als béns comunals i la documentació aplegada al Fons del Marquesat Moja, propietaris del castell de Vilarnadal entre els segles XVIII i XIX, ens mostren l’origen i les diferents etapes del conflicte, si bé no ens acaba d’explicar com es va resoldre.

Resum cronològic dels fets:

  • 1336.- El vescomte Jofre de Rocabertí dona la jurisdicció civil i criminal del territori de Vilarnadal, a Pere Canadal i Guillem d’Avinyó. Ja feia temps que els Canadal mantenien una estreta relació amb els Rocabertí
  • 1432.- Dalmau de Rocabertí dona a Berenguer de Canadal, senyor del castell de Vilarnadal, no solament la jurisdicció, sinó també directa senyoria i feu del lloc, terme i Castell de Vilarnadal, així com també del bosc anomenat “Resclosa”, situat en el terme de Cabanes. Aquesta primera escriptura, signada a l’illa de Gerba, en mig de l’eufòria de la victòria, no va deixar prou clars els drets i atribucions de cadascú i en el futur va ser motiu de litigis.
  • 1550.- Veïns de Vilarnadal obren causa judicial contra uns cabanencs per haver segrestat uns caps de bestiar. És probable que pasturessin dins les terres de «La Resclosa».
  • 1563/1564.- Miquel de Cartellà, senyor del castell de Vilarnadal, embarga bestiar de pagesos cabanencs que pasturaven a les Deveses, un espai sota jurisdicció del castell de Cabanes i del vescomte de Rocabertí, i el porta fins al castell de Vilarnadal.
  • 1582.- El procurador de Galceran de Cartellà, senyor del castell de Vilarnadal actua contra Quirze Ferrer, del castell de Cabanes, per pasturar bestiar dins el terme de Vilarnadal, per la qual cosa li van intervenir 3 eugues. El juny de 1583, Quirze Ferrer reconeix deure 18 lliures a Galceran de Cartellà per les despeses ocasionades per les eugues.
  • 1591.- La cúria de Vilarnadal actua contra veïns de Cabanes per infringir les normes que prohibeixen caçar i portar armes.
  • 1600.- S’inicia un plet que, el 1832, encara no s’havia resolt, per la vinya de la Consolva, propietat d’uns avantpassats del llinatge de can Carreras.
  • 1605.- Es signa una Concòrdia entre Galceran de Cartellà i representants de la universitat i veïns de Cabanes, amb intervenció de Francesc Jofre de Rocabertí, comte de Peralada i vescomte de Rocabertí, sobre el bosc anomenat la “Resclosa” del terme de Cabanes.
  • 1610.- Continua la causa oberta contra la gent de Cabanes sobre la possessió de la terra de Les Deveses i els seus drets i usos. També es demana parer sobre la pretensió que té el senyor de Vilarnadal de no deixar entrar a Les Deveses de Cabanes a la gent d’aquest lloc.
  • 1614/1615.- Galceran i Francesc de Cartellà reben capbreu, com a senyors directes, de diferents propietaris cabanencs.
  • 1615.- La Reial Audiència cita al batlle i jurats de Cabanes. A la citació s’exposa que Galceran de Cartellà té una devesa al terme de Cabanes, anomenada «lo bosch i resclosa»; que la posseeix perquè, antigament, el vescomte de Rocabertí l’havia donada a Berenguer de Canadal, un seu avantpassat; que serveix per a caçar i pasturar bestiar i que ara els veïns de Cabanes li volen usurpar la possessió.
  • 1618.- Vilarnadal i Cabanes, signen una concòrdia sobre els drets de pastura al paratge anomenat «los Corrals del Compte». Galceran de Cartellà, senyor del Castell de Vilarnadal, posa de manifest la donació del bosc anomenat “Resclosa“, situat dins el terme de Cabanes, que el 1432 va rebre Berenguer de Canadal per mèrits militars. Per altra banda es fa constar que la donació no podia incloure les herbes salvatges perquè eren comunals als habitants del Castell de Cabanes i que els límits de l’escriptura de la donació són molt poc clars i que ja donaren lloc a controvèrsies entre el difunt Ponç de Malla, antecessor de Galceran de Cartellà, i els veïns de Cabanes, per això convenen acta de concòrdia en la qual marquen els límits del bosc així com els usos i drets.
  • 1648. La Reial Audiència s’adreça al batlle i jurats de Cabanes, a petició de Francesc de Cartellà qui exigeix la facultat de pasturar en un bosc del terme de Cabanes.
  • 1649,- Francesc de Cartellà, com a senyor del Castell de Vilarnadal, demanda a uns quants cabanencs i emfiteutes de terres del lloc anomenat “Les Deveses” per no voler capbrevar.
  • 1670.- Es redacta un informe anònim relatiu als drets del senyor del Castell de Vilarnadal, Lluís de Cartellà, s’esmenta que aquests drets són apropiats pels veïns del poble de Cabanes i es detallen quins són: el delme i reconeixement del dret del senyor a capbrevar la peça de les Deveses i el dret a tallar verns i altres arbres.
  • 1700.- Gertrudis de Cartellà denuncia que, malgrat estar en possessió de la jurisdicció de Vilarnadal, Josep Casadevall i Puig, oficial del comte de Peralada, va empresonar a Baldiri Closas, pagès i batlle de Vilarnadal. Baldiri Closas respon al requeriment fent constar que si havia capturat dos cabanencs i requisat dues escopetes i una burra ho va fer en nom del senyor i baró del lloc i Castell de Vilarnadal qui disposa de la jurisdicció, tant civil com criminal, des de 1432. Tres anys més tard, aquest plet encara estava actiu.
  • 1703.- El procurador de Gertrudis de Cartellà envia requeriment a uns quants cabanencs, encausats per negar-se a capbrevar terres del lloc anomenat Les Deveses. El recurs és desestimat. Seguidament és el comte de Peralada qui obre causa judicial contra Gertrudis de Cartellà per haver-los citat a capbrevar donat que el senyor jurisdiccional és ell i no el marquès de Cartellà.
  • 1704.- La Universitat de Cabanes demanda a Gertrudis de Cartellà per establir una peça de terra pròpia del terme i Universitat de Cabanes.
  • 1734.- Joseph Farreró y Jordà obre causa contra gent de Cabanes que li discuteixen els drets de possessió d’una peça de terra anomenada “La Llonganya”, situada en el terme de Cabanes.
  • 1780.- Es va fer un croquis del riu Llobregat en el pas que serveix de fita divisòria entre el terme de Vilarnadal i el de Cabanes, amb el dibuix d’una resclosa feta pels veïns de Cabanes i el llit del riu primitiu.
  • 1805.- Josep Farreró, pagès i procurador de Maria Lluïsa de Copons, marquesa de Moja, atorga escriptura d’establiment a favor de Rosa de Carreras i Conill, viuda d’Ignasi Conill, d’una peça de terra amb la intenció de finir així una causa judicial pendent des de feia més de 100 anys.
  • 1826.- Un aiguat va malmetre l’entorn del Llobregat. Pere Serra Prim, a les seva crònica, explica que «… la mitja vesana de Llubregat se ensurra lo añ de 1826 y al meu pare Pere Serra ho plantá de tamariu … y arbras per fer lleña …»
  • 1831.- Ignasi Conill i de Solà s’adreça a la marquesa de Moja i de Cartellà exposant que és exempt de satisfer el delme d’una peça de terra que fou establerta per Lluïsa de Copons a Rosa de Conill, viuda d’Ignasi de Conill, l’any 1805. Finalment Ignasi Conill accepta de pagar.
  • 1898.- El BOP de Girona publica el pla d’aprofitament autoritzat «en los montes a cargo de la Hacienda» i no es consigna cap «estéreo» al «Monte Llongaña y Solita de Vilarnadal» (un estéreo o esteri equival a un metre cúbic de llenya) A: La lucha : órgano del partido liberal de la provincia de Gerona: Año XXVIII Número 6624 – 1898 noviembre 26 [S.l. : s.n], 26/11/1898
  • 1901.- Sobre un nou conflicte quan els veïns de Vilarnadal llauren uns terrenys de La Llonganya que formen part del terme municipal de Cabanes. A la primera meitat del segle XX es porten a terme diferents accions per marcar els límits entre termes.
  • 1974.- S’obre un nou expedient de delimitació dels termes de Vilarnadal i Cabanes en motiu d’un permís d’extracció de sorra.
  • 2021.- El 20 d’abril es va fer una revisió de la delimitació entre els termes de Masarac i Cabanes i el 18 de novembre es van realitzar unes esmenes per unes errades detectades en 2 fites.

Bibliografia


1 comentari

Castell de Vilarnadal

Castell de Vilarnadal [fitxa] Ubica’t. Consell Comarcal de l’Alt Empordà

Castell de Vilarnadal. Can Pol: El castell, els senyors i la gent
– Dossier –

Vilarnadal, entitat de població del municipi de Masarac des del 8 de juny de l’any 1846, es troba al nord del terme de Cabanes. El límit entre els dos termes el marca el riu LLobregat. La poca distància que separa els dos municipis ha determinat les relacions entre els seus veïns, des de casaments i amistats fins a picabaralles pels límits entre els dos termes. El seu castell, malgrat que des de fa segles només té funcions de casa de pagès, té una llarga història i els seus senyors van tenir més d’un conflicte amb la universitat de Cabanes.

El Castell de Vilarnadal està considerat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. No es troba informació clara del seu origen però, en documents dels segles XIII i XIV ja és esmentat com a castrum Villarnatallo. El més probable és que el 1327 estigués sota el domini dels Rocabertí, en virtut dels reconeixements signats, el 1294 i 1295, entre el comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí. El 25 de novembre de 1336, Jofre de Rocabertí, senyor del Castell de Peralada, fa donació de la jurisdicció civil i criminal del territori de Vilarnadal a Pere de Canadal i a Guillem d’Avinyó. Uns cent anys tard, el 2 de setembre de 1432, Dalmau de Rocabertí, vescomte de Rocabertí i senyor de Peralada, referma la donació, en aquest cas només a Berenguer de Canadal, i li confereix el títol de senyor del Castell de Vilarnadal, en atenció als serveis militars prestats en la conquesta de l’illa de Gerba (Tunísia). El vescomte fa donació de tota la jurisdicció civil i criminal i de tota la directa senyoria i feu del lloc, terme i Castell de Vilarnadal, així com també del bosc anomenat “La Resclosa”, situat en el terme de Cabanes. Amb el temps aquesta donació va ser motiu de litigis i concòrdies.

Des del segle XIV, al llarg de més de 500 anys, la propietat es va transmetre per via matrimonial i/o hereditària, dels Canadal, als Malla, als Cartellà i finalment al Marquesat de Moja, fins arribar a l’any 1865, quan Josepa de Sarriera i Copons i Cartellà, marquesa de Moja, va morir sense descendència. Llavors va ser la primera vegada que el canvi de propietari va ser motivat per una compravenda. El 1866, Rafel Jordà i Pont comprava la propietat als marmessors de la marquesa de Moja i l’any 1964, van ser els néts de Rafel Jordà els qui vengueren el castell a Joan Pagès i la seva esposa.

Gràcies al Fons del Marquesat de Moja podem fer una petita cronologia del que ha estat la història del castell i dels seus senyors, des del segle XIV fins al segle XIX. Aquest fons també ens informa dels tripijocs que sovint van enterbolir les relacions entre els senyors i la gent de Vilarnadal, els comtes de Peralada i la universitat i els veïns de Cabanes.

Vegeu: Vilarnadal, Cabanes i el Llobregat

Senyors del castell de Vilarnadal

  1. Els Canadal, senyors del castell de La Jonquera (s. XIV-XV)
  2. Els Malla, originaris d’Osona (s. XV-XVI)
  3. Els Cartellà, llinatge gironí (s. XVI-XVIII)
  4. El Marquesat de Moja, procedents de l’Alt Penedès (s. XVIII-XIX)
  5. Els Jordà de Pont de Molins (s. XIX-XX)
  6. Els Pagès de can Pol (s. XX-XXI)

Notícies històriques relacionades amb el Castell de Vilarnadal

  • 1653. El rei de França va fer donació del lloc de Vilarnadal a Joan de Bassedas i de Biure, canonge de la seu d’Elna i de Girona, amb la possessió de la jurisdicció civil i criminal i el domini útil i les rendes del castell.
  • 1675. Els francesos van ocupar Agullana i La Jonquera i van saquejar les esglésies. Van acampar entre Figueres i Cabanes, fins que van tenir acabades les fortaleses de Maçanet i Bellaguarda, des d’on el 1676 van ocupar l’Empordà.
  • 1677. El 27 de juny, l’exèrcit espanyol es trobava a Medinyà des d’on sortí cap a Bàscara. Els francesos, assentats a Castelló d’Empúries, van tocar retirada i el dia 30, els dos exèrcits es van trobar entre Peralada i Vilanova. Els francesos es dirigiren al pla de Masarac, tenien el castell i el turó de Vilarnadal a la dreta i Montpedrós a l’esquerra. Els exèrcits espanyol i francès lluitaren just davant del castell de Vilarnadal. Era el moment de la sega i els van arrabassar tota la collita.
  • 1794. Durant la Guerra Gran, el terme de Vilarnadal va ser atrinxerat i després de la batalla del Roure del 20 de novembre, el castell, convertit ja en casal agrícola, fou pres pels republicans francesos, saquejat i incendiat.
  • 1810. Dins el marc de la Guerra del Francès el castell i algunes de les cases de Vilarnadal també van patir saqueig i foc.

Bibliografia:

  • ABELLAN I MANONELLAS, JOAN ANTON ; GRABULEDA I SITJÀ, JOSEP. ELS SENYORS DE BANYOLES. Els abats del monestir de Sant Esteve. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, 2012
  • BADIA I HOMS, JOAN. L’arquitectura medieval a l’Empordà. Diputació de Girona, 1978
  • BAIG I ALEU, MARIÀ ; BOSCH I ESTANY, SIMON. El castell de Biure de Queixàs. Origen del llinatge dels Biure de l’Empordà.
  • CAMPO I JORDÀ, FERRAN del
    • Carles Jordà i Fages (1883-1935). Dirigent d’Acció Catalana i de la Unió Sindical Agrària. AIEE, volum 45 (2014), pàg.115-134
    • Castells medievals. 88 guaites dels castlans de l’Alt Empordà. Carles Vallès, ed. 1989
    • Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins. Brau, 2000
  • Carles Jordà i Fages. Dossier. Boletín de la Cámara Agrícola del Ampurdán : revista quincenal. 1/9/1935
  • COMPTE I FREIXANET, Albert. Cabanes al segle XVIII: un exemple d’expansió de les terres de cultiu per mitjà d’establiments i roturacions d’aigualleixos i garrigues. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 29 (1996)
  • CRUZADO I ALORDA, Antoni. La Força de Cartellà tremola (I). Taller d’Història de Maçanet de la Selva
  • GIMBERNAT I GOU, Antònia. Cabanes. Casals amb història. Ajuntament de Cabanes, 2021
  • GIFRE RIBAS, PERE. Ressenya del llibre: Carles Jordà i Fages.Un home de la terra, de Ferran del Campo Jordà, publicat el 2006. AIEE, volum 39 (2008), pàg. 616-619.
  • MARQUÈS, JOSEP M. Canadal i Caneres, serrells del Roure. AIEE, volum 32 (1999), pàg. 99-111.
  • PELLA Y FORGAS, José. Historia del Ampurdán.
  • TORRES, Xavier. Girona al segle XVI (1519-1599) Cavallers i menestrals. Ajuntament de Girona, 2017
  • VINYOLES, C.; TORNS, M. ; LANAO, P. Castells vius. Diputació de Girona, 1993

Webgrafia

Arxius

  • Fons Família de Pagès, de Vilatenim. ACAE110-293
  • Família Ferraró de can Batista, de Vilarnadal. ACAE112-343
  • Fons Família Jordà, de Pont de Molins. ACAE110-288
  • Fons Marquesat de Moja. Biblioteca de Catalunya
  • Arxiu familiar de can Pol de Vilarnadal
  • Arxiu Diocesà de Girona. ADG
  • Archives Hauts-de-Seine
  • Portal de Archivos Españoles (PARES)
  • Premsa digitalitzada
  • Memòria digital de Catalunya


Deixa un comentari

L’aiguat de 1421: Taula rodona per recordar el 600è aniversari

El 8 d’octubre de 2021 es complien 600 anys de l’aiguat que, tal com descriu un llibre de l’administració del Comtat d’Empúries: «fou en Empurda tant gran diluui daigues que …. derruï e sen mana tot lo lloch de Cabanas».
Per aquest motiu, el divendres 22 d’octubre, amb la col·laboració de l‘Institut d’Estudis Empordanesos, va tenir lloc, a la Sala El Sindicat de Cabanes, una taula rodona en la qual els ponents ens parlaren dels efectes de l’aiguat als entorns de la Muga, el Fluvià i el Ter i del que pot suposar el canvi climàtic per a l’Alt Empordà.

Hi van participar: Antònia Gimbernat, pel municipi de Cabanes; Albert Reixach, per l’entorn de la Muga; Marisa Roig, per l’entorn del Fluvià; Salvador Vega, per l’entorn del Ter i el climatòleg Marc Prohom. Anna Maria Puig s’encarregà de moderar el debat.

Cabanes. L’aiguat de 1421 i altres inundacions (ponència)

L’aiguat de 1421 a l’Empordà: de les inundacions històriques al repte actual del canvi climàtic al nord-est català
Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 53 (2022) pàg. 81-102

Després d’una introducció sobre els aiguats de Cabanes, l’Albert, la Marisa i en Salvador ens van parlar dels principals episodis d’inundacions que es documenten al nord-est de Catalunya, de quins tipus d’inundacions hi ha i de com ens afecten cadascuna. L’Albert i la Marisa van descriure els tipus de fonts documentals que ens permeten resseguir els aiguats i la Marisa i en Salvador ens explicaren quines mesures i estratègies tenien les comunitats pageses de cara a evitar o, al menys pal·liar, els efectes dels aiguats. Finalment l’Antònia va descriure què van suposar per Cabanes l’aiguat de 1421 i també el de 1784.
L’acte va acabar amb la intervenció d’en Marc que ens explicà les principals característiques del canvi climàtic a l’Empordà i del que ens diuen les projeccions del canvi climàtic sobre els extrems de precipitació.

L’aiguat de 1421 afectà tot l’Empordà, però també les conques del Fluvià i el Ter. Poca cosa sabem del que va passar a Cabanes, només en tenim tres referències i una suposició …

  1. En el segon full d’un llibre de l’administració del Comtat d’Empúries, del temps de Berenguer Pla, notari de Castelló d’Empúries, que comença el 13 de juliol de 1421, es diu que a Cabanes l’aiguat … Derruí e sen mana tot lo lloch de Cabanas en que estauen ultra sexanta fochs e noy romas res, mori molta gents, perderen tots los bestiars, viures y bens, les gents quis restauraren, restaurarense a la torra de Cabanas... Font: Revista de Gerona : (Literatura-Ciencias-Artes) : Tomo IV Año V Número IX – 1880 septiembre 1, pàg. 24
  2. Un esborrany de carta, escrit el 1716, en la qual els veïns de Cabanes demanen que la Torre no sigui enderrocada, ens descriu un aiguat que és molt probable que sigui el de 1421 i altres que es van anar produint fins el 1715 [Fons ANC-1187 Can Carreras d’Empordà]. Es desconeix si la carta finalment es va enviar. El destinatari devia ser Francesco Pio di Savoia Moura Corterreal y Moncada, marquès de Castel-Rodrigo (Milà, segle XVII — Madrid, 1723), capità general de Catalunya (1715-1719) i (1720-1722) qui, finalitzada la Guerra de Successió, el 4 de gener de 1716 publicava l’edicte del rei sobre la demolició de fortaleses del Principat, amb la prohibició expressa d’aixecar nous edificis militars. Es puntualitzava, però, que en cas que algun castell no hagués de ser aterrat, se n’informaria convenientment. L’esborrany de carta es troba a l’ANC, dins el Fons de Can Carreras d’Empordà, possiblement perquè Francesc de Carreras i Raguer, governador del comtat d’Empúries, capità d’infanteria i militar destacat a les guerres de finals del segle XVII i a la Guerra de Successió, estava ben relacionat amb les autoritats i ell devia ser l’encarregat d’assessorar el veïns i de fer arribar la carta al Capità General. L’esborrany en una format semblant a les actuals instàncies comença explicant el contingut i les exigències del decret. Tal com es demana a al decret, el text descriu com és la força de Cabanes i detalla uns quants aiguats, en els quals la torre ha estat utilitzada com a refugi. El text acaba amb la corresponent “súplica” i el compromís que les fortificacions només s’utilitzarien com a defensa davant els aiguats.

Exmo. Sr.

Inseguint lo Real ordre de VE de 4 janer 1716 en que ordena y mana que tots los Castells murallas # [obehint primer al dit R. ordre] Com narra en lo dit Real ordre sian demollits per tot lo pnt mes de mars de dit any # [o, entregar a VE y per escrit, la cituatio y calitat de dits edeficis, peraque informats delas sircunstantias pugan resoldrer si convindra demolir o mantenir] el lugar lo lloch de Cabanas y sos particulars, supliquen a VE perque endit pnt lloch se troba un Castell de pedra picada, ab partida de murallas part de pedra y part de paret de terra # [molt dolentas y part de casas que confrontan y servexan de muralla] las altres portals, la qual torra serveix y ha servit, en particular lo any … … vingue un aigat ÿ sen aporta que se encontren dos rius junts anomenats la muga y llobregat y altro riu petit ques anomena ricardell, los quals tres rius anundaren totas # [las casas de] est poble de Cabanas y se troba ab nota en la Secrestia de dita Isglesia, que sols se salvaren los que tingueran temps de recullir de en dita Torra que vui es y permanex – aixi mateix experimentara # [los habitants de dit lloch] los demes anys, y en particular lo any … … que vingueran los dits rius y los particullars dedit poble, que vuy molts de ells vihuan corregueran a tancar los portals, y no pugueren resistir; entra endit poble dit aigat pasant per los Carrers y Casas alsant dels Cellers las botas de vi enlo aire- y seguidament- altres anys vingueren dits rius entrant la gran moltitut de aigua dins # [dit poble] y la Isglesia parroquial de dit lloch poble, arribant un palm més alt del Sacrari y Reserva ÿ en lo los demes anys y en particular los anys 1714 i 1715 venir dits aiguats y aver tambe de farrar benforts dits portals.

Del qual oferix dit lloc ÿ particulars de Cabanas donar plena prova a VE de tot lo sobredit, ÿ sent de la forma dita suplica postrats tots los dedit poble de Cabanas als peus de VE ab tot rendiment suplican tinga abe, en que dit Castell y muralles sien mantingudes, sols per dit effecta, de resguart per las vingudas dedits aiguats, o, avingudas de rius, tansolament, y en cas dita torra y murallas haja de … mantenir en de servey del Rey nostre Sr. que Deu … no preten dit lloch mantenir aquellas, si sols per la defensa sola de ditas avingudas del rius

  1. L’Arxiu Diocesà de Girona fa esment a l’aiguat en un document o notícia encapçalat per aquesta descripció: Joan Valls, de Cabanes, afectat per una inundació en que ho ha perdut tot (1421) ADG Llibre: Q-3 (1411-1442) full: 78v
  2. Cal suposar que l’aiguat també afectà les edificacions i les cases de l’entorn de Cadins. Narcís Puigdevall explica que l’església del monestir restà intacta, però que no se sap què va passar amb l’abadia i amb les cases del veïnat adjunt. Sigui com sigui, el perill d’inundacions va ser una de les causes, sinó la més important, del trasllat de la comunitat a Girona, l’any 1492.

Bibliografia i recull de premsa


1 comentari

Segle XIII. Documents històrics

Tres documents custodiats a l’Arxiu de la Fundación Ducal de Medinaceli fan referència a Cabanes població que, junt amb altres municipis de l’entorn, estava sota la jurisdicció del vescomte de Rocabertí, el qual reconeix dependre del comte d’Empúries.

1294, 21 d’agost (AGCDM, secció Empúries, lligall 178, núm. 10113).- En presència de Guillem d’en Villa, notari de Cervera i escrivent del senyor Jaume de Bianya, jutge del Rei, Pere Serra, procurador del Ponç Hug, comte d’Empúries, constituït en persona davant d’alguns homes a la plaça de Vilabertran, ordenà llegir un document públic del contingut següent: Guillem de Casanadal (Canadal?) i Guillem Sarracè, procuradors de Jofre, vescomte de Rocabertí, concedeixen a Ponç Hug, comte d’Empúries, la potestat dels castells de Cabanes i Molins junt amb els seus habitants, termes jurisdiccions i pertinences, i en especial qualsevols jurisdiccions que l’esmentat Jofre té o deu tenir per raó de la jurisdicció dels castells de Cabanes i de Molins a Vilatenim i a Palol de Vila-sacra i a Masarac, i a Vilarnadal i igualment de la jurisdicció de Vilabertran i els masos de Molins … i que a partir d’avui comencin a córrer deu dies en els quals (el comte) deu fer-se amb tals poders … Fet el 19 d’agost de 1294. Signatures de Guillem de Casanadal i Guillem Sarracè, procuradors del comte Ponç Hug. Testimonis de part dels procuradors: cavallers Guillem de Molins, Berenguer Rafanell, Pere Nadal i Pere Figuera, de Cabanes. Testimonis de part del comte: Ponç de Vilanova i Guillem de Vilagut, cavallers. 20 d’agost del predit any … Una vegada llegit el document, l’esmentat Pere Serra va requerir als homes que estaven presents si obeïen el senyor comte … com a senyor que hi té potestat sobre el castell de Cabanes. Els esmentats homes varen respondre que no eren presents tots els homes del lloc ni els assistents formaven la majoria i que, per tant, per ells mateixos, sense el consentiment dels homes i també del senyor abat, no podien afirmar ni negar res. De tot això, Pere serra en el expressat nom ordenà fer públic document de protest, pel notari ja esmentat. Fet el 21 de setembre de l’any 1294. Testimonis: Pere Figuera i Jaume Sagió. Ho escriví i signà Guillem d’en Villa, notari públic de Cervera i escrivent del senyor Jaume de Bianya, jutge del senyor Rei.

1295, 25 de maig (AGCDM, secció Empúries, núm. 607) Jofre, vescomte de Rocabertí, reconeix a Ponç Hug, comte d’Empúries i vescomte de Cabrera, la potestat que se li donava pel terme de Cabanes de tota la parròquia de Cabanes i del poblat de Palol de Vila-sacra i del lloc de Vilatenim i de Tor, pel dret que té a Vilabertran i del lloc de Morassac i de Masarac i del poblat de Vilarnadal. Del qual reconeixement el comte va ordenar fer-ne una acta pública.

1295, 26 de maig (AGCDM, secció Empúries, núm. 608) Ponç Hug, comte d’Empúries i vescomte de Cabrera, nomena procurador especial Bernat de Toron per rebre en nom seu, durant 10 dies, el jurament de fidelitat al comte i als seus guardians del lloc fortificat de cabanes per part de tots els homes de dit lloc. Promet ratificar incondicionalment l’acció del seu procurador.

Documents cedits per la família Pagès-Gou


12 comentaris

Cabanes. Casals amb història

Antònia Gimbernat i Gou. Cabanes. Casals amb història. Ajuntament de Cabanes, 2021

A totes les poblacions s’hi apleguen unes quantes famílies que durant llargs períodes de temps, per la seva situació econòmica i social, han ocupat els llocs clau des d’on han determinat el desenvolupament del municipi. Amb el temps, aquests llinatges han bastit els edificis singulars que, encara avui en dia, marquen empremta dins el teixit urbanístic dels nostres pobles i, alhora, són les famílies que ens ofereixen més informació documental.
Prenent com a punt de partida la descripció dels grans casals de Cabanes, alguns encara ara ben conservats, i d’altres malmesos o ja desapareguts, el llibre ressegueix l’origen i les vivències de les famílies que hi van viure i els lligams que es van establir entre les diferents nissagues alhora que ens desvetlla petites històries i anècdotes del municipi i de l’època.
Després d’un apartat dedicat als orígens del poble, amb el recull cronològic d’alguns documents que donen fe de la seva existència des de fa més de 1000 anys, aquest llibre segueix un itinerari a través de diversos indrets i carrers per descriure els diferents casals i la genealogia, fets, i anècdotes de les famílies que els van aixecar i mantenir, algunes documentades des dels segles XIII i XIV.
Les descripcions, entre poètiques i realistes, que Montserrat Vayreda va dedicar a Cabanes dins la seva obra «Els pobles de l’Alt Empordà», publicada per primera vegada el 1979, ens acompanyen a l’inici de cadascun dels capítols.

IntroduccióFonts i bibliografia

Casals i famílies:

  1. Mas de Sant Feliu de Cadins: Els Puig Casadevall · Els Pont (àlies Romaguera) · Els Gorgot · Els Aguer
  2. Can Carreras: Dels Corcoll als Despuig · Els Carreras · Els Conill · Els Puig
  3. Mas Ribas: Els Maimó i els Ribas
  4. Can Brusés i can Mont
  5. Els Ramis
  6. Can Turà: Els Pagès-Bassols
  7. Can Vanover: Els Vergés-Brugat
  8. Porxada de Les Voltes-Mas Roca: Els Roca i els Albert
  9. El Casino: Els Gimbernat

Algunes de les imatges del llibre

  • Carrer Fondac i portal de can Brusés. Any 1982. Font: Gil Capallera


Cartell i fotos de presentació del llibre (14/7/2021) – Fotos de Xavi Toral i Josep M. Dacosta

  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Josep M. Dacosta
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Josep M. Dacosta
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Xavi Toral
  • Foto: Àlex Hernández

Mapa de situació dels casals


Deixa un comentari

Rajolers i rajoleries

Mas de la Rajoleria

Des de fa molt de temps no consta que a Cabanes hi hagi cap indústria dedicada al món de la terrissa i la rajoleria, però sí que n’hi havia hagut temps enrere i en queda constància en alguns topònims: carrer Escudellers, cal Rajoler, Forn d’en Gestí i mas de la Rajoleria

El carrer d’Escudellers deu rebre aquest nom  perquè  en època medieval, alguns escudellers (aquells que fan o venen escudelles, plats i altres atuells de terrissa) tenien obrador i botiga en aquell carrer de l’antic castell de Cabanes.

A la casa de cal Rajoler possiblement hi havia viscut o treballat un rajoler que li va donar el nom i els masos del Forn d’en Gestí i la Rajoleria havien estat una indústria amb el seu forn per fer rajols per a la construcció.

Antoni Egea a l’article «Notícies sobre rajolers i rajoleries a l’Alt Empordà en els segles XVI-XVIII» publicat el 31 de maig de 2014, explica que la rajoleria del Forn d’en Gestí ja funcionava l’any 1584, que era una de les més antigues de les quals se n’ha trobat documentació i que almenys hi treballava un operari navarrès. Es veu que molts rajolers eren de la Navarra, País Basc o França i així ens ho avalen dos registres parroquials del segle XVIII, tot i que no ens diuen si aquestes persones treballaven al Forn d’en Gestí o a Cadins.

  • El 1701 va morir Antoni de Berguey, un rajoler, «biscahy del lloch de St Esteva Bisbat de Dachs del Regna de Biscaya» i aquest mateix any es casava Pere Roca, rajoler, descendent de St Joan de Moriana, de la diòcesi de Grenoble, del ducat de Saboia, amb Maria Anna Farreres, filla d’Antoni Farreras, ferrer de Ripoll.

No sabem quan es va iniciar la indústria del mas de la Rajoleria, si va ser abans del 1492 en el temps que les monges regien el monestir de Cadins o sí va ser més endavant. Sí que es pot assegurar que des que el 1613 que es van començar a portar els llibres parroquials hi havia rajolers que vivien a Cabanes. A partir de l’any 1753, amb la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, es podrien haver impulsat les indústries del mas de la Rajoleria i el Forn d’en Gestí.

  • El 1614 bategen una filla de Pere Lasala, el 1615 una filla de Mateu Ramera, el 1623 un fill de Bernat Oliva, el 1626 un fill de Pere Saguí  i un altre de Bernat Oliva. Tots ells eren rajolers
  • El 1629 Maria Fornyiol, rajolera, apadrina a Maria, filla de la ventura
  • El 1666 el rajoler Martí Casanovas fa de testimoni del testament de Maria Aguer
  • El 1709 Maria Angela, al seu testament diu que és «muller de Joan Garrabet rejoler vuy absent de mi per averlo pres los francesos …»
  • El 1777 Jaume Garriga, jornaler, vidu de Caterina Valls de Cabanes, es casa amb Antònia Llanta, vídua del rajoler Francesc Llanta, de Cabanes.

Totes les referències que tenim del mas de la Rajoleria són del segle XVIII. Dos registres de defunció i un inventari en fan esment:

  • L’11 de maig de 1766 morí de mort natural “Antoni Baixench rajoler habitant en la rajoleria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta y sinch anys poch mes o menos…”
  • El 23 d’abril de 1769 “morí de mort natural Maria Teresa Martí i Brunet rajolera habitant en la Rejolaria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta anys poc mes o menos …”
  • El 1789  Jaume Pont Casadevall (Romaguera), després de la mort dels seus pares, fa inventari dels béns familiars. Al llegat de la seva mare hi fa constar, entre d’altres, l’heretat i mas de Sant Feliu de Cadins i sota l’epígraf «Heretats, propietats y terras del patrimoni de Casadevall» hi ha «una rejoleria contigua á las terras de dita heretat, ab sa barraca per casa y forn» i també «altre pessa de terra anomenada camp del forn y bosch contiguo de tinensa de sinch vessanas y mitja, la major part cultiva y part bosch».

L’inventari de Jaume Pont ens indica que, almenys al segle XVIII, la Rajoleria formava part del conjunt de la propietat del mas de Sant Feliu i que conservava el forn, possiblement encara en actiu, però no ens aclareix des de quan existia la indústria. Tampoc sabem quan va deixar de funcionar per passar a ser la casa del masover.

Quan Jaume Gorgot (1864-1941) tenia el domini de la finca, a la Rajoleria hi vivia la família Gibert, els masovers d’en Romaguera, fins que a mitjans del segle XX van comprar la propietat del mas Sant Feliu i van passar a viure al casal, mentre el mas de la Rajoleria degué ser habitat per altres masovers.

Fa temps, Dolors Ferrussola va comentar que durant els anys que va estar treballant a la Rajoleria, en fer obres van trobar  moltes restes de rajols enterrats pel voltant de la casa i que l’última persona que havia viscut a la casa de la Rajoleria va ser Maria Vergés Punsí qui va morir a Calabuig el 2015, als 104 anys.

Actualment ha perdut la seva funció de rajoleria i també de masoveria, però afortunadament encara s’hi viu i se’n fa el manteniment.

 

 


Deixa un comentari

Una pedra que ens parla …

Foto: Víctor Teixidor

“Pedres que parlen” és el treball de recerca que l’any 2006 va portar a terme l’Èlia Bantí i Alabau i que recull 101 llindes de Jafre amb les seves inscripcions.

És un títol molt encertat per definir aquelles pedres més o menys ben treballades que situades a la façana principal de la casa ens donen fe del nom del propietari de l’immoble, del seu ofici i de l’any que va ser construït l’habitacle.

Sovint aquestes pedres s’han conservat en el seu lloc d’origen però també pot ser que degut a les reformes fetes al llarg del temps, restin amagades en algun indret de la casa fins que un dia algú les descobreix i busca que aquella pedra li parli dels seus avantpassats.

Aquesta pedra amb la inscripció “JOSEP PAGES BRASER AVE MARIA SIN PECADO CONSEVIDA 1704” l’ha trobada en Víctor Teixidor a la casa familiar de Cal Ros. La manca del segon cognom no ens permet tenir una certesa absoluta de qui era Josep Pagès però un estudi genealògic de la família Pagès de Cal Ros ens permet apuntar amb força seguretat l’origen del promotor de la llinda.

Qui era Josep Pagès? quins van ser els seus descendents?

El 1657 i després d’enviudar, Andreu Pagès contreia un segon matrimoni amb Anna. La parella va tenir una colla de fills dels quals destaquen els dos nois que van donar origen a dues branques familiars:

  • Miquel, l’hereu, nat al cap d’un any del casament, va ser l’avantpassat del metge i benefector Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 25/02/1864 – Niça, 21/11/1932)
  • Josep, nat quinze anys més tard fou l’avantpassat dels Pagès de Cal Ros. El fet de coincidir el nom i que el 1704 Josep Pagès ja tingués trenta-un anys i en fes cinc que era casat fa pensar que aquest Josep Pagès nat el 1673 ha de ser el protagonista de la inscripció. La seva condició de “braser” (bracer=jornaler que treballa al camp) i la religiositat que demostra en la jaculatòria gravada sota el seu nom queden avalades en els seus testaments.

Josep Pagès (Cabanes, 1673-1741) = (1698) Eugènia Bonavia

Fill d’Andreu Pagès i Anna, va ser batejat el vuit d’octubre de 1673. El vuit de setembre de 1698 es casava amb Eugènia Bonavia quan ell tenia vint-i-cinc anys i la núvia setze. Se’ls coneix dos fills que van arribar a grans Josep, l’hereu, i Caterina (1719-1745) qui el 1742 es va casar amb Jaume Bascu per morir tres anys després.

Josep era un fadristern dels Pagès, una família pagesa amb una certa bona condició econòmica. A pesar de no ser l’hereu, Josep no degué quedar totalment desprotegit econòmicament com es pot veure en els seus testaments i possiblement la seva dona també va aportar un dot que els va permetre tenir casa pròpia, aquest fet explicaria que decidís immortalitzar-se amb una pedra a l’entrada de casa seva, cosa que no era massa corrent en les famílies treballadores de l’època.

Eugènia Bonavia, l’esposa de Josep Pagès, va morir als cinquanta-vuit anys, el nou de juny de 1740. Poc després, el vint-i-tres de gener de 1741, moria Josep Pagès als seixanta-vuit anys. Al llarg de la seva vida Josep va signar les seves últimes voluntats al menys tres vegades. El cinc de desembre de 1725 havia fet testament amb el capellà Vicenç Miró, l’onze d’octubre de 1728 va signar un codicil amb el mateix capellà i el dia abans de morir, el vint-i-dos de gener 1741 hi va afegir un nou codicil, ara amb el capellà Francesc Fageda.

Al testament de 1725 explica que es troba a casa seva «anant per mas camas encara que amb pocha salut», elegeix per marmessors el seu nebot Andreu Pagès (fill del seu germà Miquel) i la seva esposa Eugènia. Ja devia tenir un cert poder econòmic puix a més dels oficis fúnebres normals demana que se li celebrin dues misses a l’església parroquial de Cabanes, dues a la capella de Sant Sebastià i altres al convent de Sant Francesc de Figueres i mana el mateix per a la seva esposa quan arribi l’hora de la seva defunció. Llega a la seva filla cinquanta lliures de plata, un vestit d’estamenya bona i un altre vestit de cadis, amb gipó i faldilles i una caixa nova bona i amb pany i clau. Deixa usufructuària dels seus béns a la seva esposa mentre es conservi vídua i nomena hereu el seu fill Josep. En cas de no poder heretar mana que la propietat passi a Caterina. Si ella tampoc pogués heretar, el llegat seria per al parent més proper. En aquest últim cas l’hereu hauria de fundar tres aniversaris per a ell i la seva esposa, obligació que no tindrien els fills. Si cap parent acceptés aquestes clàusules,  els capellans del poble podrien vendre tots els seus béns per dedicar-los a fundacions d’aniversari per la seves ànimes.

Al codicil del 1728 canvia una mica les condicions de les celebracions fúnebres i vol que se li celebrin vint-i-cinc misses, nou al convent de Sant Francesc de Castelló d’Empúries, nou al convent de Sant Francesc de Figueres, set a la parròquia de Cabanes, una en cada altar i una a la capella de Sant Sebastià. També demana un aniversari, deixant sense efecte el que havia dit al testament anterior. El codicil consta signat per «Josep Pagès bracer de Cabanes en sa casa»

Al codicil del 1741 nomena marmessors al seu nebot Andreu Pagès i a Jaume Costa. Com que ja és vidu i no ha de contemplar les necessitats de la seva esposa millora el llegat de la seva filla Caterina que de cinquanta lliures de plata passa a cent lliures barceloneses. Els testimonis del document signat a la pròpia casa, foren el doctor Josep Casanovas, metge de Peralada, Joan Palau de Castelló i Joan Rodes, bracer de Cabanes. És possible que Josep Casanovas fos el metge que el va atendre en la seva malaltia.

Josep Pagès Bonavia (Cabanes, 1717-1783) = (1741) Maria Àngela Carreras = (1744) Maria Pomés Planas

Batejat el vint-i-nou d’abril de 1717, el vint-i-nou d’octubre de 1741, Josep es va casar amb Maria Àngela Carreras, filla de Jaume Carreras d’Avinyonet i de Maria. D’aquest matrimoni va néixer Maria Àngela l’any 1742.
Una vegada vidu, Josep va contraure nou matrimoni amb Maria Pomés Planas (Cabanes,1721-1781) l’any 1744. La cerimònia va tenir lloc a l’església de Sant Sebastià.

Maria Pomés va morir l’any 1781, als seixanta anys d’edat i Josep el dinou de desembre de 1783 amb seixanta-set anys. Devia ser una època de fortes pluges ja que el registre de defunció explica que la cerimònia fou “sens assistencia de sacerdot ni Missa resada per causa del aÿgat tant duradero”.

Francesc Pagès Pomés (Cabanes, 1758-?)  = (1785) Dorotea Oliva

La família continua amb Francesc, fill de Josep Pagès i Maria Pomés. Francesc va ser batejat el vuit de gener de 1758 i el divuit de gener de 1785, amb el testimoni del cirurgià Pere Sunyer, metge del poble, es casava amb Dorotea Oliva, filla de Miquel Oliva de Cabanes i Agnès Coll natural de Capmany.

Josep Pagès Oliva (Cabanes,1797-1874) = (1816) Isabel Heras Fortià

Josep, un jove pagès, fill de Francesc Pagès Pomés i Dorotea Oliva Coll, va néixer el vint-i-sis de febrer 1797.  El vint-i-nou de juny de 1816, Josep es casava amb Isabel, filla de Pere Heras i Francesca Fortià o Fortiana, també de Cabanes.

En morir, el vint-i-nou de juliol de 1874, va deixar cinc fills vius: Josep, Teresa, Maria Àngela, Francesc i Llúcia. L’hereu, Pere, havia mort cinc anys abans.

Pere Pagès Heras (Cabanes,1834-1869) =(1856) Caterina Batlle Tarinas

Pere Pagès, setè fill de Josep Pagès i Isabel Heras va néixer el sis d’abril de 1834. L’u de març de 1856, Pere va contraure matrimoni amb Caterina Batlle Tarinas, natural de La Vajol.

El primer fill de Pere Pagès  i Caterina Batlle va néixer el vint-i-nou d’abril de 1857 i va ser batejat el dos de maig, amb el nom de Josep, en unes circumstàncies complicades segons explica el registre del baptisme «he bautizado subconditione, ratione dubti prudentis per haberle bautizado intra uterum matris D. Pelegrin de Carreras cirujano de esta dudando este si lo habia hecho bien». Josep degué morir aviat i l’hereu va ser un altre Josep nat el 12 de novembre de 1862

Quan el 1869 Pere va morir només tenia quaranta-cinc anys i va deixar tres fills vius, Josep, Maria i Vicenç.

Josep Pagès Batlle (Cabanes,1862-?) =(1886) Fe Llombart Pagès

Josep Pagès Batlle

Nat el 12 de novembre de 1862, va ser batejat dos dies després sent apadrinat per l’avi patern i l’àvia paterna.

El disset de gener de 1886, Josep es va casar amb Fe Llombart Pagès, nada el 1866, filla de Joan Llombart Pou i Celestina Pagès Bataller i germana del reconegut metge i investigador Josep Llombart i Pagès. Celestina, la mare de Fe Llombart, era descendent d’aquell Miquel Pagès nat el 1658 i primer hereu conegut del llinatge Pagès. Amb el casament de Josep Pagès Batlle i Fe Llombart Pagès es tornaven a unir les branques dels dos germans.

En un cens electoral del 1890/94 hi apareix Josep Pagès Batlle domiciliat al carrer de la Torre, número cinc, és la primera vegada on trobem documentada l’adreça del seu habitatge.

Josep Pagès Batlle és el responsable del nom de «Cal Ros». Segons els records familiars de Víctor Teixidor, Josep era tant ros que semblava mig albí, per això amb el temps va ser conegut com «l’avi Ros», un àlies que ja té més de 100 anys d’història.

Josep va ser alcalde de Cabanes des del 1912 al 1915.  Fou elegit a la sessió del Ple Municipal de l’u de gener de 1912 “D. José Pagés Batlle – 8 votos – Número de concejales presentes -8. Leído el resultado de la votación fue proclamado Alcalde Presidente D. José Pagés Batlle por haber obtenido mayoría absoluta a quien se entrega las insignias de su cargo y éste se sentó en la presidencia” . Va revalidar el càrrec l’u de gener de 1914 amb cinc vots a favor i tres vots en blanc fins l’u de gener de 1916.

Aquestes són algunes de les actuacions que es van portar a terme durant el seu mandat:

Es va arreglar el rellotge del campanar. A l’acta del vuit de setembre hi diu “que se había presentado D. Delfín M… manifestando que habiendo tenido noticias que el reloj de este pueblo se halla en mal estado y sabiendo que no hay nadie hasta ahora que lo haya podido arreglar, el promete arreglarlo del todo bien, y después de una breve discusión se acuerda que D. Delfín Montané cuide de arreglar el citado reloj y la cantidad estipulada es de ciento setenta y cinco pesetas ….”. Es veu que el Sr. Montané tampoc se’n va sortir d’una manera satisfactòria i a l’acta del primer de desembre es fa constar que el rellotge “no marcha bien”, alguns regidors es neguen a pagar l’import de la reparació mentre l’alcalde explica que aquest senyor ha manifestat que el rellotge va funcionar bé durant més de vuit dies i que cal que tinguin confiança ja que ell no el dona per arreglat i promet que anirà bé del tot. El maig del 1913 el problema devia estar en vies de solució ja que s’acorda pagar-li vuitanta-una pessetes i es deixa la resta per a més endavant.
Al Ple del 17 d’agost de 1913, l’Ajuntament presidit per Josep Pagès acorda concedir a la “Sociedad Hidro-Eléctrica del Ampurdán” l’autorització per “tender aéreamente la red de alambres conductores de fluido eléctrico por todas y cada una de las calles y vías públicas de esta localidad y su término municipal, así para la ocupación de las mismas y de los edificios y terrenos que resulte necesario para colocar los transformadores, postes, palomillas soportes y demás aparatos necesarios al indicado servicio …” alhora que decidien proveïr-se de “seis lámparas de 36 bujías, filamento metálico” per a la façana de l’Ajuntament, la sala de sessions i la resta per a l’escola de nens on es feien classes nocturnes.
El 14 d’octubre un nou Ple fa esment de la visita del Governador que ha vingut a veure els desperfectes de les greus inundacions provocades per la Muga i el Llobregat.
El cinc d’abril de 1914 el Consistori acorda nomenar “empleado municipal a D. Pedro Serra Oliveras” amb un sou de 100 pessetes anuals. Les seves tasques consistien en enterrar els cadàvers als cementiris catòlic i civil cobrant tres pessetes per la mainada fins els dotze anys i cinc pessetes pels més grans i els adults, tenir cura del cementiri i netejar les herbes, portar el registre dels nínxols, tenir cura del rellotge i, cada dia laborable, tocar a la una en punt, controlar la cartellera d’anuncis i estar a disposició de l’Ajuntament quan se’l necessiti.
El dos d’agost de 1914 es dóna compte de la petició feta per Pau Pagès de Figueres per fer arribar l’electricitat al poble, se li respon que ja que la “Sociedad Hidro-Eléctrica” ha començat les obres, ell haurà d’esperar un temps que aquestes s’acabin.
El 20 de desembre, Francesc Tuébols Bigas és nomenat veterinari interí amb un sou de 100 pessetes.
Al llarg de l’any 1915 es van instal·lant bombetes en diferents indrets, sovint a petició dels veïns, al carrer Fondac, al camí de Figueres al lloc conegut per can Gispert, al carrer Colón, als portals de can Brugat i del Senyor …

Tot i que cent anys enrere la gent no viatjava com ara el 1922 va obtenir el passaport que li permetia desplaçar-se a França (Orán i Alger). Al document se’l descriu com una persona d’ulls blaus i cabell “canoso”

Fidel Pagès Llombart (Cabanes, 1887-?) = (1916) Joaquima Pey Gimbernat

Amb Fidel Pagès, fill i hereu de Josep Pagès Batlle i Fe Llombart Pagès ens acostem al segle XX i a la gent que alguns ja hem conegut. Fidel va néixer el vint-i-vuit de gener de 1887 i va ser batejat el dos de febrer amb els noms de Fidel, General i Joan. Una anotació molt curiosa que es troba al marge del registre explica «Se le ha puesto el nombre de Fidel en vez de General a petición de los padres». Seria interessant poder saber qui havia decidit batejar el nen amb el nom de «General» i per quin motiu, així com la polèmica que s’endevina darrera la nota del capellà.

El 1916, Fidel es va casar amb Joaquima Pey Gimbernat. Ells van ser els pares d’Elvira Pagès Pey a qui encara molts recordem com “l’Elvira de Cal Ros”.

Arbre genealògic

Bibliografia: