Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història

Category Archives: Patrimoni


by Deixa un comentari

Rentadors públics

Un rentador és un espai habilitat per rentar la roba. Antigament poques cases tenien safareig propi i menys aigua corrent. Per això, a la majoria de pobles hi havia un safareig públic o, si més no, s’habilitaven els marges de rius i recs per facilitar la tasca de fer la bugada. Aquesta feina, llarga i feixuga, convidava a la conversa però també a la xafarderia. D’aquí ve l’expressió fer safareig.

No hi ha constància que Cabanes hagi tingut mai un safareig públic però sí que, per facilitar la feina de les bugaderes, l’Ajuntament es va encarregar d’adaptar uns espais amb llosses inclinades a les vores dels recs que travessen el poble. També s’anava a rentar a la Muga, especialment, quan es tractava de peces molt grans o quan calia rentar coves plens de la llana dels matalassos.

Encara ara, al rec del Senyor, es conserven les restes de dos rentadors públics, un a l’entrada del poble, davant del portal de can Carreras, i l’altre al camí del cementiri. També n’hi havia hagut a la zona del Pedró i en diferents punts del carrer Canal. Aquests rentadors es degueren construir a principis del segle XX i van ser utilitzats fins als anys 60 del segle passat. Antigament també s’havia rentat en un rec de l’entrada del poble com ens mostra una fotografia de l’àlbum Rubaudonadeu.

A mitjans del segle XX, ja eren moltes les famílies que gaudien de safareig propi. L’aigua l’obtenien dels pous que obrien als baixos de la casa o al pati.
Els propietaris dels horts del camí de la Bassa, aprofitaven l’aigua del rec del Molí que els arribava directament a la seva finca per mitjà d’una canonada. D’aquesta manera no solament regaven l’horta sinó també omplien el safareig que tots tenien al final de l’hort, al costat del camí. Encara ara se’n conserva algun d’aquests safareigs.
Molts anys enrere, una canonada portava aigua de la bassa del molí fins a la Fruitareda i el jardí de can Carreras. Així regaven les dues finques i omplien el gran safareig del jardí.

El buidat de totes les actes del Ple Municipal possiblement ens donarien una bona informació de la construcció dels rentadors públics. Ara mateix tenim coneixement d’aquests:

  1. Entrada al poble. Rec situat just davant de la Creu. En resta la foto de Josep M. Cañellas, de l’àlbum Rubaudonadeu (1888-1889) que ens mostra unes dones rentant i pilons de roba al seu costat.
  2. Rec del Senyor
    1. Davant del portal de can Carreras.– Encara s’hi conserva l’escaló d’accés i la llosa. Era un petit rentador, per a dues o tres persones. Fins ara no s’ha trobat cap referència a la seva construcció.
    2. Des del carrer Escudellers fins al petit pont d’accés a un camp.– S’hi accedia directament des del camí que va al cementiri i, a l’estiu, quedava protegit per l’ombra d’uns plàtans. Segons l’acta del Ple del 28 de gener de 1917, els arbres es plantarien el dia 2 de febrer, uns mesos abans de la construcció del rentador que va ser acordada a primers de juliol del mateix 1917: … el Presidente expuso a la Corporación que podrá principiar de construir el lavadero en el Poral del Sr. según está consignado en presupuesto … Encara s’hi poden veure les lloses, molt deteriorades.
  3. Rec del Molí. Es conserva el Plano topográfico del canal a través de la población (1952) de l’aparellador R. Castells Torrent (190×32 cm) on hi s’hi poden veure dos rentadors, els quals van desaparèixer quan es va cobrir el rec del Molí i es va urbanitzar el carrer Canal.
    1. Carrer Canal, cantonada carrer Tetuan, davant del Casino.– S’hi accedia amb una petita escala.
    2. Carrer Canal, poc abans d’arribar al carrer Sanitat.
    3. Abans del 1950 també hi havia hagut un baixant amb rentador davant l’actual dispensari.
  4. El Pedró. Des que es va urbanitzar l’espai del Pedró van desaparèixer el rentador i el mateix rec. Es desconeix la data de construcció del rentador que és anterior al 1916. Al Ple de l’Ajuntament de Cabanes del dia 23 de gener de 1916 s’acordà que, en motiu de la Festa de l’Arbre del dia 2 de febrer, es plantarien dos plàtans i una acàcia al rentador públic anomenat del Portal d’en Brugat i tres acàcies a la placeta de davant del cementiri catòlic. El dia 28 de gener de 1917 el Ple va acordar que tornarien a celebrar la Festa de l’Arbre plantant dos plàtans al rentador públic anomenat Portal d’en Brugat (Pedró) i els que fossin necessaris al rentador del Portal del Senyor.


by 1 comentari

Castell de Vilarnadal

Castell de Vilarnadal [fitxa] Ubica’t. Consell Comarcal de l’Alt Empordà

Castell de Vilarnadal. Can Pol: El castell, els senyors i la gent
– Dossier –

Vilarnadal, entitat de població del municipi de Masarac des del 8 de juny de l’any 1846, es troba al nord del terme de Cabanes. El límit entre els dos termes el marca el riu LLobregat. La poca distància que separa els dos municipis ha determinat les relacions entre els seus veïns, des de casaments i amistats fins a picabaralles pels límits entre els dos termes. El seu castell, malgrat que des de fa segles només té funcions de casa de pagès, té una llarga història i els seus senyors van tenir més d’un conflicte amb la universitat de Cabanes.

El Castell de Vilarnadal està considerat com a Bé Cultural d’Interès Nacional. No es troba informació clara del seu origen però, en documents dels segles XIII i XIV ja és esmentat com a castrum Villarnatallo. El més probable és que el 1327 estigués sota el domini dels Rocabertí, en virtut dels reconeixements signats, el 1294 i 1295, entre el comte d’Empúries i el vescomte de Rocabertí. El 25 de novembre de 1336, Jofre de Rocabertí, senyor del Castell de Peralada, fa donació de la jurisdicció civil i criminal del territori de Vilarnadal a Pere de Canadal i a Guillem d’Avinyó. Uns cent anys tard, el 2 de setembre de 1432, Dalmau de Rocabertí, vescomte de Rocabertí i senyor de Peralada, referma la donació, en aquest cas només a Berenguer de Canadal, i li confereix el títol de senyor del Castell de Vilarnadal, en atenció als serveis militars prestats en la conquesta de l’illa de Gerba (Tunísia). El vescomte fa donació de tota la jurisdicció civil i criminal i de tota la directa senyoria i feu del lloc, terme i Castell de Vilarnadal, així com també del bosc anomenat “La Resclosa”, situat en el terme de Cabanes. Amb el temps aquesta donació va ser motiu de litigis i concòrdies.

Des del segle XIV, al llarg de més de 500 anys, la propietat es va transmetre per via matrimonial i/o hereditària, dels Canadal, als Malla, als Cartellà i finalment al Marquesat de Moja, fins arribar a l’any 1865, quan Josepa de Sarriera i Copons i Cartellà, marquesa de Moja, va morir sense descendència. Llavors va ser la primera vegada que el canvi de propietari va ser motivat per una compravenda. El 1866, Rafel Jordà i Pont comprava la propietat als marmessors de la marquesa de Moja i l’any 1964, van ser els néts de Rafel Jordà els qui vengueren el castell a Joan Pagès i la seva esposa.

Gràcies al Fons del Marquesat de Moja podem fer una petita cronologia del que ha estat la història del castell i dels seus senyors, des del segle XIV fins al segle XIX. Aquest fons també ens informa dels tripijocs que sovint van enterbolir les relacions entre els senyors i la gent de Vilarnadal, els comtes de Peralada i la universitat i els veïns de Cabanes.

Vegeu: Vilarnadal, Cabanes i el Llobregat

Senyors del castell de Vilarnadal

  1. Els Canadal, senyors del castell de La Jonquera (s. XIV-XV)
  2. Els Malla, originaris d’Osona (s. XV-XVI)
  3. Els Cartellà, llinatge gironí (s. XVI-XVIII)
  4. El Marquesat de Moja, procedents de l’Alt Penedès (s. XVIII-XIX)
  5. Els Jordà de Pont de Molins (s. XIX-XX)
  6. Els Pagès de can Pol (s. XX-XXI)

Notícies històriques relacionades amb el Castell de Vilarnadal

  • 1653. El rei de França va fer donació del lloc de Vilarnadal a Joan de Bassedas i de Biure, canonge de la seu d’Elna i de Girona, amb la possessió de la jurisdicció civil i criminal i el domini útil i les rendes del castell.
  • 1675. Els francesos van ocupar Agullana i La Jonquera i van saquejar les esglésies. Van acampar entre Figueres i Cabanes, fins que van tenir acabades les fortaleses de Maçanet i Bellaguarda, des d’on el 1676 van ocupar l’Empordà.
  • 1677. El 27 de juny, l’exèrcit espanyol es trobava a Medinyà des d’on sortí cap a Bàscara. Els francesos, assentats a Castelló d’Empúries, van tocar retirada i el dia 30, els dos exèrcits es van trobar entre Peralada i Vilanova. Els francesos es dirigiren al pla de Masarac, tenien el castell i el turó de Vilarnadal a la dreta i Montpedrós a l’esquerra. Els exèrcits espanyol i francès lluitaren just davant del castell de Vilarnadal. Era el moment de la sega i els van arrabassar tota la collita.
  • 1794. Durant la Guerra Gran, el terme de Vilarnadal va ser atrinxerat i després de la batalla del Roure del 20 de novembre, el castell, convertit ja en casal agrícola, fou pres pels republicans francesos, saquejat i incendiat.
  • 1810. Dins el marc de la Guerra del Francès el castell i algunes de les cases de Vilarnadal també van patir saqueig i foc.

Bibliografia:

  • ABELLAN I MANONELLAS, JOAN ANTON ; GRABULEDA I SITJÀ, JOSEP. ELS SENYORS DE BANYOLES. Els abats del monestir de Sant Esteve. Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, 2012
  • BADIA I HOMS, JOAN. L’arquitectura medieval a l’Empordà. Diputació de Girona, 1978
  • BAIG I ALEU, MARIÀ ; BOSCH I ESTANY, SIMON. El castell de Biure de Queixàs. Origen del llinatge dels Biure de l’Empordà.
  • CAMPO I JORDÀ, FERRAN del
    • Carles Jordà i Fages (1883-1935). Dirigent d’Acció Catalana i de la Unió Sindical Agrària. AIEE, volum 45 (2014), pàg.115-134
    • Castells medievals. 88 guaites dels castlans de l’Alt Empordà. Carles Vallès, ed. 1989
    • Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins. Brau, 2000
  • Carles Jordà i Fages. Dossier. Boletín de la Cámara Agrícola del Ampurdán : revista quincenal. 1/9/1935
  • COMPTE I FREIXANET, Albert. Cabanes al segle XVIII: un exemple d’expansió de les terres de cultiu per mitjà d’establiments i roturacions d’aigualleixos i garrigues. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 29 (1996)
  • CRUZADO I ALORDA, Antoni. La Força de Cartellà tremola (I). Taller d’Història de Maçanet de la Selva
  • GIMBERNAT I GOU, Antònia. Cabanes. Casals amb història. Ajuntament de Cabanes, 2021
  • GIFRE RIBAS, PERE. Ressenya del llibre: Carles Jordà i Fages.Un home de la terra, de Ferran del Campo Jordà, publicat el 2006. AIEE, volum 39 (2008), pàg. 616-619.
  • MARQUÈS, JOSEP M. Canadal i Caneres, serrells del Roure. AIEE, volum 32 (1999), pàg. 99-111.
  • PELLA Y FORGAS, José. Historia del Ampurdán.
  • TORRES, Xavier. Girona al segle XVI (1519-1599) Cavallers i menestrals. Ajuntament de Girona, 2017
  • VINYOLES, C.; TORNS, M. ; LANAO, P. Castells vius. Diputació de Girona, 1993

Webgrafia

Arxius

  • Fons Família de Pagès, de Vilatenim. ACAE110-293
  • Família Ferraró de can Batista, de Vilarnadal. ACAE112-343
  • Fons Família Jordà, de Pont de Molins. ACAE110-288
  • Fons Marquesat de Moja. Biblioteca de Catalunya
  • Arxiu familiar de can Pol de Vilarnadal
  • Arxiu Diocesà de Girona. ADG
  • Archives Hauts-de-Seine
  • Portal de Archivos Españoles (PARES)
  • Premsa digitalitzada
  • Memòria digital de Catalunya


by Deixa un comentari

Inscripció(2): Ca l’Aguer

LLoc: Ca l’Aguer. Finestral de la casa del carrer Canal, 24
Text de la inscripció: “ IHS (o MS o NS) (AM) ANTICR …… VTR (1554?) “

La inscripció, amb data de 1554 i situada a la llinda del finestral, està molt deteriorada i és difícil poder fer-ne una transcripció fiable. Tampoc sabem si la decoració que emmarca el finestral té alguna simbologia. D’aquesta època es té notícia d’un Antic Aguer, casat amb Joana, de qui no se’n coneix res i que podria ser el promotor de la casa. El que probablement seria el seu fill fou un altre Antic Aguer (Cabanes,?-1640) casat amb Montserrada Teixidor, neta d’un “honorable” de Valldevià.

Després de consultar diferents persones amb experiència dins el món de l’epigrafia, se’ns presenten diferents possibilitats que potser amb temps es podran aclarir:

_ Els primers traços del gravat representarien una invocació religiosa. Primerament, un anagrama que podria representar IHS (Jesús), o les abreviacions NS (nostra senyora), o MS (monsenyor). A continuació un símbol, creat amb dues formes entrellaçades (AM), que podria ser l’abreviatura de les expressions “Ave Maria” o “Amen”
_ La paraula ANTIC es probable que faci referència a Antic Aguer, propietari de la casa
_ Les lletres VTR tanquen un text que comença amb la lletra R …. Podrien ser una abreviatura de la paraula llatina uester (vostre). Al final de la inscripció hi hauria la data

Descripció (Generalitat de Catalunya):
De la façana destaca el finestral situat a la primera planta. Es tracta d’una finestra balconera rectangular, emmarcada per pilastres amb capitells decorades amb motius florals i, al centre, medallons amb busts sostenen un entaulament motllurat damunt del qual hi ha la llinda, coronada per un frontó triangular amb la decoració força mutilada. La llinda està gravada amb l’any 1554 i un lema il·legible degut a l’erosió de la pedra. A banda de la finestra, cal destacar el portal d’accés a l’interior, d’arc rebaixat adovellat en pedra.


by Deixa un comentari

Inscripció(1): Can Carreras

LLoc: Can Carreras. Cantonada entre el carrer Canal i el carrer Tetuán
Text de la inscripció en llatí: “MINE, DEMOSTRA“

L’epígraf és un fragment del salm 25 de David: Uias tuas, Domine, demonstra mihi, et semitas tuas edoce me

-?- uias tuas, Do]MINE, DEMO(n)STRA[mihi, et semitas tuas edoce -?-

que es pot traduir com a: “Senyor mostra’m els teus camins i ensenya’m els teus senders“.

Només ens ha arribat un fragment de la pedra i no podem saber si, originàriament, la cita solament contenia aquesta frase o si la inscripció incloïa altres versos o, fins i tot, la totalitat del salm. També desconeixem el seu origen, atès que tant podria ser una resta d’alguna de les dependències de l’antic castell que ocupava l’espai on ara es troba can Carreras, com un vestigi del monestir de Sant Feliu de Cadins.

Que el text sigui de caràcter religiós ens indueix a suposar que el seu emplaçament original fou un edifici eclesiàstic, un monestir, una església …, però hi ha altres coincidències que ens reforcen la seva hipotètica localització dins el monestir de Sant Feliu de Cadins:

1.- La mateixa inscripció i d’altres es troben al locutori del monestir cistercenc femení de Las Huelgas (Burgos)

2.- La inscripció també es troba encastada a la façana d’una casa de Pitillas (Navarra) situada a pocs quilòmetres del monestir cistercenc de La Oliva. Un programa de festes de la població de Pitillas (2018) parla d’origen d’aquesta casa, un palau que abans havia estat seu de la comunitat religiosa de l’ordre i hospitalitat de Roncesvalles. Tinguin el seu origen en monestir cistercenc o a la comunitat de Roncesvalles, les pedres provenen d’un edifici religiós

3.- La frase forma part del text que il·lustrava el segell papal d’Alexandre III, el mateix papa que, el 1169, va erigir en abadia el monestir que feia poc s’havia creat a Cadins


by Deixa un comentari

Rajolers i rajoleries

Mas de la Rajoleria

Des de fa molt de temps no consta que a Cabanes hi hagi cap indústria dedicada al món de la terrissa i la rajoleria, però sí que n’hi havia hagut temps enrere i en queda constància en alguns topònims: carrer Escudellers, cal Rajoler, Forn d’en Gestí i mas de la Rajoleria

El carrer d’Escudellers deu rebre aquest nom  perquè  en època medieval, alguns escudellers (aquells que fan o venen escudelles, plats i altres atuells de terrissa) tenien obrador i botiga en aquell carrer de l’antic castell de Cabanes.

A la casa de cal Rajoler possiblement hi havia viscut o treballat un rajoler que li va donar el nom i els masos del Forn d’en Gestí i la Rajoleria havien estat una indústria amb el seu forn per fer rajols per a la construcció.

Antoni Egea a l’article «Notícies sobre rajolers i rajoleries a l’Alt Empordà en els segles XVI-XVIII» publicat el 31 de maig de 2014, explica que la rajoleria del Forn d’en Gestí ja funcionava l’any 1584, que era una de les més antigues de les quals se n’ha trobat documentació i que almenys hi treballava un operari navarrès. Es veu que molts rajolers eren de la Navarra, País Basc o França i així ens ho avalen dos registres parroquials del segle XVIII, tot i que no ens diuen si aquestes persones treballaven al Forn d’en Gestí o a Cadins.

  • El 1701 va morir Antoni de Berguey, un rajoler, «biscahy del lloch de St Esteva Bisbat de Dachs del Regna de Biscaya» i aquest mateix any es casava Pere Roca, rajoler, descendent de St Joan de Moriana, de la diòcesi de Grenoble, del ducat de Saboia, amb Maria Anna Farreres, filla d’Antoni Farreras, ferrer de Ripoll.

No sabem quan es va iniciar la indústria del mas de la Rajoleria, si va ser abans del 1492 en el temps que les monges regien el monestir de Cadins o sí va ser més endavant. Sí que es pot assegurar que des que el 1613 que es van començar a portar els llibres parroquials hi havia rajolers que vivien a Cabanes. A partir de l’any 1753, amb la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, es podrien haver impulsat les indústries del mas de la Rajoleria i el Forn d’en Gestí.

  • El 1614 bategen una filla de Pere Lasala, el 1615 una filla de Mateu Ramera, el 1623 un fill de Bernat Oliva, el 1626 un fill de Pere Saguí  i un altre de Bernat Oliva. Tots ells eren rajolers
  • El 1629 Maria Fornyiol, rajolera, apadrina a Maria, filla de la ventura
  • El 1666 el rajoler Martí Casanovas fa de testimoni del testament de Maria Aguer
  • El 1709 Maria Angela, al seu testament diu que és «muller de Joan Garrabet rejoler vuy absent de mi per averlo pres los francesos …»
  • El 1777 Jaume Garriga, jornaler, vidu de Caterina Valls de Cabanes, es casa amb Antònia Llanta, vídua del rajoler Francesc Llanta, de Cabanes.

Totes les referències que tenim del mas de la Rajoleria són del segle XVIII. Dos registres de defunció i un inventari en fan esment:

  • L’11 de maig de 1766 morí de mort natural “Antoni Baixench rajoler habitant en la rajoleria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta y sinch anys poch mes o menos…”
  • El 23 d’abril de 1769 “morí de mort natural Maria Teresa Martí i Brunet rajolera habitant en la Rejolaria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta anys poc mes o menos …”
  • El 1789  Jaume Pont Casadevall (Romaguera), després de la mort dels seus pares, fa inventari dels béns familiars. Al llegat de la seva mare hi fa constar, entre d’altres, l’heretat i mas de Sant Feliu de Cadins i sota l’epígraf «Heretats, propietats y terras del patrimoni de Casadevall» hi ha «una rejoleria contigua á las terras de dita heretat, ab sa barraca per casa y forn» i també «altre pessa de terra anomenada camp del forn y bosch contiguo de tinensa de sinch vessanas y mitja, la major part cultiva y part bosch».

L’inventari de Jaume Pont ens indica que, almenys al segle XVIII, la Rajoleria formava part del conjunt de la propietat del mas de Sant Feliu i que conservava el forn, possiblement encara en actiu, però no ens aclareix des de quan existia la indústria. Tampoc sabem quan va deixar de funcionar per passar a ser la casa del masover.

Quan Jaume Gorgot (1864-1941) tenia el domini de la finca, a la Rajoleria hi vivia la família Gibert, els masovers d’en Romaguera, fins que a mitjans del segle XX van comprar la propietat del mas Sant Feliu i van passar a viure al casal, mentre el mas de la Rajoleria degué ser habitat per altres masovers.

Fa temps, Dolors Ferrussola va comentar que durant els anys que va estar treballant a la Rajoleria, en fer obres van trobar  moltes restes de rajols enterrats pel voltant de la casa i que l’última persona que havia viscut a la casa de la Rajoleria va ser Maria Vergés Punsí qui va morir a Calabuig el 2015, als 104 anys.

Actualment ha perdut la seva funció de rajoleria i també de masoveria, però afortunadament encara s’hi viu i se’n fa el manteniment.

 

 


by Deixa un comentari

Una pedra que ens parla …

Foto: Víctor Teixidor

“Pedres que parlen” és el treball de recerca que l’any 2006 va portar a terme l’Èlia Bantí i Alabau i que recull 101 llindes de Jafre amb les seves inscripcions.

És un títol molt encertat per definir aquelles pedres més o menys ben treballades que situades a la façana principal de la casa ens donen fe del nom del propietari de l’immoble, del seu ofici i de l’any que va ser construït l’habitacle.

Sovint aquestes pedres s’han conservat en el seu lloc d’origen però també pot ser que degut a les reformes fetes al llarg del temps, restin amagades en algun indret de la casa fins que un dia algú les descobreix i busca que aquella pedra li parli dels seus avantpassats.

Aquesta pedra amb la inscripció “JOSEP PAGES BRASER AVE MARIA SIN PECADO CONSEVIDA 1704” l’ha trobada en Víctor Teixidor a la casa familiar de Cal Ros. La manca del segon cognom no ens permet tenir una certesa absoluta de qui era Josep Pagès però un estudi genealògic de la família Pagès de Cal Ros ens permet apuntar amb força seguretat l’origen del promotor de la llinda.

Qui era Josep Pagès? quins van ser els seus descendents?

El 1657 i després d’enviudar, Andreu Pagès contreia un segon matrimoni amb Anna. La parella va tenir una colla de fills dels quals destaquen els dos nois que van donar origen a dues branques familiars:

  • Miquel, l’hereu, nat al cap d’un any del casament, va ser l’avantpassat del metge i benefector Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 25/02/1864 – Niça, 21/11/1932)
  • Josep, nat quinze anys més tard fou l’avantpassat dels Pagès de Cal Ros. El fet de coincidir el nom i que el 1704 Josep Pagès ja tingués trenta-un anys i en fes cinc que era casat fa pensar que aquest Josep Pagès nat el 1673 ha de ser el protagonista de la inscripció. La seva condició de “braser” (bracer=jornaler que treballa al camp) i la religiositat que demostra en la jaculatòria gravada sota el seu nom queden avalades en els seus testaments.

Josep Pagès (Cabanes, 1673-1741) = (1698) Eugènia Bonavia

Fill d’Andreu Pagès i Anna, va ser batejat el vuit d’octubre de 1673. El vuit de setembre de 1698 es casava amb Eugènia Bonavia quan ell tenia vint-i-cinc anys i la núvia setze. Se’ls coneix dos fills que van arribar a grans Josep, l’hereu, i Caterina (1719-1745) qui el 1742 es va casar amb Jaume Bascu per morir tres anys després.

Josep era un fadristern dels Pagès, una família pagesa amb una certa bona condició econòmica. A pesar de no ser l’hereu, Josep no degué quedar totalment desprotegit econòmicament com es pot veure en els seus testaments i possiblement la seva dona també va aportar un dot que els va permetre tenir casa pròpia, aquest fet explicaria que decidís immortalitzar-se amb una pedra a l’entrada de casa seva, cosa que no era massa corrent en les famílies treballadores de l’època.

Eugènia Bonavia, l’esposa de Josep Pagès, va morir als cinquanta-vuit anys, el nou de juny de 1740. Poc després, el vint-i-tres de gener de 1741, moria Josep Pagès als seixanta-vuit anys. Al llarg de la seva vida Josep va signar les seves últimes voluntats al menys tres vegades. El cinc de desembre de 1725 havia fet testament amb el capellà Vicenç Miró, l’onze d’octubre de 1728 va signar un codicil amb el mateix capellà i el dia abans de morir, el vint-i-dos de gener 1741 hi va afegir un nou codicil, ara amb el capellà Francesc Fageda.

Al testament de 1725 explica que es troba a casa seva «anant per mas camas encara que amb pocha salut», elegeix per marmessors el seu nebot Andreu Pagès (fill del seu germà Miquel) i la seva esposa Eugènia. Ja devia tenir un cert poder econòmic puix a més dels oficis fúnebres normals demana que se li celebrin dues misses a l’església parroquial de Cabanes, dues a la capella de Sant Sebastià i altres al convent de Sant Francesc de Figueres i mana el mateix per a la seva esposa quan arribi l’hora de la seva defunció. Llega a la seva filla cinquanta lliures de plata, un vestit d’estamenya bona i un altre vestit de cadis, amb gipó i faldilles i una caixa nova bona i amb pany i clau. Deixa usufructuària dels seus béns a la seva esposa mentre es conservi vídua i nomena hereu el seu fill Josep. En cas de no poder heretar mana que la propietat passi a Caterina. Si ella tampoc pogués heretar, el llegat seria per al parent més proper. En aquest últim cas l’hereu hauria de fundar tres aniversaris per a ell i la seva esposa, obligació que no tindrien els fills. Si cap parent acceptés aquestes clàusules,  els capellans del poble podrien vendre tots els seus béns per dedicar-los a fundacions d’aniversari per la seves ànimes.

Al codicil del 1728 canvia una mica les condicions de les celebracions fúnebres i vol que se li celebrin vint-i-cinc misses, nou al convent de Sant Francesc de Castelló d’Empúries, nou al convent de Sant Francesc de Figueres, set a la parròquia de Cabanes, una en cada altar i una a la capella de Sant Sebastià. També demana un aniversari, deixant sense efecte el que havia dit al testament anterior. El codicil consta signat per «Josep Pagès bracer de Cabanes en sa casa»

Al codicil del 1741 nomena marmessors al seu nebot Andreu Pagès i a Jaume Costa. Com que ja és vidu i no ha de contemplar les necessitats de la seva esposa millora el llegat de la seva filla Caterina que de cinquanta lliures de plata passa a cent lliures barceloneses. Els testimonis del document signat a la pròpia casa, foren el doctor Josep Casanovas, metge de Peralada, Joan Palau de Castelló i Joan Rodes, bracer de Cabanes. És possible que Josep Casanovas fos el metge que el va atendre en la seva malaltia.

Josep Pagès Bonavia (Cabanes, 1717-1783) = (1741) Maria Àngela Carreras = (1744) Maria Pomés Planas

Batejat el vint-i-nou d’abril de 1717, el vint-i-nou d’octubre de 1741, Josep es va casar amb Maria Àngela Carreras, filla de Jaume Carreras d’Avinyonet i de Maria. D’aquest matrimoni va néixer Maria Àngela l’any 1742.
Una vegada vidu, Josep va contraure nou matrimoni amb Maria Pomés Planas (Cabanes,1721-1781) l’any 1744. La cerimònia va tenir lloc a l’església de Sant Sebastià.

Maria Pomés va morir l’any 1781, als seixanta anys d’edat i Josep el dinou de desembre de 1783 amb seixanta-set anys. Devia ser una època de fortes pluges ja que el registre de defunció explica que la cerimònia fou “sens assistencia de sacerdot ni Missa resada per causa del aÿgat tant duradero”.

Francesc Pagès Pomés (Cabanes, 1758-?)  = (1785) Dorotea Oliva

La família continua amb Francesc, fill de Josep Pagès i Maria Pomés. Francesc va ser batejat el vuit de gener de 1758 i el divuit de gener de 1785, amb el testimoni del cirurgià Pere Sunyer, metge del poble, es casava amb Dorotea Oliva, filla de Miquel Oliva de Cabanes i Agnès Coll natural de Capmany.

Josep Pagès Oliva (Cabanes,1797-1874) = (1816) Isabel Heras Fortià

Josep, un jove pagès, fill de Francesc Pagès Pomés i Dorotea Oliva Coll, va néixer el vint-i-sis de febrer 1797.  El vint-i-nou de juny de 1816, Josep es casava amb Isabel, filla de Pere Heras i Francesca Fortià o Fortiana, també de Cabanes.

En morir, el vint-i-nou de juliol de 1874, va deixar cinc fills vius: Josep, Teresa, Maria Àngela, Francesc i Llúcia. L’hereu, Pere, havia mort cinc anys abans.

Pere Pagès Heras (Cabanes,1834-1869) =(1856) Caterina Batlle Tarinas

Pere Pagès, setè fill de Josep Pagès i Isabel Heras va néixer el sis d’abril de 1834. L’u de març de 1856, Pere va contraure matrimoni amb Caterina Batlle Tarinas, natural de La Vajol.

El primer fill de Pere Pagès  i Caterina Batlle va néixer el vint-i-nou d’abril de 1857 i va ser batejat el dos de maig, amb el nom de Josep, en unes circumstàncies complicades segons explica el registre del baptisme «he bautizado subconditione, ratione dubti prudentis per haberle bautizado intra uterum matris D. Pelegrin de Carreras cirujano de esta dudando este si lo habia hecho bien». Josep degué morir aviat i l’hereu va ser un altre Josep nat el 12 de novembre de 1862

Quan el 1869 Pere va morir només tenia quaranta-cinc anys i va deixar tres fills vius, Josep, Maria i Vicenç.

Josep Pagès Batlle (Cabanes,1862-?) =(1886) Fe Llombart Pagès

Josep Pagès Batlle

Nat el 12 de novembre de 1862, va ser batejat dos dies després sent apadrinat per l’avi patern i l’àvia paterna.

El disset de gener de 1886, Josep es va casar amb Fe Llombart Pagès, nada el 1866, filla de Joan Llombart Pou i Celestina Pagès Bataller i germana del reconegut metge i investigador Josep Llombart i Pagès. Celestina, la mare de Fe Llombart, era descendent d’aquell Miquel Pagès nat el 1658 i primer hereu conegut del llinatge Pagès. Amb el casament de Josep Pagès Batlle i Fe Llombart Pagès es tornaven a unir les branques dels dos germans.

En un cens electoral del 1890/94 hi apareix Josep Pagès Batlle domiciliat al carrer de la Torre, número cinc, és la primera vegada on trobem documentada l’adreça del seu habitatge.

Josep Pagès Batlle és el responsable del nom de «Cal Ros». Segons els records familiars de Víctor Teixidor, Josep era tant ros que semblava mig albí, per això amb el temps va ser conegut com «l’avi Ros», un àlies que ja té més de 100 anys d’història.

Josep va ser alcalde de Cabanes des del 1912 al 1915.  Fou elegit a la sessió del Ple Municipal de l’u de gener de 1912 “D. José Pagés Batlle – 8 votos – Número de concejales presentes -8. Leído el resultado de la votación fue proclamado Alcalde Presidente D. José Pagés Batlle por haber obtenido mayoría absoluta a quien se entrega las insignias de su cargo y éste se sentó en la presidencia” . Va revalidar el càrrec l’u de gener de 1914 amb cinc vots a favor i tres vots en blanc fins l’u de gener de 1916.

Aquestes són algunes de les actuacions que es van portar a terme durant el seu mandat:

Es va arreglar el rellotge del campanar. A l’acta del vuit de setembre hi diu “que se había presentado D. Delfín M… manifestando que habiendo tenido noticias que el reloj de este pueblo se halla en mal estado y sabiendo que no hay nadie hasta ahora que lo haya podido arreglar, el promete arreglarlo del todo bien, y después de una breve discusión se acuerda que D. Delfín Montané cuide de arreglar el citado reloj y la cantidad estipulada es de ciento setenta y cinco pesetas ….”. Es veu que el Sr. Montané tampoc se’n va sortir d’una manera satisfactòria i a l’acta del primer de desembre es fa constar que el rellotge “no marcha bien”, alguns regidors es neguen a pagar l’import de la reparació mentre l’alcalde explica que aquest senyor ha manifestat que el rellotge va funcionar bé durant més de vuit dies i que cal que tinguin confiança ja que ell no el dona per arreglat i promet que anirà bé del tot. El maig del 1913 el problema devia estar en vies de solució ja que s’acorda pagar-li vuitanta-una pessetes i es deixa la resta per a més endavant.
Al Ple del 17 d’agost de 1913, l’Ajuntament presidit per Josep Pagès acorda concedir a la “Sociedad Hidro-Eléctrica del Ampurdán” l’autorització per “tender aéreamente la red de alambres conductores de fluido eléctrico por todas y cada una de las calles y vías públicas de esta localidad y su término municipal, así para la ocupación de las mismas y de los edificios y terrenos que resulte necesario para colocar los transformadores, postes, palomillas soportes y demás aparatos necesarios al indicado servicio …” alhora que decidien proveïr-se de “seis lámparas de 36 bujías, filamento metálico” per a la façana de l’Ajuntament, la sala de sessions i la resta per a l’escola de nens on es feien classes nocturnes.
El 14 d’octubre un nou Ple fa esment de la visita del Governador que ha vingut a veure els desperfectes de les greus inundacions provocades per la Muga i el Llobregat.
El cinc d’abril de 1914 el Consistori acorda nomenar “empleado municipal a D. Pedro Serra Oliveras” amb un sou de 100 pessetes anuals. Les seves tasques consistien en enterrar els cadàvers als cementiris catòlic i civil cobrant tres pessetes per la mainada fins els dotze anys i cinc pessetes pels més grans i els adults, tenir cura del cementiri i netejar les herbes, portar el registre dels nínxols, tenir cura del rellotge i, cada dia laborable, tocar a la una en punt, controlar la cartellera d’anuncis i estar a disposició de l’Ajuntament quan se’l necessiti.
El dos d’agost de 1914 es dóna compte de la petició feta per Pau Pagès de Figueres per fer arribar l’electricitat al poble, se li respon que ja que la “Sociedad Hidro-Eléctrica” ha començat les obres, ell haurà d’esperar un temps que aquestes s’acabin.
El 20 de desembre, Francesc Tuébols Bigas és nomenat veterinari interí amb un sou de 100 pessetes.
Al llarg de l’any 1915 es van instal·lant bombetes en diferents indrets, sovint a petició dels veïns, al carrer Fondac, al camí de Figueres al lloc conegut per can Gispert, al carrer Colón, als portals de can Brugat i del Senyor …

Tot i que cent anys enrere la gent no viatjava com ara el 1922 va obtenir el passaport que li permetia desplaçar-se a França (Orán i Alger). Al document se’l descriu com una persona d’ulls blaus i cabell “canoso”

Fidel Pagès Llombart (Cabanes, 1887-?) = (1916) Joaquima Pey Gimbernat

Amb Fidel Pagès, fill i hereu de Josep Pagès Batlle i Fe Llombart Pagès ens acostem al segle XX i a la gent que alguns ja hem conegut. Fidel va néixer el vint-i-vuit de gener de 1887 i va ser batejat el dos de febrer amb els noms de Fidel, General i Joan. Una anotació molt curiosa que es troba al marge del registre explica «Se le ha puesto el nombre de Fidel en vez de General a petición de los padres». Seria interessant poder saber qui havia decidit batejar el nen amb el nom de «General» i per quin motiu, així com la polèmica que s’endevina darrera la nota del capellà.

El 1916, Fidel es va casar amb Joaquima Pey Gimbernat. Ells van ser els pares d’Elvira Pagès Pey a qui encara molts recordem com “l’Elvira de Cal Ros”.

Arbre genealògic

Bibliografia:


by 2 comentaris

Sant Isidre confinat. Cabanes, 2020

La sembra de pinyons (plana principal)

Festa Major de Sant Isidre (Cabanes, 5, 16 i 17 de maig)

La festa de Sant Isidre del 2020 ha caigut en ple confinament per la COVID-19 i no s’han pogut portar a terme ni la representació de la Sembra de pinyons ni cap altra de les activitats pròpies de la festa, tot i això, s’han preparat un seguit d’activitats per seguir des de casa organitzades per la Comissió de Sant Isidre, Potamolls, Ràdio Cabanes, l’Escola de Cabanes i el propi l’Ajuntament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Pregó de Mn. Joan d’Arquer

 

Sant Isidre confinat
Vídeo amb els personatges de la representació de la sembra de pinyons

Cabanes 2020. Any del confinament per la COVID 19. La tradicional festa de la Sembra dels Pinyons de Sant Isidre esdevé original, confinada i de rabiosa actualitat! Aquest vídeo ha estat realitzat i produït per la Comissió de Sant Isidre i l’Associació Cultural Potamolls. Gràcies a totes les persones que han fet possible la representació.
Visca Sant Isidre! Visca Cabanes!

 

Sant Isidre a l’Escola de Cabanes, 2020
Vídeo dels treballs de la mainada-concurs de plantes inventades-els meus records de la festa.
Sant Isidre confinat a l’Escola de Cabanes, 2020

 

 

Taller de manualitats. A càrrec d’Activijoc

 

Entrenament des de casa. A càrrec de Dolors Sirvent

 

Representació de la Sembra dels pinyons del 2019
VÍdeo a càrrec de “Centsetesports”

Records de Sant Isidre. Any 2020 (Potamolls)
Recull de vídeos gravats per veïns i veïnes de Cabanes en motiu d’un Sant Isidre inusual.

 

Sant Isidre als balcons. 2020
Recull de fotografies dels balcons i finestres engalanades per Sant Isidre.
Aplegades per l’Ajuntament de Cabanes i l’Associació Cultural Potamolls
Música: Per tu ploro –   La santa espina

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

St. Isidre a Cabanes – Fotos: Revista CRAE, 296 – 1 de Juny de 2020 

Recull de premsa:


by 2 comentaris

Rectoria

La Rectoria de Cabanes es un immoble situat al carrer Escudillers, núm. 3, un dels carrers més antics del poble, just al costat d’on hi havia el “portal del Senyor” o “portal de l’Església”, una de les tres portes de l’antiga muralla de Cabanes. Aquest portal era la sortida que donava accés a l’església situada al costat de l’actual cementiri, al Mas Ribas i a Peralada. La rectoria, o casa del mossèn, rep aquest nom per ser la casa on històricament havia viscut el rector del poble.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La casa, de dues plantes, té la façana orientada al nord i destaca per una petita eixida al primer pis, que compta amb dues arcades. La part posterior de l’edifici dona a gran un pati que arriba fins al “rec del Senyor”. Per la part de migdia la primera planta de la casa, reforçada amb tres contraforts, compta amb dos grans finestrals de punt rodó i dos més petits que continuen a ponent del pati, formant un angle de 90º,  amb una galeria porticada de set arcs amb columnes i una finestra.  Una escala exterior permet arribar al pati des d’un cos de l’immoble que només té una planta.

Anys enrere, al costat de la porta d’entrada hi havia una font.  En un ple del 8 de novembre de l’any 1930 s’esmenta que s’han posat bombes en tres pous que donen al carrer: Capellà, la Torre i Àngeleta Costa. El Ple del 12 de maig de 1935 acorda arreglar la bomba de la font del pou de la Rectoria.

Es desconeix l’origen de la casa, no s’ha trobat cap document que ens informi de si ja es va construir amb la finalitat de ser l’habitatge del rector o si es va comprar a un altre propietari. Només sabem que el 1936, en virtut del Decret de Justícia i Dret del dia 5 d’agost, la Rectoria va ser ocupada amb l’objectiu de destinar-la a residència dels mestres (Ple del dia 9 d’agost).

Actualment pertany al Bisbat de Girona i properament s’enderrocarà per construir-hi pisos de lloguer social dins un projecte impulsat per la Fundació Privada Bisbe Tomàs de Lorenzana.

L’edifici en qüestió, deshabitat i abandonat, es troba a l’entrada del carrer dels Escudillers, a l’extrem sud-est del centre històric de cabanes. Té una superfície construïda d’ens 386 m2 i una planta irregular poligonal, amb una galeria annexa a l’extrem sud-oest. Afronta al nord amb el carrer dels Escudillers, al sud amb un pati que separa la casa del rec del Molí en el seu actual traçat, i a l’est i a l’oest amb altres edificis del mateix carrer.

Puig, Anna Maria. Intervenció a l’antiga rectoria del carrer dels Escudillers núm. 3 de Cabanes.
Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (15 : 2020 : Castelló d’Empúries, Catalunya), pàg. 619-621