Des de fa molt de temps no consta que a Cabanes hi hagi cap indústria dedicada al món de la terrissa i la rajoleria, però sí que n’hi havia hagut temps enrere i en queda constància en alguns topònims: carrer Escudellers, cal Rajoler, Forn d’en Gestí i mas de la Rajoleria
El carrer d’Escudellers deu rebre aquest nom perquè en època medieval, alguns escudellers (aquells que fan o venen escudelles, plats i altres atuells de terrissa) tenien obrador i botiga en aquell carrer de l’antic castell de Cabanes.
A la casa de cal Rajoler possiblement hi havia viscut o treballat un rajoler que li va donar el nom i els masos del Forn d’en Gestí i la Rajoleria havien estat una indústria amb el seu forn per fer rajols per a la construcció.
Antoni Egea a l’article «Notícies sobre rajolers i rajoleries a l’Alt Empordà en els segles XVI-XVIII» publicat el 31 de maig de 2014, explica que la rajoleria del Forn d’en Gestí ja funcionava l’any 1584, que era una de les més antigues de les quals se n’ha trobat documentació i que almenys hi treballava un operari navarrès. Es veu que molts rajolers eren de la Navarra, País Basc o França i així ens ho avalen dos registres parroquials del segle XVIII, tot i que no ens diuen si aquestes persones treballaven al Forn d’en Gestí o a Cadins.
El 1701 va morir Antoni de Berguey, un rajoler, «biscahy del lloch de St Esteva Bisbat de Dachs del Regna de Biscaya» i aquest mateix any es casava Pere Roca, rajoler, descendent de St Joan de Moriana, de la diòcesi de Grenoble, del ducat de Saboia, amb Maria Anna Farreres, filla d’Antoni Farreras, ferrer de Ripoll.
No sabem quan es va iniciar la indústria del mas de la Rajoleria, si va ser abans del 1492 en el temps que les monges regien el monestir de Cadins o sí va ser més endavant. Sí que es pot assegurar que des que el 1613 que es van començar a portar els llibres parroquials hi havia rajolers que vivien a Cabanes. A partir de l’any 1753, amb la construcció del castell de Sant Ferran de Figueres, es podrien haver impulsat les indústries del mas de la Rajoleria i el Forn d’en Gestí.
El 1614 bategen una filla de Pere Lasala, el 1615 una filla de Mateu Ramera, el 1623 un fill de Bernat Oliva, el 1626 un fill de Pere Saguí i un altre de Bernat Oliva. Tots ells eren rajolers
El 1629 Maria Fornyiol, rajolera, apadrina a Maria, filla de la ventura
El 1666 el rajoler Martí Casanovas fa de testimoni del testament de Maria Aguer
El 1709 Maria Angela, al seu testament diu que és «muller de Joan Garrabet rejoler vuy absent de mi per averlo pres los francesos …»
El 1777 Jaume Garriga, jornaler, vidu de Caterina Valls de Cabanes, es casa amb Antònia Llanta, vídua del rajoler Francesc Llanta, de Cabanes.
Totes les referències que tenim del mas de la Rajoleria són del segle XVIII. Dos registres de defunció i un inventari en fan esment:
L’11 de maig de 1766 morí de mort natural “Antoni Baixench rajoler habitant en la rajoleria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta y sinch anys poch mes o menos…”
El 23 d’abril de 1769 “morí de mort natural Maria Teresa Martí i Brunet rajolera habitant en la Rejolaria de St. Feliu Parroquia de Cabanas de edat de quaranta anys poc mes o menos …”
El 1789 Jaume Pont Casadevall (Romaguera), després de la mort dels seus pares, fa inventari dels béns familiars. Al llegat de la seva mare hi fa constar, entre d’altres, l’heretat i mas de Sant Feliu de Cadins i sota l’epígraf «Heretats, propietats y terras del patrimoni de Casadevall» hi ha «una rejoleria contigua á las terras de dita heretat, ab sa barraca per casa y forn» i també «altre pessa de terra anomenada camp del forn y bosch contiguo de tinensa de sinch vessanas y mitja, la major part cultiva y part bosch».
L’inventari de Jaume Pont ens indica que, almenys al segle XVIII, la Rajoleria formava part del conjunt de la propietat del mas de Sant Feliu i que conservava el forn, possiblement encara en actiu, però no ens aclareix des de quan existia la indústria. Tampoc sabem quan va deixar de funcionar per passar a ser la casa del masover.
Quan Jaume Gorgot (1864-1941) tenia el domini de la finca, a la Rajoleria hi vivia la família Gibert, els masovers d’en Romaguera, fins que a mitjans del segle XX van comprar la propietat del mas Sant Feliu i van passar a viure al casal, mentre el mas de la Rajoleria degué ser habitat per altres masovers.
Fa temps, Dolors Ferrussola va comentar que durant els anys que va estar treballant a la Rajoleria, en fer obres van trobar moltes restes de rajols enterrats pel voltant de la casa i que l’última persona que havia viscut a la casa de la Rajoleria va ser Maria Vergés Punsí qui va morir a Calabuig el 2015, als 104 anys.
Actualment ha perdut la seva funció de rajoleria i també de masoveria, però afortunadament encara s’hi viu i se’n fa el manteniment.
Aquest post no depèn de la direcció de Ràdio Cabanes.
“cabanesemporda.com” és un recull de documents i informació sobre el poble de Cabanes (Alt Empordà) i aquesta entrada és una més de les que conformen la web.
Radio Cabanes 101.1 FM La petita de l’Empordà C/ Canal, s/n – Cabanes – tel. 972503208 Facebook
L’emissora neix el 23 d’abril de l’any 1996, com una iniciativa de l’Ajuntament de Cabanes (Alt Empordà) per obrir la població, les seves entitats i activitats a la resta de la comarca i posteriorment gràcies a la presència a internet a la resta del món.
Des d’un primer moment es busca la intervenció d’un professional amb experiència en el món de la ràdio i es tria la proposta d’una emissora bàsicament musical que a més d’estar al servei de les entitats i població de Cabanes també contribuirà en la promoció de les activitats que es fan a la comarca.
2018
Quant a la part musical es fa una aposta per la temàtica dels anys 50, 60, 70, 80, ja que es tenen en compte dos fets importants, el primer és que la majoria de les Emissores Municipals i Cadenes de Ràdio existents es dediquen a la música actual i per fer el mateix que aquests mitjans no cal la creació d’una de nova. La segona raó, és que amb el pas del temps, el món de la ràdio s’ha anat transformant, oblidant als veritables oients seguidors d’aquest mitjà. Omplir aquest gran buit serà la tasca de Ràdio Cabanes, atenent que les persones que més escolten la ràdio són els adults i adultes que han anat creixent amb la música abans esmentada, el jovent i seguidors de la música actual la majoria d’hores són als centres d’ensenyament i allà no hi ha ràdio.
A Ràdio Cabanes també hi haurà espais destinats a la música Catalana, especialment sardanes i havaneres.
La proposta d’aquesta programació bàsica, que amb els anys anirà ampliant i adaptant a les necessitats i preferències dels qui escolten la fa en Lluís X. Fabregat a qui, des d’aquell moment i fins a l’actualitat, l’Ajuntament de Cabanes li dóna la responsabilitat de fer-la realitat com a director. També es té en compte que la creació de Ràdio Cabanes pot servir per donar a conèixer el món de la ràdio a les persones interessades, per tant hi ha la possibilitat d’ensenyar a fer ràdio i crear els seus propis locutors i locutores. És per això que es posa en marxa una escola de ràdio permanent.
Ràdio Cabanes és actualment una de les emissores que mes s’escolten a l’Alt Empordà, emet les 24 hores del dia gràcies a la col·laboració de dues locutores i el seu director que a la vegada és locutor, cap de programació i responsable de la part tècnica. A Ràdio Cabanes també hi participen alumnes de Periodisme i Escoles Oficials de Ràdio, que s’incorporen a les tasques diàries de l’emissora per tal de complimentar les pràctiques obligatòries. Això és gràcies al fet que Ràdio Cabanes ha estat reconeguda per aquestes entitats oficials per poder tutelar, acreditar i validar les hores de pràctiques de l’alumnat.
Ràdio Cabanes és una entitat que dóna servei de radiodifusió a la comarca de l’Alt Empordà, amb Concessió Administrativa com Emissora Municipal. Emet pel 101’10 KHz. De F.M. Gaudeix del suport de l’Ajuntament de Cabanes que cedeix el local on hi ha les instal·lacions i des d’on es fan les emissions i també es fa càrrec de les despeses bàsiques com telèfon, internet, llum i aigua. La resta de despeses de l’emissora com el manteniment, renovació ampliació de material i d’altres es porta a terme gracies a les col.laboracions i aportacions econòmiques de diverses empreses o particulars ja que Ràdio Cabanes es una emissora sense afany de lucre.
Ràdio Cabanes dóna veu a les inquietuds de les entitats i particulars del poble: l’Ajuntament, l’escola, Albera Salut, etc i es fa ressó de totes activitats programades col·laborant amb la seva difusió. També emet en directe els concerts de la Festa Major i altres activitats d’interès públic.
Cada any, pels volts del 23 d’abril, celebra l’aniversari amb una festa on hi participen els encarregats dels diferents programes i els oients.
(6/4/2018) – Presentació del llibre: Aeròdroms republicans de Girona (1936-1939). Atac i defensa des de la rereguarda Grup de Recerca dels Aeròdroms Gironins ; David Gesalí Barrera (coord.) – Viladamat : Gorbs, 2017
Lectura de poesies: “El fill al front”, d’Agustí Bartra i “Penúltim poema a la meva mare” i “Baixar al metro”, de Joan Margarit, a càrrec del Club de lectura de Cabanes
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
(7/4/2018) Ruta guiada: Aeròdrom 312. Figueres Nord (Cabanes/Vilabertran)
Ruta circular a càrrec de David Garcia Algilaga qui també ens ha preparat el dossier “RUTA 312″ que servirà de suport material per a una ruta cultural-turística i/o esportiva que permeti fer la visita al camp de forma lliure o guiada, en cotxe, bicicleta o a peu
Tot i que estava previst fer la ruta amb uns quants cotxes, el nombre de persones inscrites i la dificultat que suposava el desplaçament, va portar a l’ajuntament a llogar un autobús.
La sortida es va fer des l’aparcament del Parc de la Font de Vilabertran, amb cinc punts de d’explicació i lectures extretes del llibre “Aeròdroms republicans de Girona (1936-1939)“
Aeròdrom (Aparcament del Parc de la Font de Vilabertran) Primera lectura: situació del camp, descripció feta per les forces nacionals. Sortida amb l’autobús
Parada -sense baixar de l’autobús- a l’entrada del camp, just al costat del trencant per anar a Vilabertran (giratori de la mitja lluna)
Construcció/avions (Camí perimetral occidental). Segona lectura: construcció del camp i avions que s’hi podien veure
Personal (Pla de la Dinamita) Tercera lectura: dependències militars i refugis
2021 (abril). Publicació d’una nova guia dels aeròdroms republicans amb mapes de Jordi Martínez Guillén i l’assessorament del Grup de Recerca dels Aeròdroms Gironins (GRAG)
Clavijo, Julio. Guia dels camps de l’aviació republicana durant la Guerra Civil a Girona. Gorbs, 2020
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
“Teléfonos”. Cartell a la porta del cafè de ca la Lina (1963)
Temps enrere només tenien telèfon algunes indústries i botigues i els despatxos de metges i advocats però a la majoria de les cases no n’hi havia.
Els orígens de la telefonia a Catalunya, es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l’estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles.
Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va veure que es tractava d’un servei públic que podia vertebrar el país i donà l’impuls que permeté la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya. Malauradament la dictadura de Primo de Rivera, en abolir la Mancomunitat interromp la tasca iniciada abocant un altre cop el país a un retard i la xarxa interurbana catalana no es completarà fins molts anys després, passada la Guerra Civil espanyola. A: Viquipèdia. Història de la telefonia a Catalunya
Fa poc menys de 100 anys, quan els cabanencs havíem de telefonar –ho fèiem poques vegades i només per motius importants- anàvem a ca la Lina on hi havia el cafè i la “centraleta” gestionada per la família Cusí.
Si volies fer una trucada, o com es deia «posar una conferència», havies de posar-te en contacte amb la operadora de la central i demanar que establís la comunicació amb la persona desitjada. Aquest procés podia durar entre un quart i mitja hora, si era a Girona, i entre una o dues hores, si era a Barcelona.
Si rebies una trucada, l’operadora de la central venia a casa a donar avís que “tenies una conferència” i a quina hora havies de ser a la central per poder parlar per telèfon.
Dues actes del Ple Municipal donen fe de la necessitat de sol·licitar l’establiment d’una central telefònica al poble i de la resolució del concurs d’adjudicació a favor del Sr. Vicenç Cusí.
L’acta del 23 d’abril de 1922 fa constar que “el Sr. Presidente manifestó que en vista del resultado de la reunión celebrada en estas Casas Consistoriales por los elementos más importantes de la población de que se solicite el establecimiento del teléfono en este pueblo, el era de opinión que tenia de solicitarse, haber que opina el Ayuntamiento“.
Després d’una breu discussió la corporació municipal acordà per unanimitat demanar a la Mancomunitat de Catalunya l’establiment d’una estació telefònica. La petició va ser acceptada i es van iniciar els tràmits.
Centraleta de l’època de la Mancomunitat
L’acta del 16 de juliol de 1922 indica que “el Sr. Presidente manifestó que en virtud de estarse instalando en este pueblo el teléfono de la Mancomunidad de Cataluña a petición de este Ayuntamiento y obligándose este a facilitar local donde se establezca la central así como luz y encargado y demás necesario al expresado servicio se convocó un concurso de solicitantes al efecto de escoger quien lo iziera en mejores condiciones a cuyo concurso concurrió D. Vicente Cusí Vidal * que ofreció las condiciones más ventajosas”
L’Ajuntament acordà adjudicar el servei al Sr. Cusí amb aquestes condicions:
El Sr. Cusí es compromet a tenir a la seva casa del c/Tetuán la central telefònica de la Mancomunitat, així com el locutori de conferències o permetre aquestes conferències durant les hores que fixa la Mancomunitat; el subministre de llum; la conservació dels aparells i a tenir la central telefònica en bon estat de funcionament així com a cumplir les obligacions establertes per la Mancomunitat
El Sr. Cusí tindrà dret a percebre pel seu serveis:
10 cts. de cada telefonema (escrit que conté allò que ha estat transmès per telèfon) que porti al públic o cada avís que conferència que transmeti a veïns que visquin al casc urbà
20 cts. quan el telefonema o avís sigui a veïns de les Masies
50cts. quan sigui per a habitants dels masos
El Sr. Cusí s’obliga a pagar a l’Ajuntament 27,5 pts. anuals per ajudar a les despeses del telèfon
Aquest conveni té una durada de dos anys, comptats des de la inauguració del servei. Passat aquest temps les parts poden continuar-lo o modificar-lo
Actes Municipals del 23 d’abril i del 16 de juliol de 1922
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Passats dos anys el contracte es va rescindir.
Al “Libro de actas de la Junta municipal permanente [de Cabanas]” de 26 de juny de l’any 1924 (folis 2v-3) es dóna compte d’un ofici de la Mancomunitat … manifestando si este Ayuntamiento o Municipio está dispuesto a pagar los gastos de traslado de la central telefónica del local actual al que se propone, como igualmente arreglar el nuevo local en debidas condiciones para la instalación de la central y locutorio; el Sr. Presidente manifestó que D. José Batllori Pijoan le había propuesto que el facilitaría local adecuado y demás que fuese necesario … se acuerda pagar a la Mancomunidad de Cataluña los gastos de traslado de la central telefónica y adjudicar el expresado servicio a dicho Sr. bajo los pactos y condiciones siguientes:
El Sr. Batllori se compromete a tener en su casa Calle del Canal la central telefónica de la Mancomunidad así como el locutorio de conferencias … (can Batllori devia ser una casa, actualment enderrocada, on posteriorment hi havia una carnisseria)
El Sr. Batllori solo tendrá derecho a percibir por sus servicios las cantidades siguientes: 10 céntimos de cada telefonema que lleve al público o cada aviso de conferencias que transmita sea a vecinos que residan en el caso de la población; 20 céntimos cuando el telefonema a aviso sea para habitantes de la Masías y 50 cuando sea a habitantes de los mansos ….
Este contrato es indefenitivo si una de las partes no avisa a la otra por escrito y con un año de anticipación ….
Després de la Guerra civil el locutori va tornar als locals del Sr. Cusí. L’acta del Ple Municipal del 19 de març de 1939 fa constar que cal oficiar a “la Compañia Telefónica Nacional de España sobre la necesidad de trasladar la Central de esta localidad indicando como tal la casa de D. Vicente Cusí en cuya dependencia había sido instalada con anterioridad este servicio nacional.”
Documents
ACAE.- Plec de condicions per a la instal·lació de la línia telefònica i una central de telèfons local. Inclou el contracte entre l’Ajuntament de Cabanes i Vicenç Cusí Vidal adjudicant a aquest últim el càrrec de encarregat de la central telefònica, la qual s’instal·larà a un local de la seva casa situada al carrer Tetuan (1922). A: Arxiu Comarcal Alt Empordà FONS ACAE110-114 / Ajuntament de Cabanes. ACAE110-114-T1-33
L’any 1906 Rosalia Cusí Rabert (1844-?), filla de Salvador Cusí i Emmanuela Rabert i vídua de Josep Clos Sot, regentava una “casa de comidas y estanco … y tienda de comestibles”. Vivia amb els seus nebots, que devien ser Vicenç Cusí Vidal i la seva esposa Teresa Massot que l’ajudaven a portar el negoci.
Vicenç Cusí Vidal, fill de Quirze Cusí Rabert i de Joaquima Vidal Monicoy, va néixer a Cabanes el 15 d’abril de 1877. El 1904 es va casar amb Teresa Massot Giralt, també de Cabanes. El 1913 és un dels signants del Reglamento de la Sociedad Caridad y Recreo de Cabanas. Entre 1916 i 1918 va ser alcalde del poble.
El 1919, Vicenç Cusí i Vidal va comprar la casa, que es va convertir en el Cafè de Ca la Lina, a Dolors Albert Vidal, vda. Díaz, filla de Joan Albert Roca, protagonista de la inscripció que hi ha a l’entrada de Les Voltes: “Solar público de bóvedas edificadas por Juan Albert. Año 1858“. La finca del carrer Tetuán es va segregar de la casa coneguda com Manso Roca (c/ Tetuán, 10, 12, 14 i 16).
El seu fill, Joan Cusí Massot (1912-1993) junt amb la seva esposa Maria Hortal Rebarter (1918-1987), van seguir el negoci familiar. Ca la Lina era el locutori telefònic, l’estanc i el cafè del poble. Durant algunes temporades també s’hi havia fet cinema.
Documents:
AHG170-231-T2-26040. Expedient d’autorització de: Cinema. Titular: Joan Cusi Massot. Data(es) 1950-1958 [Adreça]: Carrer Tetuàn, 14 [MUNICIPI]: Cabanes [ABAST I CONTINGUT]: Ofici de la Falange Española [SIGNATURA TOPOGRÀFICA]: AHG. Govern Civil de Girona, 1314
AHG170-231-T2-30278. Bar. Titular: Joan Cusi Massot Data(es) 1952-1982 [Adreça]: Carrer Tetuán, s/n [MUNICIPI]: Cabanes [SIGNATURA TOPOGRÀFICA]: AHG. Govern Civil de Girona, 3878
Llibre de la Festa Major de Sant Vicenç, 1929
Arbre geneològic de la família Clos-Cusí
El negoci va seguir amb els seus fills, Rosalia Cusí i Andreu Serra, fins a la seva jubilació. Molts cabanencs recorden amb enyorança els popets i la pota i tripa de la Maria i la Rosalia així com els cafès i els tallats de l’Andreu.
Nota: Durant els anys 1943/44 la Sra. Josefa Prim Clos, vídua del secretari municipal Josep Gimbernat Municoy i mare de Josep Gimbernat Prim, afusellat per l’exèrcit republicà el 3 de novembre de 1937, tenia l’expenedoria de tabac de Cabanes. Es desconeix quan de temps la va conservar.
La xarxa telefònica de la Mancomunitat de Catalunya
La Mancomunitat de Catalunya, que va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925, va dur a terme una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat.
L’any 1914, només 38 dels 1.087 municipis de Catalunya tenien telèfon, els més grans. En aquell moment, la iniciativa privada considerava que no era rendible cobrir tot el territori català. La Mancomunitat de Catalunya es va proposar de dotar 372 pobles del país de, com a mínim, una centraleta.
En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees. A: La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). A: blogs.sapiens.cat
La Mancomunitat va utilitzar els fons econòmics agregats de les 4 diputacions – no hi van haver transferències econòmiques afegides – per desenvolupar projectes de país d’ample abast. Entre aquests projectes van rebre especial prioritat desplegar escoles amb biblioteca pública, ja que l’analfabetisme era molt elevat; desplegar carreteres i camins veïnals i desplegar una xarxa telefònica….El 9 de setembre de 1915 l’estat va concedir la construcció i explotació del servei telefònic a Catalunya … A: El projecte telefònic de la Mancomunitat de Catalunya. Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya
La Mancomunitat va voler fer arribar la comunicació telefònica on les empreses no tenien interès que hi arribés, perquè eren zones rurals allunyades sense perspectives de captar gaires abonats. A mitjans del 1923 ja hi havia 410 municipis amb telèfon. A Barcelona hi havia 10.000 abonats. El setembre d’aquell any l’Estat va prendre possessió de la comunicació telefònica de Barcelona, una xarxa que havia construït la Mancomunitat i que s’havia revaloritzat en un 50% com a mínim. L’Estat va haver d’invertir-hi un milió d’euros de pessetes el primer any, però el 1923 ja li va donar dos milions de beneficis, i l’any següent tres. Sense els usuaris de Barcelona mantenir la xarxa a la resta del país era complicat per a la Mancomunitat. Es quedava amb zones generadores de dèficit, però no amb les ciutats que donaven beneficis. El 25 d’agost del 1924 es concedia el monopoli dels telèfons a la nova companyia Telefónica Nacional de España, filial de l’americana International Telephone and Telegraph. El que va construir la Mancomunitat continua sent patrimoni de Telefónica. Ara es diu Telefónica SA i és un grup empresarial multinacional de telecomunicacions. Té presència en 25 països sota les marques Telefónica, Movistar, O2 i Terra. A: Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon. L’obra de la Mancomunitat volia abastar tot el territori i ha sobreviscut un segle. Ara, 18/1272013
La telefonia al Pla de l’Estany. TURARIS.net. La web de l’Elisenda Galceran i en Joan Anton Abellan. El Pla de l’Estany, núm. 80, octubre 2015, pp.23-27
L’any 1895 entra l’electricitat a l’Alt Empordà, primer per l’Escala i dos mesos més tard per Darnius i Agullana. A Cabanes va arribar una mica més tard, el 1914, de la mà del Sr. Jaume Gorgot (Romaguera)
En Cabanas se instalará en breve el alumbrado eléctrico producido por fuerza hidráulica del propietario de aquel término municipal, D. Jaime Gorgot, a quien hay que agradecer la iniciativa y planteamiento de dicha mejora. Diario de Gerona, 27/8/1912. Pàg. 9
Fàbrega, A. Es verament agradable véurer com els pobles rurals imitant a les ciutats, donen alguns passos envers les millores y el progrés. Are en aquest poble mateix, aprofitant l’aigua que procedent de la Muga dona forsa al molí, s’ hi instalarà la enllumenació elèctrica, millora de gran conveniència. Tenim d’ agrahir ai tal reforma al acabalat y estimat propietari d’ aquesta, D. Jaume Gorgot, que tan es desvetlla per el millorament del poble de Cabanes.La Veu de l’Empordà, 24/8/1912. Pàg. 3
La companyia d’ electricitat, formada pel Sr. Cusi de Figueres i altres, han instalat en el poble una xarxa elèctrica per a donar llum a la població. De cert no se sab el dia de l’inauguració de la mateixa, per faltar encare la linea d’origen. La Veu de l’Emporda, 10/1/1914. Pàg. 3
Nou anys més tard, el Ple Municipal del 17/11/1923 feia constar que un grup de veïns de les Masies demanaven una línia per a ells aprofitant els pals que s’instal·laven per portar la llum al Mas de Sant Feliu, propietat del mateix Jaume Gorgot. Es va acordar que es faria la instal·lació i que se n’encarregaria D. Enrique Fabrega, electricista de Figueres, per un import de 900 ptes.
El 1913, els senyors Brunet, Cusí, Masó, Roca, Sala i el matrimoni Gusi-Castelló signen l’escriptura de constitució de la companyia mercantil anònima “Sociedad Hidro-Eléctrica del Ampurdán”. L’empresa “Hidro-Eléctrica del Ampurdán”, coneguda popularment per “l’Hidro”, va tenir drets de subministrament a Cabanes des del 1915.
La Sociedad Hidro-Eléctrica del Ampurdán. A: Actes del 1r Simposi Electrotècnic Català: Figueres, 9 i 10 d’octubre de 1997. Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya. Marcombo, 1999
Aeròdrom 312 / SAF-26. El camp d’aviació de Cabanes-Vilabertran (Figueres Nord). Regió aèria 3
Des que el 1936 va esclatar la Guerra Civil es van instal·lar prop d’un centenar d’aeròdroms a tot Catalunya. A les comarques gironines el més important va ser el de Celrà, però també n’hi va haver a Banyoles, Cassà, Puigcerdà, Olot i Vidreres. L’Alt Empordà va acollir una espècie de base aèria de la qual formaven part diversos municipis. Vilabertran, Peralada, Mollet de Peralada, Garriguella i Vilajuïga van ser seu de pistes, tallers de muntatge d’avions, residències, polvorins i magatzems que es complementaven amb els altres punts estratègics, com el castell de Sant Ferran de Figueres, la base naval de Roses i les fronteres de la Jonquera i Portbou. La major part d’aquests punts estratègics van ser bombardejats per l’aviació nacional, en bona part integrada per l’Aviazione Legionaria de Mussolini i els trimotors anomenats Savoia Marchetti SM.79.
2018/1939 – USAM: Ufficio Storico dell’ Aeronautica militare de Roma – OMS: Operazion militari Spagna
De fet, Vilabertran i Vilajuïga van ser els municipis on es va allotjar el personal de dos aeròdroms que, malgrat tocar els seus termes, estaven ubicats sobretot a Cabanes i a Garriguella, respectivament. El de Vilabertran-Cabanes va ser el camp d’aviació principal d’aquesta base aèria en què es va convertir una part de l’Alt Empordà, i el de Vilajuïga-Garriguella va ser l’últim on es van concentrar avions republicans a Catalunya i l’últim també a ser desmantellat durant la retirada el 6 de febrer de l’any 1939, dia en què un pilot republicà va abatre un aviador de la Legió Còndor alemanya, com recorda una làpida que hi ha al costat de la carretera entre la Bisbal i Portbou.
“El camp de Vilajuïga-Garriguella era més aviat una extensió del de Vilabertran-Cabanes”, diu Pablo de la Fuente, de la Fundació les Fortaleses Catalanes, dedicada a l’estudi del patrimoni militar. “Eren camps fonamentals, perquè a banda de defensar el litoral, hi arribaven i es muntaven els avions russos enviats per terra, mar o aire”.
L’aeròdrom de Cabanes, segons relata el cronista oficial de Figueres, Josep Maria Bernils, va ser bombardejat per primera vegada el 7 de juliol del 38. Els italians hi tornarien algunes vegades més, com l’octubre (en què van deixar-hi tres morts) i el novembre del mateix any. El de Garriguella apareix més vegades a les diverses llistes de bombardejos que s’han fet. Per exemple, el maig del 38, i el gener i el febrer de l’any 1939, quan la guerra expirava.
… cap a la primavera del 1937, moment que es creava l’Arma d’Aviació republicana, esdevenia una veritable branca autònoma de l’Exèrcit Popular i unificava tot el seu personal de les aviacions militar, naval i civil. Al mateix temps, aquest nou organigrama de l’Aviació comprenia una reorganització de les regions aèries3 que quedarien dividides en un total de vuit, subdividides com ja s’ha dit en sectors aeris. D’aquestes vuit regions, la que ens ocupa és la 3a Regió Aèria que correspondria als camps establerts a les comarques catalanes i les de la part oriental de l’Aragó. Comptava amb 5 Sectors i els principals aeròdroms previstos per ser utilitzats eren els següents: 1r Sector: Aeròdroms corresponents a les comarques gironines: Celrà, Figueres Nord (Vilabertran), Figueres Sud, Vidreres, Vilajuïga (Garriguella) , Esponellà (Banyoles), Puigcerdà (Alp), Llagostera, Vergés, Torroella de Montgrí i Olot….
… D’aquesta manera, la nit del dia 3 de febrer el màxim responsable de l’aviació de caça Andrés García Lacalle donarà ordres de destruir tots els aparells estacionats a Figueres que en menys de 48 hores no poguessin ser reparats. Dos dies més tard, el dia 5, es atacat el mateix camp de Figueres per aparells alemanys. Poc després s’enlairaran en direcció a França els 29 Super Xatos i una patrulla de la 4a esquadreta de Super Mosques que també aterraran a França, així com una altra patrulla de monoplans de la 1a. Poc després, el camp tornava a ser atacat aquest cop per part dels Messerschmitt alemanys, provocava el caos i destruïa gran nombre d’avions i material escampat pel terreny de vol…
… El camp de Figueres Nord, per ser proper a la frontera francesa,amb unes bones comunicacions tant per terra (la Jonquer-Portbou), com per mar (Port de la Selva-Roses) va ser creat per defensar un territori estratègic, per ser practicable per als avions moderns, i per servir de base de reparació / muntatge / prova d’avions soviètics … El terreny triat va ser un pla en el terme municipal de Cabanes, al sud del riu Muga, al nord de Vilabertran i a l’est de la carretera de França. Aquesta zona estava ocupada per terrenys de cultius i oliveres, i hi destavacen les edificacions de la Sociedad General Española de Explosivos en el conegut pla de la dinamita, en el que seria l’extrem nord-oest del camp …
A: Gesalí Barrera, David (coord.). Aeròdroms republicans de Girona (1936-1939). Atac i defensa des de la rereguarda. Gorbs, 2017. Pàg. 73-97
L’aeròdrom va servir com a base per a unitats de defensa de costes i esporàdicament com a aeròdrom d’una esquadrilla de bombarders i de caces. Els aparells que hi operaven eren de segona línia, de fabricació no soviètica, i no podien competir amb els moderns bombarders feixistes. L’únic bombarder abatut a l’Empordà pels republicans va ser el 1937, en ocasió de l’estada temporal d’una esquadrilla de Chatos.
Situació Font: Arxiu històric de Girona. FONS AHG170-512. Demarcació Territorial de Girona de l’Agència Catalana de l’Aigua
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Hangars i Nius d’ametralladores
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Pistes, refugis i polvorí del Pla de la Dinamita
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
avions
La fàbrica de muntatge SAF 26 (Servicio de Aviación y Fabricación-dedicada al muntatge, reparació i manteniment dels I-15 Xato (caça), I-16 Mosca (caça) i Tupolev SB-Katiuska (bombarder), no representava cap element defensiu, ans al contrari, era un objectiu a atacar per l’enemic però sí que, mentre els pilots provaven els nous avions, podien ajudar a defensar la comarca, com va passar l’estiu de 1938.
El camp va ser bombardejat diverses vegades:
1938, 7 de juliol. A les 10.40 h. , bombarders italians del 8º Stormo de Bombardamento Veloce van deixar anar un carregament de bombes que van caure de sud a nord, al voltant de la Muga i en terrenys situats entre el riu i Cabanes.
1938, 7 de novembre. A les 10.15 h. , cinc bombarders Savoia Marchetti 79 del mateix grup anterior van deixar anar 60 bombes de 50 kg. Van caure d’oest a est, sobre la franja nord de l’aeròdrom i sobre camps i camins fins arribar a la Muga
1939, 29 de gener. A les 9.08 h., cinc avions de l’esquadrilla 218 van deixar anar 60 bombes de 50 kg i van aconseguir tocar l’hangar. Les bombes van caure d’oest a est i sobretot a l’espai on se situava el taller més important de la SAF 26.
1939, 1 de febrer. A les 7.10 h., quinze bombarders S-79 italians es van enlairar de Velenzuela (Saragossa) A les 8.45 h. van arribar a Figueres i cinc d’ells van bombardejar l’aeròdrom amb 60 bombes de 50 kg.
1939, 5 de febrer. Una esquadrilla d’ametrallament italiana va acabar de destruir l’aeròdrom. Les poques restes dels caces republicans van ser traslladades a Vilajuïga.
En un d’aquests bombardejos una bomba va caure sobre el “passallís” (pont) de la Muga. Al Ple del 26 de setembre de 1942 l’alcalde, Josep Ylla, manifestó que había estado en Gerona girando una visita a la Diputación Provincial para averiguar como podía hacerse para el arreglo del baden del río Muga, deteriorado por la explosión de una bomba de aviación.
El juliol de 1937, es va decretar la construcció del camp d’aviació de Cabanes -SAF-26- i va funcionar fins el 7 de febrer de 1939. El camp ocupava dos espais situats al marge dret de la Muga:
Els hangars, situats prop de Vilabertran. En aquests hangars s’hi muntaven els avions que arribaven a l’estació de tren de Figueres, des de la frontera francesa, i que més tard eren enviats a la resta de camps d’aviació republicans. Ambdós costats de la carretera que va de Figueres a Cabanes, prop del lloc anomenat “les pedres blanques” i del mateix aeròdrom s’hi pot veure una “barraca” i una casa que havien estat búnquers (també anomenats nius d’ametralladores) i que segurament no estarien relacionats amb l’aeròdrom sinó que es van construir després de la guerra.
Sembla que s’haurien instal·lat tallers al mig d’una arbreda del mas de Sant Feliu i també al Mas Ribas, així com al Garatge Guix de Figueres on, segons David Garcia Algilaga, “pressumptament es treballava per al muntatge d’avions de l’aeròdrom de Cabanes”. El garatge va ser bombardejat el 8 de juny de 1938.
Les pistes, situades al costat del que havia estat la fàbrica de la Dinamita. Tot i que a la zona s’hi havien construït alguns refugis d’una sola entrada que servien per emmagatzemar les municions i bombes dels avions, ara només s’hi pot veure el refugi destinat al personal situat sota un petit turonet de terra que és la que es va treure per fer el refugi i que es va amuntegar a sobre a mode de protecció contra les bombes. Es tracta d’un refugi antiaeri de grans dimensions, similar al de Vidreres i Verges. Aquest comptava amb dues entrades però avui una està tapada amb terra i algun tram de formigó.
També hi havia dependències per al personal. A l’inventari fet el juny del 1939 hi consten vuit espais: magatzem(1) amb pati, llar del soldat amb barberia, despatx, presó, armeria, cuina, infermeria, magatzem (2). Sembla que també s’hi cavaren trinxeres a tot vol.
El gener de 1939 es va instal·lar a Cabanes una segona SAF, la número 10, provinent de Rubí i dedicada a la construcció especialitzada dels instruments dels taulells de caces soviètics. Aquesta fàbrica anomenada “Taller Rubí” es trobava a la sala de ball de de l’actual Local Social.
La infraestructura estàndard dels aeròdroms sovint comptava amb refugis antiaeris, torre de control i mecànic. La del camp de Cabanes va ser dirigida pel Capità Ojeda, que era aparellador, també hi van participar obrers figuerencs com a voluntaris.
Oficialment el terreny no fou confiscat fins a mitjan de novembre , però ja s’hi començà a treballar a inicis de l’estiu. El 8 de juliol es va demanar als constructors d’obres el préstec de rasclets, xàpols, gruetes i piconadores. Cada dissabte hi anaven obrers voluntaris, altres hi treballaven tota la setmana.
Per preparar la pista, per ordre del govern republicà, es va desallotjar la població que vivia a la zona. Les obres consistiren en talar arbres, aplanar terrenys, enderrocar barraques d’eines i també el mas Ferriol, per tal d’habilitar una pista principal de 1.500 m. de llargada per uns 350 d’amplada i dues de secundàries que creuaven la principal, de 800 i 890 m. de llarg. També es construïren diferents instal·lacions, destacant dos llargs barracons destinats a tropa i personal del camp al costat de l’antiga fàbrica de dinamita, una caseta amb funcions de “torre de control” a l’extrem nord-oest del camp i , com a mínim, dos refugis antiaeris prop d’aquestes dues construccions.
Una de les prioritats era tenir bones comunicacions, assegurades pel ferrocarril des de Figueres i per les carreteres. El telèfon servia per comunicar-se amb una estació que l’exèrcit republicà tenia en un observatori proper a l’antiga torre de Montgó, al costat del penya-segat, mirant cap a Roses i des d’on es detectaven els raids de Mallorca.
Al camp s’hi van instal·lar focus de gran potència que, en cas de senyal de bombardeig a la nit, dibuixaven unes llargues llengües de llum que enfocaven i observaven l’espai per tal de localitzar els possibles aparells enemics. Aquests reflectors van ser usats en poques ocasions ja que els bombardeigs dels avions nacionals sobre la zona es van fer sempre en hores diürnes. Com a complement defensiu, al castell de Sant Ferran hi havia canons antiaeris.
L’aeròdrom formava part del Servicio de Aviación y Fabricación (SAF-26). A Cabanes s’hi feia el muntatge imanteniment dels avions republicans que arribaven procedents de França, els I-15, coneguts amb el nom de “xato” i també els “katiuskes” i els “supermosques“que eren uns avions russos que portaven una planxa d’acer darrera del seient de l’aviador per tal de protegir-lo. Eren molt apreciats, ja que podien combatre amb eficàcia contra els avions italians contraris, però estaven en inferioritat amb els alemanys que, com que volaven més ràpid i més alt, els dominaven. Els «xatos» volaven a 470 km/h, portaven bombes i anaven armats amb quatre metralladores i els «mosques» volaven a 820 km/h.
Figueres fou un dels centres neuràlgics de l’organització militar de rereguarda de les forces armades republicanes durant la Guerra Civil (1936-1939). La fortalesa figuerenca fou un important focus de concentracions de tropes, però també seu de diferents centres d’ensenyament i instrucció i referent dels camps d’aviació de Cabanes, Mollet de Peralada i Vilajuïga.
El mes de maig de 1938, van arribar els primers aparells a l’aeròdrom 318 (Verges): nou avions de reconeixement i bombardeig lleuger d’origen txecoslovac Aero A-101, coneguts popularment com a Felipe. Havien estat muntats i provats a l’aeròdrom de Cabanes.
El 3 de setembre de 1938, arribaren al camp de Cabanes cinquanta xatos, cinquanta mosques i dos esquadres de katiuskes. Després de muntar-los i provar-los, tots els aparells foren traslladats al front de l’Ebre.
A Cabanes, a part de muntar-hi avions també hi havia una petit esquadró de caces per tal de defensar la veïna població de Figueres de possibles atacs amb bombarders.
El camp fou bombardejat, sense víctimes, el 7 de juliol de 1938 i també el 14 d’octubre del mateix any, en aquesta ocasió hi hagueren tres morts.
Des d’aquest aeròdrom es van realitzar les últimes accions de guerra de l’aviació republicana, fins que el gener de 1939 el camp va ser evacuat degut als continuats bombardeigs de l’aviació nacional. Els últims mesos de la guerra, l’estat major del Grup 28 s’instal·là a l’aeròdrom de Figueres i durant els darrers dos mesos de guerra, entre aquest camp i el de Vilajuïga es concentrà tot el que quedava de l’aviació republicana. Els aviadors republicans com Josep Falcó, que estaven dins dels aeròdroms de Figueres o Vilajuïga, van protegir la retirada cap a França, fins que els van destrossar els avions i els camps.
A la zona de l’antiga fàbrica de dinamita hi resten dues construccions, avui habilitades com a vivenda i magatzem, que corresponen als dos barracons construïts per a la tropa i personal del camp. Al costat del que fa funcions de magatzem hi ha un “turonet” de terra que correspon a un gran refugi antiaeri amb capacitat per unes 150 persones avui convertit en cisterna d’aigua.
L’empresari figuerenc Pere Padrosa i Simon. Va ser conductor del vehicle d’en Manuel Ujedo, cap d’aquests serveis a Girona i que habitualment visitava els camps d’aviació de la província de Girona com Cabanes, Celrà, Vilajuïga i Banyoles
Domingo Alacid Martínez, de Múrcia…. Finalizó la contienda con el grado de Cabo, siendo su último destino Figueras (Gerona)…
Emilio Almiñana Soria. Natural de Madrid, Emilio es va especialitzar com a Cabo Radiotelegrafista … destinado durante la guerra civil en la Escuela de servicio de protección de vuelo Campo de aviación de Cabanas (Gerona) ….
Leandro Álvarez Quílez, de Aranda de Duero (Burgos) …. Su último lugar de destino en Figueras en la 1ª Escuadrilla de Chatos….
Luis Angosto Ortiz, de Cartagena (Múrcia)… Finalizó la contienda con el grado de Sargento, siendo su último destino Figueras…
Fernando Araque Sancho, de Barcelona … Durante la Guerra Civil estuvo destinado en Figueras. Finalizó la contienda con el grado de Teniente ….
Antoni Castell Mestre (1906-1990). Nascut a Vilafranca del Penedès. … A lo largo de la guerra, atiende patrullas de “Chatos” en los aeródromos de Figueras, Monjos, Anglesola, El Prat y Vendrell….
Joan Comas Borràs (Lloret de Mar, 1913). Cap de la 3a esquadrilla de “Xatos” a Figueres … Conduce una nueva expedición al Norte y vuelve al Centro, pues es nombrado jefe de la 3ª escuadrilla de Chatos en Figueras ….
Vicente Redondo de Castro. Capità, estava a càrrec de la 2a esquadrilla de “Xatos”, a finals de juliol de 1937, a Figueres. Després va passar a Sariñena
Miguel Ángel Sanz Bocos “Vallecas” (Madrid, 1918/2018)
Francisco Tarazona a “Yo fuí piloto de caza rojo” (pàg. 187) ens parla de les condicions del camp: “Durante el despegue, tengo que forzar el motor para salir del pequeño campo de Figueras. Es entonces cuando me doy cuenta de la tremenda potencia que desarrola este diablillo”.
Gent de Cabanes hi va treballar, normalment com a peons o fortificadors. Entre d’altres es coneix a: Francesc Saguer, Emili Aguer, Martí Baró, Pere Bolasell, Jesús Pey, Francesc Olivés, Secundino Cornellà, Emili Capallera, Joan Lloveras…
Els militars russos destinats al camp d’aviació s’allotjaven al mas de Sant Feliu.
Documents de l’Arxiu Municipal de Cabanes
1937
L’acta municipal del dia 31 de juliol de 1937 informa que alguns veïns de Vilabertran afectats pel camp d’aviació demanen que l’Ajuntament els faciliti terrenys en reparació dels perjudicis ocasionats.
L’11 de setembre s’acorda procedir a la subhasta de la nòria del Mas anomenat correntment Ferriol, que està en poder de l’Ajuntament, per haver-se derribat la casa a l’objecte de construir-hi un camp d’aviació
1938
31 d’octubre (Acta del Ple Municipal).- El Comissari Municipal fa constar: Que el dia 30 de juliol del present any, a les deu hores del matí es personà a l’Ajuntament el major cap de l’Aerodrom de Figueres, demanant se li fes immediata entrega de les claus del local del Sindicat Agrícola d’aquesta població, lloc que necessitava per a les forces volants de l’Aerodrom, havent-se-li indicat que havia de dirigir-se al President del Sindicat Agrícola o al Conserge de l’esmentat local que tal vegada tenia les claus de l’edifici. Que al cap de mitja hora l’esmentat Cap de l’Aerodrom de Figueres, acompanyat pel President del Sindicat Agrícola es personà a l’edifici destinat a Escola, on el mestre Sr. Muntada estava donant les seves lliçons , manifestant, després d’un brevissim examen de l’edifici, que ell es quedava amb aquell local i que a les sis de la tarda estigués lliure i a punt per a esser-li entregat. I havent-li objectat el Sr. Mestre que sense una ordre prèvia per escrit no podia pas fer entrega d’aquell edifici destinat a Escola, a les dotze hores fou entregat a les oficines municipal el següent ofici que, copiat literalment en la seva part textual, diu: “Por sernos necesario para el alojamiento de personal volante y reuniendo condiciones la Escuela de niños de este Pueblo=Ruegole que ordene que para las 18 horas del dia de hoy este dicha Escuela desalojada y en condiciones de poderla habitar = Figueras -30-julio-1938”. Y en cumpliment d’aquesta ordre fou ocupada per les Forces d’Aviació Militar l’edifici abans destinat a Escola de nois.
9 de novembre (Acta del Ple Municipal).- El veí Ramon Prunella Beya manifesta que se li havia donat per part del Cap de l’Aeròdrom Militar de Figueres el termini de vint-i-quatre hores per desocupar la casa que ocupa i que és el seu domicili legal, necessita i demana i espera d’aquest Ajuntament que li faciliti i li faci entrega d’un edifici per a traslladar-hi el seu domicili…. donat que Joan Pei i Portaries, segons manifestà en Ramon Prunella ocupava els baixos de la casa nº 26 del carrer de Colom, sense necessitar-los, per tenir ja un domicili propi i espaiós. Convingueren que Joan Pey i Porterias cediria a Ramon Prunella i Beya tota aquella part dels baixos de la finca nº 26 del carrer de Colom …
26 de novembre (Acta del Ple Municipal). … Comunicar a Josep Batllori que desallotgi la casa que té llogada al carrer del dos de maig per destinarla a un oficial d’aviació …
1939
6 de juny.- La Comandància militar de Figueres demana qui és el propietari d’uns taulons que hi ha a la zona de “La Dinamita”
7 de maig.- Es constata que entre els propietaris dels terrenys del Camp d’Aviació no hi ha cap veí de Cabanes
21 de juny.- Inventari del camp d’aviació. Ens permet conèixer la distribució de l’edifici i el material que hi quedava uns mesos després de quedar abandonat. Se suposa que es refereix als barracons que hi havia al costat de la fàbrica de dinamita i que la “cárcel” es refereix a una curiosa construcció que havia estat de l’antiga fàbrica. Per altra banda l’informe no menciona el refugi antiaeri.
Habitació núm. 1 i pati annex (taller amb bancs de fuster i material de construcció)
Habitació núm. 2 (Hogar del soldado amb 2 cadires de barberia)
Habitació núm. 3 (despatx)
Habitació núm. 4 (presó amb un telèfon)
Habitació núm. 5 (armeria amb munició)
Habitació núm. 6 (cuina econòmica en mal estat)
Habitació núm. 7 (infermeria amb dues taules d’hospital i una cadira)
Habitació núm. 8, al mig del camp (dipòsit de bombes de mà i oxígen)
Al mig del camp (un gasòmetre, taules de treball, material de construció…)
24 de juny.- La Comandància militar de Figueres demana si es té coneixement d’una cuina de l’Asil Vilallonga ja que, segons referències, els “rojos” la van portar al Camp d’Aviació.
El 4 de setembre l’alcalde demana al Jefe de Servicio de Recuperación de material de Guerra la retirada de material de guerra i municions que hi pugui haver al ex-campo de aviación situat entre Figueres i Cabanes
1940
14 de gener (Acta del Ple Municipal).- A continuación el secretario dio cuenta de las gestiones sobre el campo de aviación, acordándose que el Sr. José Albert de un informe sobre los trámites a llevar en este asunto.
15 de gener.- Manuel de la Sierra, Tinent Coronel del Parque Eventual de Cataluña (4a Región Aérea, Pirineos) autoritza a Alejandro Berenguer, delegat de la Sociedad Anónima Unión Española de Explosivos a fer-se càrrec de la finca propietat d’aquesta societat per no ser necessària per als Serveis d’Aviació.
28 de gener (Acta del Ple Municipal) … la noria que está frente a la Iglesia es de una casa que estaba situada en el campo de aviación e ignorando el nombre y domicilio del propietario, que se hagan las gestiones necesarias a fin de averiguar dichos extremos y restituirla.
3 de març (Acta del Ple Municipal).- Seguidamente se trató de los trámites a seguir para la restitución del campo de aviación a sus legítimos propietarios … se tomó el acuerdo de que el Ayuntamiento adelantará los gastos que ocasione la tramitación, porrateándolo después entre todos los propietarios a proporción de su superficie.
6 de juny.-L’alcade de Cabanes s’adreça al Jefe de Negociado de Infraestructura de la 4a Región Militar que en cumpliment del telegrama núm 2096 (adjunt) i li comunica que en data 4 de maig ja es va comunicar al Govern Civil l’estat dels edificis del Camp d’aviació, els quals es troben en estat ruinós, sense hangars, ni eines i que els terrenys ja han estat retornats als seus propietaris
14 de juny.- El Govern Civil de Girona informa que el Ministerio del Aire ja ha ordenat la devolució del “Campo de Cabanes”
10 de juliol (Acta del Ple Municipal).- 5º) de los gastos ocasionados por la tramitación del expediente de devolución del campo de aviación, cuyo importe asciende a doscientas setenta pesetas ….
Govern Civil de Girona. Expedients d’actuacions de la Comissió Provincial de Regions Devastades. AHG170-231-T2-13149. Danys de guerra ocasionats a la finca del mas Gitano. Data(es) 1939-1941. Núm. expedient(s) 6. Descripció Cabanes. [SIGNATURA TOPOGRÀFICA]: AHG. Govern Civil de Girona, 2755
1942
15 d’agost (Acta del Ple Municipal). … El Sr. Ylla (alcalde) manifiesta que seria muy conveniente se comunicara a la Jefatura de Aeronáutica el estado del garage o hangar que hay en una finca enclavada en este término, cerca de lo que feu campo de aviación, la cual está a cargo del Ayuntamiento su conservación. A los efectos de vigilancia, así como de que no se lleven las vigas de hierro que formaban dicho garage se acuerda poner a conocimiento de la Jefatura Superior de Aeronáutica de la 4ª Región con el fin de que autorice el traslado de dichas vigas a un local de este Ayuntamiento …
26 de setembre (Acta del Ple Municipal) … Seguidamente el Sr. Ylla (alcalde) manifestó que había estado en Gerona girando una visita a la Diputación Provincial para averiguar como podía hacerse para el arreglo del baden del río Muga, deteriorado por la explosión de una bomba de aviación. De los estudios que tienen hechos los Ingenieros de la Diputación le comunicaron lo siguiente: que el presupuesto total de las obras lo calculan en 16.415,54 ptas y como en sesión celebrada en 1º de Marzo del corriente año se acordó ofrecer a la Diputación el 75% del total presupuestado, le corresponde por lo tanto al Ayuntamiento, la cantidad de 12.311,66 ptas y a la Diputación 4.103,88 ptas ratificándose por lo tanto, en el acuerdo de 1º de Marzo. Acordando se insista cerca de la Excma. Diputación para que puedan realizarse los trabajos antes del próximo invierno ….
El 27 d’abril de 2004, l’historiador Jaume Prat i Pons va visitar el camp d’aviació de Cabanes i va parlar amb Jaume Puig i Pagès. De l’entrevista en podem obtenir aquestes dades:
Al camp hi havia un gran cotxe-taller per a reparar els avions, molt ben equipat, quan no estava de servei a l’aeròdrom, s’estacionava sota una arbreda al costat dret de l’entrada del poble
El camp d’aviació tenia una extensió aproximada de 900 vessanes
Vora la xemeneia de l’antiga fàbrica de dinamita (en un radi entre 50 i 100 m.) hi havia, a part del refugi antiaeri pel personal -que encara es pot veure-, tres refugis subterranis més, d’una sola entrada que servien per emmagatzemar les municions i bombes dels avions. En aquest mateix sector, Jaume recordava una construcció que servia de presó, vigilada pel personal del camp d’aviació, durant la guerra, i per la guàrdia civil un cop acabada aquesta (més tard l’edifici serví d’habitatge i sembla ser que actualment està enderrocat)
El local del Sindicat Agrari, durant la guerra, s’anomenà Taller Rubí i s’hi fabricaven reflectors per a camps d’aviació
La tropa del camp d’aviació s’hostatjava en una casa del carrer Colom, avui enderrocada, tot i que és possible que també s’utilitzés part del local social. Els comandaments utilitzaven com a caserna i quarter general la masia de Sant Feliu, al costat de església de Sant Feliu de Cadins. També s’ha explicat que els aviadors russos menjaven i dormien en una casa del poble (c/ Fondach) que era una fonda i que al mas Ribas s’hi portava a terme alguna activitat relacionada amb el muntatge dels avions.
Al final de la guerra es va habilitar una altre camp d’aviació més petit, que podria ser l’antic camp de Manol, situat al Pla de la Calzada (Figueres-Sud). La història d’aquest camp d’aviació va començar l’any 1920 quan l’aviador barceloní Josep Canudas hi aterrà amb el seu avió. A principis de l’any 1931, el mateix aviador hi condicionà un petit camp d’aviació conegut amb el nom d’Aeròdrom Canudas, de Figueres on s’hi realitzaven regularment vols d’exhibició. Durant la Guerra Civil, el petit aeròdrom, amb una pista d’aproximadament 900 m. de llargada per 450 m. d’amplada, quedà relegat com auxiliar del proper, i més important, camp d’aviació de Cabanes.
Una vegada un “Katiuska” carregat de bombes va enlairar-se amb tanta mala sort que perdé les rodes durant la maniobra, el pilot en adonar-se’n posà direcció al mar on deixà anar totes les bombes, després va tornar al camp d’aviació i efectuà un aterratge d’emergència sobre la panxa de l’avió amb un èxit total
Encara que es van construir uns anys més tard (1944-1948), al terme municipal hi havia tres búnquers anticarro (línia P) situats estratègicament prop del pont que creua el riu Llobregat. Al costat de Cabanes, hi havia dos búnquers, avui desapareguts (un per les riuades i l’altre per la mà de l’home) que estaven situats un a cada costat del pont i un altre al costat de la carretera, que encara resta en força bon estat
El 3 de febrer de 2005, Bartomeu Juanola va acompanyar a Jaume Prat en la seva visita a les pistes del camp d’aviació. De les seves explicacions sabem que:
Es conserva un dels camins empedrats, que es van construir amb el camp, a tocar la variant de la N-II, al seu pas per Cabanes
Queden restes de l’antiga presó
Anys enrere encara hi havia restes de construccions entre la presó i la xemeneia de la dinamita. Prop de la xemeneia, Bartomeu hi recorda un refugi subterrani
Actualment, prop de la xemeneia de l’antiga fàbrica de dinamita, hi ha un construcció tipus magatzem que podria ser un dels barracons que descriu el plànol. Al costat, hi ha un petit turonet de terra que Bartomeu explicà que és la terra que es va treure per fer el refugi i que va amuntegar-se a sobre a mode de protecció contra les bombes. Efectivament es tracta d’un refugi antiaeri de grans dimensions, similar al de Vidreres i Verges, hi ha una segona entrada al costat contrari (est), avui tapada amb terra i algun tram de formigó. Actualment el refugi serveix de cisterna ja que pels anys 70 s’hi va excavar un pou. L’edifici correspon al que en el plànol es marca com a “companyia”.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Plànol i fotos cedit per Jaume Prat i Pons
Es diu que, al moment de la retirada, les forces republicanes no volien deixar les armes i municions que tenien emmagatzemades al camp d’aviació i van decidir portar-les a l’església de Cabanes i provocar-ne l’explosió. Les pluges dels dies anteriors havien fet pujar les aigües de la Muga i van inhabilitar el gual, per la qual cosa van decidir portar el carregament a l’església de Llers. Fossin les municions de l’aeròdrom de Cabanes o d’altres llocs, el 8 de març de 1939, més de 200 tones d’explosius van destruir totalment l’església i quasi tot el poble de Llers.
Ales Negres i xampinyons. Bombardeigs i Refugis. Figueres 1936 – 1939. Gorbs edicions, 2015. És un treball d’investigació històrica al voltant dels atacs aeris patits per la capital empordanesa durant la Guerra Civil espanyola i la defensa passiva, i activa, que es va desenvolupar per defensar-se dels mateixos – Video
EXPROPIAR els terrenys necessaris per ampliar el Camp d’Aviació, avisant els respectius conreadors per tal que cullin immediatament els fruits. Empordà Federal, 8 de novembre de 1936
… Els representants de la C.N.T., també demanaren un aclariment sobre la manera com s’ha pagat la gent que treballava al camp d’aviació. El conseller de Treball, explicà com s’havia contractat la feina a 10’00 ptes. diàries, malgrat que l’encarregat de la construcció del camp, en principi, sols volia oferir el menjar i que l’Ajuntament abonà als treballadors contractats dues pessetes de plus per tal d’assolir el sou mínim de 12 ptes…. Empordà Federal, 30 de juliol de 1937
Passen a ésser immediatament a disposició dels Servéis d’Aeronáutica, sense cap trámit ni reserva, tots els terrenys que es trobm dintre els límits del projecte de construcció d’un aeródrom a Figueres. L’Autonomista, 8 de novembre de 1937
Notes:
Polikarpov RZ Natatxa.- Aparell que intervingué activament al llarg de tota la guerra malgrat la seva lentitud i vulnerabilitat davant els caces i els antiaeris enemics. El Natatxa tenia una velocitat màxima de 280 km/h. Els soviètics enviaren fins un total de 62 d’aquests bombarders lleugers, que podien carregar fins a 8 bombes de 50 kg.
AERÒDROMS REPUBLICANS DE GIRONA 1936-1939
Coord. David Gesalí – Ed. Gorbs
… A l’edat mitjana, com a conseqüència del creixement de la població i de la consolidació d’unes pautes alimentàries basades en el consum de pa, al comtat d’Empúries va augmentar considerablement el nombre de molins destinats a la mòlta de cereals. Les diverses instal·lacions, que incorporaven de manera habitual aparells hidràulics, es localitzaren en primer lloc a les ribes dels rius i les rieres, però cada vegada més en canalitzacions fetes per la mà de l’home. Els molins van esdevenir un punt de pas obligat, de manera més o menys directa, per al conjunt de la població i, per tant, generaven uns beneficis importants. Probablement per aquests motius, la seva tinença va tendir a concentrar-se en mans dels estaments més privilegiats…
… Finalment, sabem també que els Rocabertí havien posseït un molí a les ribes de la Muga, entre Peralada i Vilabertran, en feu pel mateix cenobi, però a les darreries del segle XIII ja no era operatiu, i poc després ni tan sols se’n tenien rastres…
… els molins empordanesos se situaven tant a les ribes dels rius i les rieres com en conduccions fetes per la mà de l’home. En aquest darrer cas, a la meitat nord del comtat, les infraestructures més importants eren el rec de Cabanes i els recs dels molins comtals castellonins, en tots els casos derivats de la Muga…
Des del segle XII, a Cabanes, hi ha constància de l’aprofitament de l’aigua de la Muga per al funcionament de molins destinats, segurament, a moldre gra.
Tot i que es desconeix quan es van començar a construir, Cabanes també tenia molins oliers i encara ara, el nomenclàtor de carrers ens ho recorda amb la plaça de l’oli.
Segles XII i XIII
A finals del segle XIII ja funcionaven els molins de la Cavalleria, del Castell, d’en Taverner i de Sta Maria que van estar actius fins a mitjans del segle XIV.
1130.- Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 92, Reg. 9633 (6 de maig de 1130)
Contingut: Venda que fan Ramon Joan i Ponç Guerau a Ramon Vidal i a Guillem Barutell, d’un molí que tenen per Ramon Renart al riu Muga, sota Cabanes, amb el monar que va a Prat de Torells, per 100 sous
1150. Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 138, Reg. 10062 (8 de juny de 1150)
Contingut: Venda que fan Gaubert Barutell i el seu germà Arnau a Ramon de Santacreu de la quarta part que tenen al molí de Ramon Vidal, situat al comtat de Peralada, a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, prop del riu Muga, per 80 sous de Girona
1156. Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 197, Reg. 9053 (23 de febrer de 1156)
Contingut:Venda que fa Ramon de Santacreu a Gaubert Barutell i a la seva esposa Peretavina de la seva quarta part del molí de Ramon Vidal, situat a Cabanes, prop del riu Muga, pel preu de 30 sous, moneda de Girona
1164. Venda. Procedència Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 53, Reg. 8958 (20 de novembre de 1164)
Contingut: Venda que fa Niell a Gaubert Barutell i a la seva esposa Petraitina, de la seva meitat del molí que tenia per Ramon d’Olives a la Muga, al terme de Cabanes, per 300 sous de Girona
1180. Confirmació. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 433, Reg. 9818 (24 de març de 1180)
Contingut: Firma de confirmació que dóna Ramon d’Olives per la venda del molí que es tenia per ell a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, per 850 sous que rep de Santa Maria de Vilabertran, dels quals 650 li havien estat lliurats en empenyorar-lo, i 200 són destinats a fundar una llàntia perpètua a l’esmentada església, amb retenció de certs drets sobre el mateix molí
1180.Renúncia. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 80, Reg. 9658 (16 d’abril de 1180)
Contingut: Guillem Gros, amb consentiment de la seva mare Peytavina i del seu germà Bernat, renúncia a l’abat Guillem de Vilabertran, el dret sobre el molí que té per Ramon d’Olives, situat a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, al riu Muga, prop del Prat de Torrelles
1188. Definició. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 138, Reg. 10073(25 de maig de 1188)
Contingut: Definició que fa Gaufred de Rocabertí a Santa Maria de Vilabertran i al seu abat Guillem de tots els drets que reivindicava al molí que havia estat de Guillem Gros, situat a Cabanes, al camí de sota el poble que va al prat de Torrelles, i que Vilabertran havia comprat per 200 morabatins al dit Gros, que el tenia en pagesia per Ramon d’Olives i aquest, per l’atorgant, per 300 sous barcelonesos
1220. Definició. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 455, Reg. 9984 (9 de març de 1220)
Contingut: Definició que fa Beatriu d’Hortal, esposa de Pere d’Orriols, a Santa Maria de Vilabertran dels seus drets sobre el rec del molí de Santa Maria, situat al terme de Cabanes, entre el molí de Pere d’Hospital i el molí dit de Santa Maria, i de les justícies i exaccions que rep a Sant Pere dels Vilars, per 200 sous
1221. Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 140, Reg. 10087 (13 de setembre de 1221)
Contingut: Venda que fan Guillem Tolsà, de Cabanes, la seva esposa Ermessenda i els seus fills Guillem i Ramon a Santa Maria de Vilabertran i a l’abat Ramon, d’una petita feixa de terra situada a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, que afronta a migdia amb el riu Muga, i a ponent i nord amb terra hospitalis pauperum, pròxima al molí de l’esmentada església, pel preu de 25 sous
Segle XIV
Al segle XIV, a Cabanes hi ha documentats sis molins, dos depenien del monestir de Sta Maria de Vilabertran (Hospital i Sta. Maria), dos depenien del domini dels vescomtes de Rocabertí (Castell i Sarraí), un era propietat del monestir de Cadins (Cavalleria) i el molí d’en Taverner depenia de la casa del Sant Sepulcre, tot i que durant un temps els vescomtes van usurpar-ne els drets. Font: Gironella i Granés, Josep M. La mòlta de cereals i el batanatge de teixits al comtat d’Empúries i al vescomtat de Rocabertí. Finals del segle XIII i primera meitat del XIV. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2013. Volum I | Volum II
Molí de l’Hospital (1321-1343). Situat en un rec derivat de la Muga Estava sota el domini directe del Monestir de Santa Maria de Vilabertran i el domini útil del mas de l’Hospital (esmentat en 4 documents)
1321.- El 21 de març, Ramon Joan i la seva dona Agnès, propietària del mas de l’Hospital de Cabanes, sotsarrenden la tercera part del molí per dos anys. El sotsarrendament va ser atorgat per Castelló Bertran, de Cabanes. El preu anual era de 92 mitgeres d’ordi
Molí de la Cavalleria o de la Milícia (1288-1357). Situat al rec de Cabanes, derivat de la Muga Estava sota el domini directe del Monestir de Sant Feliu de Cadins i el domini útil del Monestir de Sant Feliu de Cadins, Ramon Ramis-Sant Feliu de Cadins. Durant el període de l’establiment de Ramon Ramis, pagava un cens de 320 sous. En una ocasió també va ser anomenat com a molí de l’Església. (esmentat en 9 documents)
1288.- Joan Tolosà, de Cabanes i el seu fill, sotsarrenden una tercera part dels béns del molí al cavaller Ramon de la Roca
1320.- Contracte d’arrendament. L’arrendatari vitalici és Castelló Bertran de Cabanes i el preu anual de l’arrendament era la tercera part del molí, 200 sous melgaresos. Segons el contracte, Castelló Bertran acollia a Guillem Salat com a traginer i a la seva esposa Saurina.
1343.- Contracte d’arrendament. Guillem Hospital, de Cabanes, adquireix una part dels drets del molí a Bernat Delfià, de Peralada i a Pere Draper, tutor d’en Boixadors, de Cabanes. Hospital ha de pagar un cens de 40 mitgeres d’ordi al monestir de Sant Feliu de Cadins.
1347.- El 7 de març, l’abadessa de Sant Feliu de Cadins el va establí a Ramon Ramis, natural de Molins i veí de Cabanes, per una entrada de 500 sous i un cens de 320 sous (ADG, Cadins 411). El 1351, el molí passava a la seva filla Cília (ADG, Cadins 438). Altres arrendataris: Castelló Bertran (moliner), Guillem Salat (traginer) i la seva dona Saurina
Molí del Castell (1257-1359). Situat al rec de Cabanes, derivat de la Muga . Tant el domini directe com el domini útil corresponia al vescomte de Rocabertí. Pagava un cens de 150 mitgeres d’ordi, a Pola, filla de Guillem Creixell. Va ser enterrada a Sant Feliu de Cadins i al seu testament va deixar el cens al monestir.
1257.- El vescomte de Rocabertí ven un cens sobre el molí, de 150 mitgeres d’ordi, a la senyora Pola, pel preu de 4000 sous.
1324.- Gaufred, fill i hereu universal del difunt Dalmau, vescomte de Rocabertí i senyor de Peralada, reconeix haver rebut de Pere Clarà, jurista de Perelada, 20.000 s. malgamesos per la venda d’un cens de 630 mitgeres anuals d’ordi, sobre el lloc de Cabanes i sobre un molí anomenat de Castell (arxiu de Vilassar)
1346.- Els arrendataris Ramon Ramis i Guillem Quintana, de Cabanes es comprometen a pagar al monestir de Sant Feliu de Cadins el cens de 150 mitgeres d’ordi.
1359.- El 24 de juny, Francesc Puig, paraire de Peralada, arrenda per dos anys el molí o aparell bataner, per 280 sous melgoresos anuals.
Molí d’en Taverner (1294-1344). Situat a rec de Cabanes, derivat de la Muga El domini directe corresponia a la Casa del Sant Sepulcre de Santa Anna de Barcelona i el domini útil a Castelló Muntaner-Arnau Taverner-Arnau Taverner, fill de l’anterior-Berenguer d’Uixó, cavaller. Antigament va pertànyer a Castelló, fill de Joan Muntaner de Peralada. Durant alguns anys, els vescomtes de Rocabertí s’apropiaren del domini. El 19 de novembre de 1344, el bisbe va manar a Pere Canadal i altres marmessors del vescomte Jofre de Rocabertí que deixessin la possessió del molí. Tenia un cens de 12 mitgeres d’ordi i 3 de blat a nom de Ramon de Vilatenim i , després, el domer de Peralada i capellà de Sant Nazari. (esmentat en 16 documents)
1298.- El 2 de juny, Pere Masvell i Jaume Broc, de Cabanes, arrenden el molí per 4 anys, al preu de 200 mitgeres d’ordi i 80 mitgeres de blat anuals a la vídua d’Arnau Taverner
1302.- El juny, Pere Masvell i Jaume Broc , renoven el contracte per 4 anys més i al mateix preu
1307.- L’11 de juny, Arnau Rossinyol, avi i tutor de Ramon Muntaner Rossinyol, ven el molí de Ramon Muntaner (Cabanes) a Arnau Taverner, jurisperit peraladenc, pel preu de 3.700 sous melgoresos, exceptuant el domini de Dalmau de Rocabertí.
1319.-El 24 de juny, Arnau Riba i Molí Figuera, de Cabanes, arrenden el molí per 6 anys, al preu de 200 mitgeres d’ordi i 100 mitgeres de blat anuals.
1320.- El 24 de maig, els arrendataris anteriors cedeixen un tercera part de l’arrendament a Nicolau Genís, que haurà de fer de traginer.
1325.- El 29 de setembre, Arnau Moner, Pere Lladó i Molí Figuera, de Cabanes, arrenden el molí per 6 anys, al preu de 200 mitgeres d’ordi i 100 mitgeres de blat anuals.
Molí de Santa Maria (1294-1347).Situat al terme de Cabanes, prop de Peralada, al rec derivat de la Muga. Es trobava més avall que el molí de l’Hospital. Ostentaren el domini directe: Monestir de Sta Maria de Vilabertran-Pere Campins.Caritat Major de Peralada. , consta com a propietat de la Caritat Major de Peralada (esmentat en 11 documents)
1343.- L’11 de setembre, Pere Campins, de Peralada adquireix el molí per permuta amb el monestir de Sta Maria de Vilabertran
1343.- L’1 d’octubre, Pere Campins, ven el molí a la Caritat Major de Peralada, pel preu de 6000 sous (AHG, Pe 1045)
1345.- El 14 de febrer se signa el conveni entre Bernat i Guillem Corc, pedrers de Peralada i els procuradors de la Caritat Major per a la construcció de un pont de tres “archets” de pedra al rec del molí de Sta Maria, al camí que va a Vilabertran
Molí d’en Sarraí (¿1315?).Situat al rec de Cabanes, derivat de la Muga (1315). El domini directe estava a mans del vescomte de Rocabertí i el domini útil corresponia a Guillem Sarraí, cavaller-Jaume Sarraí, batlle de Cabanes, fill de l’anterior. Pagava un cens de 30 mitgeres d’ordi als vescomtes de Rocabertí. (esmentat en dos documents)
1315.- La casa vescomtal ven el cens de 30 mitgeres d’ordi que rep del molí a Jaume Sarraí, fill del cavaller Guillem Sarraí.
1337.- Demanda de Jaume Sarraí, a la casa comtal, en motiu dels cinc mesos que, durant la ocupació del castell de Cabanes per part del comte Ponç Hug IV, el molí dels Sarraí va deixar de moldre, amb una pèrdua de tres quarteres d’esplet diàries entre blat i ordi. L’exèrcit comtal a més va endur-se alguns elements del molí. (AHG, Ca 163 f. 58)
1337.- Demanda de Pere Figuera, a la casa comtal, en motiu dels cinc mesos que, durant la ocupació del castell de Cabanes per part del comte Ponç Hug IV, el molí dels Sarraí va deixar de moldre, amb una pèrdua de 80 mitgeres d’ordi. Es diu que el mes de març de 1301, el comte entrà a Cabanes amb un exèrcit de 50 cavallers i 4000 homes a peu (AHG, Ca 163 f. 101)
A la Muga, al seu pas per Cabanes i Peralada, hi devia haver dues rescloses, la dels molins Guaitallop i Nou, de Peralada i la captació d’aigua del rec de Cabanes. Es desconeix si els molins de Sta Maria i de l’Hospital tenien captació pròpia o també utilitzaven la captació del rec de Cabanes.
1344.- A l’arxiu Diocesà de Girona, apareix citat un molí de Passeró.- El bisbe, atès que Ramon Rubí, sagristà de Vilamalla, havia llegat a l’altar de Santa Maria d’aquesta església el seu molí de Passeró, situat a Cabanes, i possessions de Sant Mori, i que certs feligresos de Vilamalla hi han afegit altres censos, erigeix un benefici de patronat del mas Rubí de Saus, 14 octubre 1344. Llibre: G-17. Full: f 170rv
Segle XVIII
Hi ha constància de l’existència d’uns molins, propietat del comte de Peralada, que possiblement es trobaven al mateix lloc on encara ara hi ha la casa anomenada del molí i la petita resclosa.
Albert Compte i Freixenet, al seu article: Cabanes al segle XVIII: un exemple d’expansió de les terres de cultiu per mitjà d’establiments i roturacions d’aigualleixos i garrigues, fa referència al molí de Cabanes: … En aquest ample carrer i dintre el recinte emmurallat, el canal es podia franquejar per dos ponts; a tocar la muralla, però de la banda de fora, n’hi havia un altre de més capaç i espaiós, que donava pas al camí ral de Figueres i separava el nucli urbà del Molí. La casa del Molí de Cabanes es trobava situada a ponent del nucli urbà i fora muralla i albergava dos molins fariners, un a la part de migdia i l’altra a tramuntana. Cada un d’ells disposava de dues moles, la mola setial o fixa i la mola volant o mòbil. El molí era propietat del comte de Peralada, que l’arrendava per un termini de cinc anys.
El 13 de setembre de 1706, Bartomeu Barrera signa el seu testament en lo aposento de la casa haont avito del present lloch prop lo portal dels molins…
Segles XIX i XX
Molins de farina
Existeix La Fàbrica de Harinas San Isidro, propietat de Joaquim Torrent Clos. La fàbrica tenia maquinària de la marca Morros, instal·lada l’any 1949, excepte el separador de veces, que era del 1943.D’acord amb els documents trobats en aquest edifici hi havia hagut un molí olier i de farinada, i una fàbrica de farina, propietat del Sr. Jaume Gorgot i Gorgot (àlies Romaguera), que va ser incautada durant la Guerra Civil
A l’acta d’ocupació, signada per l’alcalde el 12 de desembre de 1936 hi diu: … També hi ha un Molí d’aigua de molta utilitat pel poble, que el que el tenia en arrendament ha desaparegut deixant-hi esposa i fills menors. El propietari tampoc se sap on és, no havent pagat encara les contribucions d’aquest trimestre …. Actualment l’Ajuntament ho té intervingut tinguent cura del seu funcionament un mosso que ja hi havia … Anex al Moli hi ha una fàbrica de farines parada des del 1931 i al seu voltant unes terres regadiues…. I a la relació de béns ocupats hi consta una fàbrica de farines (avui parada) i molí olier i de farinada, situada al passeig Llibertat, 4 i destinada al Sindicat Agrícola per fer farinades per a ús dels pagesos locals.
L’arrendatari era Joaquim Torrent, qui acabada la guerra va comprar la propietat i més endavant la va traspassar al seu fill, anomenat també Joaquim Torrent. La fàbrica va tancar l’any 1980 i des del 1987, l’immoble pertany al Sr. González. A: Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries. Memòria de l’any 2002. Pàg. 1
Hi ha constància que Joaquim Torrent del molí de Cabanes, entre 1914 i 1936, va tenir contactes comercials amb el cortal Maig de la família Llovet de Castelló d’Empúries, comprant-los blat els anys 1923, 25, 27, 30 i 31, amb una quantitat superior que la mateixa farinera de Castelló (A: Saguer, Enric (ed.). Els cortals empordanesos del segle XIII al XXI. Biblioteca d’història rural)
Molins d’oli-Trulls
Segle XVIII
1720.- A l’inventari de la casa Aguer (segurament al carrer Canal), fet a petició de Rafel Ramis com a tutor de Llúcia Aguer, menor d’edat en el moment d’heretar, hi consta: En lo trull. Primo un trull ab sos arreus y un parol de aram de tres samals poch mes o menos usat
1760.- A l’inventari dels béns d’Antoni Aguer, fet a petició de la seva vídua Llúcia Aguer (segurament la mateixa casa anterior) hi consta una quilma i l’anotació: En lo trull vell de dita casa
1789.- A l’inventari de Jaume Pont Casadevall, àlies Romaguera, signat el 1789 i dins l’apartat d’heretats, propietats y terras del patrimoni de Casadevall hi consta un trull de fer oli, ab tots los guarniments de fer-lo; junt amb un hort contiguo, tot situat dins lo poble de Cabanas, y paratge anomenat lo verger.
“Lo verger”, era la zona on actualment hi ha el Trull Ylla, cosa que fa pensar que aquest trull fos el que, a principis del segle XX, es coneixia com a Trull d’en Romaguera i també com a Trull de Sant Feliu i que estava al carrer Sanitat.
Segles XIX-XXI
Al segle XIX, Andreu Brugat regentava un trull que encara ara pertany a la família, és l’actual Trull Ylla. Les referències escrites més antigues de l’actual trull que hi ha a Cabanes es remunten al 26 de novembre de 1873, trobades en una llibreta on l’Andreu Brugat, besavi de la família, apuntava els kg d’olives que li portaven els pagesos perquè produís oli. És l’únic trull de Cabanes que encara es manté actiu.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
A primers del segle XVIII, concretament en un testament del 1704, un Rafel Brugat explica que en cas de morir sense descendència: vull mos bens sien tornats a casa Josep Brugat de la Pescateria mon pare, no a son ereu… Tenint en compte que els oficis es perpetuaven de generació en generació és possible que aquest Josep Brugat fos un avantpassat dels Brugat que més endavant tingueren el trull. No seria estrany que el negoci de la venda de peix i segurament sal i altres productes, amb els anys, es convertís en un molí d’oli.
Segle XX
Els més antics, van deixar de funcionar a principis de segle, tot i que als anys 30 encara se’n podien veure alguna resta:
Carrer dels Escudillers
Carrer de la presó – El trull d’en Pastau
Plaça de l’oli – Can Navarra
Carrer de les cavalleries (actualment, ca la Laura). Era propietat de Conrado Arnall i en Quera o Talaixà
En un Ple del 2 d’abril de 1932 s’esmenta un “molino aceitunero” de Joaquim Torrent que podria estar radicat al mateix Molí de farina.
Quatre van tancar pels volts de la Guerra Civil:
La Màgica. Compartint edifici amb el molí fariner del carrer Canal (Fàbrica de Harinas San Isidro), funcionava amb la força de l’aigua de la bassa. Els primers propietaris foren la família Romaguera i l’últim encarregat, Jacint Heras.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
El Sindicat. Al costat del Local Social. Funcionava amb motors. Inaugurat el 1932, va estar a càrrec del Sindicat Agrícola, fins el 1939. Després, ja amb uns altres propietaris, va treballar puntualment, el 1940 o 1941. Actualment, al local dels Potamolls, encara es conserven algunes peces de la maquinària de l’empresa “Cené, Carnicé y Cª” de Reus, restaurades pels integrants de l’associció cultural Potamolls.
Can Prats. Darrera l’actual botiga de pinsos Tuébols, del carrer Dos de maig
Trull d’en Romaguera, o trull de Sant Feliu. Al final del carrer de la Sanitat. Primer propietat de la família Romaguera i després de Joan Gibert. La maquinària es va vendre a Tortosa i una de les pedres de moldre les olives es va reconvertir amb l’altar de la parròquia. Quan el trull Ylla va ampliar les seves instal·lacions, va ocupar els terrenys d’aquest trull.
Més informació sobre els molins medievals a l’Empordà:
Garcia Algilaga, David ; Plà Aragonés, Roberto. 
Cabanes - Alt Empordà 