Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història


Deixa un comentari

El telèfon

Ca la Lina

“Teléfonos”. Cartell a la porta del cafè de ca la Lina (1963)

Temps enrere només tenien telèfon algunes indústries i botigues i els despatxos de metges i advocats però a la majoria de les cases no n’hi havia.

Els orígens de la telefonia a Catalunya, es remunten a finals del segle XIX. En començar el segle XX, l’estat havia deixat en mans de la iniciativa privada la construcció de les línies de telèfon. Per això les empreses concessionàries només van construir les línies que creien rendibles.

Va ser la Mancomunitat de Prat de la Riba que, amb una gran visió de futur, va veure que es tractava d’un servei públic que podia vertebrar el país i donà l’impuls que permeté la connexió de gran part de les poblacions de Catalunya. Malauradament la dictadura de Primo de Rivera, en abolir la Mancomunitat interromp la tasca iniciada abocant un altre cop el país a un retard i la xarxa interurbana catalana no es completarà fins molts anys després, passada la Guerra Civil espanyola. A: Viquipèdia. Història de la telefonia a Catalunya

Fa poc menys de 100 anys, quan els cabanencs havíem de telefonar –ho fèiem poques vegades i només per motius importants- anàvem a ca la Lina on hi havia el cafè i la “centraleta” gestionada per la família Cusí.

Si volies fer una trucada, o com es deia «posar una conferència», havies de posar-te en contacte amb la operadora de la central i demanar que establís la comunicació amb la persona desitjada.  Aquest procés podia durar entre un quart i mitja hora, si era a Girona, i entre una o dues hores, si era a Barcelona.

Si rebies una trucada, l’operadora de la central venia a casa a donar avís que “tenies una conferència” i a quina hora havies de ser a la central per poder parlar per telèfon.

El telèfon havia arribat a Cabanes el 1922, gràcies a la iniciativa de la Mancomunitat de Catalunya

Dues actes del Ple Municipal donen fe de la necessitat de sol·licitar l’establiment d’una central telefònica al poble i de la resolució del concurs d’adjudicació a favor del Sr. Vicenç Cusí.

L’acta del 23 d’abril de 1922 fa constar que “el Sr. Presidente manifestó que en vista del resultado de la reunión celebrada en estas Casas Consistoriales por los elementos más importantes de la población de que se solicite el establecimiento del teléfono en este pueblo, el era de opinión que tenia de solicitarse, haber que opina el Ayuntamiento“.

Després d’una breu discussió la corporació municipal acordà per unanimitat demanar a la Mancomunitat de Catalunya l’establiment d’una estació telefònica. La petició va ser acceptada i es van iniciar els tràmits.

Centraleta de l’època de la Mancomunitat

L’acta del 16 de juliol de 1922 indica que “el Sr. Presidente manifestó que en virtud de estarse instalando en este pueblo el teléfono de la Mancomunidad de Cataluña a petición de este Ayuntamiento y obligándose este a facilitar local donde se establezca la central así como luz y encargado y demás necesario al expresado servicio se convocó un concurso de solicitantes al efecto de escoger quien lo iziera en mejores condiciones a cuyo concurso concurrió D. Vicente Cusí Vidal * que ofreció las condiciones más ventajosas

L’Ajuntament acordà adjudicar el servei al Sr. Cusí amb aquestes condicions:

  1. El Sr. Cusí es compromet a tenir a la seva casa del c/Tetuán la central telefònica de la Mancomunitat, així com el locutori de conferències o permetre aquestes conferències durant les hores que fixa la Mancomunitat; el subministre de llum; la conservació dels aparells i a tenir la central telefònica en bon estat de funcionament així com a cumplir les obligacions establertes per la Mancomunitat
  2. El Sr. Cusí tindrà dret a percebre pel seu serveis:
    • 10 cts. de cada telefonema (escrit que conté allò que ha estat transmès per telèfon) que porti al públic o cada avís que conferència que transmeti a veïns que visquin al casc urbà
    • 20 cts. quan el telefonema o avís sigui a veïns de les Masies
    • 50cts. quan sigui per a habitants dels masos
  3. El Sr. Cusí s’obliga a pagar a l’Ajuntament 27,5 pts. anuals per ajudar a les despeses del telèfon
  4. Aquest conveni té una durada de dos anys, comptats des de la inauguració del servei. Passat aquest temps les parts poden continuar-lo o modificar-lo

Actes Municipals del 23 d’abril i del 16 de juliol de 1922

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Passats dos anys el contracte es va rescindir.

Al “Libro de actas de la Junta municipal permanente [de Cabanas]” de 26 de juny de l’any 1924 (folis 2v-3) es dóna compte d’un ofici de la Mancomunitat … manifestando si este Ayuntamiento o Municipio está dispuesto a pagar los gastos de traslado de la central telefónica del local actual al que se propone, como igualmente arreglar el nuevo local en debidas condiciones para la instalación de la central y locutorio; el Sr. Presidente manifestó que D. José Batllori Pijoan le había propuesto que el facilitaría local adecuado y demás que fuese necesario … se acuerda pagar a la Mancomunidad de Cataluña los gastos de traslado de la central telefónica y adjudicar el expresado servicio a dicho Sr. bajo los pactos y condiciones siguientes:

  1. El Sr. Batllori se compromete a tener en su casa Calle del Canal la central telefónica de la Mancomunidad así como el locutorio de conferencias … (can Batllori devia ser una casa, actualment enderrocada, on posteriorment hi havia una carnisseria)
  2. El Sr. Batllori solo tendrá derecho a percibir por sus servicios las cantidades siguientes: 10 céntimos de cada telefonema que lleve al público o cada aviso de conferencias que transmita sea a vecinos que residan en el caso de la población; 20 céntimos cuando el telefonema a aviso sea para habitantes de la Masías y 50 cuando sea a habitantes de los mansos ….
  3. Este contrato es indefenitivo si una de las partes no avisa a la otra por escrito y con un año de anticipación ….

Possiblement va ser després de la Guerra civil quan el locutori va tornar als locals del Sr. Cusí ja que l’acta del Ple Municipal del març de 1939 s’hi fa constar que cal oficiar a “la Compañia Telefónica Nacional de España sobre la necesidad de trasladar la Central de esta localidad indicando como tal la casa de D. Vicente Cusí en cuya dependencia había sido instalada con anterioridad este servicio nacional.”

Documents

ACAE.-  Plec de condicions per a la instal·lació de la línia telefònica i una central de telèfons local. Inclou el contracte entre l’Ajuntament de Cabanes i Vicenç Cusí Vidal adjudicant a aquest últim el càrrec de encarregat de la central telefònica, la qual s’instal·larà a un local de la seva casa situada al carrer Tetuan (1922). A: Arxiu Comarcal Alt Empordà FONS ACAE110-114 / Ajuntament de Cabanes. ACAE110-114-T1-33

ANC.- El locutori de Cabanes era considerat una Estació municipal que formava part del Grup de Figueres format per 43 pobles, segons descripció apareguda a la pàgina 4 del document: Notes per l’avant-projecte de xarxa telefònica de la Mancomunitat de Catalunya [1914 – 1917]. Fons ANC1-137 / Enric Prat de la Riba. Codi: ANC1-137-T-3689

ANC.- Cartes d’ajuntaments catalans adherint-se a la petició de la Mancomunitat per la concessió del servei telefònic (12.05 – 27.10.1922). Fons ANC1-737 / Josep Puig i Cadafalch. Codi: ANC1-737-T-4944

La família Cusí

Vicenç Cusí Vidal, fill de Quirze Cusí Rabert i de Joaquima Vidal Monicoy, va néixer a Cabanes el 15 d’abril de 1877. El 1904 es va casar amb Teresa Massot Giralt, també de Cabanes. Entre 1916 i 1918 va ser alcalde del poble.

El seu fill, Joan Cusí Massot (1912-1993) junt amb la seva esposa Maria Hortal Rebarter (1918-1987), van seguir el negoci familiar. Ca la Lina era el locutori telefònic, l’estanc i el cafè del poble. Durant algunes temporades també s’hi havia fet cinema.

La xarxa telefònica de la Mancomunitat de Catalunya

La Mancomunitat de Catalunya, que va ser una institució activa entre 1914 i 1923/1925, va dur a terme una important tasca de creació d’infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat.

L’any 1914, només 38 dels 1.087 municipis de Catalunya tenien telèfon, els més grans. En aquell moment, la iniciativa privada considerava que no era rendible cobrir tot el territori català. La Mancomunitat de Catalunya es va proposar de dotar 372 pobles del país de, com a mínim, una centraleta.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees. A: La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925). A: blogs.sapiens.cat

La Mancomunitat va utilitzar els fons econòmics agregats de les 4 diputacions – no hi van haver transferències econòmiques afegides – per desenvolupar projectes de país d’ample abast. Entre aquests projectes van rebre especial prioritat desplegar escoles amb biblioteca pública, ja que l’analfabetisme era molt elevat; desplegar carreteres i camins veïnals i desplegar una xarxa telefònica…. El 9 de setembre de 1915 l’estat va concedir la construcció i explotació del servei telefònic a Catalunya …  A: El projecte telefònic de la Mancomunitat de Catalunya. Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya

La Mancomunitat va voler fer arribar la comunicació telefònica on les empreses no tenien interès que hi arribés, perquè eren zones rurals allunyades sense perspectives de captar gaires abonats. A mitjans del 1923 ja hi havia 410 municipis amb telèfon. A Barcelona hi havia 10.000 abonats. El setembre d’aquell any l’Estat va prendre possessió de la comunicació telefònica de Barcelona, una xarxa que havia construït la Mancomunitat i que s’havia revaloritzat en un 50% com a mínim. L’Estat va haver d’invertir-hi un milió d’euros de pessetes el primer any, però el 1923 ja li va donar dos milions de beneficis, i l’any següent tres. Sense els usuaris de Barcelona mantenir la xarxa a la resta del país era complicat per a la Mancomunitat. Es quedava amb zones generadores de dèficit, però no amb les ciutats que donaven beneficis. El 25 d’agost del 1924 es concedia el monopoli dels telèfons a la nova companyia Telefónica Nacional de España, filial de l’americana International Telephone and Telegraph.
El que va construir la Mancomunitat continua sent patrimoni de Telefónica. Ara es diu Telefónica SA i és un grup empresarial multinacional de telecomunicacions. Té presència en 25 països sota les marques Telefónica, Movistar, O2 i Terra. A: Ni un poble sense escola, biblioteca i telèfon. L’obra de la Mancomunitat volia abastar tot el territori i ha sobreviscut un segle. Ara, 18/1272013

Més informació:


Deixa un comentari

L’electricitat a Cabanes

L’any 1895 entra l’electricitat a l’Alt Empordà, primer per l’Escala i dos mesos més tard per Darnius i Agullana. A Cabanes va arribar una mica més tard, el 1914, de la mà del Sr. Jaume Gorgot (Romaguera)

hidroEn Cabanas se instalará en breve el alumbrado eléctrico producido por fuerza hidráulica del propietario de aquel término municipal, D. Jaime Gorgot, a quien hay que agradecer la iniciativa y planteamiento de dicha mejora. Diario de Gerona, 27/8/1912. Pàg. 9

Fàbrega, A. Es verament agradable véurer com els pobles rurals imitant a les ciutats, donen alguns passos envers les millores y el progrés. Are en aquest poble mateix, aprofitant l’aigua que procedent de la Muga dona forsa al molí, s’ hi instalarà la enllumenació elèctrica, millora de gran conveniència. Tenim d’ agrahir ai tal reforma al acabalat y estimat propietari d’ aquesta, D. Jaume Gorgot, que tan es desvetlla per el millorament del poble de Cabanes. La Veu de l’Empordà, 24/8/1912. Pàg. 3

La companyia d’ electricitat, formada pel Sr. Cusi de Figueres i altres, han instalat en el poble una xarxa elèctrica per a donar llum a la població. De cert no se sab el dia de l’inauguració de la mateixa, per faltar encare la linea d’origen. La Veu de l’Emporda, 10/1/1914. Pàg. 3

Nou anys més tard, el Ple Municipal del 17/11/1923 feia constar que un grup de veïns de les Masies demanaven una línia per a ells aprofitant els pals que s’instal·laven per portar la llum al Mas de Sant Feliu, propietat del mateix Jaume Gorgot. Es va acordar que es faria la instal·lació i que se n’encarregaria D. Enrique Fabrega, electricista de Figueres, per un import de 900 ptes.

El 1913, els senyors Brunet, Cusí, Masó, Roca, Sala i el matrimoni Gusi-Castelló signen l’escriptura de constitució de la companyia mercantil anònima “Sociedad Hidro-Eléctrica del Ampurdán”. L’empresa “Hidro-Eléctrica del Ampurdán”, coneguda popularment per “l’Hidro”, va tenir drets de subministrament a Cabanes des del 1915.

Bibliografia:


4 comentaris

Camp d’aviació i hangars

Vegeu també: Guerra Civil (1936-1939)

Aeròdrom 312. El camp d’aviació de Cabanes-Vilabertran (Figueres Nord). Regió aèria 3

Camp d'aviació de Cabanes

Des que el 1936 va esclatar la Guerra Civil es van instal·lar prop d’un centenar d’aeròdroms a tot Catalunya. A les comarques gironines el més important va ser el de Celrà, però també n’hi va haver a Banyoles, Cassà, Puigcerdà, Olot i Vidreres. L’Alt Empordà va acollir una espècie de base aèria de la qual formaven part diversos municipis. Vilabertran, Peralada, Mollet de Peralada, Garriguella i Vilajuïga van ser seu de pistes, tallers de muntatge d’avions, residències, polvorins i magatzems que es complementaven amb els altres punts estratègics, com el castell de Sant Ferran de Figueres, la base naval de Roses i les fronteres de la Jonquera i Portbou. La major part d’aquests punts estratègics van ser bombardejats per l’aviació nacional, en bona part integrada per l’Aviazione Legionaria de Mussolini i els trimotors anomenats Savoia Marchetti SM.79.

De fet, Vilabertran i Vilajuïga van ser els municipis on es va allotjar el personal de dos aeròdroms que, malgrat tocar els seus termes, estaven ubicats sobretot a Cabanes i a Garriguella, respectivament. El de Vilabertran-Cabanes va ser el camp d’aviació principal d’aquesta base aèria en què es va convertir una part de l’Alt Empordà, i el de Vilajuïga-Garriguella va ser l’últim on es van concentrar avions republicans a Catalunya i l’últim també a ser desmantellat durant la retirada el 6 de febrer de l’any 1939, dia en què un pilot republicà va abatre un aviador de la Legió Còndor alemanya, com recorda una làpida que hi ha al costat de la carretera entre la Bisbal i Portbou.

“El camp de Vilajuïga-Garriguella era més aviat una extensió del de Vilabertran-Cabanes”, diu Pablo de la Fuente, de la Fundació les Fortaleses Catalanes, dedicada a l’estudi del patrimoni militar. “Eren camps fonamentals, perquè a banda de defensar el litoral, hi arribaven i es muntaven els avions russos enviats per terra, mar o aire”.

L’aeròdrom de Cabanes, segons relata el cronista oficial de Figueres, Josep Maria Bernils, va ser bombardejat per primera vegada el 7 de juliol del 38. Els italians hi tornarien algunes vegades més, com l’octubre (en què van deixar-hi tres morts) i el novembre del mateix any. El de Garriguella apareix més vegades a les diverses llistes de bombardejos que s’han fet. Per exemple, el maig del 38, i el gener i el febrer de l’any 1939, quan la guerra expirava.

A: Reyner, Roser.
Els últims reductes de l’aviació en terres catalanes.
La plana de l’Alt Empordà va acollir una important base aèria
.
Diari de Girona, 8 d’abril de 2009

… cap a la primavera del 1937, moment que es creava l’Arma d’Aviació republicana, esdevenia una veritable branca autònoma de l’Exèrcit Popular i unificava tot el seu personal de les aviacions militar, naval i civil. Al mateix temps, aquest nou organigrama de l’Aviació comprenia una reorganització de les regions aèries3 que quedarien dividides en un total de vuit, subdividides com ja s’ha dit en sectors aeris.
D’aquestes vuit regions, la que ens ocupa és la 3a Regió Aèria que correspondria als camps establerts a les comarques catalanes i les de la part oriental de l’Aragó. Comptava amb 5 Sectors i els principals aeròdroms previstos per ser utilitzats eren els següents:
1r Sector: Aeròdroms corresponents a les comarques gironines:
Celrà, Figueres Nord (Vilabertran), Figueres Sud, Vidreres, Vilajuïga (Garriguella) , Esponellà (Banyoles), Puigcerdà (Alp), Llagostera, Vergés, Torroella de Montgrí i Olot….

D’aquesta manera, la nit del dia 3 de febrer el màxim responsable de l’aviació de caça Andrés García Lacalle donarà ordres de destruir tots els aparells estacionats a Figueres que en menys de 48 hores no poguessin ser reparats. Dos dies més tard, el dia 5, es atacat el mateix camp de Figueres per aparells alemanys. Poc després s’enlairaran en direcció a França els 29 Super Xatos i una patrulla de la 4a esquadreta de Super Mosques que també aterraran a França, així com una altra patrulla de monoplans de la 1a.
Poc després, el camp tornava a ser atacat aquest cop per part dels Messerschmitt alemanys, provocava el caos i destruïa gran nombre d’avions i material escampat pel terreny de vol

A: Iñíguez, David. El vesper de la Gloriosa. L’aviació republicana. Llibres de matrícula, 2002, pàg. 36 i  186

… El camp de Figueres Nord, per ser proper a la frontera francesa,amb unes bones comunicacions tant per terra (la Jonquer-Portbou), com per mar (Port de la Selva-Roses) va ser creat per defensar un territori estratègic, per ser practicable per als avions moderns, i per servir de base de reparació/muntatge/prova d’avions soviètics … El terreny triat va ser un pla en el terme municipal de Cabanes, al sud del riu Muga, al nord de Vilabertran i a l’est de la carretera de França. Aquesta zona estava ocupada per terrenys de cultius i oliveres, i hi destavacen les edificacions de la Sociedad General Española de Explosivos en el conegut pla de la dinamita, en el que seria l’extrem nord-oest del camp

A: Gesalí Barrera, David (coord.).
Aeròdroms republicans de Girona (1936-1939). Atac i defensa des de la rereguarda. Gorbs, 2017. Pàg. 73-97

L’aeròdrom va servir com a base per a unitats de defensa de costes i esporàdicament com a aeròdrom d’una esquadrilla de bombarders i de caces. Els aparells que hi operaven eren de segona línia, de fabricació no soviètica, i no podien competir amb els moderns bombarders feixistes. L’únic bombarder abatut a l’Empordà pels republicans va ser el 1937, en ocasió de l’estada temporal d’una esquadrilla de Chatos.

Hangars i Nius d’ametralladores

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La fàbrica de muntatge SAF 26 (Servicio de Aviación y Fabricación-dedicada al muntatge, reparació i manteniment dels I-15 Xato (caça), I-16 Mosca (caça) i Tupolev SB-Katiuska (bombarder)), no representava cap element defensiu, ans al contrari, era un objectiu a atacar per l’enemic però sí que, mentre els pilots provaven els nous avions, podien ajudar a defensar la comarca, com va passar l’estiu de 1938.

El camp va ser bombardejat diverses vegades:

  • 1938, 7 de juliol. A les 10.40 h. , bombarders italians del 8º Stormo de Bombardamento Veloce van deixar anar un carregament de bombes que van caure de sud a nord, al voltant de la Muga i en terrenys situats entre el riu i Cabanes.
  • 1938, 7 de novembre. A les 10.15 h. , cinc bombarders Savoia Marchetti 79 del mateix grup anterior van deixar anar 60 bombes de 50 kg. Van caure d’oest a est, sobre la franja nord de l’aeròdrom i sobre camps i camins fins arribar a la Muga
  • 1939, 29 de gener. A les 9.08 h., cinc avions de l’esquadrilla 218 van deixar anar 60 bombes de 50 kg i van aconseguir tocar l’hangar. Les bombes van caure d’oest a est i sobretot a l’espai on se situava el taller més important de la SAF 26.
  • 1939, 1 de febrer. A les 7.10 h., quinze bombarders S-79 italians es van enlairar de Velenzuela (Saragossa) A les 8.45 h. van arribar a Figueres i cinc d’ells van bombardejar l’aeròdrom amb 60 bombes de 50 kg.
  • 1939, 5 de febrer. Una esquadrilla d’ametrallament italiana va acabar de destruir l’aeròdrom. Les poques restes dels caces republicans van ser traslladades a Vilajuïga.

A: García Agilaga, David.
Ales Negres i xampinyons. Bombardeigs i Refugis. Figueres 1936-1939 Gorbs edicions, 2015

El juliol de 1937,  es va decretar la construcció del camp d’aviació de Cabanes -SAF-26- i va funcionar fins el 7 de febrer de 1939. El camp ocupava dos espais situats al marge dret de la Muga:

  • Els hangars, situats prop de Vilabertran. En aquests hangars s’hi muntaven els avions que arribaven a l’estació de tren de Figueres, des de la frontera francesa, i que més tard eren enviats a la resta de camps d’aviació republicans. Ambdòs costats de la carretera que va de Figueres a Cabanes, prop del lloc anomenat “les pedres blanques” i del mateix aeròdrom s’hi pot veure una “barraca” i una casa que havien estat búnquers (també anomenats nius d’ametralladores) i que tenien la funció de protegir el camp d’aviació.
    • Sembla que s’haurien instal·lat tallers al mig d’una arbreda del mas de Sant Feliu i també al Mas Ribas
  • Les pistes, situades al costat del que havia estat la fàbrica de la Dinamita. Encara hi queda  un refugi antiaeri, actualment usat com a cisterna. Possiblement per fer-lo es va habilitar l’antic lloc on s’elaborava dinamita.  Sembla que també s’hi cavaren trinxeres a tot vol.

La infraestructura estàndard dels aeròdroms sovint comptava amb refugis antiaeris, torre de control i mecànic. La del camp de Cabanes va ser dirigida pel Capità Ojeda, que era aparellador, també hi van participar obrers figuerencs com a voluntaris.

Oficialment el terreny no fou incautat fins a mitjan de novembre , però ja s’hi començà a treballar a inicis de l’estiu. El 8 de juliol es va demanar als constructors d’obres el préstec de rasclets, xàpols, gruetes i piconadores. Cada dissabte hi anaven obrers  voluntaris, altres hi treballaven tota la setmana.

Per preparar la pista, per ordre del govern republicà, es va desallotjar la població que vivia a la zona. Les obres consistiren en talar arbres, aplanar terrenys, enderrocar barraques d’eines i també el mas Ferriol, per tal d’habilitar una pista principal de 1.500 m. de llargada per uns 350 d’amplada i dues de secundàries que creuaven la principal, de 800 i 890 m. de llarg. També es construïren diferents instal·lacions, destacant dos llargs barracons destinats a tropa i personal del camp al costat de l’antiga fàbrica de dinamita, una caseta amb funcions de “torre de control” a l’extrem nord-oest del camp i , com a mínim, dos refugis antiaeris prop d’aquestes dues construccions.

Una de les prioritats era tenir bones comunicacions, assegurades pel ferrocarril des de Figueres, i per les carreteres. El telèfon servia per comunicar-se amb una estació que l’exèrcit republicà tenia en un observatori proper a l’antiga torre de Montgó, al costat del penya-segat, mirant cap a Roses i des d’on es detectaven els raids de Mallorca.

Al camp s’hi van instal·lar focus de gran potència que, en cas de senyal de bombardeig a la nit, dibuixaven unes llargues llengües de llum que enfocaven i observaven l’espai per tal de localitzar els possibles aparells enemics. Aquests reflectors van ser usats en poques ocasions ja que els bombardeigs dels avions nacionals sobre la zona es van fer sempre en hores diürnes. Com a complement defensiu, al castell de Sant Ferran hi havia canons antiaeris.

L’aeròdrom formava part del Servicio de Aviación y Fabricación (SAF-26). A Cabanes s’hi feia el muntatge i

Polikarpov RZ Natatxa

Aeròdrom de Cabanes, 1938. Polikarpov RZ Natatxa

manteniment dels avions republicans que arribaven procedents de França, els I-15, coneguts amb el nom de “xato” i també els “katiuskes” i els “supermosques“que eren uns avions russos que portaven una planxa d’acer darrera del seient de l’aviador per tal de protegir-lo. Eren molt apreciats, ja que podien combatre amb eficàcia contra els avions italians contraris, però estaven en inferioritat amb els alemanys que, com que volaven més ràpid i més alt, els dominaven. Els «xatos» volaven a 470 km/h, portaven bombes i anaven armats amb quatre metralladores i els «mosques» volaven a 820 km/h.

Figueres fou un dels centres neuràlgics de l’organització militar de rereguarda de les forces armades republicanes durant la Guerra Civil (1936-1939). La fortalesa figuerenca fou un important focus de concentracions de tropes, però també seu de diferents centres d’ensenyament i instrucció i referent dels camps d’aviació de Cabanes, Mollet de Peralada i Vilajuïga.

El mes de maig de 1938, van arribar els primers aparells a l’aeròdrom 318 (Verges): nou avions de reconeixement i bombardeig lleuger d’origen txecoslovac Aero A-101, coneguts popularment com a Felipe. Havien estat muntats i provats als hangars de Cabanes.

El 3 de setembre de 1938, arribaren al camp de Cabanes cinquanta xatos, cinquanta mosques i dos esquadres de katiuskes. Després de muntar-los i provar-los, tots els aparells foren traslladats al front de l’Ebre.

A Cabanes, a part de muntar-hi avions també hi havia una petit esquadró de caces per tal de defensar la veïna població de Figueres de possibles atacs amb bombarders.

El camp fou bombardejat, sense víctimes, el 7 de juliol de 1938 i també el 14 d’octubre del mateix any, en aquesta ocasió hi hagueren tres morts.

Des d’aquest aeròdrom es van realitzar les últimes accions de guerra de l’aviació republicana, fins que el gener de 1939 el camp va ser evacuat degut als continuats bombardeigs de l’aviació nacional. Els últims mesos de la guerra, l’estat major del Grup 28 s’instal·là a l’aeròdrom de Figueres i durant els darrers dos mesos de guerra, entre aquest camp i el de Vilajuïga es concentrà tot el que quedava de l’aviació republicana. Els aviadors republicans com Josep Falcó, que estaven dins dels aeròdroms de Figueres o Vilajuïga, van protegir la retirada cap a França, fins que els van destrossar els avions i els aeròdroms.

A la zona de l’antiga fàbrica de dinamita hi resten dues construccions, avui habilitades com a vivenda i magatzem, que corresponen als dos barracons construïts per a la tropa i personal del camp. Al costat del que fa funcions de magatzem hi ha un “turonet” de terra que correspon a un gran refugi antiaeri amb capacitat per unes 150 persones avui convertit en cisterna d’aigua.

De les persones destinades al camp es coneixen:

  • L’empresari figuerenc Pere Padrosa i Simon. Va ser conductor del vehicle d’en Manuel Ujedo, cap d’aquests serveis a Girona i que habitualment visitava els camps d’aviació de la província de Girona com Cabanes, Celrà, Vilajuïga i Banyoles
  • Emilio Alimiñana Soria. Natural de Madrid, Emilio es va especialitzar com a Cabo Radiotelegrafista
  • Antoni Castell Mestre (1906-1990). Nascut a Vilafranca del Penedès.
  • Joan Comas Borràs (Lloret de Mar, 1913). Cap de la 3a esquadrilla de “Xatos” a Figueres
  • Vicente Redondo de Castro. Capità, estava a càrrec de la 2a esquadrilla de “Xatos”, a finals de juliol de 1937, a Figueres. Després va passar a Sariñena
  • Francisco Tarazona a “Yo fuí piloto de caza rojo” (pàg. 187) ens parla de les condicions del camp: “Durante el despegue, tengo que forzar el motor para salir del pequeño campo de Figueras. Es entonces cuando me doy cuenta de la tremenda potencia que desarrola este diablillo”.

També hi van treballar gent de Cabanes, normalment com a peons o fortificadors. Entre d’altres es coneix a: Francesc Saguer, Emili Aguer, Martí Baró, Pere Bolasell, Jesús Pey, Francesc Olivés, Secundino Cornellà, Emili Capallera, Joan Lloveras…

Els militars russos destinats al camp d’aviació s’allotjaven al mas de Sant Feliu.

Documents de l’Arxiu Municipal de Cabanes

19381938

  • 31 d’octubre (Acta del Ple Municipal).- El Comissari Municipal fa constar: Que el dia 30 de juliol del present any,  a les deu hores del matí es personà a l’Ajuntament el major cap de l’Aerodrom de Figueres, demanant se li fes immediata entrega de les claus del local del Sindicat Agrícola d’aquesta població, lloc que necessitava per a les forces volants de l’Aerodrom, havent-se-li indicat que havia de dirigir-se al President del Sindicat Agrícola o al Conserge de l’esmentat local que tal vegada tenia les claus de l’edifici. Que al cap de mitja hora l’esmentat Cap de l’Aerodrom de Figueres, acompanyat pel President del Sindicat Agrícola es personà a l’edifici destinat a Escola, on el mestre Sr. Muntada estava donant les seves lliçons , manifestant, després d’un brevissim examen de l’edifici, que ell es quedava amb aquell local i que a les sis de la tarda estigués lliure i a punt per a esser-li entregat. I havent-li objectat el Sr. Mestre que sense una ordre prèvia per escrit no podia pas fer entrega d’aquell edifici destinat a Escola, a les dotze hores fou entregat a les oficines municipal el següent ofici que, copiat literalment en la seva part textual, diu: “Por sernos necesario para el alojamiento de personal volante y reuniendo condiciones la Escuela de niños de este Pueblo=Ruegole que ordene que para las 18 horas del dia de hoy este dicha Escuela desalojada y en condiciones de poderla habitar = Figueras -30-julio-1938”. Y en cumpliment d’aquesta ordre fou ocupada per les Forces d’Aviació Militar l’edifici abans destinat a Escola de nois.
  • 9 de novembre (Acta del Ple Municipal).- El veí Ramon Prunella Beya manifesta que se li havia donat per part del Cap de l’Aeròdrom Militar de Figueres el termini de vint-i-quatre hores per desocupar la casa que ocupa i que és el seu domicili legal, necessita i demana i espera d’aquest Ajuntament que li faciliti i li faci entrega d’un edifici per a traslladar-hi el seu domicili…. donat que Joan Pei i Portaries, segons manifestà en Ramon Prunella ocupava els baixos de la casa nº 26 del carrer de Colom, sense necessitar-los, per tenir ja un domicili propi i espaiós. Convingueren que Joan Pey i Porterias cediria a Ramon Prunella i Beya tota aquella part dels baixos de la finca nº 26 del carrer de Colom

1939

  • 6 de juny.- La Comandància militar de Figueres demana qui és el propietari d’uns taulons que hi ha a la zona de “La Dinamita”
  • 7 de maig.- Es constata que entre els propietaris dels terrenys del Camp d’Aviació no hi ha cap veí de Cabanes
  • 21 de juny.- Inventari del camp d’aviació. Ens permet conèixer la distribució de l’edifici i el material que hi quedava uns mesos després de quedar abandonat. Se suposa que es refereix als barracons que hi havia al costat de la fàbrica de dinamita i que la “cárcel” es refereix a una curiosa construcció que havia estat de l’antiga fàbrica. Per altra banda l’informe no menciona el refugi antiaeri.
    • Habitació núm. 1 i pati annex (taller amb bancs de fuster i material de construcció)
    • Habitació núm. 2 (Hogar del soldado amb 2 cadires de barberia)
    • Habitació núm. 3 (despatx)
    • Habitació núm. 4 (presó amb un telèfon)
    • Habitació núm. 5 (armeria amb munició)
    • Habitació núm. 6 (cuina econòmica en mal estat)
    • Habitació núm. 7 (infermeria amb dues taules d’hospital i una cadira)
    • Habitació núm. 8, al mig del camp (dipòsit de bombes de mà i oxígen)
    • Al mig del camp (un gasòmetre, taules de treball, material de construció…)
  • 24 de juny.- La Comandància militar de Figueres demana si es té coneixement d’una cuina de l’Asil Vilallonga ja que, segons referències, els “rojos” la van portar al Camp d’Aviació.

1940

  • 15 de gener.- Manuel de la Sierra, Tinent Coronel del Parque Eventual de Cataluña (4a Región Aérea, Pirineos) autoritza a Alejandro Berenguer, delegat de la Sociedad Anónima Unión Española de Explosivos a fer-se càrrec de la finca propietat d’aquesta societat per no ser necessària per als Serveis d’Aviació.
  • 6 de juny.-L’alcade de Cabanes s’adreça al Jefe de Negociado de Infraestructura de la 4a Región Militar que en cumpliment del telegrama núm 2096 (adjunt) i li comunica que en data 4 de maig ja es va comunicar al Govern Civil l’estat dels edificis del Camp d’aviació, els quals es troben en estat ruinós, sense hangars, ni eines i que els terrenys ja han estat retornats als seus propietaris
  • 14 de juny.- El Govern Civil de Girona informa que el Ministerio del Aire ja ha ordenat la devolució del “Campo de Cabanes”

= = = = =

El 27 d’abril de 2004, l’historiador Jaume Prat i Pons va visitar el camp d’aviació de Cabanes i va parlar amb Jaume Puig i Pagès. De l’entrevista en podem obtenir aquestes dades:

  • Que al camp hi havia un gran cotxe-taller per a reparar els avions, molt ben equipat,  i quan no estava de servei a l’aeròdrom, s’estacionava sota una arbreda al costat dret de l’entrada del poble
  • Que el camp d’aviació tenia una extensió aproximada de 900 vessanes
  • Que vora la xemeneia  de l’antiga fàbrica de dinamita (en un radi entre 50 i 100 m.) hi havia, a part del refugi antiaeri pel personal -que encara es pot veure-, tres refugis subterranis més, d’una sola entrada que servien per emmagatzemar les municions i bombes dels avions. En aquest mateix sector, Jaume recordava una construcció que servia de presó, vigilada pel personal del camp d’aviació, durant la guerra, i per la guàrdia civil un cop acabada aquesta (més tard l’edifici serví d’habitatge i sembla ser que actualment està enderrocat)
  • El local del Sindicat Agrari, durant la guerra, s’anomenà Taller Rubí i s’hi fabricaven reflectors per a camps d’aviació
  • La tropa del camp d’aviació s’hostatjava en una casa del carrer Colom, avui enderrocada, tot i que és possible que també s’utilitzés part del local social. Els comandaments utilitzaven com a caserna i quarter general la masia de Sant Feliu, al costat de església de Sant Feliu de Cadins. També s’ha explicat que els aviadors russos menjaven i dormien en una casa del poble (c/ Fondach) que era una fonda i que al mas Ribas s’hi portava a terme alguna activitat relacionada amb el muntatge dels avions.
  • Al final de la guerra es va habilitar una altre camp d’aviació més petit, que podria ser l’antic camp de Manol, situat al Pla de la Calzada (Figueres-Sud). La història d’aquest camp d’aviació va començar l’any 1920 quan l’aviador barceloní Josep Canudas hi aterrà amb el seu avió. A principis de l’any 1931, el mateix aviador hi condicionà un petit camp d’aviació conegut amb el nom d’Aeròdrom Canudas, de Figueres on s’hi realitzaven regularment vols d’exibició. Durant la Guerra Civil, el petit aeròdrom, amb una pista d’aproximadament 900 m. de llargada per 450 m. d’amplada, quedà relegat com auxiliar del proper, i més important, camp d’aviació de Cabanes.
  • Una vegada un “Katiuska” carregat de bombes va enlairar-se amb tanta mala sort que perdé les rodes durant la maniobra, el pilot en adonar-se’n posà direcció al mar on deixà anar totes les bombes, després va tornar al camp d’aviació i efectuà un aterratge d’emergència sobre la panxa de l’avió amb un èxit total
  • Encara que es van construir uns anys més tard (1944-1948), al terme municipal hi havia tres búnquers anticarro (línia P) situats estratègicament prop del pont que creua el riu Llobregat. Al  costat de Cabanes, hi havia dos búnquers, avui desapareguts (un per les riuades i l’altre per la mà de l’home) que estaven situats un a cada costat del pont i un altre al costat de la carretera, que encara resta en força bon estat

El 3 de febrer de 2005, Bartomeu Juanola va acompanyar a Jaume Prat en la seva visita a les pistes del camp d’aviació. De les seves explicacions sabem que:

  • Es conserva un dels camins empedrats, que es van construir amb el camp, a tocar la variant de la N-II, al seu pas per Cabanes
  • Queden restes de l’antiga presó
  • Anys enrera encara hi havia restes de construccions entre la presó i la xemeneia de la dinamita. Prop de la xemeneia, Bartomeu hi recorda un refugi subterrani
  • Actualment, prop de la xemeneia de l’antiga fàbrica de dinamita, hi ha un construcció tipus magatzem que podria ser un dels barracons que descriu el plànol. Al costat, hi ha un petit turonet de terra que Bartomeu explicà que és la terra que es va treure per fer el refugi i que va amuntegar-se a sobre a mode de protecció contra les bombes.  Efectivament es tracta d’un refugi antiaeri de grans dimensions, similar al de Vidreres i Verges, hi ha una segona entrada al costat contrari (est), avui tapada amb terra i algun tram de formigó. Actualment el refugi serveix de cisterna ja que pels anys 70 s’hi va excavar un pou. L’edifici correspon al que en el plànol es marca com a “companyia”.

Font: Jaume Prat i Pons,  historiador, i Sandra Prat i Gayà

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Plànol i fotos cedit per Jaume Prat i Pons

Es diu que, al moment de la retirada, les forces republicanes no volien deixar les armes i municions que tenien emmagatzamades al camp d’aviació i van decidir portar-les a l’església de Cabanes i provocar-ne l’explosió. Les pluges dels dies anteriors havien fet pujar les aigües de la Muga i van inhabilitar el gual, per la qual cosa van decidir portar el carregament a l’església de Llers. Fossin les municions de l’aeròdrom de Cabanes o d’altres llocs, el 8 de març de 1939, més de 200 tones d’explosius van destruir totalment l’església i quasi tot el poble de Llers.

Bibliografia:

 

L’acta municipal del dia 31 de juliol de 1937 informa que alguns veïns de Vilabertran afectats pel camp d’aviació demanen que l’Ajuntament els faciliti terrenys en reparació dels perjudicis ocasionats.

camp

L’11 de setembre s’acorda procedir a la subhasta de la nòria del Mas anomenat correntment Ferriol, que està en poder de l’Ajuntament, per haver-se derribat la casa a l’objecte de construir-hi un camp d’aviació

Recull de premsa (1936-1939)

  • EXPROPIAR els terrenys necessaris per ampliar el Camp d’Aviació, avisant els respectius conreadors per tal que cullin immediatament els fruits. Empordà Federal, 8 de novembre de 1936
  • … Els representants de la C.N.T., també demanaren un aclariment sobre la manera com s’ha pagat la gent que treballava al camp d’aviació. El conseller de Treball, explicà com s’havia contractat la feina a 10’00 ptes. diàries, malgrat que l’encarregat de la construcció del camp, en principi, sols volia oferir el menjar i que l’Ajuntament abonà als treballadors contractats dues pessetes de plus per tal d’assolir el sou mínim de 12 ptes…. Empordà Federal, 30 de juliol de 1937
  • Passen a ésser immediatament a disposició dels Servéis d’Aeronáutica, sense cap trámit ni reserva, tots els terrenys que es trobm dintre els límits del projecte de construcció d’un aeródrom a Figueres. L’Autonomista, 8 de novembre de 1937

Notes:

  • Polikarpov RZ Natatxa.-  Aparell que intervingué activament al llarg de tota la guerra malgrat la seva lentitud i vulnerabilitat davant els caces i els antiaeris enemics. El Natatxa tenia una velocitat màxima de 280 km/h. Els soviètics enviaren fins un total de 62 d’aquests bombarders lleugers, que podien carregar fins a 8 bombes de 50 kg.


3 comentaris

Molins

 Vegeu també:
Trulls

Molins de farina

… A l’edat mitjana, com a conseqüència del creixement de la població i de la consolidació d’unes pautes alimentàries basades en el consum de pa, al comtat d’Empúries va augmentar considerablement el nombre de molins destinats a la mòlta de cereals. Les diverses instal·lacions, que incorporaven de manera habitual aparells hidràulics, es localitzaren en primer lloc a les ribes dels rius i les rieres, però cada vegada més en canalitzacions fetes per la mà de l’home. Els molins van esdevenir un punt de pas obligat, de manera més o menys directa, per al conjunt de la població i, per tant, generaven uns beneficis importants. Probablement per aquests motius, la seva tinença va tendir a concentrar-se en mans dels estaments més privilegiats…

… Finalment, sabem també que els Rocabertí havien posseït un molí a les ribes de la Muga, entre Peralada i Vilabertran, en feu pel mateix cenobi, però a les darreries del segle XIII ja no era operatiu, i poc després ni tan sols se’n tenien rastres…

… els molins empordanesos se situaven tant a les ribes dels rius i les rieres com en conduccions fetes per la mà de l’home. En aquest darrer cas, a la meitat nord del comtat, les infraestructures més importants eren el rec de Cabanes i els recs dels molins comtals castellonins, en tots els casos derivats de la Muga…

Font: Gironella i Granés, Josep Maria. Els molins dels monestirs empordanesos a la primera meitat del segle XIV. A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 43 (2012), pàg. 167-176

Molins

Des del segle XII, a Cabanes, hi ha constància de l’aprofitament de l’aigua de la Muga per al funcionament de molins destinats, segurament, a moldre gra.

Tot i que es desconeix quan es van començar a construir, Cabanes també tenia molins oliers i encara ara, el nomenclàtor de carrers ens ho recorda amb la plaça de l’oli.

Segles XII i XIII

A finals del segle XIII ja funcionaven els molins de la Cavalleria, del Castell, d’en Taverner i de Sta Maria que van estar actius fins a mitjans del segle XIV.

  • 1130.- Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 92, Reg. 9633 (6 de maig de 1130)
    • Contingut: Venda que fan Ramon Joan i Ponç Guerau a Ramon Vidal i a Guillem Barutell, d’un molí que tenen per Ramon Renart al riu Muga, sota Cabanes, amb el monar que va a Prat de Torells, per 100 sous
  • 1150. Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 138, Reg. 10062 (8 de juny de 1150)
    • Contingut: Venda que fan Gaubert Barutell i el seu germà Arnau a Ramon de Santacreu de la quarta part que tenen al molí de Ramon Vidal, situat al comtat de Peralada, a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, prop del riu Muga, per 80 sous de Girona
  • 1156.  Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 197, Reg. 9053 (23 de febrer de 1156)
    • Contingut:Venda que fa Ramon de Santacreu a Gaubert Barutell i a la seva esposa Peretavina de la seva quarta part del molí de Ramon Vidal, situat a Cabanes, prop del riu Muga, pel preu de 30 sous, moneda de Girona
  • 1164. Venda. Procedència Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 53, Reg. 8958 (20 de novembre de 1164)
    • Contingut: Venda que fa Niell a Gaubert Barutell i a la seva esposa Petraitina, de la seva meitat del molí que tenia per Ramon d’Olives a la Muga, al terme de Cabanes, per 300 sous de Girona
  • 1180. Confirmació. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 433, Reg. 9818 (24 de març de 1180)
    • Contingut: Firma de confirmació que dóna Ramon d’Olives per la venda del molí que es tenia per ell a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, per 850 sous que rep de Santa Maria de Vilabertran, dels quals 650 li havien estat lliurats en empenyorar-lo, i 200 són destinats a fundar una llàntia perpètua a l’esmentada església, amb retenció de certs drets sobre el mateix molí
  • 1180.Renúncia. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 80, Reg. 9658 (16 d’abril de 1180)
    • Contingut: Guillem Gros, amb consentiment de la seva mare Peytavina i del seu germà Bernat, renúncia a l’abat Guillem de Vilabertran, el dret sobre el molí que té per Ramon d’Olives, situat a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, al riu Muga, prop del Prat de Torrelles
  • 1188. Definició. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 138, Reg. 10073(25 de maig de 1188)
    • Contingut: Definició que fa Gaufred de Rocabertí a Santa Maria de Vilabertran i al seu abat Guillem de tots els drets que reivindicava al molí que havia estat de Guillem Gros, situat a Cabanes, al camí de sota el poble que va al prat de Torrelles, i que Vilabertran havia comprat per 200 morabatins al dit Gros, que el tenia en pagesia per Ramon d’Olives i aquest, per l’atorgant, per 300 sous barcelonesos
  • 1220. Definició. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 455, Reg. 9984 (9 de març de 1220)
    • Contingut: Definició que fa Beatriu d’Hortal, esposa de Pere d’Orriols, a Santa Maria de Vilabertran dels seus drets sobre el rec del molí de Santa Maria, situat al terme de Cabanes, entre el molí de Pere d’Hospital i el molí dit de Santa Maria, i de les justícies i exaccions que rep a Sant Pere dels Vilars, per 200 sous
  • 1221. Venda. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 140, Reg. 10087 (13 de setembre de 1221)
    • Contingut:  Venda que fan Guillem Tolsà, de Cabanes, la seva esposa Ermessenda i els seus fills Guillem i Ramon a Santa Maria de Vilabertran i a l’abat Ramon, d’una petita feixa de terra situada a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes, que afronta a migdia amb el riu Muga, i a ponent i nord amb terra hospitalis pauperum, pròxima al molí de l’esmentada església, pel preu de 25 sous

Segle XIV

Al segle XIV, a Cabanes hi ha documentats sis molins, dos depenien del monestir de Sta Maria de Vilabertran (Hospital i Sta. Maria), dos depenien del domini dels vescomtes de Rocabertí (Castell i Sarraí), un era propietat del monestir de Cadins (Cavalleria) i el molí d’en Taverner depenia de la casa del Sant Sepulcre, tot i que durant un temps els vescomtes van usurpar-ne els drets. Font: Gironella i Granés, Josep M. La mòlta de cereals i el batanatge de teixits al comtat d’Empúries i al vescomtat de Rocabertí. Finals del segle XIII i primera meitat del XIV. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2013. Volum I  |  Volum II

  • Molí de l’Hospital (1321-1343). Situat en un rec derivat de la Muga Estava sota el domini directe del Monestir de Santa Maria de Vilabertran i el domini útil del mas de l’Hospital (esmentat en 4 documents)
    • 1321.- El 21 de març, Ramon Joan i la seva dona Agnès, propietària del mas de l’Hospital de Cabanes, sotsarrenden la tercera part del molí per dos anys. El sotsarrendament va ser  atorgat per Castelló Bertran, de Cabanes. El preu anual era de 92 mitgeres d’ordi
  • Molí de la Cavalleria o de la Milícia (1288-1357). Situat al rec de Cabanes, derivat de la Muga  Estava sota el domini directe del Monestir de Sant Feliu de Cadins i el domini útil del Monestir de Sant Feliu de Cadins, Ramon Ramis-Sant Feliu de Cadins. Durant el període de l’establiment de Ramon Ramis, pagava un cens de 320 sous. En una ocasió també va ser anomenat com a molí de l’Església. (esmentat en 9 documents)
    • 1288.- Joan Tolosà, de Cabanes i el seu fill, sotsarrenden una tercera part dels béns del molí al cavaller Ramon de la Roca
    • 1320.- Contracte d’arrendament. L’arrendatari vitalici és Castelló Bertran de Cabanes i el preu anual de l’arrendament era la tercera part del molí, 200 sous melgaresos. Segons el contracte, Castelló Bertran acollia a Guillem Salat com a traginer i a la seva esposa Saurina.
    • 1343.- Contracte d’arrendament. Guillem Hospital, de Cabanes, adquireix una part dels drets del molí a Bernat Delfià, de Peralada i a Pere Draper, tutor d’en Boixadors, de Cabanes. Hospital ha de pagar un cens de 40 mitgeres d’ordi al monestir de Sant Feliu de Cadins.
    • 1347.- El 7 de març, l’abadessa de Sant Feliu de Cadins el va establí a Ramon Ramis, natural de Molins i veí de Cabanes, per una entrada de 500 sous i un cens de 320 sous (ADG, Cadins 411). El 1351, el molí passava a la seva filla Cília (ADG, Cadins 438). Altres arrendataris: Castelló Bertran (moliner), Guillem Salat (traginer) i la seva dona Saurina
  • Molí del Castell (1257-1359). Situat al rec de Cabanes, derivat de la Muga . Tant el domini directe com el domini útil corresponia al vescomte de Rocabertí. Pagava un cens de 150 mitgeres d’ordi, a Pola, filla de Guillem Creixell. Va ser enterrada a Sant Feliu de Cadins i al seu testament va deixar el cens al monestir.
    • 1257.- El vescomte de Rocabertí ven un cens sobre el molí, de 150 mitgeres d’ordi, a la senyora Pola, pel preu de 4000 sous.
    • 1324.- Gaufred, fill i hereu universal del difunt Dalmau, vescomte de Rocabertí i senyor de Peralada, reconeix haver rebut de Pere Clarà, jurista de Perelada, 20.000 s. malgamesos per la venda d’un cens de 630 mitgeres anuals d’ordi, sobre el lloc de Cabanes i sobre un molí anomenat de Castell (arxiu de Vilassar)
    • 1346.- Els arrendataris Ramon Ramis i Guillem Quintana, de Cabanes es comprometen a pagar al monestir de Sant Feliu de Cadins el cens de 150 mitgeres d’ordi.
    • 1359.- El 24 de juny, Francesc Puig, paraire de Peralada, arrenda per dos anys el molí o aparell bataner, per 280 sous melgoresos anuals.
  • Molí d’en Taverner (1294-1344). Situat a rec de Cabanes, derivat de la Muga El domini directe corresponia a la Casa del Sant Sepulcre de Santa Anna de Barcelona i el domini útil a Castelló Muntaner-Arnau Taverner-Arnau Taverner, fill de l’anterior-Berenguer d’Uixó, cavaller. Antigament va pertànyer a Castelló, fill de Joan Muntaner de Peralada. Durant alguns anys, els vescomtes de Rocabertí s’apropiaren del domini. El 19 de novembre de 1344, el bisbe va manar a Pere Canadal i altres marmessors del vescomte Jofre de Rocabertí que deixessin la possessió del molí. Tenia un cens de 12 mitgeres d’ordi i 3 de blat a nom de Ramon de Vilatenim i , després, el domer de Peralada i capellà de Sant Nazari. (esmentat en 16 documents)
    • 1298.- El 2 de juny, Pere Masvell i Jaume Broc, de Cabanes, arrenden el molí per 4 anys, al preu de 200 mitgeres d’ordi i 80 mitgeres de blat anuals a la vídua d’Arnau Taverner
    • 1302.- El juny, Pere Masvell i Jaume Broc , renoven el contracte per 4 anys més i al mateix preu
    • 1307.- L’11 de juny, Arnau Rossinyol, avi i tutor de Ramon Muntaner Rossinyol, ven el molí de Ramon Muntaner (Cabanes) a Arnau Taverner, jurisperit peraladenc, pel preu de 3.700 sous melgoresos, exceptuant el domini de Dalmau de Rocabertí.
    • 1319.-El 24 de juny, Arnau Riba i Molí Figuera, de Cabanes, arrenden el molí per 6 anys, al preu de 200 mitgeres d’ordi i 100 mitgeres de blat anuals.
    • 1320.- El 24 de maig, els arrendataris anteriors cedeixen un tercera part de l’arrendament a Nicolau Genís, que haurà de fer de traginer.
    • 1325.- El 29 de setembre, Arnau Moner, Pere Lladó i Molí Figuera, de Cabanes, arrenden el molí per 6 anys, al preu de 200 mitgeres d’ordi i 100 mitgeres de blat anuals.
  • Molí de Santa Maria (1294-1347). Situat al terme de Cabanes, prop de Peralada, al rec derivat de la Muga. Es trobava més avall que el molí de l’Hospital. Ostentaren el domini directe: Monestir de Sta Maria de Vilabertran-Pere Campins.Caritat Major de Peralada. , consta com a propietat de la Caritat Major de Peralada (esmentat en 11 documents)
    • 1343.- L’11 de setembre, Pere Campins, de Peralada adquireix el molí per permuta amb el monestir de Sta Maria de Vilabertran
    • 1343.- L’1 d’octubre, Pere Campins, ven el molí a la Caritat Major de Peralada, pel preu de 6000 sous (AHG, Pe 1045)
    • 1345.- El 14 de febrer se signa el conveni entre Bernat i Guillem Corc, pedrers de Peralada i els procuradors de la Caritat Major per a la construcció de un pont de tres “archets” de pedra al rec del molí de Sta Maria, al camí que va a Vilabertran
  • Molí d’en Sarraí (¿1315?). Situat al rec de Cabanes, derivat de la Muga (1315). El domini directe estava a mans del vescomte de Rocabertí i el domini útil corresponia a Guillem Sarraí, cavaller-Jaume Sarraí, batlle de Cabanes, fill de l’anterior. Pagava un cens de 30 mitgeres d’ordi als vescomtes de Rocabertí. (esmentat en dos documents)
    • 1315.- La casa vescomtal ven el cens de 30 mitgeres d’ordi que rep del molí a Jaume Sarraí, fill del cavaller Guillem Sarraí.
    • 1337.- Demanda de Jaume Sarraí, a la casa comtal, en motiu dels cinc mesos que, durant la ocupació del castell de Cabanes per part del comte Ponç Hug IV, el molí dels Sarraí va deixar de moldre, amb una pèrdua de tres quarteres d’esplet diàries entre blat i ordi. L’exèrcit comtal a més va endur-se alguns elements del molí. (AHG, Ca 163 f. 58)
    • 1337.- Demanda de Pere Figuera, a la casa comtal, en motiu dels cinc mesos que, durant la ocupació del castell de Cabanes per part del comte Ponç Hug IV, el molí dels Sarraí va deixar de moldre, amb una pèrdua de 80 mitgeres d’ordi. Es diu que el mes de març de 1301, el comte entrà a Cabanes amb un exèrcit de 50 cavallers i 4000 homes a peu (AHG, Ca 163 f. 101)

A la Muga, al seu pas per Cabanes i Peralada, hi devia haver dues rescloses, la dels molins Guaitallop i Nou, de Peralada i la captació d’aigua del rec de Cabanes. Es desconeix si els molins de Sta Maria i de l’Hospital tenien captació pròpia o també utilitzaven la captació del rec de Cabanes.Els molins empordanesos...

La tesi ha estat publicada per l’Associació d’Història Rural, el Centre d’Història Rural (Institut de Recerca Històrica) de la Universitat de Girona i Documenta Universitària, amb el títol: Els molins empordanesos baixmedievals. Propietat, explotació i fiscalitat.

1344.- A l’arxiu Diocesà de Girona, apareix citat un molí de Passeró.-  El bisbe, atès que Ramon Rubí, sagristà de Vilamalla, havia llegat a l’altar de Santa Maria d’aquesta església el seu molí de Passeró, situat a Cabanes, i possessions de Sant Mori, i que certs feligresos de Vilamalla hi han afegit altres censos, erigeix un benefici de patronat del mas Rubí de Saus, 14 octubre 1344. Llibre: G-17. Full: f 170rv

Segle XVIII 

Hi ha constància de l’existència d’uns molins, propietat del comte de Peralada, que possiblement es trobaven al mateix lloc on encara ara hi ha la casa anomenada del molí i la petita resclosa.

  • Albert Compte i Freixenet, al seu article: Cabanes al segle XVIII: un exemple d’expansió de les terres de cultiu per mitjà d’establiments i roturacions d’aigualleixos i garrigues,  fa referència al molí de Cabanes: … En aquest ample carrer i dintre el recinte emmurallat, el canal es podia franquejar per dos ponts; a tocar la muralla, però de la banda de fora, n’hi
    havia un altre de més capaç i espaiós, que donava pas al camí ral de Figueres i separava el nucli urbà del Molí.
    La casa del Molí de Cabanes es trobava situada a ponent del nucli urbà i fora muralla i albergava dos molins fariners, un a la part de migdia i l’altra a tramuntana. Cada un d’ells disposava de dues moles, la mola setial o fixa i la mola volant o mòbil. El molí era propietat del comte de Peralada, que l’arrendava per un termini de cinc anys.
  • El 13 de setembre de 1706, Bartomeu Barrera signa el seu testament en lo aposento de la casa haont avito del present lloch prop lo portal dels molins

Segles XIX i  XX

Molins de farina

Existeix La Fàbrica de Harinas San Isidro, propietat de Joaquim Torrent Clos. La fàbrica tenia maquinària de la marca Morros, instal·lada l’any 1949, excepte el separador de veces, que era del 1943.D’acord amb els documents trobats en aquest edifici hi havia hagut un molí olier i de farinada, i una fàbrica de farina, propietat del Sr. Jaume Gorgot i Gorgot (àlies Romaguera), que va ser incautada durant la Guerra Civil

A l’acta d’ocupació, signada per l’alcalde el 12 de desembre de 1936 hi diu: … També hi ha un Molí d’aigua de molta utilitat pel poble, que el que el tenia en arrendament ha desaparegut deixant-hi esposa i fills menors. El propietari tampoc se sap on és, no havent pagat encara les contribucions d’aquest trimestre …. Actualment l’Ajuntament ho té intervingut tinguent cura del seu funcionament un mosso que ja hi havia … Anex al Moli hi ha una fàbrica de farines parada des del 1931 i al seu voltant unes terres regadiues…. I a la relació de béns ocupats hi consta una fàbrica de farines (avui parada) i molí olier i de farinada, situada al passeig Llibertat, 4 i destinada al Sindicat Agrícola per fer farinades per a ús dels pagesos locals.

L’arrendatari era Joaquim Torrent, qui acabada la guerra va comprar la propietat i més endavant la va traspassar al seu fill, anomenat també Joaquim Torrent. La fàbrica va tancar l’any 1980 i des del 1987, l’immoble pertany al Sr. González. A: Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries. Memòria de l’any 2002. Pàg. 1

Molins d’oli-Trulls

Segle XVIII

  • 1720.- A l’inventari de la casa Aguer (segurament al carrer Canal), fet a petició de Rafel Ramis com a tutor de Llúcia Aguer, menor d’edat en el moment d’heretar, hi consta: En lo trull. Primo un trull ab sos arreus y un parol de aram de tres samals poch mes o menos usat
  • 1760.- A l’inventari dels béns d’Antoni Aguer, fet a petició de la seva vídua Llúcia Aguer (segurament la mateixa casa anterior) hi consta una quilma i l’anotació:  En lo trull vell de dita casa
  • 1789.- A l’inventari de Jaume Pont Casadevall, àlies Romaguera, signat el 1789 i dins l’apartat d’heretats, propietats y terras del patrimoni de Casadevall hi consta un trull de fer oli, ab tots los guarniments de fer-lo; junt amb un hort contiguo, tot situat dins lo poble de Cabanas, y paratge anomenat lo verger.

“Lo verger”, era la zona on actualment hi ha el Trull Ylla, cosa que fa pensar que aquest trull fos el que, a principis del segle XX, es coneixia com a Trull d’en Romaguera i també com a Trull de Sant Feliu i que estava al carrer Sanitat.

Segles XIX-XXI

Al segle XIX, Andreu Brugat regentava un trull que encara ara pertany a la família, Trull Yllaés l’actual Trull Ylla. Les referències escrites més antigues de l’actual trull que hi ha a Cabanes es remunten al 26 de novembre de 1873, trobades en una llibreta on l’Andreu Brugat, besavi de la família, apuntava els kg d’olives que li portaven els pagesos perquè produís oli. És l’únic trull de Cabanes que encara es manté actiu.

Vegeu també:

A primers del segle XVIII, concretament en un testament del 1704, un Rafel Brugat explica que en cas de morir sense descendència: vull mos bens sien tornats a casa Josep Brugat de la Pescateria mon pare, no a son ereu… Tenint en compte que els oficis es perpetuaven de generació en generació és possible que aquest Josep Brugat fos un avantpassat dels Brugat que més endavant tingueren el trull. No seria estrany que el negoci de la venda de peix i segurament sal i altres productes, amb els anys, es convertís en un molí d’oli.

Segle XX

Els quatre més antics, van deixar de funcionar a principis de segle, tot i que als anys 30 encara se’n podien veure alguna resta:

  • Carrer dels Escudillers
  • Carrer de la presó – El trull d’en Pastau
  • Plaça de l’oli – Can Navarra
  • Carrer de les cavalleries (actualment, ca la Laura). Era propietat de Conrado Arnall i en Quera o Talaixà

Quatre van tancar pels volts de la Guerra Civil:

  • La Màgica. Compartint edifici amb el molí fariner del carrer Canal (Fàbrica de Harinas San Isidro), funcionava amb la força de l’aigua de la bassa. Els primers propietaris foren la família Romaguera i l’últim encarregat, Jacint Heras.

    Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

  • El Sindicat. Al costat del Local Social. Funcionava amb motors. Inaugurat el 1932, va estar a càrrec del Sindicat Agrícola, fins el 1939. Després, ja amb uns altres propietaris, va treballar puntualment, el 1940 o 1941. Actualment, al local dels Potamolls, encara es conserven algunes peces de la maquinària de l’empresa “Cené, Carnicé y Cª” de Reus, restaurades pels integrants de l’associció cultural Potamolls.
  • Can Prats. Darrera l’actual botiga de pinsos Tuébols, del carrer Dos de maig
  • Trull d’en Romaguera, o trull de Sant Feliu. Al final del carrer de la Sanitat. Primer propietat de la família Romaguera i després de Joan Gibert. La maquinària es va vendre a Tortosa i una de les pedres de moldre les olives es va reconvertir amb l’altar de la parròquia. Quan el trull Ylla va ampliar les seves instal·lacions, va ocupar els terrenys d’aquest trull.

Més informació sobre els molins medievals a l’Empordà: