Les restes de la capella de Sant Miquel, que encara es poden veure a uns 300 metres de l’església de Sant Feliu de Cadins, ens mostren una esglesiola románica d’una sola nau capçada per un absis semicircular. Possiblement havia estat l’església del veïnat de Cadins.
Descripció
Per accedir al jaciment, des del nucli urbà de Cabanes, cal prendre la carretera GIV- 6025 i, després d’uns 280 m, trencar a mà esquerra pel camí de Sant Feliu, i continuar pel mateix uns 700 m més. El jaciment se situa al marge dret del camí, a una zona planera de camps de conreu de cereals, al nord del de l’Església de Sant Feliu de Cadins. Es tracta de la troballa de materials arqueològics d’època romana, així com de les restes de l’església romànica de Sant Miquel de Cadins. Els materials romans foren documentats per Joan Badia i Homs i publicada per primer cop l’any 1975. La tipologia de la ceràmica exhumada correspon a material constructiu, bàsicament a fragments de teules i maons però també a ceràmica comuna sense determinar. L’església conserva tan sols els dos murs laterals i la capçalera semicircular d’uns 2 m d’alçada. La major part dels carreus que formaven el parament han estat arrabassats. No s’ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica que permeti precisar la tipologia o funcionalitat del jaciment d’època romana. Per tant, la única dada que es pot establir és una cronologia àmplia dins el món romà. L’estat de conservació de l’església és parcialment destruït, i la del jaciment romà no es pot determinar. La visita al lloc permet observar la presència de ceràmica en superfície de tipologia indeterminada i molt erosionada, sobretot material constructiu.
Ben a prop de Cadins, vora la Muga i a tocar el camí de França, en el límit dels comtats, hi havia la domus de Sant Sadurní. Es documentada des de l’any 926, quan el magnat Tassi donà una propietat d’aquest indret al monestir de Sant Pere de Rodes del qual ell era el protector i impulsor de la seva independència i futura grandesa. Aquesta propietat limitava, en part, amb unes terres que pertanyien a Guadall, bisbe d’Elna, fill del comte Sunyer II d’Empúries-Rosselló. Es parla encara de la capella de Sant Sadurní pels anys 1407 i 1408 amb motiu d’uns enfrontaments entre el monestir de Cadins i el comú de Llers sobre la propietat de les terres i sembrats d’aquest paratge. No sembla que quedin rastres visibles de l’església de Sant Sadurní, però als terrenys on podía trobar-se hi hem vist vestigis de poblament d’època romana.
Al mapa adjunt, extret d’aquest llibre, es veu l’església de Sant Sadurní, datada l’any 932. D’acord amb la situació que se li dóna en aquest mapa, no sembla que es pugui confondre amb Sant Miquel, que es troba molt més a prop de Sant Feliu i en una altra direcció.
A la plana 70 del mateix llibre, s’hi pot llegir aquest text:
“En època carolíngia es crearen diverses fraternitats, o confraries religioses d’ajuda mútua. En tenim documentades al bisbat de Girona. El testament del levita Guiu, de l’any 982, esmenta la fraternitat d’Albanyà, situada al comtat de Besalú, la de Casavells (Caiavellos) i la de Sant Sadurní. Casavells és a l’extrem sud del comtat d’Empúries. Podem suposar que Sant Sadurní era una església situada a l’oest del comtat de Perelada, a ponent de Cadins i al costat de la Via Francesca, que feia la funció de partió occidental del comtat.”
[El levita Guiu, fou un eclesiàstic, fill de Guitiza i d’Aio, matrimoni de terratinents empordanesos, que va arribar a posseir un gran patrimoni entre Llers, Molins, Vilarig i els Vilars, a la vall de Maçanet de Cabrenys].
Als diplomes de Sant Pere de Rodes (any 926) s’esmenta la cessió que Tassi fa al monestir d’uns alous que tenia dins el terme de Kabannas en els llocs de Sant Sadurní i les Artigues.
[Tassi fou un terratinent empordanès i màxim impulsor del monestir de Sant Pere de Rodes (s. X). El seu fill Hildesind, en fou el primer abad].
En un llibre de l’any 1730 escrit de Gregori Pallisser i titulat Llibre de Racionaris de la vila del Castell de Llers, s’hi pot llegir:
Capella de St. Sadurní situada sobre la devesa del señor Compte de Perelada señor de Llers la qual capella antigament fonch de la Parroquia de Cabanas y vuy de la Parroquia de Llers…
La capella de Sant Sadurní fou habitada per capellans que servien a la parròquia de Cabanes i el monestir de Cadins … Val a dir, però, que és ben segur que la capella es trobava a tocar el “camí de la Calçada” o “camí francès” -la strata francisca que anomena el document de l’any 1231- …
Sant Sadurní, a Cabanes d’Empordà, a ponent de Cadins, esmentada el 945, però desapareguda.
Al volum IX de l’enciclopèdia Catalunya Romànica, editada per Enciclopèdia Catalana, s’hi afirma que l’ésglésia de Sant Sadurní està documentada des de l’any 926 fins al segle XVIII i que era emplaçada vora el camí de França, al límit amb Llers i prop de la Muga.
L’any 926 el magnat Tassi, impulsor de la comunitat monàstica de Sant Pere de Rodes, donà al seu monestir uns alous que ell havia adquirit, un dels quals dins el terme de villa Kabannas, al lloc anomenat illa de Sant Sadurní, al costat de la domus de Sant Sadurní, prop de la Muga. Les restes d’aquesta domus alt-medieval sembla que han desaparegut completament. Aquesta possessió de Cabanes figura confirmada als monjos de Sant Pere de Rodes en un precepte del rei Lotari de l’any 982.
L’església ermita de Sant Sadurní, “ipsum domum sancti Saturnini”, de la vila de Cabanes, figura en un document de l’any 945 com un dels alous que posseïa el monestir de Sant Pere de Rodes, donats pel seu protector Tassi. El coneixement recent d’un llibre inèdit de l’any 1730, titulat Llibre de racionaris de la vila del castell de Llers, de Gregori Pallisser, ciutadà i pagès de Llers, ha aportat noves dades sobre la situació i la identificació d’aquesta capella. Segons aquest escrit, la capella de Sant Sadurní era “situada sobre la devesa del señor compte de Peralada, señor de Llers, la qual capella antigament fonch de la Parroquia de Cabanes i vuy de la Parroquia de Llers”
Josep M. Bernils i Mach, al seu llibre Cabanes, esmenta que Sant Sadurní també apareix documentat en uns testaments del 1101, del 1230 i del 1231 i ens confirma que fou habitada per capellans que servien a la parroquia de Cabanes el monestir de Cadins.
Sant Sadurní.- D’aquest temple situat prop dels Hostalets, no ens en queda cap resta. Tan sols sabem que primer pertanyia a la jurisdicció de la parròquia de Cabanes i que posteriorment passà a la de Llers.
1230, 5 de gener. Testament de Guillem Julià, de Cabanes, que … fa deixes a Sant Vicenç de Cabanes, on funda un aniversari, dotat amb un hort situat prop del clos de Ramon Tolsà de Cabanes, a Sant Sadurní, l’hospital dels pobres, Sant Feliu de Cadins, Santa Maria del Roure i … (BC Arx., núm. 5.508)
1268, 22 de setembre. Beatriu, abadessa de Sant Feliu de Cadins … concedeix al seu donat, fra Joan de Sant Sadurní, llicència de comprar blat i altres grans per al seu monestir, així com censos i terres, a condició de deixar-los a aquest a la seva mort … (Monumenta, f. 303)
1383. Cabanes. Ermita de Sant Sadurní, reparació (Llibre Q-1, Full 113)
1404. Cabanes. Ermita de Sant Sadurní, reparació (Llibre Q-2, Full 70rv)
1440. Cabanes. Ermita de Sant Sadurní, reparació (Llibre Q-3, Full 172)
El que probablement no sabrem mai és la seva situació exacte, ni tampoc el motiu de la seva desaparició: guerres, inundacions, …? o potser el deteriorament derivat del pas del temps, tot i que, al menys fins al segle XV, regularment s’hi feien obres de reparació.
La primera referència escrita de l’església dedicada a Sant Vicenç es troba documentada l’any 1069 en una donació feta al monestir de Vilabertran, amb la denominació “parròquia de Sant Vicenç”. Posteriorment es mencionada els anys 1279 i 1280 i 1362 sota altres noms com “ecclesia de Cabanis” i “Santi Vicencii de Cabanes”.
Sobre la seva situació existeixen diferents hipòtesis.
a) Per una banda hi ha qui creu que la primera església dedicada a Sant Vicenç fou construïda el s. XI i es trobava a l’interior del castell, si bé després amb la consolidació del nucli urbà va funcionar com a parròquia.
b) Josep M. Bernils i Mach, al seu llibre Cabanes, diu que els historiadors consideren que la primera església de Sant Vicenç, del segle XI, fou la capella de castell. Si fos així, es devia aixecar prop de la torre i segurament va quedar malmesa pel pas dels anys i els esdeveniments històrics, igual que la resta del castell.
c) L’explicació que ara mateix sembla més versemblant és que les restes de l’església que hi ha a la paret del cementiri i que coneixem com a Sant Maurici són l’únic vestigi de l’antiga parròquia de Sant Vicenç. De fet el nom de Sant Maurici no es troba documentat en cap llibre parroquial.
Molts documents antics certifiquen el nom de Sant Vicenç, ja des del segle XI:
1069, 16 de febrer. Donació que fan Guifred i la seva esposa Adalgarda a la casa de Santa Maria de Vilabertran de la casa on habiten, situada al comtat de Peralada, a la parròquia de Sant Vicenç … (BC Arx., núm. 9.709)
1074, 24 d’abril 24. Donació que fa Adalbert Giscafred a Santa Maria de Vilabertran de la meitat d’una feixa, situada al comtat de Peralada, al terme de Sant Vicenç de Cabanes, indret de Llacuna … (BC Arx., núm. 9.754)
1082, 25 d’abril. Donació que fa Bernat Arnau a Santa Maria de Vilabertran d’un mas situat a la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes … (BC Arx., núm. 9.046. Reg.: Monumenta, f. 206v)
1235, 20 de febrer 20. Testament d’Elicsendis, viuda de Guillem Julià, que pren per marmessors Bernat, prevere de Cabanes, Joan Batlle i Ramon Ministral; elegeix sepultura a Santa Maria de Vilabertran, església a la qual llega un mas, situat a Figueres … disposa almoines per als clergues i l’església de Sant Vicenç de Cabanes, l’hospital de pobres de Cabanes, la confraria de l’Esperit Sant, Santa Maria del Roure… i deixa a la neboda Cerdana els béns que té al castell de Cabanes. (BC Arx., núm. 9.789. Reg.: Monumenta, f. 230v.)
Plànol de Cabanes. Segle XVIII (*)
A tots els registres parroquials s’esmenta “l’església parroquial de Sant Vicenç del castell de Cabanes”. Sovint no es concreta en quina església ha tingut lloc la cerimònia i a molt estirar el capellà diu d’ell mateix que és de la parròquia de Cabanes o bé de la parròquia de Sant Vicenç de Cabanes.
A tot el llarg del segle XVIII, els casaments tenen lloc indistintament a l’església de Sant Vicenç i a la de Sant Sebastià. En un casament que va tenir lloc el 12 de febrer de 1719, es diu que els nuvis “se son esposats devant las portas de la Iglesia Parroquial de Sant Vicens del lloch i castell de Cabanas”. Fins i tot, el 26 de setembre de 1726, un casament va tenir lloc a la “casa de la sacristia”, sense que s’expliqui el motiu per la tria del lloc.
El 1740 els “regidors y altres particulars” de Cabanes es dirigiren al visitador general per a mostrar-li els inconvenients de l’horari de la missa matinal de les festes en les que era permès treballar, “per haver molts a guanyar el jornal y per la precisió que hi ha en certs temps del any de profitar el temps per lograr la cullita dels fruits” y, demant-li que “celebren la missa matinal mitja hora antes de eixir lo sol” i es redueixi el temps de l’ensenyament de la doctrina cristiana i de la predicació.
Al plànol del segle XVIII, l’església parroquial se situa al costat del cementiri i no apareix cap església dins el recinte del poble, però per altra banda, els registres parroquials de l’època continuen citant “l’església de Sant Vicenç del lloc i castell de Cabanes.
Podria ser que antigament, l’església de Sant Maurici tingués la funció d’església del poble i que perdés el seu nom per adoptar el de “parròquia de Sant Vicenç”?
Pot ser que l’Església Parroquial de Sant Vicenç fos des de sempre l’església del costat del cementiri? Sembla que aquesta seria la versió més probable.
… La primera església dedicada a Sant Vicenç fou construïda en el s. XI i es trobava a l’interior del castell; si bé després amb la consolidació del nucli urbà va funcionar com a parròquia …
L’església de Sant Maurici apareix localitzada al llibre Atles dels comtats d’Empúries i Perelada (780-991), de Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, editat per Rafael Dalmau, el 1999 i les seves restes encara es poden veure en una de les parets del cementiri.
El jaciment es troba en el cementiri de Cabanes a uns 250 m de la població, prop del marge esquerre del rec del Molí. Es tracta de les restes d’una església medieval visibles a la banda externa del mur de tramuntana del cementiri de Cabanes. Foren identificades per Carme Riu l’any 1988 i publicades per primera vegada per Joan Badia (1990). S’observa el mur d’una nau en una llargada conservada de 20 metres i un fragment de l’absis semicircular que el talla a llevant. De l’anàlisi de l’aparell s’observen dues fases diferenciades, que correspondrien a un moment més antic (sector de llevant i absis) i una reforma posterior. A més el canvi de parament és senyalat per l’existència del basament d’un contrafort o pilar adossat. Dins el recinte del cementiri, en el passeig principal, s’observen cinc lloses de grans dimensions amb encaixos, així com dues làpides de sepultures amb inscripcions (*). A la banda interna del mur de tramuntana no es pot observar el mur, ja que està cobert per la construcció dels nínxols. No s’hi ha realitzat mai cap tipus d’intervenció arqueològica. Existeixen diverses hipòtesis a l’hora d’identificar aquesta església, però cap d’elles amb arguments clars. Joan Badia, a partir de les poques restes conservades, esbossa una aproximació cronològica entre els segles XI i XIV. El seu estat de conservació és força dolent.
Josep M. Bernils i Mach, al seu llibre Cabanes, editat l’any 2001, per la Diputació de Girona, diu que Sant Maurici fou la primera església parroquial de Cabanes, i ja es troba documentada a l’arxiu diocesà de Girona, l’any 829.
A l’obra Rationes decimarum hispaniae (1279-80), figura entre els temples que tenien rendes pròpies que havien de contribuir a les croades.
Unas cabañas, Kabannas, cerca de Perelada formaban una pequeña villa con su iglesia de S. Mauricio y era en dominio de la ilustre família que nada menos dió a la patria la estirpe de la casa de Barcelona; fue la villa de Winidilda, esposa de Wifredo el Velloso, que en el año 840 la cedió al monasterio de S. Juan de las Abadesas. El document original de la donació s’ha perdut, però se’n conserva una còpia a l’arxiu de la Corona d’Aragó.
Alguns estudiosos han vinculat les restes del cementiri amb l’església de Sant Maurici, que ja apareix en l’acta de consagració de l’església de sant Joan de les Abadesses. Durant els segles X i XI trobem diversos documents que parlen de les esglésies de Cabanes, sense especificar-ne l’advocació, ni el nombre exacte.
Una altra teoria apunta a que es tracta de l’antiga parròquia de Cabanes. L’actual temple parroquial, dedicat a Sant Vicenç, està situat al bell mig del poble i davant del castell. Es va construir en el segle XVIII. No sembla que hi hagi vestigis d’un temple anterior sota l’actual edifici barroc. Per tant, no seria d’estranyar que aquesta teoria fos realitat. En molts pobles de l’Empordà com Peratallada, Palau-Sator o Monells, l’església es troba situada fora dels murs. En alguns com la Selva de Mar o Bellcaire la parroquialitat es va traslladar a un nou temple situat a l’interior del nucli urbà i en d’altres casos com Foixà, Torroella de Fluvià o Palau-Savardera, el temple i el castell tenen barris independents al seu voltant. No és descabellat pensar que l’església, situada a l’actual cementiri i malgrat estar a les afores del poble, fos en realitat l’antiga parroquial.
Si aquesta segona hipòtesis és correcta? El temple romànic també estava dedicat a Sant Vicenç? O potser estava sota l’advocació de Sant Maurici i era la capella del castell era la que estava dedicada a Sant Vicenç? Masses incògnites que fins ara poques persones han intentat resoldre… De fet les restes del temple havien passat totalment desapercebudes, totalment cobertes per heures. Per sort, en 1988 van ser descobertes per Carme Riu.
A resultes de la visita pastoral de 1740, es va presentar un mandat episcopal reiterant la necessitat de reparar l’església de Cabanes o construir-ne una de nova.
1735-40. Mandats episcopals gironins sobre construcció, reparació i ampliació d’esglésies; capelles i retaules; arranjament i tancament de cementiris i altres. I les vies previstes de finançament: Parròquia de Cabanes.
Mandat: L’església pateix freqüents inundacions i és propensa a ser robada per ésser fora del poble. S’ha de pendre la resolució d’edificar-ne una de nova dins el poble i en paratge més alt. Si en dos mesos no han pres la resolució de fer nova església, “a lo menos prengan la resolució de fer sacristia capàs”
Finançament: Que dins dos mesos es congreguin els curats, batlle, regidors i tots els caps de casa i resolguin fer nova església “y discorrian los medis per fer-la, com seria lo conveni en fer un vintè, redelma o quintè de tots fruits, per espay de tres o quatre anys”.
1740. El visitador pastoral disposà que per tal d’edificar la nova església es congreguessin curats, batlle, regidors i caps de casa de la població amb l’objecte de discutir “los medis per a fer-la, com seria lo convenir en fer un vintè, redelma quintcè de tots fruits, per espay de tres o quatre anys“. Al segle XVIII, ja no existia l’església del castell (si mai n’hi havia hagut) i Sant Maurici devia fer les funcions de parròquia del poble, encara que als registres parroquials mai consta amb aquest nom i només es parla de l’església de Sant Vicenç del lloc i castell de Cabanes.
L’església es va ensorrar degut a la inundació que va tenir lloc el dia 6 d’octubre de 1784. En un document, de principi del 1800, que es conserva a l’arxiu del Palau de Peralada, s’explica que degut a la inundació: no han pogut los habitants del poble de Cabanes valerse de la parroquial església.
Tot i que va tenir una existència de quasi mil anys, als registres parroquials dels anys 1613-1784 no n’hi ha cap referència amb el nom de Sant Maurici i alguns investigadors tenen dubtes sobre el nom de l’església.
És probable que de sempre hagués estat l’Església Parroquial de Sant Vicenç i que per causes desconegudes se li hagués adjudicat el nom de Sant Maurici.
Esperem que en el futur des de l’Institut d’Estudes Empordanesos o gràcies a les investigacions d’historiadors interessats en la comarca en podem treure l’entrellat
Situada dins del nucli urbà de la població de Cabanes, a l’extrem nord-est de la plaça de l’Església, tot just iniciat el carrer Espolla. Petit temple entre mitgeres d’una sola nau, cobert amb volta de canó, arrebossada i emblanquinada. L’antiga zona del presbiteri està elevada un graó per sobre del nivell del paviment de la nau, fet de cairons, i està delimitada per un envà posterior. Al fons hi ha una petita finestra rectangular atrompetada. La façana presenta un portal d’accés rectangular emmarcat amb carreus de pedra desbastats i la llinda plana. Al damunt, un rosetó i, coronant la façana, un campanar d’espadanya d’un sol arc de mig punt. La façana està arrebossada i pintada, amb carreus de pedra vistos a la cantonada de ponent.
Fins a principis del segle XVIII, la capella o ermita de Sant Sebastià era usada pels vescomtes de Rocabertí per fer les cerimònies de presa de possessió dels seus drets sobre el poble. Del primitiu edifici se’n coneixen poques dades, únicament que estava emplaçat en el mateix lloc que l’actual, aquest últim construït en el segle XVIII. Durant la tercera guerra carlina, pels voltants de l’any 1873, la capella es va habilitar com a cos de guàrdia. Al mateix temps es va construïr un tambor damunt del portal principal, utilitzat per tenir més visibilitat. Actualment és propietat municipal i s’usa esporàdicament com a local d’esplai i centre social per al joves del poble.
Capella de nau única situada entre parets mitgeres. La façana està coberta d’arrebossat de guix i la porta d’accés és rectangular i emmarcada en pedra. Seguint la vertical de la porta hi ha un òcul i un campanar d’espadanya que, amb una sola obertura, corona la façana. Fins el 1700 la capella o ermita de Sant Sebastià era usada pels Vescomptes de Rocabertí per fer la cerimonia de presa de posessió dels seus drets sobre el poble. Del primitiu edifici se’n coneixen poques dades, únicament que estava emplaçat en el mateix lloc que l’actual, que va ser construit en el s. XVIII. És propietat del Bisbat i s’usa com a local d’esplai per al joves del poble.
La capella, situada al carrer Espolla, núm. 4, és un edifici de pedra de planta rectangular amb una porta a l’Oest i un absis semicircular a l’Est. El sostre és de volta semicircular de pedra remolinada i pintada.
La placa que podem veure a la façana de la capella de Sant Sebastià ens diu que l’església és una construcció del segle XVIII. Aquesta data no és exacta ja que antigament, al mateix lloc, havia existit un edifici dedicat al Sant Sebastià i l’actual edificació es va beneir el 1654 després de ser restaurada
1630 – Jaume Ramis, pagès de Cabanes, fa donació i accepta allargar y axemplar la Capella de St Sebastià prenent terra del seu pati tocant la casa de la part de mig dia per ser dita capella derrotada … (18/11/1630)
1635 – El Consell general de Cabanes proposa: adobar la capella de St Sebastià que estava molt derrotada (10/6/1635)
A: CABANES- ‘Llibre de notes de la universitat de Cabanas’ (ACAE110109-T2-10259)
La capella era el lloc on el comte de Peralada prenia possessió de la senyoria de Cabanes, més endavant fou utilitzada sovint com a lloc de reunió del Consell obert o altres aplegaments ciutadans.
Hi ha constància documental que llarg del segle XVIII s’hi celebraren casaments, s’hi reunia el poble per resoldre temes del comú i s’hi van enterrar veïns, tot i que es desconeix si els enterraments eren dins l’església o si hi havia un petit cementiri al costat. Al llibret que es va editar el 1950, en motiu de la inauguració del nou edifici de l’Ajuntament, s’hi explica que per la llei de desamortització del 1855, la capella de Sant Sebastià s’havia de vendre i que l’Ajuntament va reclamar l’edifici per destinar-lo a “enterramiento de cadáveres en las épocas que por las inundaciones no podían trasladarlos al cementerio como ya venía haciéndose desde tiempo inmemorial”.
1723, 25 d’octubre. Antoni Aguer, vidu i la seva cosina Llúcia Aguer, donzella, són estats esposats en la Isglesia de St Sebastia
1734, 30 de setembre. El Sr. Martí de Carreras, fill d’Antoni de Carreras i de Maria, de Cabanes, i la Sra. Josepa d’Avinyó, filla de Pere d’Avinyó i de Margarida, de Peralada, hi reben la benedicció nupcial. El dia abans s’havien casat a Peralada
1776.- Diversos documents fan esment de reunions que tenen lloc a la capella de Sant Sebastià
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
1782, 4 de setembre. Isidro Gimbernat, jove treballador d’Ollers i Mariàngela Frasquet, donzella de Cabanes, … los uní en matrimoni en esta de St. Sebastià de la present parroquia
1784, 5 d’octubre. Va morir Margarida Abat, casada i amb 22 anys. Va ser enterrada del dia 8 a la capella de Sant Sebastià “per motiu del diluvi de aigua que ocupaba lo dit poble … sens ningun sacerdot”
El 30 de gener de 1783 va morir Anton Cortei, prevere de Castelló d’Empúries, i tal com disposava al seu testament va ser enterrat dins a la capella.
Testament: … Elegesch ma sepultura al meu cos faedora dintre la capella de St Sebastia cituada dintre lo present Poble de esta Parroquia de St Vicens Martyr de Cabanes volent que en dita Iglesia o Capella sem sien celebrats los Oficis Dobles Majors de Enterro Honras …
Registre de defunció: … Al cadaber del qual se li dona sepultura eclesiastica en la Capella de St Sebastia cituada en lo present poble de Cabanas …
El 1810 i el 1827, Rosa Carreras i Avinyó i el seu fill Antoni Conill i Carreras, també van ser enterrats a la capella de Sebastià. Possiblement van triar aquesta sepultura perquè ja havia desaparegut l’antiga església i l’altar del Roser on eren enterrats tots els seus avantpassats.
1835, 3 de desembre. Va morir Miquel Vergés Fages, un noi de 25 anys, i l’endemà va ser enterrat a la capella de Sant Sebastià “por no poder hir al sementerio por demasiadas aguas que imbadian el camino a dicho sementerio”
El 1856, va sofrir algun desperfecte arran de la construcció de la casa veïna, coneguda ara com a can Mont.
Durant les guerres carlines, s’habilità com a cos de guàrdia tal com explica l’Acta Municipal del 27 de febrer de 1873: … Al mismo tiempo se habilitará la Capilla de San Sebastián como cuerpo de Guardia o principal…
Pere Serra i Prim, a les seves memòries també ens parla de la capella:
1854 o 1855.- La Capella havia servit com a cos de guàrdia i estava en molt mal estat.
Trubansa la capella de San Sebastia destrusada y destemplada al Sr Jaume Brugat encuntransa Alcalda y altras particulars determinaren de turnarla adurna que [esta]ba destrusada de cuan eram …nals que servia per Prinsipal [Gu]ardia y al mes de 7bra ] de … se ba arregla laltá ab las …nas presentas pero alguns … que no hera de sun gust han [oca]sihonat algun destorp y axis se es quedat.
1857.- El mes d’abril es va acabar d’arreglar la capella de Sant Sebastià i s’hi va posar el sant que feia temps que es trobava a l’església de Sant Vicenç. El dia 27 es va celebrar amb un ofici, amb cobla i 6 capellans.
…y se feu gran funsihó a la yglesia Gran Ofisi ab so de Copla ab asistensia de 6 capellans y se purta ab llarga prufasó [processó] ab gran alegria … poblasiho achseptat [excepte] de 10 ó 20 jen que eren contra de axo.
1888.- Es va tornar a arreglar la capella de Sant Sebastià, malmesa després de la revolució, coneguda amb el nom de La Gloriosa:
Lañ 1888 se ba turna arregla la capella de San Sebastiá que estaba destrusada des de la rebulasiho de setembra que sen feya Curtel General dels republicans y al primer hofisi que si va di fou al 3r dia de Sn Visens
Durant la segona meitat del segle XX, la capella de St. Sebastià era el lloc on, els diumenges a la tarda, els infants del pobles anaven a fer catequesi. Més tard, va fer la funció de Casal Juvenil i durant un temps també va utilitzar-se com a cinema administrat per la parròquia.
A l’arxiu diocesà de Girona es troben alguns documents que fan referència a Sant Sebastià i que ens confirmen que la primera edificació és del segle XV, que aquesta es va enrunar el 1630 i que la nova capella va ser beneïda el 1654, quan encara faltaven cinquanta anys per entrar al segle XVIII:
1481. Cabanes. Capella de Sant Sebastià, construcció (Llibre Q-5 (1457-1501) Full 169)
1630, 30 d’abril. Llicència a Cabanes de treballar en diumenge per portar material a la nova capella de sant Sebastià i enrunar la vella (Llibre U-235 Full f 141v)
1654, 10 de juny. Llicència a Cabanes, de beneïr la nova capella de sant Sebastià (Llibre U-257. Full f 64)
Atenent que Sant Sebastià és el sant invocat com a protector contra les epidèmies, es pot aventurar que la seva construcció té relació amb la “pesta”, sigui per protecció o per acció de gràcies i més si es té en compte que es va beneir el 1654, justament després de l’epidèmia de pesta que va afectar l’Empordà en aquesta època. Vegeu:
Situada dins del nucli urbà de la població de Cabanes, al bell mig de la plaça de l’Església. Església d’una sola nau amb creuer, capelles laterals i capçalera poligonal. La nau, el creuer i les capelles estan coberts per voltes de canó amb llunetes i arcs faixons,mentre que el presbiteri presenta una volta poligonal amb llunetes. Les voltes s’assenten damunt d’una cornisa motllurada, sostinguda per pilastres adossades als murs laterals. L’absis està situat al centre del creuer, avançat respecte el baldaquí que recull la imatge de Sant Vicenç. Aquesta part està coberta amb una volta de mocador, amb la part central decorada. La sagristia, situada al costat del presbiteri i coberta amb una volta de mirall, presenta la data 1805 gravada a la llinda de la porta d’accés. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per una volta rebaixada. La façana principal presenta un gran portal d’arc rebaixat emmarcat per dues pilastres, que sostenen un entaulament damunt del que hi ha una fornícula rematada per un frontó triangular. A l’interior de la fornícula hi ha la imatge de Sant Vicenç, instal·lada de nou l’any 2004. Al damunt del portal hi ha una gran rosassa adovellada. A l’extrem nord-oest de la façana hi ha el campanar, de planta quadrada amb el cos superior octogonal i rematat amb barana d’obra. Hi ha quatre obertures d’arc apuntat a la part superior, i un rellotge i una finestra emmarcada en pedra més avall. A l’interior del temple hi ha diverses imatges escultòriques i es conserva una pica baptismal de pedra amb peu, decorada amb motius geomètrics i vegetals, i datada al segle XVII (1604). També cal destacar el baldaquí del presbiteri, data al segle XVIII. La construcció és bastida amb pedra desbastada disposada formant filades més o menys regulars, amb alguna refecció feta de maons.
La primera referència escrita de l’església dedicada a Sant Vicenç es troba documentada l’any 1070 en una donació feta al monestir de Vilabertran, amb la denominació “parròquia de Sant Vicenç”. Es creu que la primera dedicada a Sant Vicenç fou construïda en el s. XI i es trobava a l’interior del castell; si bé després amb la consolidació del nucli urbà va funcionar com a parròquia. Posteriorment es mencionada els anys 1279 i 1280 i 1362 sota altres noms com “ecclesia de Cabanis” i “Santi Vicencii de Cabanes”. Encara així l’actual església no va ser construïda fins a principis del segle XIX, després de que un gran aiguat destruís l’altra església del poble, la dedicada a Sant Maurici. Les obres d’aquesta nova església parroquial comencen l’any 1803. Quinze anys després es cobreix la teulada i el 22 de gener de 1820 queda beneïda. L’any 1927 es varen reformar les teulades i la volta de la nau, i el 1997 es procedeix a una restauració general de l’edifici.
L’església d’una nau amb creuer, cúpula i capçalera poligonal, de cinc cares. Orientada al sud-oest. A la façana, porta emmarcada per pilastres i entaulament, coronada per una fornícula buida acabada en frontó i al damunt rosassa. Presenta campanar de planta quadrada amb un cos superior octogonal amb arcs apuntats.
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal, dels segles XVI-XVII, decorada amb motius geomètrics i vegetals. I un baldaquí del segle XVIII.
… es va aixecar en el segle XVIII després de que un gran aiguat destruís l’altre església del poble, la dedicada a Sant Maurici. Les obres d’aquesta nova església parroquial comencen l’any 1803. Quinze anys després es cobreix la teulada i el 22 de gener de 1820 queda beneïda. L’any 1927 es varen reformar les teulades i la volta de la nau, i el 1997 es procedeix a una restauració general de l’edifici.
L’actual església parroquial de Cabanes, situada dintre l’antic recinte emmurallat, a diferència de l’anterior que es trobava extramurs i a una distància d’un quart de quilòmetre del poble, és molt tardana.
Contràriament a bona part de les esglésies empordaneses, fruit d’una ampliació de les velles estructures romàniques en el transcurs dels segles XVII i XVIII, la de Cabanes no es començà a construir fins l’any 1803 i no s’acabà de cobrir fins el 1820.
Aquest mateix any, el 22 de gener, “la benehí per autoritat Episcopal y celebrà lo Divinal Offici lo Sr. Domer Hilari Torras…”. Arxiu Parroquial de Cabanes, Llibre de Consueta. (Aquestes dades m’han estat amablement facilitades per l’actual rector de Vilabertan i Cabanes, mossèn Jordi Puigdevall).
L’impressionant aspecte i les considerables dimensions de l’església nova no lliguen gaire amb l’agitada etapa durant la qual té lloc l’edificació (postguerra Gran, Guerra del Francès, sexenni ferrandí). Aquest fet, al mateix temps que ens obliga a reflexionar sobre la capacitat de l’home per sobreposar-se a les desgràcies de la història, testimonia l’extraordinària aptitud productiva del camp cabanenc i el que podia donar per ella mateixa una economia essencialment agrària basada en la fertilitat dels sòls al·luvials, els cereals, la vinya i la cria de bestiar.
La pila baptismal de la parròquia -que té gravada la data de 1604- podria ser d’alguna de les esglésies avui desaparegudes.
Curiosament aquesta data també la trobem al peu de la creu de terme, que hi havia a la zona del pedró, i a la casa Vanover, del carrer Canal.
La placa que hi ha a la façana de l’església ens diu que és una construcció del s. XVIII, tot i que els documents ens confirmen que es va començar a construir a primers del segle XIX.
Història de l’església
Josep M. Bernils i Mach, a la seva monografia Cabanes hi reprodueix un document de l’arxiu parroquial amb unes quantes dades sobre la construcció i les obres de l’església:
1803, 28 d’agost. 1a pedra nova església
1818, 3 de juliol. 1a teula
1818, 13 d’agost. La última teula
1820, 22 de gener. Solemne benedicció pel Sr. domer Hilari Torras de Sant Andreu de Sucarrats, de la Vall de Vianya
1929. Es féu una pintada
1939. Es va fer algun arranjament per posar-la en condicions de celebrar el culte després dels desperfectes ocasionats per la Guerra Civil
Un registre parroquial del sis de juny de 1808 ens informa del bateig d’Anna, apadrinada pel seu avi Jaume Pont Casadevall a qui citen com a “vocer de dita fabrica de Isglesia” o sigui patrocinador de la nova parròquia de Sant Vicenç.
Pere Serra i Prim (1820-1889), a les seves memòries, ens explica diferents fets relacionats amb l’església de Cabanes: obres, actes religiosos, capellans, influència dels moviments republicans, …:
1846.- Mort Gregori XVI i entra Pius IX: En lo añ 1846 muri al Sumo Pontifise Gregori setze y entra Pio Nono
1847.- El Papa convoca un jubileu: Duná 3 semanas de tems per guañá dit gibuleu en huna semana de estas se abia de fer 3 dejunis dimecra dibendras disapta y 3 visitas a la Iglesia a fer alguna horasio: huna de las tres se abia de haná a cunfasá y pendrer la comuniho y tabe se habia de fer critad a los pobras seguns la pursivilitad de cada cual y tots lus de esta casa abem fetas las dilligencias per guañarla y crech las 2 terceras parts de la publasiho.
1851.- Es convoca un altre jubileu: pero la gent no ha cumplert de mol tan cum altra vegada… En lo matex añ tingueren [misiho] de 3 pares Misihonistas
1852.- El mes de març es comença a construir el campanar. Els veïns hi van col·laborar treballant de franc i amb diners: Aqui se trubará que amitg mes mars de 1852 se cumensa la hobra del campena ab 4 mestres de casas … publasiho fen totas las juntas de franch o de critad y al dia 13 de abril se ba turna pasa la capta … El dia 1 de juny es va portar la gàbia del rellotge, però els veïns s’havien cansat de contribuir a l’obra i no es van posar les campanes ni el rellotge que ja feia temps que era fet Besalú: la jen se es desmayada als dines se han acabat y axis se es quedat ab la gabia pusada sens relotja ni campanas y al relotja se encuntraba fet en Basalu tems a. Per Nadal es va continuar l’obra, arreglant l’escala i posant el terra i la barana del cor. (D’acord amb un document de l’Arxiu municipal la barana del cor es va posar el 1892, tot i que podria ser que aquesta barana del 1852 fos provisional i el 1892 es posés la definitiva)
1853.- El 2 de gener es van baixar les campanes que, des del 1803, eran a la capella de Sant Sebastià i el dia 18 les posaren al campanar nou. A finals de juny es van fer fondre dues campanes velles per fer les del rellotge: Als hultims del mes de juñ feren fondre 2 campanas que teniam … mol tems há per ferna las del relotja en Figueras. El 4 de setembre es van batejar les campanes noves i es va instal·lar el rellotge: Al dia 4 satembre batejaren las campanas nobas y las pusaren á sun destinu per tucá horas y cuarts
1854 o 1855.- L’alcalde, Jaume Brugat i altres particulars decideixen arreglar la capella de Sant Sebastià que estava destrossada després d’haver estat habilitada com a Cos de Guàrdia durant les Guerres Carlines
1856.- El bisbe va venir a Confirmar i promoure indulgències en diferents altars
Segell – 1858
1857.- El mes d’abril es va acabar d’arreglar la capella de Sant Sebastià i s’hi va posar el sant que feia temps que es trobava a l’església de Sant Vicenç. El dia 27 es va celebrar amb un ofici, amb cobla i 6 capellans. …y se feu gran funsihó a la yglesia Gran Ofisi ab so de Copla ab asistensia de 6 capellans y se purta ab llarga prufasó [processó] ab gran alegria … poblasiho achseptat [excepte] de 10 ó 20 jen que eren contra de axo.
1859.- Es va fer l’altar de Sant Vicenç i es va deixar a punt per daurar-lo. Aquí se trubara que als hultims añ de 1859 se ba fer laltá major de San Visens a pun de andurarlu
1864.- Arriba Mn Joaquim Geli. La seva estada al poble és motiu de conflictes amb l’Ajuntament i els veïns, fins que el 1868 es veu empès a marxar
1868-1873.- Arriba Mn Francesc Galí en substitució de Mn. Geli
1870.- El dia 24 de gener, es canvia la imatge de Sant Vicenç, pagada per la família de Can Carreras: Aqui se trubará que al dia 24 de jane de 1870 se cambia la imatja de San Visens de la yglesia de Cabanas perque era hun poc hurdinari y no fou al dia 22 perque el dia 21 fou huna diada de caura molta neu per tota aquesta plana y muntañas y axis fou que nol pusgueren purtá cum estaba ja trachtat y esta imatja la feu fer Dña Rafela de Casa Cunill en Holot
1873.- Durant uns tres mesos, el capellà del poble va ser un fill de la família Trinch de Peralada
1873.- El setembre va entrar en vigor l’obligatorietat del matrimoni civil, sense que es prohibís el casament per l’església. La proclamació de la Primera República, el dia 11 de febrer va provocar que molts pobles passessin setmanes sense capellà: en 7bra de 1870 vingue hordra del Gubern que cualsebols que de vulguesin casá per aser ben cazats abian de selebrar al matrimoni ab al Jutja de Pau de las publasions y lo matex era al batejá y si tenian boluntad ab al capellans era boluntari y axis se fa ab tots dos al 26 de juliol de 1873 fou al primer dia que se selebra matrimoni ab al jutja y no ab al capella que foren Pera Pi y Giral y Maria Fon y Matas per falta de capellans que en moltas parroquias lus abian presus ho se abian apartad y axis es que estiguerem algunas festas sensa misa per falta de capellá.
1873.- El setembre arribà un nou capellà, Mn. Pere Fàbrega, que vivia de les misses, caritats i propines: viben de la misa y de critats y de las agafas del pobla
1875.- A l’octubre el Papa va convocar un nou jubileu. Els actes començaren el 14 de novembre
1878.- Mort el Papa Pius IX i entra Lleó XIII. Mes atras se es dit que en lo añ 1846 entra al Papa Pio Nono y a regenta asta al mes de fabre de 1878 perque ba muri Y en est matex mes es entrat per Papa Llehon tretze.
1878, novembre.- Arriba Mossèn Mundet.
1879.- Es posen les baranes de l’altar. En lo añ 1879 se pusaren las brandillas de lalta majo
1882.- Es posen les baranes de l’altar del Sant Crist. Als hultim del añ de 1882 pusaren las bredulas o tencaduras del altar o capella del Sn Cristu
1884.- Es fa el daurat de l’altar. En hultim del añ 1884 se ba endaura lalta major de la iglesia de est pobla.
1885.- Mn Mundet emmalalteix i és substituït per Mn Rafel
1887.- El dilluns de Pasqua es convoca una reunió de creients de la comarca, a la Mare de Déu del Camp, de Garriguella on s’hi van aplegar unes 20.ooo persones. Els predicadors van aprofitar per carregar contra la francmassoneria: y 2 sacerdots predicaren dividits perque la gen o pugessin mallo sentir despresian als blasfemus y flamasons dien queran causa de la filuxera y altres gams
Vegeu també: Antico i Compta, Salvador. Una història inèdita de Garriguella. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 13 (1978) pàg. 204-205
1889.- Arriba Mossèn Benet
Més informació:
Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà
1841/1900.- Aplec de documentació solta de la parròquia de Cabanes. Hi ha rebuts i notes de pagament de la “Manda de Pia Forzosa” (1841-1842), un certificat de matrimoni canònic (1842) i una relació dels veïns que han participat en la recaptació de diners per la compra d’una campana per la capella de Sant Sebastià (1900ca.). ACAE110-109-T2-150
1852.- Es construeix l’escala del cor i el campanar.
1892.- Es subhasten les obres per a construir la barana del cor que es porta a terme amb el suport de l’Ajuntament, el rector i els veïns . A: Arxiu municipal de Cabanes. Plech de condicions baix les quals se subastaran los travalls de construcció de la brandilla del cor de la iglesia de est poble, ab los poders y condicions següents… Segueixen 7 punts que especifiquen entre d’altres, les característiques de la barana, el tipus de fusta, el termini de construcció -15 de gener- i el seu preu, 11 duros. El document va ser signat el 26 de desembre de 1892 per l’alcalde Mariano Ramis, els regidors i 9 veïns.
1917.- Es compra el rellotge del campanar. A l’Acta Municipal del 4 de març de 1917, s’acorda: comprar un nuevo reloj de campanario al Sr. Mallau de Figueres por el precio de 2.241 pts.
1926.- Al diari La Comarca del 30 d’octubre, s’hi expliquen la reformes que s’hi havien fet aquell any: El pasado sábado, dia 23, se terminaron las obras para la renovación de la Iglesia Parroquial, empezadas el mes de agosto. El interior de la misma ha sido pintado completamente, con variados dibujos; además hay tres vidrieras con cristales de varios colores, siendo magnífica del modo que ha quedado. Han trabajado casi siempre tres pintores, dirigidos por el joven artista figuerense D. Antonio Calvet, y los andamios y, trabajos de albañileria iban a cargo del empresario Sr. Gratacós. Todos los trabajadores están muy complacidos de los vecinos que han necesitado, y especialmente del bondadoso sacerdote Rdo. José Costa, que, agradecido por todos los trabajos realizados sin ocurrir el menor incidente, les obsequió con una suculenta comida.
1932.- L’església es va quedar sense llum elèctrica, tal com exposa l’Acta Municipal de 21 de març de 1932. Acordóse: quitar la corriente eléctrica que conduce a la Iglesia por no querer poner contador el cura párroco.
1940.-Ple Municipal del 10 d’abril: Por el Secretario fue leída una carta dirigida al Sr. Gobernador Civil dándole las gracias por su generoso donativo de la Imagen de San Vicente …. Aquest apunt ens confirmaria que la imatge actual és posterior a la Guerra Civil i que la imatge donada, el 1870, per la Sr. Rafela de Maranges es degué fer malbé.
1954.- El Ple Municipal del 2 de novembre fa esment a la petició formulada per Mn. Pere Serrat que demana la col·laboració de l’Ajuntament en la construcció del nou altar del Roser. El cost de l’obra estava valorat en 21.000 ptes i l’Ajuntament hi destina 1000 ptes del pressupost del 1955.
1964.- Al diari Ampurdan del 16 de desembre, s’hi descriu l’acte de consagració de les campanes de l’església. La més gran, de 600 kg., apadrinada pel matrimoni Joan Gibert i Joaquima Pey, va ser batejada amb els noms de Vicenta, Rosa i Carme. La campana petita, de 220 kgr., se l’anomenà Assumpta, Josefa i Antònia i va tenir per padrins Xaviera Pradel, vda. Gimbernat i el seu nebot Antonio Vivanco Pradel.
1966.- Mossèn Pere Serrat, capellà de la parròquia durant 30 anys, va ser destinat a l’Hospital de la Caritat de Figueres (Ampurdán, 5 d’octubre de 1966)
1968.- Fulla parroquial de Cabanes (1968/1974).Arxiu Comarcal de l’alt Empordà. ACAE111-98-T2-85 (4 exemplars)
1972.- Essent rector Mn. Josep Balateu, es va instal·lar l’altar al creuer i es va treure la barana o reixa del presbiteri. El 16 de gener de 1972 es va consagrar el nou altar, adaptat a les normes del Concili Vaticà. La notícia va aparèixer al diari Ampurdan del 19 de gener.
Restauració de teulats, exteriors i campanar, 18.000.000 ptes. subvencionat per Diputació, Generalitat, Ajuntament i Bisbat
Construcció d’un lavabo a la sacristia, a càrrec del Bisbat, 545.795 ptes.
Restauració de l’interior a càrrec dels fidels i amics de la parròquia, 5.119.896 ptes.
2000.- Es canvia el rellotge del campanar per un de nou, electrònic i automàtic. El cost de 1.121.720 ptes. està subvencionat per al Diputació de Girona amb 830.000ptes. També s’instal·la un parallamps valorat en 423.792 pts.
2004.- El 13 de juny es va posar la nova imatge de Sant Vicenç a la fornícula de la façana de l’església, essent rector Mn. Jordi Puigdevall i bisbe Carles Soler.
Per la data de la seva construcció, l’església no es va veure afectada per la Guerra del Francès, però amb motiu de la guerra carlina el campanar va servir de torre de vigilància i se li van fer modificacions per fortificar-la. Així ho expliquen les Actes Municipals:
4 d’agost de 1873: Se acordó: Construir un tambor al frente de la iglesia parroquial para poder refugiarse las familias todas, en caso necesario y aparedar tots los agujeros por el lado de la Torre.
El dia 30 del mateix mes, una nova Acta Municipal esmenta: … se adjudicó las obras de refuerzo de la defensa especificándose lo siguiente: tambor frente a la Iglesia Parroquial, hecho de pared de piedra y cals de 3.5 palmos de espesor, 51 palmos de largo en semicírculo y la altura de la puerta, otra pared interior de ladrillo puesto llano de 18 palmos de largo por 12 de largo en circulo también, hacer un piso con viguetas y 3 dobles de resilla que sea fuerte y permanente (Coro). Levantar el campanario, con pared de ladrillo llano de 4,5 palmos de espesor, con los correspondientes astilleras y los ventanales de las campanas….
15 de febrer de 1874. S’acorda: Aceptar la propuesta de un particular de hacer el servicio de vigilancia desde lo alto del campanario durante el día, haciendo las señales de campana en caso de peligro, en sustitución de los 4 hombres habituales.
27 de juliol de 1874. S’acorda: Que se derriben las destruidas obras de fortificación: la de frente a la puerta de la Iglesia Mayor, el portal de la calle Espolla, por amenazar éstas de ruina. Asimismo, el portal del molino y la puerta comun….
Al començament de la guerra civil (1936-1939), es va desmantellar l’església per a adaptar-la a altres usos i es va destruir l’altar. Ja al final del conflicte, una mugada i el mal estat del gual de la carretera que va a Figueres va impedir l’arribada d’un carregament d’explosius que s’havien d’emmagatzemar a l’església i que l’haguessin ensorrat, junt amb la major part del poble. El 8 de febrer de 1939, aquests explosius van provocar la desaparició de l’església i quasi tot el poble de Llers.
Als llibres parroquials, no es troba cap referència a la construcció, ni a la benedicció de l’església. Possiblement existeixen altres llibres que donen constància d’aquests fets.
Altars i imatges de l’església parroquial
A la façana, dins una fornícula, hi ha una imatge de Sant Vicenç que es va col·locar el 13 de juny de 2004, essent rector Mn. Jordi Puigdevall i bisbe, Carles Soler. A l’interior hi trobem:
Al presbiteri: El baldaquí amb la imatge de Sant Vicenç, patró de la parròquia. La festa major se celebra el 22 de gener, dia de Sant Vicenç. El 1870 Rafela de Maranges, vídua d’Antoni de Conill i de Solà i mestressa de can Carreras va regalar una nova imatge de Sant Vicenç per substituir l’antiga que estava molt deteriorada.
El canvi que s’havia de fer el mateix dia del patró no va tenir lloc fins el 24, degut a la forta nevada que havia caigut el dia 21. Pere Serra Prim ens ho explica d’una manera molt gràfica:
“Aqui se trubará que al dia 24 de jane de 1870 se cambia la imatja de San Visens de la yglesia de Cabanas perque era hun poc hurdinari y no fou al dia 22 perque el dia 21 fou huna diada de caura molta neu per tota aquesta plana y muntañas y axis fou que nol pusgueren purtá cum estaba ja trachtat y esta imatja la feu fer Dña Rafela de Casa Cunill en Holot“. La imatge actual podria ser aquesta mateixa, ningú recorda que després de la Guerra Civil se n’hagués posat una de nova.
Al creuer (mirant l’altar major):
A la de la dreta: Una peanya amb la imatge de la Puríssima i l’altar de la Candelera, centrat en la temàtica de la Sagrada Família, on hi ha les imatges de la Mare de Déu de la Candelera, Sant Joaquim, Santa Anna i a la fornícula superior, Sant Josep. A l’ara de l’altar, hi trobem a Sant Isidre, patró dels pagesos. La segona festa del poble se celebra el 15 de maig, dia de Sant Isidre.
A la dreta: l’altar de la Mare de Déu dels Dolors amb el Sant Crist
A l’esquerra: l’altar de Sant Pere. En un esborrany de carta del 20 de febrer de 1943, el Sr. Antoni de Puig de Conill s’adreça al Bisbe de Girona demanant permís per reconstruir l’altar de Sant Pere. Fa constar que des de fa molts anys la família té cura de l’altar, que durant la guerra es va destruir i que ara el voldria tornar a posar en condicions de culte. Demana permís per iniciar les obres i esmenta que amb la carta adjunta el projecte. Explica que l’obra seria de maçoneria (un tipus d’obra feta amb pedra sense treballar —a vegades palets—, pedra picada —la que no s’ha desbastat— o bocins de maons, que es disposen irregularment i es lliguen amb un material de cohesió) i pintada en tons marfil i or d’acord amb la resta d’altars. També adjunta una foto de la imatge de Sant Pere que ha d’anar a l’altar i que està proporcionada a l’altura.
La Candelera és la festa que, 40 dies després del Nadal (se celebra el dia 2 de febrer), commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la purificació de la seva mare, Maria, un ritu obligatori en la tradició jueva basat en l’oferta i benedicció de candeles de cera. La tradició marca la diada com el dia per desmuntar el pessebre i, per tant, el moment en què es dóna per tancat el cicle de Nadal. Té sentit, doncs, que l’altar de la Candelera, una de les advocacions més antigues de la Verge Maria -relacionada amb la maternitat-, estigui dedicat a la Sagrada Família i tingui les imatges de la Verge, amb el seu fill als braços, els seus pares, Joaquim i Anna, i Sant Josep. A la part superior hi ha una creu grega.
L’altar del Roser està relacionat amb l’orde dels Dominics. Hi trobem Sant Domènec de Guzman, fundador de l’orde del Dominics, Santa Caterina de Siena, monja del tercer orde de Sant Domènec i la Mare de Déu del Roser. Sant Domènec assegurava que, el 1208, se li va aparèixer la Verge amb un rosari a les mans i que li va ensenyar a resar-lo. Fins a la fi del s. XVI, el culte a aquesta Verge estava limitat als convents dominics. Des del 1571, la festa del Roser se celebra el 7 d’octubre per donar gràcies per la batalla de Lepant, la victòria de la qual fou atribuïda a l’ajut d’aquesta Mare de Déu. L’estrella que corona l’altar també és un dels símbols dels dominics. Sant Antoni Abat, patró dels animals i dels traginers, és l’unic sant de l’altar que no té cap relació amb els dominics.
Imatges de l’església i els altars
BaldaquíCampanaCampanaCampanarCampanarAltar de la CandeleraAltar de la CandeleraEstandard de la CandeleraConfessionariAltar dels DolorsFaçanaExteriorPorta de la sacristiaAltar de Sant PerePica baptismalRellotge anticAltar del RoserAltar del RoserDetallAltar MajorAltar MajorAltar Major
Escultures
Sant AnnaSant AntoniVerge de la CandeleraSanta CaterinaSant CristVerge dels DolorsSant DomènecSant IsidreSant JoaquimSant JosepSant PerePuríssima ConcepcióVerge del RoserSagrat CorSant VicençSant Vicenç
Goigs de Sant Vicenç
Existeixen dues versions de goigs dedicades al patró de Cabanes que podem trobar a la web Goigs i devocions populars, a càrrec de Mn. Josep Maria Viñolas Esteva.
¡Vostres Goigs puguem un dia
dalt la Glòria repetir!
Tot Cabanes se us confia:
Vostre ajut feu-nos sentir.
Hi ha però n’hi ha uns altres de més antics, els “Goigs del Gloriós Martyr Sant Vicens” que va imprimir Anton Matas, llibreter del carrer de Peralada, de Figueres. El full no porta data però sabem que Matas que va estar actiu entre 1796 i 1850.
… Ja lo Poble de Cabanes,
es estát molt venturós
de poder Ell possehir,
Reliquias de Vostre Cos:
Siáuli donchs Patró seu,
puix aixi hos vol venerar.
Puix estáu gosánt de Deu,
en lo Cel, mes quel Sol clar: alcançaunos Sant Vicens, lo camí de Deu amar.
Rectors de la parròquia, des de 1820
Hilari Torras.
1820.- Beneix la nova església de Sant Vicenç
1828.- Els registres parroquials estan signats pels ecònoms Josep Poch i Antonino Caritg
1829.- Va ser enterrat el 23 de gener. Havia signat testament davant el notari Francesc Pagés, de Peralada
1830.- Esteve Vidal. Col·lació (*) de la rectoria de Cabanes, vacant per òbit d’Hilari Torras, a favor d’Esteve Vidal, domer d’Aiguaviva, a presentació reial.
1818.- Obté la sagristia de Mont-ras
1830.- Nomenat rector de Cabanes. S’incorpora a la parròquia el gener de 1931
1833.- Els registres parroquials estan signats pels ecònoms Francesc Palahí i Salvador Pagès
1833-35.- Defunció
1835.- Joan Caritg. Col·lació de la rectoria de Cabanes, vacant per òbit d’Esteve Vidal i
Aquí descansa el-rdo-cra-pro de Cabanas Don-Benito-Bosch. Murió 14-7-1894. Edat 49 años.
renunciada per Julià Grau, a favor de Joan Caritg, rector de Castanyet (Sta. Coloma de Farners), a presentació reial.
1827.- Obté la rectoria de Llofriu
1834.- Obté la rectoria de Castanyet
1835.- Nomenat rector de Cabanes
1864?.- Defunció
1864.- Joaquim Geli i Vilanova. Col·lació de la rectoria de Cabanes, vacant per òbit de Joan Caritg, a favor de Joaquim Geli, rector de Corçà, a presentació reial.
1858.- Era ecònom de Corçà i passa a ser-ne rector
1864.- Nomenat rector de Cabanes
1878.- Renuncia a la parròquia, en ser nomenat rector de Crespià
Pere Serra i Prim a les seves memòries escriu: Aqui se trubará que en 7bre de 1864 vingue al Sr Rechto Musen Joaquim Geli. Pere Serra també ens explica el conflicte obert entre l’Ajuntament, els veïns i el rector que no acceptava el que se li va donar pels oficis de la festa. Per tal de resoldre la qüestió, van venir un frare i un civil i es va arribar a un acord, però el rector es va desdir de tot el que s’havia tractat. Com explica l’autor, Mn Geli demanava coses impossibles i exigia que si la festa acabava amb guanys el volia per a ell, però si hi havia pèrdues no hi volia estar … se feu rehuni a la casa de la vila ab los majors de la poblasio per arreglar aquest asuntu pero no se arregla perque bulia cosas ynpusiblas a mes del pagu dels hofisis si y abia ganansia la bulia y si abia perdua no y bulia está …
El setembre de 1868, la Junta Revolucionària el va intimar a marxar immediatement, cosa que va fer però sense renunciar a la plaça. Per això el seu substitut, Mn. Francesc Galí (de Camprodon), només cobrava la meitat dels guanys, ja que la resta anava per a Mn. Joaquim Geli
1868, setembre-1873, març.- Francesc Galí, de Camprodón. Va substituir Mn Geli. Després de la proclamació de la primera República, el febrer de 1873, va tenir algun conflicte i va ser destinat a l’Armentera. Pere Serra explica: est sustitud se anumena Musen Francisco Gali fill de Camburdon y ba existi a fins al mes de mars de 1873 que sobras de teni las armas y li donaren alguna esprasiho que no li agrada gayra se marxa a Gerona y tenia hun sustitut de perelada per las festas afins al dia de la assensiho [Ascensió] dia 22 de matg quel Sr Bisba feu beni altre sustitut fill de peralada que estaba a Armantera y a dita Armantera y pusá musen Francisco Gali es al di cambiats de parroquia y est sustitut es fill de la casa Trinch de Peradada …
1873, maig.- Capellà de nom desconegut, fill de la casa Trinch de Peralada. Venia de l’Armentera. Va arribar el 22 de maig, dia de l’Ascenssió i va marxar el segon diumenge de juliol per manca de suport econòmic. Pere Serra ens ho explica: ab la cundisio que li abiam de fer salari per viura y nus servi afins 2on diumenje de juliol del presen y se marxá perque no li dabam res.
1873, setembre.- Pere Fàbrega. No tenia assignació econòmica i vivia de les misses, caritats i propines: viben de la misa y de critats y de las agafas del pobla
1878.- Benet Mundet i Ametller. Col·lació de la rectoria de Cabanes, vacant per promoció de Joaquim Geli, a favor de Benet Mundet i Ametller, ecònom de Sant Llorenç de la Muga, a presentació reial. Probablement, nat a Caldes de Malavella, el 21 de març de 1831. Fill de d’Antoni Mundet i Maria Ametller.
1878.- Nomenat rector de Cabanes
1883.- Rep el benefici de la capella dels Dolors, del mas Mundet de Caldes de Malavella.
1886.- Data de la defunció.
Pere Serra i Prim ens descriu la seva arribada al poble: Aqui se trubará que Musen Pera Fabrega ha existit en esta publasiho des del 7bra de 1873 asta al Nbra de 1878 que feren las mudas del capellans y pusaren hun Rechto que lo seu nom es Mundet.
1885.- Mn. Rafael Tubau. Arriba per substituir a Mn Mundet que està malalt: Ja es dit que en Nbra de 1878 vingue al Señor Rechto Musen Mundet y als primes de agost de 1885 se ausentá perque la salut nol permetia aquest treball y vingue Musen Rafael. En aquests anys també apareix alguna vegada Josep Noguer
1889.- Benet Bosch i Busquets (1846-1894). Col·lació de la rectoria de Cabanes, renunciat per Benet Mundet, a favor de Benet Bosch i Busquets, a presentació reial. Probablement, nat a Banyoles, l’11 de febrer de 1846. Fill d’Antoni Bosch i Isabel Busquets. Va morir a Cabanes, el 14 de juliol de 1894, tenia 49 anys. Al cementiri hi ha el seu nínxol amb aquesta inscripció: Aquí | descansa | el – Rdo. – Cra – Pro | de Cabanas | Don – Benito – Bosch | murio 14 – 7 – 1894 | edad 49 años | REP
Una vegada mort Pere Serra, el seu gendre afegeix aquesta nota a les seves memòries: En 2 de agosto de 1889 bingue per Parroco Musen Benet
1897.- Lluís Llapart i Vila (1861-1919). Col·lació de la rectoria de Cabanes, vacant per òbit de Benet Bosch, a favor de Lluís Llapart i Vila, a presentació reial. Probablement, nat a Girona, el 10 d’abril de 1861. Fill de Ramon Llapart i Francesca Vila.
1897.- Nomenat rector de Cabanes
1900-1901.- Era músic i dirigia el cor de l’església. Diario de Gerona, 28/01/1900 – 26/01/1901
1914.- El bisbe confereix el benefici de Sant Dalmau i silencier de la seu a Lluís Llapart i Vila, rector de Cabanes, el qual renuncia la rectoria i s’estableix a Girona.
Aquí esperen l’eternal resurrecció les despulles de Mn. Josep Costa Massot, rector d’aquesta parròquia que morí en mig dels seus filigresos, el 10 d’abril de 1936, als 68 anys d’edat. Pregueu per a ell.
1917.- Josep Costa i Massot (1868-1936). Col·lació de la rectoria de Cabanes, vacant per òbit de Lluís Llapart i Vila, a favor de Josep Costa i Massot, a presentació reial. Probablement nat a Ridaura el 7 d’abril de 1868. Fill d’Esteve Costa i Mariàngela Massot.
1894.- Nomenat rector de Rabós d’Empordà, fins el 1912, que presenta la renúncia
1917.- Nomenat rector de Cabanes. Va prendre possessió el dia 1 de maig. A: Acta del Ple municipal, 22/04/1917.
1928.- Enric Murtra (1878-1936). Probablement nat a Girona, el 17 de juliol de 1878. Era el quart fill de Salvador Murtra Coll, escultor, i Rita Vilaplana Esteve, de jove vivia al carrer Calderers, 11, 1r, de Girona, una casa propietat del capellà Josep Carbó. El seu germà gran, Artur, també va ser escultor. Girona. Padró, 1900
Enric Murtra va ser el capellà de l’oratori de la família Romaguera, a Sant Feliu de Cadins i no tenia responsabilitats a la parròquia.
1918.- Obté el benefici dels Dolors, de Figueres
1928.- Junt amb el Sr Eusebi Puig, va a Vilabertran a recollir el Sr Bisbe que ve a Cabanes en Visita Pastoral. La Veu de l’ Empordà, 12/05/1928
1936.- Forma part de la Junta de l’Hospital de Figueres i signa l’acta d’incautació que el convertirà en Hospital de Guerra. Annals Empordanesos, pag. 245
1936.- Va morir assassinat, el novembre de 1936. Mossèn Enric Murtra Vilaplana, nascut a Girona. Tenia 57 anys. Ajudava a la parròquia de Sant Pere. Era professor de Religió. Detingut a Figueres fou mort als voltants de Salt i cremat el seu cos. Les seves restes no han estat mai trobades. Diari de Girona, 28 d’agost de 2008
1936.- Ramon Costa Massot (1877-1936), germà de Josep Costa.
1912.- Va ser nomenat rector de Vila-rubau, fins el 1917
1917.- Va ser nomenat rector de Sant Climent Sescebes.
1936.- En morir el seu germà, també es va fer càrrec de la parròquia de Cabanes fins el mes de juliol que va esclatar la Guerra Civil. El 20 de juliol, va morir assassinat, se suposa que al castell de Sant Ferran de Figueres. Tenia 59 anys. Abulí, Oriol. La violencia en el Alt Empordà durante la Guerra Civil…
1936-1939.- Guerra Civil. L’església va ser incautada i no hi havia rector.
1939.- Josep Xatart, originari de Peralada.
1921.- Dirigeix el cor de Garriguella en els actes de celebració de la inauguració del Sindicat. La Veu de l’Empordà, 13/08/1921.
1935.- Es retira de la parròquia de Vilademuls i fixa la seva residència a Peralada, degut al seu delicat estat de salut. La Veu de l’Empordà, 28/09/1935
1939.- En acabar la Guerra Civil, es fa càrrec temporalment de la parròquia de Cabanes mentre es gestiona el nomenament de Pere Serrat.
1939.- Francesc Guillamet i Moret. Igual que Josep Xatart, en acabar la Guerra Civil, es fa càrrec temporalment de la parròquia de Cabanes mentre es gestiona el nomenament de Pere Serrat.
1897.- Nomenat rector de Castell d’Empordà
1930.- Francesc Guillament, fins aquell any, prevere de Vidreres, passa a ser coadjutor de Salt. Diario de Gerona, 12/5/1930
1939.- Pere Serrat i Font (1884-1971). Nat a Santa Pau el 31 de gener de 1884. Fill d’Isidre Serrat i
Mn. Pere Serrat
Magdalena Font i ordenat prevere el 5 de juny de 1909, després de rebre la tonsura i les ordes menors i diaconat els anys 1907 i 1908. El mateix 1909 va ser nomenat coadjutor de Sant Sadurní. El 1911 va ser coadjutor i vicari de Sant Salvador de Bianya. El 1916 fou vicari de Roses, el 1917, a presentació reial, passa a la rectoria de Santa Maria de Finestres, vacant per promoció de Joan Vilamanyà i el 1926 a Les Ànsies o Les Encies, del terme municipal de Les Planes d’Hostoles.
1966-1974.- Josep Balateu i Coromina (1938) Fill d’Amer. Ordenat el 1960. La seva primera destinació va ser Cabanes, el 1981 va passar a Santa Susanna (Alt Maresme), el 1994 a Palamós i el 2010 a Amer.
1966.- Nomenat rector de Cabanes
1972.- El 16 de gener, va consagrar el nou altar, adaptat a les normes del Concili Vaticà. La notícia va aparèixer al diari Ampurdan del 19/1/1972
1974-78.- Rector de la parròquia de Sant Salvador, de Girona
2012.- Jubilació. Bisbat de Girona, 17/7/2012. Actualment, adscrit a la parròquia de Sant Jaume de Salt, ajuda a 5 parròquies principalment els dissabtes i diumenges: Mercadal, Carme, Sant Narcis, Sant Salvador i Sant Jaume de Salt
1974.- Joan Roura Batlle (1931-1986). Natural de Mieres. Va exercir a Cabanes Vilarnadal i Les Escaules, entre d’altres.
1986.- Va morir a Girona, el 7 de març de 1986. El Punt, 8/3/1986. Està enterrat al cementiri de Cabanes.
1986.- Jordi Puigdevall Reixach (1927-2017).Ordenat el 1950.
1956.- Va ser destinat a Vulpellach. El 1965, estava a Anglès. El 1968, va a Canet de Mar i més tard a Vilabertran, des d’on passar a la parròquia de Cabanes.
1986.- El full informatiu del gener de 1987 informa que s’acorda demanar al Bisbat que es nomeni un rector per a la parròquia. Va ser al Ple del 2 de gener de 1987
2004.- El 13 de juny es va posar la nova imatge de Sant Vicenç a la fornícula de la façana de l’església
2004.- Nomenat capellà de les Germanetes dels Pobres de Girona, centre on va morir el 20 de març de 2017
2017.- Necrològica. Diari de Girona, 21/2/2017. Va néixer a Fornells de la Selva el 9 de maig de 1927. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere el 2 de juliol de 1950 a l’església de Sant Martí del Seminari. Va exercir el ministeri sacerdotal primer com a vicari de Tossa de Mar, de l’Escala i de la parròquia de la Catedral-Mare de Déu del Carme de Girona. El 1953 fou nomenat encarregat de Sant Climent de Peralta i ecònom de Vulpellac, d’on fou nomenat rector el 1956. Del 1964 al 1968, regent d’Anglès; del 1968 al 1982, capellà del santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Canet de Mar; del 1982 al 2004, primer regent i després rector de Vilabertran i del 1986 al 2004, també rector de Cabanes i Vilarnadal. Del 1987 al 1990, arxipreste de l´arxiprestat de la Salut de Terrades i del 2004 al 2015, capellà de les Germanetes dels Pobres de Girona, on ha mort el dia 20 de febrer de 2017.
2004.- Martí Colomer Pujol. Nat el 1941. Ordenat el 1965. Va exercir de rector de Cabanes durant pocs mesos.
1977.- Era rector de Massanes i el 1993 de Sant Iscle de Vallalta i Torrentbó.
2005.- Nomenat rector de l’Escala i de Viladamat. El 2009, va ser coordinador de l’agrupació de parròquies i el 2010, rector consultor
2012.- Nomenat administrador parroquial de Castelló d’Empúries i Arxipreste de l’Alt Empordà Marina
2013.- Nomenat administrador parroquial de Vilacolum i Vilamacolum i Membre del Col·legi de Consultors
2005.- Lluís Plana Sau. Fill de La Cellera. Nascut el 17 de febrer de 1939. Ordenat el 1962. Va morir el 30 de gener de 2022. Professionalment va ser enquadernador.
Foto: Francesc Montero. A: El Mirall de Vilabertran, 2 (2009)
1962.- Y para reemplazar a su vez a Mn. José Planas, ha sido nombrado Coadjutor de Sarria de Ter, su primer destino, al novel sacerdote sellerense, de cuya ordenación y Primera Misa, dimos cuenta recientemente en este Ventanal, don Luis Plana Sau. Los Sitios, 4/8/1962
1967.- Nomenat coadjutor de la parròquia de la Immaculada, de Figueres
1990.- Era rector de Santa Maria de Figueres i també va ser rector de la Immaculada Concepció de Figueres.
2003.- Formava part de la junta del patronat de l’Hospital de Figueres
2005.- Va ser nomenat rector de Peralada, Cabanes, Pedret i Marzà, Vilabertran i Vilarnadal.
2009.- Nascut el 17 de febrer de 1939 a la Cellera de Ter, mossèn Lluís Plana és rector de Vilabertran des de 2005, on va arribar procedent de Figueres, i també ho és de Peralada, Cabanes, Vilarnadal i Pedret i Marzà. Estudiant del Seminari de Girona, va ésser ordenat sacerdot l’any 1962. Home corpulent i vital, al llarg de la seva trajectòria, ha estat mossèn, a més, de Sant Pol i Lloret de Mar. Aprofitant l’avinentesa del retorn de la Creu al poble, hem anat a parlar-hi, i en una conversa distesa i amena, hem descobert un home culte, intel·ligent, capaç de parlar de tot, amb criteri i amb una mirada pròpia sobre el món. A: Gent amb història. Mossèn Lluís. Conversa amb Francesc Montero. El Mirall de Vilabertran, 2, Març de 2009. Pàg. 6/9
2018.- A començament d’any se li va diagnosticar una malaltia. El 25 de març, diumenge de Rams, va deixar temporalment l’activitat parroquial per atendre el tractament mèdic i el juliol va deixar definitivament l’activitat parroquial enviant una Carta de Comiat als filigressos. El dilluns 23 de juliol, el bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo, va fer pública la seva jubilació que es farà efectiva el dia de l’inici del ministeri del seu substitut.
Romero i Dalmau, Alfons. Ahir vam dir adéu al mossèn Lluís Plana. Van arribar amb en Joan Mollerusa ara fa anys i en Lluís ha viscut amb nosaltres durant molts d’anys. Ara hem sabut que venien en missió especial del bisbat per a trencar l’hegemonia del nacional catolicisme dels dos mossens de la ciutat. El camp de batalla fou el Patronat una institució antirepublicana que s’ofegava en la seva esclerosi. Els dos preveres joves s’apuntaren a la transformació d’aquest espai de la vella catequesi a un nou centre cultural que s’obria a la ciutat. El seu despatx de la primigènia Sagrada Família era el centre d’innombrables escrits per a l’esperança. Nosaltres hi posàvem el paper i ell la màquina i la tinta. Una nova sagrera on s’exercitava una altre Pau i Treva de Déu al servei de la democràcia i de Catalunya. Amb el seu ciclostil vam ser capaços d’editar per a l’Assemblea de Catalunya un facsímil de l’Estatut de Núria. Així quan cridàvem llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia poguéssim saber de què parlàvem. Una obra artesanal que certificava el pas de les velles vietnamites a les noves tecnologies del moment.
Volia treballar i va anar a Solius a aprendre l’ofici d’enquadernador. Quan va arribar al vell monestir del Cister no sé si va veure el mateix paisatge que en Quim Nadal reflectia en un article de prosa poètica al Punt. Vaig pensar amb en Lluís:
“Així es posa al nostre abast el paisatge suau i ondulant de la vall de Solius, l’asimètrica geometria dels sembrats, l’exuberància de la vegetació de ribera resseguint els rierols, les pinedes postisses de dates més recents i els boscos d’alzines sureres d’un verd més aspre i metàl·lic que s’enfilen per tot el massís de l’Ardenya-Cadiretes des d’on Montsalvatge primer i els monjos després podien veure a llevant un fil blau, com una pinzellada.”
Va tornar feliç i es va posar a treballar.
No sé si era un rebel, com diu l’Anna Maria. Em quedo amb el que va dir en MIquel Àngel: era poc clerical. Un ciutadà de pedra picada d’una altíssima dignitat. Facebook, 2/2/2022
Festa de la Vellesa-2018-Mn. Lluís i Mn JoanFesta de la Vellesa-2018-Comiat de Mn. Lluís Plana
2018.- Mn. Joan de Arquer i Terrasa (Barcelona, 1963) i Mn. Dagoberto Rojas i Arroyave (Caldas, Colòmbia, 1989). El 23 de juliol, el bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo, va signar el nomenament de Mn Joan de Arquer com a administrador parroquial de Cabanes i el de Mn. Dagoberto Rojas com a vicari. A: Bisbat de Girona
Mn. Joan de Arquer i Terrasa.- Nascut a Barcelona el 30 de juliol de 1963 i ordenat el 1998. … Vaig estudiar Arts Gràfiques i, de més jove, fins i tot vaig estar mig enamorat d’un parell de noies, fins que als 27 anys vaig ingressar al Seminari de Barcelona. L’1 de febrer del 1998 vaig ser ordenat capellà. D’aquests dinou anys, quinze m’he dedicat al món de les presons, sobretot a la presó de Quatre Camins, a la Roca del Vallès. Els últims cinc anys he estat vivint amb nois de la presó en un pis d’acollida. A més, encara portava tres parròquies, Sant Antoni de Vilamajor, Sant Pere de Vilamajor i Sant Julià del Fou, al Bisbat de Terrassa. He compaginat el món de la presó amb les parròquies…. Joan d’Arquer (Barcelona, 1963) havia estudiat arts gràfiques i treballava de llibreter, s’havia enamorat i havia sortit de festa com qualsevol jove. Però als 27 anys va decidir entrar al seminari. Al 2001 va demanar al Bisbat de Terrassa alliberar-lo per poder dedicar-se al món carcerari. Sis anys més tard, era el capellà titular de la presó Quatre Camins, la més gran del país quant a nombre de penats amb condemna definitiva, uns 1800 interns. Reconeix que és l’excepció. La seva implicació amb els interns és tanta que el 2009 va decidir crear, amb l’ajuda d’altres entitats, un pis d’acollida. D’aquesta manera es va convertir en l’únic capellà secular dels Bisbats catalans que viu permanentment amb gent de la presó. Comparteix pis de 225 metres quadrats amb set persones que estan o han estat al centre penitenciari i ho viu i ho sent d’una forma natural.
1998.- És ordenat capellà. Va ser rector a la Roca i després també a Caldes de Montbui i a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental).
2007.- És nomenat capellà del centre penitenciari Quatre Camins
2010.- Inicia el ministeri de rector a Sant Pere de Vilamajor, a Sant Antoni de Vilamajor, i a Sant Julià d’Alfou.
2012.- El mossèn Joan de Arquer, capellà del centre penitenciari Quatre Camins des de 2007, ha estat guardonat amb un premi per la seva tasca social durant. Es tracta del premi Mejor Labor Social 2011 de la Federación Andaluza de Comunidades.
2013.- A partir del 2 de setembre Mn. Joan de Arquer substitueix a Mn. Joan Josep Recasens al capdavant de la parròquia de Sant Pere de Vilamajor i ho compaginarà també amb les parròquies de Sant Julià d’Alfou i Sant Antoni de Vilamajor.
2015.- Joan d’Arquer, capellà del centre penitenciari de Quatre Camins, a la Roca, es desvincula del bisbat de Terrassa a partir del setembre. Va ser nomenat rector de Colera, Llançà i Portbou, cobrint el buit deixat pel mossèn Antoni Rubio, que havia mort l’octubre del 2014
2017.- El Bisbe de Girona l’ha nomenat, també, administrador parroquial de Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià i Vilanova de la Muga, a més de rector de Llançà, Portbou i Colera. Accedeix al càrrec del 17 de setembre. La Missa de presentació de mossèn Joan de Arquer com a nou rector de Castelló va ser el 18 de setembre i va comptar amb la participació mossèn Dagoberto Rojas, diaca que col·laborarà en les diferents tasques pastorals amb mossèn D’Arquer.
2018 (23 de juliol).- L’actual rector de Castelló d’Empúries, Colera, Llançà, Portbou, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià i Vilanova de la Muga, serà també administrador parroquial de Cabanes, Pedret i Marzà, Peralada, Vilabertran i Vilarnadal. A: Bisbat de Girona
2019 (29 juliol).- Mn. Joan de Arquer és nomenat rector de Cabanes, Pedret i Marzà, Peralada, Vilabertran i Vilarnadal, mentre continua amb tots els altres càrrecs, excepte les parròquies de Colera, Llançà i Portbou i Vilanova de la Muga que passen a Mn. Dagoberto Rojas. Mn. Joan pren possessió de les noves parròquies el 19 de setembre. La cerimònia de presa de possessió als pobles té lloc el 6 d’octubre amb una Eucaristia presidida pel Bisbe de Girona, Monsenyor Francesc Pardo i Artigas, a Vilabertran (11:00h) i a Peralada (12:30h). Amb aquest nomenament Mn. Joan es fa càrrec de les parròquies de: Castelló Empúries, Peralada, Vilabertran, Cabanes, Vilarnadal, Pedret i Marzà, Sant Pere Pescador i Torroella de Fluvià
Mn. Dagoberto Rojas i Arroyave.- Nascut a Caldas, Colòmbia, el 1989. Va iniciar el seu camí al seminari de Cristo Sacerdote, de Colòmbia, i més concretament a la Ceja (Antioquía). Va estudiar també a la universitat colombiana de Medellín i, després de viatjar a Girona, s’ha pogut quedar fruit d’una col·laboració establerta amb el Seminari Diocesà del Bisbat. En arribar, el mossèn va començar a servir les parròquies de Vilobí d’Onyar, Salitja, Sant Dalmai, Brunyola i Pineda de Mar,, on va estar exercint les seves tasques mentre continuava la seva formació al seminari.
2016.-El mes de febrer arriba a la diòcesi de Girona
2017.-El 21 de maig és ordenat diaca. Des del mes d’octubre desenvolupa la seva tasca pastoral al servei de les parròquies de Castelló d’Empúries, Colera, Llançà, Portbou, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià i Vilanova de la Muga.
2018.- El 6 de maig és ordenat prevere i el 23 de juliol Mn. Dagoberto Rojas i Arroyave, actual vicari de les parròquies de Castelló d’Empúries, Colera, Llançà, Portbou, Sant Pere Pescador, Torroella de Fluvià i Vilanova de la Muga, ho serà també de Cabanes, Pedret i Marzà, Peralada, Vilabertran i Vilarnadal.
2019.- El 29 de juliol Mn. Dagoberto Rojas i Arroyave és nomenat rector de Colera, Llançà, Portbou i Vilanova de la Muga. Deixa de ser Vicari de Cabanes, però continua com a Vicari de Peralada.
D’origen humil, la família Brusés amb els anys van millorar la seva posició econòmica i social.
La primera vegada que apareix un Brusés als registres parroquials és el 1653, amb el casament de Josep Brusés i Cecília Abat. Cinc generacions més endavant, a principis del 1800, es casen Vicenç Brusés Pagès i Teresa Portell Aguer (germana de l’àvia de Josep Pagès Dalmau). Joan el seu hereu, nat el 1812, es va quedar a la casa familiar, mentre el fill petit, nat el 1827 i que també es deia Joan, va estudiar medicina i va viure a Figueres. La seva filla Dolors es va casar amb Enric Ferran Xirau, farmacèutic.
Al segle XIX, destaca la figura del metge Joan Brusés Portell i, a principis del segle XX, els germans Antoni i Joan Brusés Majó que també van ser metges de Cabanes.
Vicenç Brusés i Pérez (Cabanes, 1846-?)
Propietari rural amb patrimoni a Cabanes. Fill de Joan Brusés Portell i de Orosia Pérez Yuste, es va casar amb Perfecta Vives Solana.
Fou jutge municipal de Cabanes (1885-1887). Formà part del Comitè local de Figueres del Partit Conservador i president del Liceo Figuerense. Exercí de vocal de la Cambra Agrícola de l’Empordà. El 1891 va ser nomenat “Comisario regio de Agricultura“
Se’ls coneix dos fills: Joan i Daniel
Bibliografia:
Armangué, Joan ; Falgueras, Joan ; Testart, Albert. Cambra Agrícola de l’Empordà. Arquitectura, economia i societat. Brau, 2016
Joan Brusés Vives (Cabanes, 1871-Barcelona, 1941). Fill de Vicenç Brusés Pérez
Advocat i secretari del Jutjat d’Instrucció i Primera Instància, núm. 16 de Barcelona (nomenament: setembre de 1932).
El 1896 s’havia llicenciat en Dret: Han recibido al grado de Licenciado en la Facultad de Derecho … y don Juan Brusés Vives, natural de Cabanas (Gerona). La Vanguardia, 8_7_1896, pàg. 2
El 1900 es va casar amb Maria Carme Danís Maranges. Fills: Josep Ma i Elena Sans, Ma Pilar, Ma Concepció, Daniel i Rafel.
El 1910, en commemoració del Primer Centenario de los Gloriosos Sitios de Gerona, va rebre la medalla de plata amb distintiu morat.
D’acord amb el que explica l’ofici (24/3/1939?) de l’alcalde president de la Comissió Gestora de Cabanes l 20 de juliol de 1936, el seu fill gran, Josep M. capità d’enginyers, va ser empresonat i condemnat a mort, pena que posteriorment es va reduir a 20 anys de presó. Van tenir dos fills més, Daniel (advocat) i Rafel que durant la Guerra Civil van passar la fronterer per unir-se a les tropes nacionals, servint el primer com a Tinent d’Enginyers a l’exèrcit d’Aragó i el segon al Tercio de Montserrat.
Va morir a Barcelona el 2 de maig de 1941
Daniel Brusés Vives (Cabanes, 1879-Figueres, 1962)
Casat amb Isabel Simart Boerner, natural d’Hamburg (Alemanya). Isabel va morir a Figueres, als 58 anys, i el 13 de gener de 1941 la família va demanar el trasllat del cadàver a Cabanes.
El 21 d’octubre de 1927 va pendre possessió de l’acta de regidor de l’Ajuntament de Figueres. L’any 1931 els dos feien classes d’idiomes i traduccions a Figueres. El curs 1948/49 era professor de francès a l’Institut de Figueres. El 1959 va ser nomenat catedràtic numerari d’anglès de l’Institut Ausiàs March, de Barcelona.
També administrava la propietat de la família Puig de can Carreras. Va morir a Figueres i va ser enterrat a Cabanes.
Daniel Brusés Danís (1911-1999). Advocat, fill de Joan Brusés Vives. Està enterrat al cementiri de Cabanes.
Antònia Brusés i Portell (Cabanes, 1814). El 1836 es va casar amb Marià Pou Gibert, de Cabanes. Marià i alguns dels seus fills van ser alcaldes del poble i Josep, el 1924, era secretari
1852-55.- Alcalde: Marià Pou
1868-69.- President de la Junta Revolucionària: Josep Pou Brusés. Nat el 1844, el 1879 es va casar amb Ramona Conill Ramis. Amb aquest casament s’estableixen lligams familiars entre els Brusés i les altres famílies rellevants del poble, ja que Ramona era néta de les famílies Conill, Ramis i Romaguera.
1873, de gener a juliol i de finals d’any i principis del 1874.- Alcalde: Josep Pou Brusés
1879-80.- Alcalde: Joan Pou Brusés. Nat el 1837, es va casar amb Tomasa Anglada. La seva filla, Elvira, es va casar amb Josep Llombart Pagès, metge i investigador.
1883-86.- Alcalde: Joan Pou Brusés
1915.- El mes de juliol, als 79 anys, va morir Joan Pou Brusés. A la necrològica se’l defineix com a veterà de la causa republicana que havia col·laborat amb Suñer, Matas, Bofill i Arderius. Fou candidat a la Diputació provincial junt amb els companys Burgas i Corbera. A: Empordà Federal : setmanari d’U.F.N.R., 10/7/1915.
Mención Genís. Can Brusés. Revista de Cabanes, 2 (gener, 1989)
Documents:
1798.- Procés de la cort del batlle de Pau instat per Joan Heras, parcer de Marzà, contra Jaume Brusés de Cabanes. Procés de la cort del batlle de Pau instat per Joan Heras, parcer de Marzà, contra Jaume Brusés de Cabanes, en relació a la venda d’una vaca a Joan Carbó.
Codi de referència: AMCE560-4-T2-74 Núm. expedient(s): 74 Descriptors onomàstics: Miquel Juanola de Sureda / Tomàs Delclós de la Roca. Data: 1798, maig, 18 – 1798, juliol, 3. Format: paper; foli; 9 f. CORT DEL BATLLE DE PAU > Processos > Causes, plets. Arxiu Municipal Castelló d’Empúries. FONS AMCE560-4 / Corts foranes. Tipus de fons: Administració Reial i Senyorial
Can Brusés: casa i família
Els Brusés tenien la casa al carrer Colom. En traslladar-se a Figueres, l’edifici només s’utilitzava com a residència d’estiu. Fa uns anys, l’Ajuntament va comprar la finca per destinar-la a espai públic, és la zona del “parc de can Brusés”.
L’any 1979 la finca ja estava abandonada i representava un perill. El Ple municipal del 30 d’agost acorda contactar amb el Sr. Sala, representant de la casa Brusés, instant-lo a talar el árbol existente en aquel patio (finca sita en la calle Dos de mayo, con acceso por Colon y Fondach), dado el peligro inminente que ofrece su caída y también que se proceda al tapiado de puertas y ventanas.
El 30 de desembre de 1983 el Ple municipal manifesta que la finca de can Brusés està en venda i que caldria gestionar la seva compra.
Acord del Ple del 4 de maig de 1984: Adquisición solar para plaza pública. Se acuerda iniciar los trámites necesarios para calificar como zona de equipamiento el solar sito en la c/ Escuelas, propiedad del Sr. Brusés … por considerar este Ayuntamiento que esta zona es la más idónea por tener salida a varias calles y junto a otros equipamientos municipales.
El Ple municipal del 5 d’octubre de 1984 tracta de la moció d’Alcaldia: “Compra solar con destino a plaza pública y servicios sociales”. La finca d’uns 1.500 m2, propietat de José M. Brusés Danís, es troba entre els carrers Dos de maig, Colón i Escoles es va valorar en 4.250.000 pts.
L’1 de 1985 té lloc el concurs per determinar l’empresa encarregada d’enderrocar l’antic edifici.
Cabanas. Cofradia del Rosario fundada por el Prior del Convento de Dominicos de Perelada, sin que conste de otra aprobación. Celebra annualmente dos fiestas con funcion de Iglesia y procession en las primeras Dominicas de Maio y Octubre, gastando sesenta reales por las dos, esto es treinta por cada una satisfaciendose de limosnas voluntarias.
Aquest text es troba en un document del Consejo de Castilla, de l’any 1771:
L’Arxiu Diocesà de Girona ens confirma que la confraria del Roser, de Cabanes, es va “legalitzar” el 1830:
Llicència d’erigir la confraria del Roser a Cabanes, amb estatuts, 1830. A: ADG. Llibre, U-289, full: f 37
Però es desconeix, com funcionava, quins confrares va tenir i quan es va extingir…. No es conserva el llibre de comptes i només en tenim les referències del document que ens certifica que el 1771 estava en funcionament i de la llicència de creació, del 1830.
Una confraria és una associació de persones, generalment laiques però sota un patronatge religiós, unides per un fi piadós, benèfic o d’ajuda mútua dins un mateix ofici o professió.
Durant els segles XVII i XVIII, les confraries constituïen un dels pocs vehicles per mitjà del qual els homes i dones podien tenir un paper actiu en la societat del moment.
Les confraries del Roser, i les festes que s’organitzaven amb motiu d’aquest culte, van tenir una gran acceptació, sobretot a partir de finals del segle XVI.
El rosari, que és l’antecedent del culte del Roser, és una pràctica molt antiga, però el gran impuls del culte al Roser va tenir lloc a partir del 1571, amb motiu de la batalla de Lepant. El Papa Pius V, instigador de l’enfrontament amb els turcs i gran devot del Roser, havia demanat que es resés el rosari i va atribuir la victòria de les tropes cristianes a la intercessió de la Mare de Déu del Roser. El 7 d’octubre es va declarar el dia del Roser a tot el món o festa universal del Roser.
Segons Joan Amades, la festa de la Mare de Déu del Roser no s’ha de confondre amb la festa del Roser o Roser de Maig, que se celebra normalment el primer diumenge d’aquest mes i que tenia més arrelament popular. Serra i Boldú, explica que el Roser d’Octubre és “precepte de l’Església, se celebra per obligació; la del maig, per devoció” (Font: Culte del Roser)
Durant els segles XVII i XVIII, l’antiga església de Sant Vicenç de Cabanes tenia un altar dedicat a Nostra Senyora de Roser. Davant d’aquest altar eren enterrats els membres de la família Prats, dels Despuig i dels seus descendents, els Carreras i sovint s’hi celebraven misses per a l’ànima dels difunts del poble.
Disposicions testamentàries on es cita la pabordia del Roser:
1708.- Jaume Puig, rector de Cabanes, deixa: 10 lliures a la Pabordia de Nostra Sra. del Roser...
Disposicions testamentàries de misses que s’han de celebrar a l’altar del Roser de l’església de Cabanes:
1649.- Montserrada Teixidor, vda d’Antic Teixidor: sien dites y celebrades per la mia anima en lo altar de nostra senyora del Roser de dita Isglesia de St Vicens de Cabanes deu misses baixes o resades…
1692.- Rafel Aguer Gibert: vint y sinch [misses] en lo altar de Nostra Sra del Roser de la iglesia de Cabanes…
1698.- Teresa Bohigas, esposa de Josep Aguer Pigem: Item vull y man que en la iglesia de St. Vicens de Cabanes sem sien celebrades trenta missas … deu en lo altar de Ntra Sra del Roser y …
1718.- Anna Barris, esposa de Josep Aguer Pigem: tres missas al altar de Nostra Señora del Roser …
1760.- Antoni Aguer: dexo escrit sie instituhit y fundat en dita parroquial iglesia del present lloch de Cabanas y en lo altar de la Mare de Deu del Roser de la mateixa iglesia aixis com jo ab honor del present instituesch y fundo un rosari complert perpetuament celebrador tots los diumenges de quiscun any antes de dir y celebrar la missa matinal o despresconforme apareixera als reverents curats…
Disposicions testamentàries i registres de defunció on es cita l’altar del Roser com a sepultura de membres de les famílies Prats, Despuig i Carreras:
1628.- Domingo de Montrodon, donzell de Peralada: deixa a la Sra Anna Magina de Monrodo y Prats sa muller que fes soterrar lo seu cos en una de las sepultures dels antepassats de dita Sra y com entre altres ne tinga una dis la iglesia de St Vicens del Castell deCabanas davant lo altar de Nª Sª del Roser volgue que en la dita iglesia fos soterrat… (Anna Magina Prats Corcoll i Domingo Monrodó eren avantpassats dels Despuig i dels Carreras)
1689.- Domingo Padern Despuig, fill de Francesca Despuig i fillastre de Francesc Carreres i Raguer: elegesch la mia sepultura … en la iglesia parrochial de Sant Vicens … y devant lo altar de Nostra Senyora del Roser en lo vas ahont mos consemblants se acostuman a enterrar…
1702.- Francesca Despuig, esposa de Francesc Carreras i Raguer: elegesch sepultura … en la iglesia parochial de Sant Vicens … i devant lo altar de nostra senyora del Roser ahont mos consemblans se acostuman enterrar… (al registre de defunció diu que la van enterrar al cementiri)
1713.- Francesc Carreras i Raguer : elegesch la sepultura … en lo peu del altar de Ntra Sra del Roser de la iglesia de Cabanas…
1735.- Maria Carles Teixidor, esposa d’Anton Carreras Despuig: elegesch la sepultura del mon cos, si moro en Cabanas devant lo Altar de nostre senyora del Roser de la present iglesia de Cabanes, si moro en Sant Pere Pescador me deixo devant lo Altar de Sant Pere Martir …
1740.- Francesc Carreras Raguer: se li dona eclesiastica sepultura … devant la Altar de Nostra Senyora de Roser ahont tenen lo fossar al Sr Francisco de Carreras y Raguer de edat de noranta anys poc mes o menos…
1741.- Josepa d’Avinyó, esposa de Martí de Carreras i de Carles: elegesch la sepultura … devant lo Altar de Nostra Senyora del Roser ahont tenen la sepultura los de casa Carreras…
1744.- Martí de Carreras i Carles: se li dona eclesiastica sepultura en la iglesia Parochial de St Vicens de Cabanas devant lo altar del Roser…
1756 (19 de juny) Anton de Carreras morí a St Pere Pescador, als 65 anys: se enterra en la iglesia Parroquial de St Vicens de Cabanas devant lo altar de Nostra Sra del Roser ahont tenen lo fossar dits Carreras…
1756.- (2 de juliol) Vicenç de Carreras i Avinyó (24 anys): se li dona eclesiastica sepultura en la iglesia Parochial de St Vicens de Cabanas devant lo altar del Roser ahont tenen la sepultura dits Carreras…
L’actual altar del Roser està dedicat a l’Orde dels Dominics. A part de la imatge de la Verge del Roser, hi trobem Sant Domènec de Guzman, Santa Caterina de Siena i sobre la fornícula superior, l’estrella, un dels símbols dels Dominics.
Gifre Ribas, Pere. Les confraries. L’exemple de la confraria del Roser. A: Els senyors útils i propietaris de mas. La formació històrica d’un grup social pagès (Vegueria de Girona, 1486-1730). Fundació Noguera. Barcelona, 2012. Pàg. 483-491
La devoció a la Mare de Déu en la seva advocació del Roser … va ser adoptada pels pares predicadors, els dominics. La Mare de Déu, en l’advocació del Roser, es va convertir en la patrona de l’orde, que celebrava la festa el mes de maig...
La pregària del rosari i la devoció a la Mare de Déu del Roser es va difondre entre els seglars gràcies a les missions populars que feien els dominics entre el poble. L’oració del rosari, una forma de meditació i contemplació de la vida de Jesús en quinze moments o misteris, promovia l’oració col·lectiva, a més de la privada, i eliminava les barreres de l’analfabetisme….
La reforma gregoriana, i després els cistercencs, va promoure l’associacionisme pietós dels seglars, el qual, habitualment, es va posar sota el patronatge de la Mare de Déu… Així, els dominics, concretament, van promoure les confraries del Roser, que difonien l’espiritualitat dominicana i, especialment, l’oració del rosari, tot organitzant-ne el rés col·lectiu diari i particular, paral·lelament a la propagació de la devoció, culte i festa a la Mare de Déu del Roser.
La fundació de confraries del Roser per tot el Principat, va experimentar un augment espectacular arran de la revitalització de l’orde dels predicadors després del Concili de Trent. La victòria de Lepant contra el Turc, el 1571, que trencava el mite de la invencibilitat dels otomans, va estar atribuïda, pel papa sant Pius V, dominic, a la intercessió de la Mare de Déu del Roser, a qui tant havia pregat. Aquest combat, viscut també com un xoc de civilitzacions entre el cristianisme i un amenaçador islam expansionista, amb el rerefons del record de la invasió del 711, va tenir lloc la diada del 7 d’octubre, data en la qual el successor de Pius V, Gregori XIII, va instituir la festivitat de la Mare de Déu del Roser, que era, alhora, patrona dels dominics. Gràcies a aquest fet, el mes d’octubre es va dedicar a la Mare de Déu del Roser i al rosari.
Llistat d’una bona colla dels motius o malnoms que s’han trobat a Cabanes.
Potamolls (amb els peus molls)
Aquest motiu, aplicat als cabanencs, es deu a què Cabanes està situada entre dos rius i sobre terreny inundable. Joan Guillamet, al llibre “Coses i gent de l’Empordà“, diu: … d’aquesta propensió secular i geogràfica al mullader ve que els cabanencs hagin rebut l’anomenada de “potamolls”…
Des del 2004, la paraula “potamolls” dóna nom a l’Associació Cultural de Cabanes.
Noms d’ofici, activitat, títol nobiliari o dignitat eclesiàstica
Ca l’Amparo pastor
Ca la Barbera
Can Baró
Cal Bisbe
Cal Carreter
Cal Conillaire
Can Daniel mestre
Ca l’Emília mestra
Ca l’Escolà
Ca l’Espitaler (hospitaler)
Can Joan Contrabandista
Can Milio carreter
Ca la Pastora
Can Peirer (paleta)
Can Pep pastor
Can Pere masover
Can Pere cabrer
Can Peret rajoler
Can Peret dels Tocs (fuster)
Cal Rajoler
Cal Sabater
Cal Veterinari
Cal Vicari
Noms de plantes
Ca l’Avellanaire
Can Carbassa
Can Monget
Cal Pebrot
Ca la Pruna
Noms d’animals
Cal Pioc
El Tord (si fos “Tort” tindria altres significats)
Noms relacionats amb el cos humà i les discapacitats
Cal Bigoti
Can Pere Coix
Cal Ros
Can Tutunet
Noms relacionats amb el caràcter o qualitat de les persones
El Cuento
Cal Valent
Cal Veterano
Noms relacionats amb la vestimenta
Can Faldilles
Noms d’origen geogràfic
Can Cabanes
Ca la Gallega
Can Pere Gavatx
Can Rafel del Porxo (segurament del mas del Porxo)
Can Talaixà
Noms malsonants o ofensius
Cal Berro
Can Culimandres
Can Matapares
Can Pixaespardenyes
Noms personals (acostumen a ser els noms d’antics propietaris)
Ca l’Agustineta
Ca l’Algans
Ca l’àvia Pepa
Ca la Baldireta
Can Cluells
Can Desirè
Can Carreras
Ca la Facunda
Can Felic
Can Ferriol
Can Fortiana
Can Frasquet
Can Fredo
Can Galceran
Can Gratacos
Can Janet Climent
Can Janó
Can Jesús Portes
Can Joan Portes
Can Joaquim Pastau
Can Justa
Can Juvinyà
Can Làzaro
Ca la Lina
Can Llombart
Ca la Madeua (d’Amadeu?)
Ca la Maria Petita
Can Met de l’Àgata
Can Mont
Can Nuri
Can Nofre
Can Pau
Can Pep de l’Anna
Can Pep de la Caterina
Can Pep d’en Sidro
Ca la Pepeta
Can Perot
Can Pomés
Can Prats
Can Roc
Can Sara
Can Selmo Portes (d’Anselm?)
Can Sidro Portes
Cal Sireno
Ca la Trini Vela
Ca l’Udal (d’Eudald?)
Can Valeri (un avantpassat es deia Valerià)
Can Xicu Maneius
Can Xicu Sara
Noms de significat desconegut
Ca l’Alegrí (pot ser cognom o diminutiu d’alegre)
Ca l’Aparato
Can Benet Gresala (gresala pot ser cassola o gibrella de fusta, terrissa o aram)
Can Carletes (pot venir de Carlet, diminutiu de Carles; d’un poble de València i d’un bolet. Carleta és una llima)
Can Cassalla (o Cazalla, pot ser cognom, població o beguda)
Can Doru (pot ser diminutiu de Teodoro)
Ca l’Estròlica (pot significar cridaner)
Ca l’Estruga o Astruga (pot significar afortunat)
Can Felic
Can Flocs (pot ser vela de vaixell, encenalls de fusta, porció de cabells, de llana o de cotó, etc.)
Can Jan Mericano (pot ser “americano”)
Can Japot (pot ser derivat de nom de persona)
Can Licus
Can Maneius
Can Martinasso (pot ser augmentatiu o despectiu de Martí)
Can Mom (pot significar dansa, ganyota, burla, però també botó de les plantes)
Can Pairada
Can Patona
Can Pep bander (podria ser guàrdia jurat)
Can Perriu
Can Petxico
Can Péu
Ca la Pirrossa (pot ser rabassa, porra i també nas gros)
Can Pistroques
Can Porris (El segle XVIII ja s’utilitzava)
Can Rufu (podria estar relacionat amb el temps atmosfèric)
Can Saneius
Can Turà (pot ser cognom, bastonet per subjectar la rella)
El barri vell. Primer nucli del poble. Ocupa el marge dret del rec del molí i es va començar construir a l’entorn de la torre i l’antic castell.
L’eixample. Construït a partir del segle XVI, es va iniciar amb les edificacions senyorials de l’actual carrer Canal i ocupa el marge esquerre del rec del molí.
Carrers fora muralles. Van néixer a partir del segle XIX
Les masies de dalt i altres cases disperses i els masos
No tenim informació dels carrers medievals del poble. Segurament un dels més antics sigui el carrer dels Escudillers.
Els llibres parroquials i documents antics tampoc ens donen gaires dades dels noms dels carrers, fins ara he trobat la plaça de l’Oli, en un contracte d’arrendament del 1706, el carrer de les Cavalleries en un registre parroquial del 1707 i el carrer del Portal del Molí (carrer Canal), en un inventari del 1720.
Tenim notícia d’alguns carrers que Albert Compte cita en el seu treball “Cabanes al segle XVIII: un exemple d’expansió de les terres de cultiu per mitjà d’establiments i roturacions d’aigualleixos i garrigues”, com poden ser els carrers de les Ferreries, dels Cistellers, de la Font, de la Muralla, de la Processó o la plaça de l’Oli. De la major part d’aquests carrers se’n desconeix la localització.
Al cens electoral dels anys 1890/94 hi apareixen 16 carrers del nucli urbà. Tots ells coincideixen amb la nomenclatura actual, mentre que s’identifiquen com a “Despoblat” les cases dels carrers Colón i Dos de maig
Canal, Castillejos, Cavalleries, Escoles, Escudillers, Espolla, Fondach, Oli, Passeig, Plaça, Presó, Sanitat, Sant Isidre, Tetuán, Torre, Tres cantons
El 1860, any de l’acabament de la primera guerra del Marroc (1859/60) o guerra d’Àfrica, es va donar nom als carrers Castillejos, Fondach i Tetuán, que abans es deien: Processó, Orient i Nou.
Castillejos. La batalla de Castillejos fou la segona gran batalla de la Guerra d’Àfrica entre el Marroc i Espanya el 1859 i 1860. Es va lliurar l’1 de gener de 1860, quan l’exèrcit espanyol va iniciar la marxa cap a Tetuan, amb el general Joan Prim i Prats a l’avantguarda.
Tetuán. Tetuan era l’objectiu final de l’exèrcit espanyol en la guerra. La batalla de Tetuan fou el tercer gran combat de la guerra d’Àfrica entre el Marroc i Espanya del 1859 i 1860. L’atac es va iniciar el dia 4 de febrer de 1860.
Fondach. El Fondak és un pas muntanyós del Marroc, relacionat amb la quarta i darrera batalla de la guerra d’Àfrica, la batalla de Wad-Ras que va tenir lloc el 23 de març de 1860. El generalísimo marroquí Muley el Abbas, hermano del Sultán, prefirió capitular ante los españoles antes que correr el riesgo de cerrarles el paso del Fondak de Ain Yedida y, con él, el paso hasta Tánger … Como curiosidad, los cañones capturados a los marroquíes en la batalla de Wad-Ras fueron fundidos y con su metal se construyeron los leones que hoy presiden el Congreso de los Diputados del Estado Español. Son obra del escultor Ponciano Ponzano Gascón. Vegeu també: Guerra de África (1859/60)
Ja al segle XX, en proclamar-se la República, es canvien els noms d’alguns carrers.
L’acta municipal del dia 25 d’abril de 1931 dona fe d’aquests noms:
Plaça Francesc Macià, a la plaça major
Plaça del 14 d’abril, a la plaça de l’oli
Carrer de Fermín y Galán, al carrer Canal
Carrer de García Hernández, al carrer Espolla
L’acta del 9 de maig exposa que es ratifica el canvi de noms acordat el passat 25 d’abril, però la descripció no concorda en tots els casos.
La Plaça ara serà Plaça de la República
El carrer Canal serà el Carrer Francesc Macià
El carrer Tetuán passa a ser Carrer de Fermín y Galán
Cal suposar que es mantenen els noms de plaça del 14 d’abril i carrer de García Hernández
A només s’esmenta el primer canvi, no hi apareixen les rectificacions posteriors: La Vanguardia del 13 de maig de 1931: En sesión últimamente celebrada en este ayuntamiento fué aprobada una proposición del señor Llombart, referente al cambio de rótulos de calles, acordándose dar el nombre de:
Plaça de Francesc Macià, a la Plaça Major
Plaça del 14 d’Abril, a la plaça de l’Oli
Carrer de Fermín Galán, al carrer del Canal
Carrer de García Hernández, al carrer d’Espolla.
1934
Al Ple del 25 d’agost de 1934 s’acorda de donar el nom de Passeig de la Llibertat al camí que passa davant del Sindicat i que en aquells moments, i de forma anòmala, es deia carrer 2 de maig.
Al Ple del 15 de setembre de 1934 s’aprova que la part del carrer Colón que està davant de les escoles s’anomeni Avinguda del doctor Pagès amb una làpida explicativa que descrigui el donatiu com a memoria eterna del acte de Cultura i Humanitari digne del senyor Josep Pagès Dalmau. Ja el 3 de desembre de 1932, en motiu de la defunció del Sr. Pagès, el Ple havia proposat de donar el nom de carrer del Dr. Pagès al carrer Escoles. En cap dels 2 casos es va portar a terme en canvi de nom dels carrers.
Una vegada acabada la Guerra Civil es van tornar a modificar els noms d’alguns carrers. El Ple municipal del 2 de juliol de 1939 va aprobar aquests canvis:
La plaça passa a ser Plaza Generalísimo Franco
L’entorn del Sindicat s’anomena Plaza José Antonio
La plaça de l’Oli serà la Plaza General Mola
El carrer Canal s’anomenarà Calle Calvo Sotelo
El carrer Escudillers serà Calle de los Reverendos Mártires
Al padró municipal de l’any 1940 hi trobem aquests carrers:
Plaza Aceite, a la plaça de l’Oli
General Mola, podria ser un carreró que sortia de la plaça de l’Oli cap al carrer Colón
Calvo Sotelo, al carrer Canal
El carrer d’Espolla va recuperar el seu nom original
Plaza del Caudillo, a la plaça de l’Ajuntament
Reverendos mártires, al carrer dels Escudillers
Aquests canvis no van durar massa temps i el padró de 1945 ja va recuperar els noms tradicionals d’abans de la República. Al padró del 1950, a la plaça de l’Ajuntament se l’anomena “Plaza” i la de la Torre hi consta com a Plaza de la Cárcel. Els noms eren en castellà, excepte el carrer Escudillers que es mantenia en català.
El 1950 es va fer la relació d’entitats que constituïen el municipi de Cabanes. El text parla de vuit entitats i només en descriu set. Podria ser que haguessin oblidat el Mas de Sant Feliu?
Aigueta: Masos de l’Aigueta, Canyet, Gitano, Fàbrica de la Dinamita
El Ple Municipal del 26 de maig de 1973 proposava posar nom a dos carrers de les Masies de Dalt. Es va decidir posar el nom de Montroig al tram del camí del Mas Nou que va des de la carretera de Pont de Molins fins a can Mayà. El camí de can Nicèforo que va des del carrer Colón fins a la zona esportiva de moment va quedar pendent.
Al Ple Municipal del 18 d’octubre de 2018 es va aprovar la proposta per donar nom a dos carrers del municipi, el carrer del Clos i el carrer del Pedró i el 14 de març de 2019 es va aprovar la pl. dels doctors Heras i el carrer d’Abelard Fàbrega.
El corriol d’en “Savenes?” és un pas estret que dóna pas a una sola persona. Uneix el camí de la Bassa amb el carrer Colón i es troba entre dues finques que havien estat propietat de les famílies Noguer i Tuébols, les quals van cedir una petita part del seus terrenys per facilitar l’entrada a casa seva i estalviar-se una bona volta. Amb els anys aquest pas privat va passar a ser de domini públic. Sembla que el nom de “Savenes?” era el motiu d’una persona de la família Noguer.
Documents
1860.- “Denominación de calles y números antiguos y modernos de las casas”. ACAE110-114-T1-17
Aquest recull s’ha pogut fer gràcies a la tasca de recerca de Gil Capallera, que va passejar-se per tot el poble i va preparar els esborranys, amb la descripció de cada carrer i cada casa, i als records d’en Josep Serra “Fredo”
Fotos antigues: Àlbum Rubaudonadeu, famílies Capallera-Duch i Pey-Viñolas
Fotos actuals: Antònia Gimbernat
ació dels carrers medievals del poble. Segurament un dels més antics sigui el carrer dels Escudillers.
Cabanes - Alt Empordà 