Família Sarraí (Serrahí, Sarrahí o Çarrahi). S. XIV-XV
Hi ha constància que els Sarraí foren una de les primeres famílies de Cabanes de les quals se’n conserva documentació i que, el segle XIV, eren senyors del castell de Sarraí, de Llers.
Castell de Sarraí de Llers. Les seves restes són encara visibles prop del mas de la Pujada entre els veïnats de la Vall i el dels Hostalets. Els seus senyors en el segle XIV eren els Sarraí, segurament originaris d’aquest castell però que en 1331 ja vivien a Cabanes i a mitjans del segle XV encara continuaven residint-hi. Posteriorment no trobem cap més dada fins el segle XVIII en que la família de Prats i Matas, coneguts botiflers primer residents a Figueres i posteriorment a Barcelona n’eren els propietaris i s’anomenaven barons de Sarraí. A l’única paret que encara avui resta d’aquest castell hi ha una làpida de pedra amb l’escut d’armes d’aquests darrers barons. A: antoniegea.blogspot.com
Al document Llibre de racionaris de la vila del Castell de Llers de Gregori Pallisser (1730) cita el castell de Serrahí i explica: … sols se dona rahó que los Señors de ell se anomenaban del mateix nom de Serrahi y vuy no se sap y hage decendencia de dits Señors si tant solament que los ultims estigueran domiliciliats en Cabanes …
El 1315, un Jaume Sarraí, fill del cavaller Guillem Sarraí, tenia el domini útil del Molí del Sarraí, de Cabanes -el domini directe, estava a mans del vescomte de Rocabertí- i el 1334, era batlle de Cabanes (administrador del comte) (AHG, Pe 59).
Als parroquians de Peralada. Vacant el benefici fundat per Bernat de Molins per renúncia de Bernat Gros, Jaume Sarraí, cavaller de Cabanes, presenta Arnau Saló, que és acceptat, 22 juny 1331
El 1331 té lloc un capbreu de terres Llers a Jaume Serrahí, miles, de Cabanes; el 1393-1394 a Pere Serrahí, donzell, de Cabanes i el 1459 a un altre Jaume Serrahí, donzell, de Cabanes (ACA,DIVERSOS,Castell de Serrahí,Legajo 1)
La relació entre la família Sarraí i els Rocabertí, fa pensar que possiblement aquests Sarraí fossin la mateixa família que més endavant van ser senyors del castell.
Pere Serrahí (+ ja en 1450), donzell de Cabanes, estava casat amb Francesca. Tingueren dos fills: Jaume i Guillem. Jaume Serrahí, donzell i senyor de la força o castell de Serrahí de Llers (Ref. 1466 i 1469) es va casar amb Antònia de Peguera i Ferrer. La seva filla Rafela de Serrahí i de Peguera, el 1473 es va casar amb Pere de Vallgornera i de Fontcoberta. El seu fill fou Joan de Vallgornera i de Serrahí, senyor de Vilanova de la Muga.
Font: Viader, Fernando. Genealogies : 383 genealogies de famílies gironines
Edició a cura de Narcís de Puig i de Traver. [S.l.] : l’autor, 2015
La línia dels senyors de Vilanova de la Muga fou iniciada pel fill segon de Joan, Pere de Vallgornera i de Fontcoberta (mort vers el 1524), que heretà Vilanova de la Muga, Mont-ros, la Garriga i Satrilla i es casà (1473) amb la pubilla Rafaela de Sarraí i de Peguera, senyora dels castells de Cabanes i el Coll. Aquesta línia s’extingí amb llurs fills Joan i Joana de Vallgornera i de Sarraí, i aquesta portà l’herència als seus descendents i del seu marit, Miquel Marc de Montagut i de Llupià, que adoptaren el cognom de Vallgornera i foren creats marquesos de Vallgornera, títol que avui porten els Balle.
Vegeu: Vallgornera. Enciclopèdia Catalana.
Al llarg del segle XV, diferents personatges de la família Sarraí estan documentats com a senyors del castell de Cabanes.
- Pere Serrahí. El 20 de gener de 1698, el Sr Llorenç de Barutell i Erill ven a Pere Roca, pagès de Vilanova de la Muga, tota l’heretat o mas, situada a Cabanes i que fou del Magnífic Pere Sarraí. El document explica que Pere Sarrahí havia capbrevat la seva propietat el 1309 i el 1344. Per les dates Aquest Pere podria ser pare o familiar de l’altre Pere Serrahí que va viure a principis del s. XV. (Llibre de Cabanes (1698, des 27-1699, des. 24) Notari Eliseu Oliva. AHG. Pe 808)
- Pere Serrahí, donzell [membre inferior de l’estament militar no armat cavaller] de Girona i senyor de Cabanes. Casat amb Maria de Peguera. Va ser convocat pel rei Alfons V d’Aragó, l’1 de maig de 1419, per a la Jornada de Sicília.
- Atenent que el 1417, el bisbe atorga llicència per demanar caritat a Ventura, esclava sarda capturada a Sardenya per Pere Sarraí, que aquest el 1419 va ser convocat pel rei Alfons V d’Aragó i que els tres caps de l’escut són iguals als que es troben als símbols de Sardenya i Còrsega i a l’escut d’Aragó, podem suposar una relació entre els cavallers de la família Serrahí i els reis de la Corona d’Aragó. Però aquesta hipòtesi, de moment, no es pot confirmar documentalment.
- Joan-Jofre Serrahí i de Peguera. Natural de Girona. Fill de Pere Serrahí i de Maria de Peguera. Canonge i síndic de la catedral de Girona. Entre 1452 i 1455 va ser oïdor de Comptes pel Braç Eclesiàstic de la Generalitat de Catalunya. Va assistir a les Corts de 1454 i el 17 de abril de 1461 va participar a la firma de la Concòrdia de Vilafranca del Penedés. El seu nom apareix diverses vegades a Dietaris de la Generalitat de Catalunya, vol 1 – anys 1411 a 1539, pàg 120-144.
- A la web “www.armoria.info” hi diu que el seu escut era de plata, amb tres caps de moro i que aquest escut, en relleu sobre pedra, es troba al Museu Arqueològic de Barcelona, procedent d’una sepultura de l’església de Cabanes. Però en data 02/09/2015, el Museu d’Arqueologia de Catalunya informa que: Hem consultat les nostres bases de dades i no consta cap objecte ni cap altre material procedent de Cabanes (Alt Empordà).
- El canonge i cabiscol de la catedral de Girona Joan Jofre Sarraí fou l’oïdor de comptes pel Braç Eclesiàstic. Era fill de Pere Sarraí —donzell de Girona i senyor de Cabanes (Alt Empordà), amb una relació de vassallatge més o menys vaga amb el vescomte de Rocabertí, que participà en la primera expedició a Itàlia d’Alfons el Magnànim— i de Maria de Peguera. Com a canonge de Girona representà el Capítol de la seu a la difícil Cort de 1454-58. A l’abril del 1461, essent també síndic de la ciutat de Girona, fou un dels ambaixadors tramesos pel Consell del Principat a la reina Joana Enríquez per, un cop decidit l’alliberament del príncep de Viana, negociar les condicions que portaren a la concòrdia de Vilafranca (21 de juny de 1461). Al maig del 1462 formà part de la comissió nomenada pel bisbe de Girona Joan Margarit per a protegir la reina i el príncep Ferran, allotjats al palau episcopal, just abans que es retiressin al recinte de la Força en comprovar que els gironins no estaven disposats a defensar-los contra el Consell del Principat. Com Roger de Cartellà, també membre de la comissió, acompanyà les persones reials a la Força durant el setge que seguí. Joan Jofre Sarraí detingué vitalíciament un benefici instituït al castell de Cartellà (dels vescomtes d’Illa-Canet). Morí l’any 1472. A: Bernat Guillem Samasó, abat de Sant Pere d’Àger (1452-1455). Enciclopèdia.cat
- Rafaela de Serrahí i de Peguera. El 1480 va demanar la dispensa matrimonial per casar-se amb Pere de Vallgornera i de Fontcoberta, donzell i es van establir a Cabanes. (Dispensa matrimonial de Pere de Vallgornera, donzell, i Rafaela de Serraí, 18 agost 1480. ADG. Llibre: G-69, full: f 134v-135) Aquesta línia s’extingí amb llurs fills Joan i Joana de Vallgornera i de Sarraí. El 1502, Joana de Vallgornera es va casar amb Miquel Marc de Montagut i de Llupià, domiciliat a Olot. Joana va premorir al seu pare; per aquesta raó, Bartomeu de Montagut i de Vallgornera, fill de Miquel Marc i de Joana, va heretar tots els bens familiars, entre els quals hi havia també el castell del Coll, proper a Olot que procedia de l’herència de la seva àvia l’esmentada Rafaela de Serrahí i de Peguera (el seu avant-passat Guillem de Peguera, senyor del castell de l’Espunyola, va casar-se amb Mandina des Pujol, senyora del castell del Coll).
- Bartomeu de Montagut de Vallgornera es va casar amb Elionor Antònia Setantí Llorà, de Barcelona. El 1550, la seva filla Estàsia de Montagut de Vallgornera es va casar casar amb Joan de Barutell-Bestrecà, senyor de Bestracà i Oix (+1586) i, si més no durant un temps, van viure a Cabanes. Aquí hi tenien la casa i la propietat que fou de Pere Sarrahí.
En un moment inderminat l’heretat va canviar de propietari, sigui per venda o per transmissió hereditària.
El 1607 Antic de Barutell la va comprar a Estàsia, vídua de Miquel Soler. Pendent de confirmació, Estàsia podria ser Anastasia de Soler i Moner, nada a LLeida, filla de Miquel Joan de Soler (ca 1564) i Estàsia de Moner i de Montagut (ca 1568), casada amb Miquel de Montargull i de Soldevila, nat a Tarragona i mort el 164, cavaller i senyor de Botarell y Castellnou.
El 1616, Antic i la seva esposa Elisabet de Puigmarí i de Funes vivien a Cabanes. La família va mantenir l’heretat fins a final de segle.
El 1699, Llorenç de Bestracà i Erill, que devia ser el besnét de Joan i Estàsia, va vendre el mas i propietat que havia estat dels Sarraí a Pere Roca de Vilanova de la Muga. Bona part d’aquesta propietat degué constituir el mas Roca de Cabanes.
Documents d’interès:
Sense data. Els delmes menors a les parròquies gironines segons el Llibre Verd: En Sarraí, de Cabanes D. possessions de la força de Gorgs i d. del lloc de Lapart (* D. = Cavallers, ciutadans i altres laics)
1294, 27 d’agost.- Reconeixement … a Guillem de Canadal i Guillem Sarraí, procuradors del vescomte de Rocabertí, en motiu del compliment dels punts d’una setència reial sobre la causa que enfrontava aquest darrer amb el comte d’Empúries: entre ells, restituir el rec de Cabanes i dos molins que hi són situats, els molins d’en Taverner i del monestir de Sant Feliu de Cadins (Cabanes); desmantellar les obres de fortificació del molí de Santa Maria (Cabanes) i restituir-lo al monestir de Santa Maria de Vilabertran. AHG, Per 1145
1315, 31 d’agost.- Venda a carta de gràcia del cens de 30 mitgeres d’ordi que la casa vescomtal rep sobre el molí d’en Serraí (Cabanes), atorgada pel vescomte de Rocabertí a Jaume Sarraí, fill del cavaller Guillem Sarraí. AHG, Pe 1544
1315.- Molí d’en Sarraí. Localització: Rec de Cabanes, derivat de la Muga. Domini directe: Vescomte de Rocabertí. Domini útil: Guillem Sarraí, cavaller – Jaume Sarraí, batlle de Cabanes, fill de l’anterior. Censos: Vescomtes de Rocabertí, 30 mitgeres d’ordi. Registres: docs. 731 i 1545
1321.- Es denunciava que Guillem Sarraí, de Figueres, venia públicament “blat i forment” a uns preus superiors als que es pagarien a la plaça. ADG, Visites pastorals, vol. 4 (10-VI-1321).
1331.- Capbreu de tierras en Llers a Jaume Serrahí, miles, de Cabanes. Traslado 1743-V-2. s.a. “Nº 1 transumpto”. Arxiu de la Corona d’Aragó (ES.08019.ACA/3.12.1). Els tractaments de “miles” i “doncel” els relaciona amb la milícia i el servei al rei o a un senyor.
1334, 3 d’abril. Documentació de Jaume Sarraí, batlle de Cabanes. AHG, Pe 59
1337.- Demanda de Jaume Sarraí fill i hereu del cavaller Guillem Sarraí, a la casa comtal, en motiu dels aproximadament cinc mesos que, durant l’ocupació del castell de Cabanes per part del comte Ponç Hug IV, el molí dels Sarraí va deixar de moldre, amb la pèrdua de tres quarteres d’esplet diàries, entre blat i ordi, que s’ingressava de moltura. L’exèrcit comtal, a més, va endur-se les nadilles, els pics i altres elements del molí. AHG, Ca 163 (f. 58)
1393-1394.- Capbreu de tierras en Llers a Pere Serrahí, doncel, de Cabanes. Traslado 1747-V-2. S.a. “Numº 1”. Arxiu de la Corona d’Aragó (ES.08019.ACA/3.12.1)
1417.- Alegranca, filia de Pere Oller, de Sardenya, esclava de Pere Sarraí, donzell de Cabanes, que es redimeix per 80 florins, 1417, 3, 54v.
1417.- El 6 de juliol de 1417, el mateix bisbe Dalmau de Mur atorga llicència per demanar caritat a Ventura, esclava sarda de Pere Sarraí, cavaller que viu al castell de Cabanes i que l’ha capturada a Sardenya. Els pares de Ventura viuen a Sardenya i tracten de rescatar-la, però no poden pagar les 80 lliures que el cavaller ha fixat, i algunes persones de bona voluntat tracten d’ajudar-los, i probablement han anat a la vicaria a demanar llicència (“ad preces et instatntiam nonnulllorum, iliam Alegranse uxirus Petri Oller Regni Sardinie captivam suam dederit ad reschatum octuaginta florinus auri Aragonum, dictaque Ventura seu parentes eorum, bonis temporalibus viduati, huiusmodi rechatum ferre nequeant nisi vestris et aliorum christi fidelium adiuventur elemosinis et succursu…”) Les esclaves podien “redimir-se” (és a dir comprarla seva llibertat pagant al seu amo el rescat que ell fixés) i és corrent que recorrin al bisbe per tal de demanar almoines. Procedien generalment del pillatge en terres de Sardenya i del decadent Imperi Bizantí … A: Sierra Valentí, Eduard. L’altra cara de la Girona medieval. Annals de l’Institut d’estudis Gironins, 47 (2006)
- Ser esclau a la Girona medieval (1369-1486). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. LIV, 2013, pp. 337-360
- Lai, Roberto. Esclaves sardes a la Girona Medieval. Top Girona, 61 (set. 2016), pàg. 72
- Sardenya, els Balcans, Grècia i les estepes situades al sud de Rússia són els principals llocs de procedència de les dones esclaves. El conflicte de Sardenya, que Santiago Sobrequés comparava amb “un Vietnam català”, en facilita les ocasions. … , i Ventura és també sarda i captiva de Pere Sarraí, donzell de Cabanes. A: Sierra Valentí, Eduard. Ser esclau a la Girona medieval (1369-1486). Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. LIV, 2013, pp. 337-360
1459.- Capbreu de id. a Jaume Serrahí, doncel, de Cabanes. Copia. Sig. Antº 3º. Arxiu de la Corona d’Aragó (ES.08019.ACA/3.12.1)
1461.- Los dos documentos estan fechados en el año 1461 y son pergaminos originales. El primero es del 15 de julio, trata del convenio realizado entre Martí Prats, doncel, domiciliado en el Condado de Módica, en el Reino de Sicilia, de una parte y el noble Vizconde de Rocabertí, por la otra, en virtud del cual el primero cede los derechos que tenía sobre el Castillo de Requesens, el Castillo, Vila y Baronía de San Lorenzo de la Muga y otras posesiones que le correspondían como garantía de dos legados testamentarios, uno de mil florines de oro y otro de doscientos que le había dejado Beatriz de Rocabertí, doncella, hija del noble señor Dalmacio de Rocabertí, Vizconde de Rocabertí y de su esposa Blanca de Rocabertí y de Cruïlles, todos difuntos. El heredero universal de la citada Beatriz era Juan Jofre Serrahi, canónigo, y “cabiscol” de la Seo de Gerona. Martí Prats cede sus derechos a Felipe Dalmacio de Rocabertí, impuber, hijo del noble Jofre de Rocabertí, Vizconde de Rocabertí y de la noble Juana, la cual en nombre y como tutora de su hijo acepta la donación o cesión de Martí Prats. El notario fue Pedro Coll, ciudadano de Barcelona
El segundo documento lleva la fecha del 6 de agosto de 1461. Por el mismo, Guillem Terrena, familiar y doméstico del noble señor Vizconde de Rocabertí y actuando en nombre de Martí Prats, pide que sea notificado a Juan Jofre Serrahí, Canónigo y “Cabiscol” [mestre o responsable de l’ensenyament en les catedrals i els monestirs durant l’Edat mitjana] de la Seo de Gerona, y heredero universal de los bienes de Beatriz de Rocabertí, hija de Dalmacio de Rocabertí y Blanca de Rocabertí y de Cruïlles, que en cumplimiento del último testamento de Beatriz de Rocabertí, habían correspondido a Martí Prats, dos legados de mil y doscientos florines de oro, uno y otro, con garantía del Castillo de Requesens y de la Villa y Baronía de San Lorenzo de la Muga y otras posesiones, derechos de los cuales Martí Prats hace renuncia o donación a favor del infante, menor de edad, Felipe Dalmacio de Rocabertí, hijo de Jofre y Juana, el cual emancipado por su padre tiene como tutriz su madre que actua en nombre del infante. Hecha la notificación Juan Jofre Serrahí dice que se da por enterado. El Notario fue Marc Genís del Jugar de La Junquera.
1462.- Això explica en gran part el paper que va jugar en el famós episodi del setge de la Força de Girona, defensa que, en boca de Santiago Sobrequés “va ser obra d’un nombre reduït de gent gairebé tota forastera, i va ser també, en gran part, l’obra del bisbe Margarit“. Efectivament el mitrat gironí va disposar els principals elements defensius de la ciutat contra l’escomesa barcelonina. Començà per crear una comissió de personatges afins (el canonge Roger de Cartellà, l’amic Andreu Alfonsello i el cabiscol -mestre o responsable de l’ensenyament en les catedrals i els monestirs durant l’Edat mitjana-Jofre Sarrahí) que tinguessin cura de l’hostatge i les necessitats de la reina Joana i del petit píncep Ferran.
1463, octubre.- Martín Juan de Rocabertí, señor de Verges … Estaba casado con su prima Beatriz de Cruilles, probablemente una hermana del barón de Cruilles Bernardo Gilaberto el Viejo y en octubre de 1463 sostenía un pleito con los Sarrahí, señores de Cabanas, al parecer sobre la herencia de su mujer… Citación real, firmada en Tárrega a 20 de octubre de 1463, a Jofre Sarrahí para que acuda a la Corte por razón del pleito que sostenía con Martín Juan de Rocabertí sobre la herencia de Beatriz de Rocabertí). Esta última debía ser la esposa de Martín Juan, pero los Cruilles no tenían heredades cerca de Cabanes por lo que podría tratarse de una hermana del citado señor de Verges
1471, juliol, 18.- Venda de censal feta per Tomàs Deulosall, fuster de Cabanes, a Joan Sarray, donzell. Descripció: Venda que fa Tomàs Deulosall, fuster del castell de Cabanes, al donzell Joan Sarray, d’un censal de 7 sous malgoresos (a pagar anualment en dos semestres) pel preu de 7 lliures mal. que reconeix haver rebut i comptat. Notari: Salvi Pagès, notari senyorial del vescomte de Rocabertí i substitut de Dionís Peres, notari de Peralada i del castell de Cabanes. Al dors: “Carta de censal venut a mossèn Serray … donzell de Cabanes pel preu de set sous malgoresos…Tomàs Deulosal, fuster de Cabanas encaar censal de pa de pr. 7 ll. al hon. Joan Sarray donzell en Cabanas populat”. 1471. AHG170-471-T2-194 (podria atribuir-se a Joan Jofre Serrahí)
1479.- En quant a la branca Montagut-Vallgornera, he posat en clar que Pere de Vallgornera (fill de Joan i germà de Jaume, que foren senyors de Vallgornera) a l’any 1479 va contractar capítols matrimonials amb Rafaela de Serrahí i de Peguera, senyora del castell de Cabanes i altres.
1485.- Finalmente, en el ocaso de la Edad Media, el señorío de Rocacorba pasó de la familia de Montagut a la de Vallgornera, oriünda del Alto Ampurdàn y lugar de Vallgornera. La noble familia tuvo dos ramas: la catalana y la siciliana. La primera fué fundada por D. Pedro de Vallgornera y de Fontcuberta, que casó en 1485 con Dª Rafaela de Serrahí y de Peguera, señora del castillo de Cabanes donde se establecieron. (En algun lloc apareix que es van casar el 1473)
1496.- Peralada, 14 d’abril. Venda feta per Pere de Vallgornera, alias Serraí, donnzell domiciliat al Castell de Cabanes, i la seva muller Rafaela, a la religiosa Constança de Vallgornera, prioressa del monestir de Sant Bartomeu de Bell-lloc, d’un censal mort …. Pergamí. Arxiu: Fundació Casa de Misericòrdia de Barcelona (MP02, 11)
1720.- Al llibre de Gregori Pallisser, Llibre de racionaris de la vila del Castell de Llers, l’autor hi fa constar el «racionari de notes faents» de la vila i castell de Llers. Entre d’altres drets i dominis s’hi esmenta Sant Feliu de Cadins: En dicha historia viene detallada también la relación de los derechos y dominios de cada uno de los señores de los 12 castillos por ventas, obras, confesiones de dominio , etc. Asimismo se hace relación del «racionari» de los derechos y domini o del monasterio de monjas de Sant Feliu de Cadins, de la parroquia de Sant Vicens de Cabanes, trasladado al Mercadal de Gerona, antes dominio del Castell Serrahí de la Parroquia de Sant Julia de Llers.
1770.- El títol de baró de Serrahí fou concedit el 2 d’octubre de 1770, a Francesc Prats i Matas. Es tracta d’una família que apareix a Figueres ja el 1561 com a notaris. Caracteritzat botifler durant el regnat de Felip V, un membre d’aquesta família fou nomenat Escrivà major vitalici de la Nova Audiència, segons el Decret de Nova Planta. En temps de Napoleó també van col.laborar amb el règim francès. Eren propietaris de diverses finques a Figueres, una d’ells va ser la casa Matas, del carrer Magre. De moment es desconeix si els Prats i Matas eren descendents de la família Serrahí de Llers i Cabanes.
Mes informació:
Cabanes - Alt Empordà 