Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història


by Deixa un comentari

Quirze Pont, prevere

Quirze Pont, rector de Cabanes (1608-1611)

… Quirze Pont devia provenir del mas Pont d’Agullana ja, que en morir hi destinarà una part de la causa pia que fundarà amb els diners provinents de la venda dels seus béns, i tenia una bona posició: el 1601 fa la professió de fe com a rector de Cabanes…

Vegeu: Un exemple del negoci ramader al penó de Rocabertí: el bestiar del rector Pont de Cabanes, 1608-1611. A: Gifre Ribas, Pere. La muntanya a la plana empordanesa: el penó de Rocabertí (s. XV-XVII). Centre de Recerca d’Historia Rural (Universitat de Girona). Estudis d’història agrària, 18 (2005)

El negoci ramader: el parent pobre de l’economia agrària?. Un exemple de ramaderia destinada al mercat: el bestiar del prevere Pont de Cabanes, 1608, 1611

El 2 d’octubre de 1608 es va començar l’inventari dels béns de Quirze Pont, prevere de Cabanes, el qual tenia en el moment de morir un nombre molt important de caps de bestiar, alguns de propietat, altres com a resultat de  la cessió d’aquests a gazalla. La composició del bestiar es limita a tres varietats: 170 caps de bestiar de llana, 334 de bestiar cabrum  136 bovins, a més d’una mula i un porc …

… En els anys 1610 i 1611, sabem que tres preveres insten la col·lació de beneficis que Quirze Pont havia tingut en vida: el benefici de Sant Nicolau de Llançà, el benefici de les Onze mil Verges d’Agullana i el benefici de Sant Joan de Darnius, als guals hauríem d’afegir la rectoria de Cabanes. No sabem si els quatre beneficis eren la seva única font de rendes, ni sabem com actuava, ni com invertia es seus diners, el que sí sabem és que el 1614, tal com havia deixat estipulat en el testament atorgat el 1605, els marmessors testamentaris fundaren el benefici de Sant Quirze a l’església d’Agullana dotat amb 1.400 lliures, una tercera part de les rendes del qual s’havien d’esmerçar en una causa pia per als fills dels masos Pont d’Agullana i Aguer de Cabanes…

Vegeu: Gifre Ribas, Pere. Els senyors útils i propietaris de mas. La formació història d’un grup social pagès (Vegueria de Girona, 1486-1730). Fundació Noguera. Estudis, 63 (2012), pàg. 384

Les famílies Pont d’Agullana i Aguer de Cabanes estaven relacionades matrimonialment. Es coneixen quatre fills de Francesc Pont i Maria Aguer, batejats a Cabanes:

  • 1614, 31 d’agost.- Pere
  • 1617, 21 d’agost.- Marianna. Padrins: Antic Aguer de Cabanes i Antiga Aguera de Vilabertran
  • 1619, 3 d’abril.- Maria Rosa
  • 1622, 20 d’abril.- Llúcia

Francesc Pont va morir el 15 de març de 1627. Un any més tard, el 31 de gener de 1628, mort un Jaume Pont i Aguer beneficiat. Havia fet testament davant el notari de Peralada.

Documents:

1598 

Quirze Pont, sagristà de Cabanes. Es va presentar per obtenir la pabordia de El Roure però no l’aconseguí, la va obtenri Miquel Porcioles. A: Marquès, Josep M. Canadal i Caneres, serrells del Roure. AIEE, Figueres, 32(1999)

1623-1626 (AHG170-486-T2-39) FONS AHG170-486 Cort Reial de Girona

Procés entre el convent de Nostra Senyora de la Mercè de Castelló d’Empúries, d’un part, i Pere Bassedes, donzell de Figueres, i Antoni Veí, pagès de privilegi militar i habitant del castell de Llers, de l’altra part
Núm. expedient(s) 480
Descripció : Procés vist a la Cort Reial de la vila i vegueria de Besalú i apel·lat a la Cort Reial de Girona
[JUTGE]: Soler, Joan (jutge ordinari de la vila i vegueria de Besalú) ; Ombravella, Salvi (sotsveguer de la Cort Reial de Besalú)
[VOLUM I SUPORT]: Fragment. Ca. 40 f. + 3 d.s.
[ABAST I CONTINGUT]: Procés per la tinença dels béns de Tomàs Vergés, de Llers, i de Quirc Pont, prevere i domer del castell de Cabanes
[LLENGÜES I ESCRIPTURES]: Llatí, català


by Deixa un comentari

Segle XI. Documents

1013. Donació d’un alou. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 171, Reg. 10022 (27 de setembre de 1013)

Contingut: Donació que fan Dalmau, la seva esposa Doda i Guerau a la seva filla i “nepota” Ava d’un alou situat al comtat de Peralada, a la vila de Cabanes i als termes de Vialbertran i Vilatenim, constituït per tots els béns que hi tenen, excepte els que Bonadona havia donat a Gaufred, i els alous d’Ava, mare dels atorgants, i de Trutgarda, llur germana, incloent-hi els delmes i primícies de Vilatenim.

1091.- Definició (Possible descripció del terme municipal). Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 448, Reg. 9698 (24 d’abril de 1091)

  • Contingut: Definició que fa Adelaida a Santa Maria de Vilabertran dels seus drets sobre l’alou que havia estat de Bergundis i que l’atorgant, junt amb el seu marti, Ramon Guillem de Rocabertí, vescomte, compraren a Berenguer Pere, fill de l’esmentada Bergundis, situat al comtat de Peralada, al terme de Cabanes, a la parròquia de Sant Vicenç, i que afronta amb els termes de les parròquies de Peralada, Vila-sacra, el Far, Figueres, Llers i Masarac, per la qual rep de l’esmentat monestir dues lliures de plata, una mula valorada en dues lliures, 50 sous i un mas situat a Sant Llorenç de la Muga, indret de Posada, que reben l’atorgant i Berenguer Oliba

Documents relacionats amb la nissaga “Cabanes”

  • 1087 [Bergundis] Donació que fa el vescomte Ramon Guillem de l’alou que té al comtat de Peralada, al terme de Cabanes i a les parròquies de Sant Joan de Vilatenim i Sant Pere de Figueres, i havia estat de Bergundis i del seu fill Berenguer
  • 1089 [Ermengarda i Bergundis] Donació que fan Ermengarda, Brunicel, dita Bruna, i Pere Ameli a Santa Maria de Vilabertran d’un alou que afronta amb el riu Muga, amb el Manol i amb la mata peditaria, i d’un altre alou heretat de la seva mare Bergundis

Segle XIII

  • 1235-1240 Pere de Canadal rebé un llegat d’Elicsendis Julià, de Cabanes, 1235 (Vilabertran, núm. 797); fou testimoni en un acte de 1236 (Vilabertran,núm. 801), i tenia un deute amb Maria de Rocabruna, 1240 (Cadins, perg. 68). A: Marquès, Josep M. Canadal i Caneres, serrells del Roure. AIEE, Figueres, 32(1999)


by Deixa un comentari

Segle XII. Guerra de l’Empordà i altres documents històrics

Encara que no tinguem documents que ens concretin el que passava a Cabanes durant el segle XII, la història de l’Empordà ens en pot donar una idea força exacta.

Guerra de l’Empordà (1128)

El 1128 una guerra assolà l’Empordà i els territoria fronterers. La fam, provocada pel conflicte, creà les condicions que feren possible l’extensió d’una gravíssima epidèmia que causà una de les mortaldats més importants del segle. Durant l’hivern de 1129 i l’hivern i la primavera de 1130 la documentació relativa al mercat de la terra registra l’impacte d’una fam geogràficament circumscrita als comtats nordorientals de Catalunya (Girona, Besalú, Empúries, Peralada). La fam de 1129-1130 no és un fet excepcional dins la història social de la Catalunya del segle XII, sinó tot el contrari; es tracta d’una de les aproximadament vint-i-tres caresties que patí la població al llarg d’aquest segle i una de les moltes en què l’escassetat i l’alça dels preus dels cereals i dels principals productes alimentaris (carestia) es traduïren, localment, en un augment significatiu de les dificultats d’accés de la població als aliments bàsics per a la subsistència (fam).

La relació entre la fam de 1129-1130 i l’anomenada guerra de l’Empordà, el conflicte que enfrontà l’any 1128 els comtes Ponç Hug I d’Empúries, d’una banda, i Ramon Berenguer III de Barcelona i els seus vassalls i aliats, el bisbe de Girona, el senyor de Peralada i el comte del Rosselló, de l’altra, sembla fora de dubte. La destrucció de les collites de l’enemic fou una tàctica habitual en les guerres feudals i la guerra de l’Empordà, una de las principals reserves bladeres de Catalunya, no degué ésser una excepció. En qualsevol cas, sembla clar que les primeres dificultats s’experimentaren una vegada conclosa la contesa i que, per tant, la fam fou una conseqüència directa de
la guerra i no a la inversa.

Hug II (1078-1116) i Ponç Hug (1116-1154), pare i fill, lluitaren sovint per recobrar els antics dominis. Fortificaren Castelló d’Empúries, població  on residien, fins que vençut i captiu del comte Ramon Berenguer III, el Gran, el dia 16 de setembre de 1128, Ponç Hug signà un document pel qual es comprometia a reparar els danys i tornar tot el que, a Castelló, havia pres a l’església de Girona.

Un cop fora de la presó, el comte Ponç Hug reprengué la guerra a l’Empordà, fins que Ramon Berenguer IV, el derrotà. Era l’any 1138 i el Principat de Catalunya ja s’havia unit al regne d’Aragó.

El conflicte esclatà l’any 1128, quan Ponç Hug s’emparà de diverses possessions del senyor de Peralada, Berenguer Renard, nebot seu, i prohibí als seus vassalls que concorreguessin als mercats de Peralada. Per a fer més efectiva la competència, creà a Castelló, capital de l’antic comtat, un mercat el mateix dia que se celebrava el de Peralada. Paral·lelament, s’apropià dels delmes i altres drets que els bisbes de Girona percebien sobre l’església de Castelló, fet que motivà la intervenció
de Ramon Berenguer III com a defensor del seu vassall, el bisbe Berenguer Dalmau. El senyor de Peralada s’alià amb el comte del Rosselló, Gaufred III, i ambdós acudiren a Ramon Berenguer III en demanda de justícia. Durant la contesa, Ponç Hug envaí el comtat de Besalú i s’apoderà dels castells de Llers, Avinyonet i Navata. També tancà els camins dels seus dominis als mercaders i transeünts dels comtats de Besalú i Girona, vassalls de Barcelona, mentre les seves naus tancaven el pas pel litoral empordanès als vaixells dels comtats veïns i molestaven els naturals del comtat de Barcelona … Ramon Berenguer III va acudir ràpidament en auxili dels seus vassalls llençant la host contra els dominis del comte d’Empúries, el qual va vèncer al castell de Quermançó. Ponç Hug fou capturat i conduït a Barcelona, on fou jutjat. Ultra satisfer una forta composició pecuniària, Ponç va haver de comprometre’s a retornar el que havia usurpat al senyor de Peralada, a la mitra de Girona i a tots els barons desposseïts, a enderrocar les fortificacions que havia manat construir a Castelló, a suspendre el mercat del dissabte a la seva capital i a no atacar els interessos ni els vassalls dels comtes de Barcelona. L’humiliant tractat que posava fi a la guerra fou firmat el 17 d’agost de 1128. Tot seguit, el 16 de setembre, Ponç Hug hagué de sotmetre’s a l’església de Girona, que l’havia excomunicat, i renunciar a totes les seves pretensions en favor seu.

A: Benito Monclús, Pere
De la Guerra de l’Empordà (1128) a la mortaldat de 1131:
gènesi, extensió i extinció d’una fam. Per a una història de les crisis alimentàries a la Catalunya medieval.
Acta historica et archaeologica mediaevalia, núm. 26 (2005)

Documents de l’època:

1125.

Testament d’Arnau de Cabanes, que marxa a Jerusalem … Entre altres coses deixa: un sarraí dit Mafumed i una sarraïna; a la seva esposa Jordana, el llit, una egua dita Torredana, la meitat d’una altra egua que té d’Albert Batlle …

En aquest testament s’esmenta l’església de Sant Vicenç i Sant Feliu de Cadins i com a cosa curiosa, entre altres coses, deixa a Bernat Pere el “colomar de Cabanes”

Cal remarcar que en època medieval els coloms eren molt apreciats per al consum, en especial els coloms silvestres.  A Catalunya es coneixen notícies de l’existència de colomers i sobre la cacera de coloms o tudons des del s. IX i han deixat la seva emprenta a la toponímia. A Catalunya posseïen colomers els senyors feudals i els monestirs en els seus dominis, però també en gran nombre els simples pagesos.

Per a més informació sobre els colomars a l’època medieval, vegeu: El casal i els colomers medievals del Bertran (Albanyà). A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 34 (2001). pàg. 327-360

Per a més informació sobre Arnau de Cabanes, vegeu: llinatges medievals

1187, juny 19. Venda. Bernat de Solaseu “Solasede” empresonat a la tàvega (presó subterrània) de Cabanes a causa dels crims que ha comès, a fi d’eixir-ne, ven a l’abat de Vilabertran un camp, valorat en 413 sous barcelonesos, situat a la parròquia de Vilatenim. Font: Biblioteca de Catalunya, Perg. 49, Reg. 5494 – Fons i col·leccions documentals  de l’Arxiu Històric de la BC

1188. El rei Alfons I va autoritzar Jofre de Rocabertí a celebrar una fira anual al lloc de Cabanes, a uns tres quilòmetres de Peralada. Gairebé un segle més tard, el 1270, el rei Jaume I va autoritzar un altre Jofre a traslladar la fira de Cabanes a la vila de Peralada, la qual se celebraria per vuit dies i començaria setze dies després de la festivitat de santa Maria de setembre (ACA, Cancelleria, reg. 14, f. 105v.). Font: Víctor Farías Zurita. Un paisatge urbà medieval a final del segle xiii: Castelló d’Empúries i les viles del seu entorn. mot so razo, 19 (2020) pàg. 41-50

1191. Testament de Maria de Cabanes. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 460, Reg. 9977 (3 de maig de 1191).

Maria també esmenta l’església de Sant Vicenç de Cabanes i les monges de Cadins, així com altres persones de la seva família. Per a més informació sobre Maria de Cabanes, vegeu: llinatges medievals. Notari: Berenguer, sotsdiaca i escrivent públic de Cabanes.

1195.– Testament de Maria de Cabanes. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 101, Reg. 9559 (1 de desembre de 1195)

Testament de Maria de Cabanes. Signa Ponç Huc, comte d’Empúries

1195. Pergamí on s’esmenta un molí situat a Cabanes. B.P.P., Ar., SB, 5. Pergamino 15×22,5 cm. (30 de gener de 1195)

Concordia establecida entre Pedro de Sirag, Prior, Guillermo de la Junquera, Comendador, y los Hermanos de la Casa del Santo Sepulcro de Perelada, de una parte, y Ramon Muntaner, su madre Belisenda y su esposa Beatriz, de otra, sobre la posesión de un molino situado junto al río Muga en la Parroquia de Cabanas. Fecha. 30 enero 1195.

A:  Mateu Pla, Miguel. Casas religiosas de la Comarca Ampurdanesa. Memoria leída por el Académico electo Excmo. Sr. D. Miguel Mateu Pla en el acto de su recepción. Discurso de contestación por el Académico Numerario Don Amadeo Llopart Vilalta. Barcelona : [Real Academia de Bellas Artes de San Jorge], 1952.


by Deixa un comentari

Guerra dels segadors

Guerra dels segadors o guerra de secessió (1640-1652)

El detonant de la guerra dels Segadors va ser la presència dels terços castellans allotjats a Catalunya. Ara bé, hi va haver altres factors molt importants per explicar un conflicte complex que inclou revoltes socials al camp i a la ciutat, revoltes polítiques, ambicions personals, venjances i fidelitats trencades. Una guerra en què el Principat va passar a domini francès per decisió pròpia, tot i que, curiosament, mai no va plantejar-se una ruptura definitiva amb el rei castellà, Felip IV (III de Catalunya). Un capítol històric en què també va intervenir l’atzar, fatalment combinat amb enemistats conreades molt abans que comencessin les trifulgues amb els soldats. A: Sapiens.cat

La guerra dels segadors a l’Empordà

  • Sanabre, Josep. La Guerra “dels Segadors” en el Ampurdán y la actuación de la Casa Condal de Peralada. [S.l.] : Biblioteca del Palacio de Peralada, 1955 (Publicaciones de la Biblioteca del Palacio de Peralada (Biblioteca Palacio de Peralada) ; 5)

Més informació:

 


by Deixa un comentari

Invasió francesa (1285)

El papa Martí IV, amic del rei de França, va excomunicar i va decretar una croada contra el rei Pere el Gran, que aspirava a la corona de Sicília. Catalunya va ser envaïda pels croats francesos, manats per Felip d’Ardit. Els primers combats van tenir lloc a Llers, que es va rendir el 24 de juny de 1285. Llavors el francesos van creuar tot el terme municipal de Cabanes destrossant els seus habitatges i van acampar davant els murs de la vila de Peralada.

Descripció de l’incendi de Peralada l’any 1285,
a càrrec de Pedro Juandó Arboix.

Ramon MuntanerAl ser invadido el Ampurdán por el Ejército francés de Felipe III en el año 1285, durante la guerra contra Pedro III rey de Aragón, después de pasar los Pirineos por el collado de la Massana, al disponerse los franceses a asediar totalmente Perelada, se llevó a efecto el devastador incendio de esta villa. ¿Quién tomó tamaña decisión y por qué causa?

Según el cronista pereladense Muntaner, el incendio de Perelada debe atribuirse a la maldad de los almogávares. Parece que él no creyó necesaria la destrucción de su villa natal para poder derrotar al Ejército francés. Pero es cierto que el natural afecto e intenso amor hacia su hogar paterno domina su ánimo y su pluma, puesto que a Muntaner le pasó lo que aconteció a la casi totalidad de los pereladenses, a saber, que no pudieron ver ya jamás levantado su hogar.

El cronista Desclot y los cronistas franceses afirman que el día anterior al incendio de la villa pereladense, un cuerpo de ejército de 8.000 caballeros franceses y 50.000 infantes intentaron apoderarse de Perelada sin resultado efectivo. Pero el número de invasores era tan grande y tan poderoso que en el Consejo debilerativo celebrado en Perelada con asistencia del rey Pedro III y los condes de Urgel, Pallars, Cardona y Dalmacio de Rocaberti, de la misma villa pereladense, no pudo aprobarse otro plan a seguir que el de abandonar Perelada y devastar los lugares estratégicos en los que luego los franceses pudieran apoyarse durante la guerra. Tomado en firme este acuerdo, el rey salió de Perelada. Entretanto el conde de Pallars y demás jefes presentes en la villa estudiaban la manera de llevar a efecto la heroica destrucción de Perelada, y es cosa cierta que en el Consejo celebrado, Dalmacio de Rocaberti fue el primero en votar y preferir el sacrificio de la villa con generosidad y amor a la Patria, a pesar de la pena y dolor que experimentaba en su alma al pensar que él y sus vasallos se verían separados de sus hogares destruidos.

El conflicte es va resoldre deu anys més tard amb el casament entre Jaume II, fill de Pere el Gran i Blanca d’Anjou, neta de Felip d’Ardit

Bibliografia:

  • Desclot, Bernat. Los Franceses en Cataluña en 1285 (Nota preliminar de Joaquín Rodríguez Arzúa). Madrid : Atlas, 1944 (Cisneros, 82)
  • Juandó, Pedro. Perelada, incendiada en 1285. A:
    • La Vanguardia, 2 d’abril de 1954, pàg. 8
    • Juandó Arboix, Pedro. Crónicas del Ampurdán. Publicadas en “La Vanguardia” de Barcelona. [S.l.] : Biblioteca Palacio de Peralada, 1955. Pàg. 32-33
  • Na Mercadera. Heroïna, mercera, horticultora. Diccionari biogràfic de dones
  • Les Quatre grans cròniques (Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner,Pere III). Barcelona : Selecta, 1971 (Biblioteca perenne ; 26
  •  Sismondi, Jean Charles Léonard Simonde de (1773-1842). Histoire des français. VIII. 1254-1296. Treuttel et Würtz (Paris), 1821-1844


by 1 comentari

Rius i recs. Pous i fonts

POUS i FONTS –

Cabanes es troba al mig de dos rius, la Muga i el seu afluent el Llobregat, els quals amb les seves aigües han afavorit els cultius de regadiu però també han estat els causants de molts aiguats.

La Muga (abans Sambuga, Sambuca, Anystus…)

Pla i Marcé, Pere. La Muga [poesia] A: Carreres, Joan, 1976-. La Muga. Gorbs, 2017, pàg. 15-20
La Muga a Cabanes [fragment] A: Carreres, Joan, 1976-. La Muga. Gorbs, 2017, pàg. 342-355

Plá Mercé, Pere. La Muga. Publicacions de la terra, 4/7/1929

Plá Mercé, Pere. La Muga (Boadella, agost de 1882). Publicacions de la terra, 9/8/1934

La Muga, provinent d’Albanyà, és el riu principal del terme de Cabanes. Creua el municipi d’oest a est, entrant pel Pas de les Moles i sortint per Peralada.

Bibliografia

  • Carreres, Joan, 1976-. La Muga. Gorbs, 2017 – Presentació del llibre a Cabanes
  • Pou, Anna; Martínez, M. Vicenta; Moret, Rosa. Quan la Muga remuga. Catàleg de l’exposició “Les mugades a Castelló d’Empúries. Un record que hem de tenir present”. Ajuntament de Castelló d’Empúries, 1999
  • Vila, Marc-Aureli. Catalunya: rius i poblament. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1998 (Cavall Bernat ; 30)
  • Bernils i Mach, Josep M. Cabanes. Diputació de Girona, 2001 (pàg. 58-65)

El Llobregat

El Llobregat neix a La Jonquera i separa el terme de Cabanes del de Masarac (en construcció)

Fotos cedides per Pere Serra Colomer

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recs

La canalització que abastia els molins de Cabanes, era un dels recs més importants. Sembla que la seva construcció es va fer per prevenir inundacions, després de la devastadora crescuda de la Muga i el Llobregat, tot i que moltes referències són de mitjans del segle XIII (1253) quan ja hi havia almenys dos molins, el d’en Taverner i el de la Cavalleria o la Milícia. Se sap que la sèquia passava al costat del nucli urbà i podria ser que coincidís amb les valls o fossats del castell. Font: Gironella i Granés, Josep M. La mòlta de cereals i el batanatge de teixits al comtat d’Empúries i al vescomtat de Rocabertí. Finals del segle XIII i primera meitat del XIV. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2013. Volum I  |  Volum II

El rec del molí

  • 1169. Permuta. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 48, Reg. 5504 (25 d’octubre)
    • Contingut: Permuta que fa l’abat Ramon de Vilabertran, que concedeix a Raimunda de Cabanes de tenir per ell la terra de Fogeta, situada a Cabanes, a canvi d’altra terra, situada prop del rec del molí, al mateix lloc
  • 1220. Definició. Procedència: Vilabertran. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 455, Reg. 9984 (9 de març de 1220)
    • Contingut: Definició que fa Beatriu d’Hortal, esposa de Pere d’Orriols, a Santa Maria de Vilabertran dels seus drets sobre el rec del molí de Santa Maria, situat al terme de Cabanes, entre el molí de Pere d’Hospital i el molí dit de Santa Maria, i de les justícies i exaccions que rep a Sant Pere dels Vilars, per 200 sous

POUS i FONTS

  • Camí de la Font
  • Camí de la Font
  • Camí de la Font
  • Carrer Cavalleries. Can Frasquet
  • Carrer Escudellers. Rectoria
  • Plaça de la Torre
  • Font de les Manies. Carrer Tetuan
  • Font de les Manies. Carrer Tetuan
  • Font de les Manies. Carrer Tetuan
  • Font de Sant Vicenç. Carrer 2 de maig (Foto: Joan Noguer~1960)
  • Font de Sant Vicenç. Carrer 2 de maig (Foto: Joan Noguer~1960)
  • Font de Sant Vicenç. Carrer 2 de maig
  • Font de Sant Isidre. Plaça (Foto: Joan Noguer~1960)
  • Font de Sant Isidre. Plaça (Arxiu Municipal de Girona, 1982)
  • Font de Sant Isidre. Plaça
  • Font del parc de can Brusés
  • Font del cementiri

La font més antiga que coneixem fa temps que està inactiva, possiblement des que, amb la construcció de l’embassament de Darnius-Boadella, va baixar el nivell de l’aqüífer. La font es trobava al costat d’un rec, al camí vell de Peralada. Als mapes actuals aquest rec se’l coneix amb el nom de Rec del Pont Retrocidor.

La font era un bon lloc per recuperar forces quan els veïns anaven sovint a Peralada per resoldre qualsevol tràmit i també per posar el beure en fresc els pagesos que treballaven els camps propers. D’aquí ve que el camí hagi pres el nom de Camí de la Font.

L’aigua hi brollava naturalment i tenia una taula rodona, de pedra i un banc també de pedra. Es desconeix quan es va construir i qui en va ser el promotor, només sabem que el 1859 va ser reconstruïda amb fons públics i aquesta data està gravada a la pedra que encara es conserva, mig tapada per les bardisses.

Acta del Ple Municipal del dia 2 d’agost de 1859:
… habiendo tenido varias noticias de algunos vecinos del pueblo sobre la recomposicion y arreglo de la fuente situada en este término y en el camino que dirige a la villa de Perelada les invitaba resolviesen lo conveniente sobre la citada recomposicion de la expresada fuente y el ayuntamiento … de los mayores contribuyentes asistentes, considerando ser de utilidad pública la conservacion y reparo de la antedicha fuente, acordaron unanimamente que se arreglase de una manera conforme satisfaciendo su importe de los fondos comunales …

Encara l’any 1988, al ple del 7 de juny va dedicar un apartat a la restauració de la font del Camí de la Font i s’acorda demanar una analítica de l’aigua.

Al setmanari Ampurdán del 18 de gener de 1956, Joan Serra Mont explica una llegenda que assegura que aquesta font es trobava al mig de la plaça de l’antic poble de Cabanes, mentre que l’església parroquial era al costat de l’actual cementiri. La situació de l’església està documentada i encara se’n conserven les restes però tot fa pensar que el poble mai va ser a l’entorn d’aquesta font sinó a la mateixa zona del cementiri.

Fonts públiques que actualment estan actives:

  • Les fonts de Sant Isidre, a la plaça, i Sant Vicenç, al carrer dos de maig, construïdes l’any 1953. En els seus inicis, les dues fonts funcionaven manualment i la de Sant Vicenç tenia un abeurador per als animals.
  • La font de les Manies, antiga font i abeurador, al carrer Tetuan, restaurada l’any 2015. La nova bomba de la font va ser cedida per Gil Capallera. La llegenda explica que les cuineres de Cabanes cuinaven els llegums amb aquesta aigua perquè tenien més bon gust.
  • Les fonts del cementiri (abans de 2011), parc de can Brusés (2013) i plaça dels doctors Heras (2018)
  • Les fonts del recinte escolar i zona esportiva.

Antigament hi havia hagut altres fonts públiques, algunes ja desaparegudes:

  • La font del Capellà o de la Rectoria, a la façana de la casa rectoral, al carrer Escudellers
  • La font del carrer de Cavalleries, al porxo de can Frasquet
  • La font i abeurador de la plaça de la Torre, on ara hi ha un banc.
  • La font i abeurador del carrer Tetuan. Actualment està restaurada, és la Font de les Manies.

Les fonts de la Rectoria, carrer Cavalleries i la Torre ja fa temps que no existeixen i no en queda cap resta. Amb l’arribada dels tractors l’abeurador de la font de Sant Vicenç i els que hi havia a la plaça de la Torre i al carrer Tetuan van perdre la seva utilitat i es van enderrocar.

Documents. Acords del Ple municipal que fan referència a antics pous i fonts:

  • 1930, 8 de novembre. L’alcalde manifesta … poner unas bombas en algunos de los pozos que dan a la via pública … se acuerda colocar una bomba en el pozo denominado del Capellà (rectoria), otra en el de la Forsa (Torre) i otra en el llamado de la Angeleta Costa (?).
  • 1935, 12 de maig.- … se acuerda por unanimidad arreglar la bomba pública instalada en el pozo de la rectoría ….
  • 1936, 13 de setembre.- Malgrat que no hi ha constància que aquest projecte s’hagués portat a terme, el Ple d’aquest dia va acordar: … Vista la conveniència de dotar la població d’una complerta xarxa de pous per a millor comoditat dels veïns … s’acorda … colocar, tant prompte la situació econòmica de la Corporació ho permeti pous semi-artesians … en els llocs següents:
    • A la plaça de la República, davant de la peixateria
    • A la carretera, davant la casa d’en Benet Prim
    • Al carrer García Hernández (c/ Espolla), davant la casa d’en Benet Pomés
    • A les escoles, al mig del pati d’esbarjo
  • 1936, 14 de novembre.- El regidor Planella s’encarregarà de … vendre els cairats i socs sobrers de l’enderrocament de la casa del cantó del carrer Fermí Galan (c/ Tetuan), situada davant de l’antiga Casa Puig. En aquest espai ara hi ha la Font de les Manies.
  • 1937, 29 de maig. El Ple esmenta que s’han pagat 66 pessetes a Ferreol Brugués per l’arranjament de les bombes de l’escola de nois i de la casa del mestre.
  • 1942, 12 de setembre. L’Ajuntament paga 23 pessetes al paleta Josep Gibert per “reformar la fuente del Camino de La Font“


by Deixa un comentari

Sardanes i sardanistes

Pep Ventura – Jaume Cristau i Brunet – Colla sardanista “Dançaires” de Cabanes

Pep Ventura (1817- 1875)

Per les Festes de la Mercè de 1872, Pep Ventura havia estrenat a l’envelat de la plaça Catalunya, de Barcelona la sardana Per tu ploro, amb lletra de Joan Maragall, però inicialment fou una peça poc coneguda a l’Empordà.

Per la festa de Sant Vicenç de l’any 1875, la Cobla d’en Pep va estrenar -a la comarca- la sardana Per tu ploro, interpretada a la tenora pel mateix Pep Ventura.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vegeu: Bernils i Mach, Josep M. Cabanes. Diputació de Girona, 2001, pàg. 84-85. Informació extreta del llibre:Per tu ploro

  • Coromines, Pere. Vida d’en Pep de la Tenora. Barcelona : Barcino, 1953 (Biblioteca folklòrica Barcino ; 8)
  • … En “Domingo” ens explica que un any per Sant Vicens va anar a Cabanes a on tocava En Pep … // … va compondre el «Per tu ploro» sardana d’angoixa, amor i tristesa; l’estrenà a Cabanes…    A: “La conferència de Pere Coromines” La Dansa més Bella, 1/3/1928, pàg. 4-9

Al document: “Ventura, Josep M. (en Pep). Per tu ploro” hi apareix un article sobre Pere Corominas i la “Llegenda de Cabanes” que suposa que la sardana es va estrenar l’any 1875 a la plaça de Cabanes, però també hi consta que Josep  Mainar demostra de manera inequívoca que l’estrena va tenir lloc a Barcelona el 1872.

Es recorda l’anècdota explicada per Josep Joli a Gil Capallera: El  dia 22 de gener de 1875, festa major de Cabanes, Pep Ventura estava a punt d’interpretar, per primera vegada a la comarca, la sardana “Per tu ploro”. Va mirar l’arbre, petit i poc ufanós, que hi havia al mig de la plaça i va comentar “Noi estàs més fotut que jo” i li va dedicar la sardana.

Plaça de Cabanes amb l'arbre de la llibertat

Josep Joli i Blanch, instrumentista de contrabaix i violí i compositor de sardanes, ha format part de les següents formacions musicals: Antiga Pep, de Figueres (1948-1952); Els Verds, de Mataró (1952-1955); Costa Brava, de Palafrugell (cofundador, 1956-1966); Mauné i els seus Dinàmics (cofundador, 1966-1976); Combo Gili, de Perpinyà (1974); Ciutat de Girona (fundador, 1975-1979); Orquestra de Cambra de Girona dirigida per Lluís Albert i membre fundador de la nova Cobla Cadaqués. Ha estat integrant dels grups d’havaneres: Roses canta, Les veus de Besalú i Pescadors de l’Escala i ja jubilat ha col·laborat amb el grup “Calidae”.

Més informació:

Més informació:

Colla sardanista “Dançaires” de Cabanes (1935)
Documents cedits per Pere Serra Colomer

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sardanes dedicades a Cabanes o a gent de Cabanes

Jaume Cristau i Brunet (Figueres, 1940)

En Jaume Cristau va ser deixeble d’en Mauné i sempre ha dit que la seva primera sardana TERRA I MAR, va ser escrita amb l’ajut del seu mestre de solfeig, Florenci Mauné.

El 2009, Jaume Cristau va compondre la sardana “Els rossinyols de Cabanes” i va fer donació de la partitura a l’Ajuntament de Cabanes. La sardana està dedicada a Ràdio Cabanes i més concretament a en Lluís i la Rosa, llavors els únics encarregats de la gestió i programació.

Els rossinyols de Cabanes

Jaume Cristau volia compondre una sardana dedicada a Cabanes. Un dia, parlant amb Lluís Fabregat, aquest li va explicar que quan acababa el programa del dia i abans de marxar cap a casa acostumava a quedar-se una estona a l’escala de l’edifici escoltant el cant dels rossinyols. Aquell moment en Jaume va decidir quin seria el títol de la sardana: “Els rossinyols de Cabanes“. Tot i que la sardana està dedicada als rossinyols, en Jaume amb aquesta sardana també va voler fer un homenatge a en Lluís i la Rosa, els locutors i “rossinyols” de la Ràdio.

Cobla La Principal de la Bisbal

La sardana té un tiratge de: 35-81-65 i existeix un enregistrament de l’abril de 2011, amb el títol: Recordant els 45 anys del càmping. VII Càmping Botànic Bona Vista, a càrrec de la Cobla Girona

Lluís Fafi. Facebook, 26/1/2020: Festa de Sant Vicenç a Cabanes, primera sardana “Els Rosinyols de Cabanes” del mestre, company i amic Jaume Cristau interpretada per la Cobla La Principal de la Bisbal. 

Han passat els anys i Ràdio Cabanes s’ha transformat en un referent molt important com a mitjà de comunicació de proximitat. Aprofitant la seva popularitat,  Jaume Cristau es va dir que havia arribat l’hora que l’emissora d’aquest poble i a la vegada de l’Empordà tingués un lloc dins del món de la sardana.

Pels volts del Nadal de 2017, en Jaume va portar la partitura a Ràdio Cabanes com a primer pas d’aquest regal i coincidint amb la festa del 12è aniversari de Ràdio Cabanes (22/4/2018) hem pogut escoltar per primera vegada la peça enregistrada per la Cobla La Principal de La Bisbal i que porta per nom “Ràdio Cabanes …. La Nostra“.

Amb això, el món de la sardana i en especial aquest gran compositor altempordanès fan un homenatge a la Petita de l’Empordà per la seva trajectòria i les hores de programació que dedica a la nostra dansa.

Ràdio Cabanes … La Nostra

La sardana formarà part del nou àlbum de la Cobla La Principal de la Bisbal amb composicions del Mestre Jaume Cristau.

L’arribada d’en Marc

Sardana infantil del mestre Josep Cassú i Serra (Bordils, 1941), amb un tiratge de 35-79-63. Composta el 2014, es va estrenar a Tossa, al Concert Cap d’Any (01/01/2015).
La sardana va ser un dels regals que els avis d’en Marc Palou van fer al seu nét, un nen de Cabanes, per celebrar el seu naixement. El PuntAvui, 27/3/2017.

Aplec de Calella (2016)

El 26 de gener de 2020, dins els actes de la Festa Major de Sant Vicenç, la Cobla de la Principal de la Bisbal va interpretar dues sardanes relacionades amb Cabanes:

    1. Els rossinyols de Cabanes de Jaume Cristau
    2. L’arribada d’en Marc de Josep Cassú.

Més informació:

Recull de premsa:


by Deixa un comentari

Entrades de tropes francocatalanes (1653-1658)

A partir de 1653, cada primavera i estiu, l’Alt Empordà, era ocupat per tropes francocatalanes que s’instal·laven a la comarca per assegurar Roses i consolidar posicions.

Aquest any, un exèrcit descontrolat va provocar saquejos i incendis a les parròquies de Cantallops (17/06/1653), Siurana, Sta. Llogaia d’Alguema, Mollet de Peralada, Masarac i altres rectories. El motiu d’aquests actes era que els pagesos, quan detectaven la proximitat dels soldats, es refugiaven a l’església amb tot el que tenien de valor creient que en ser un espai sagrat hi estarien segurs, però els soldats, que no rebien cap paga, davant la possibilitat de trobar diners, menjar i altres objectes valuosos no dubtaven en esbotzar portes i destruir esglésies, com va passar a Borrassà el 1656.

A les seves memòries el Conde de Bussy Rabutin explica detalls del que va passar a Figueres i al seu entorn i, entre altres coses, hi explica la presència de tropes a Cabanes, el 27 de juliol de 1654: …Nuestro ejército se hallaba reunido en La Junquera, pequeña población al pie del Pirineo; de allí marchamos lentamente; el Príncipe estableció su cuartel general en Figueras, con la infanteria y los gendarmes. Las compañias francesas, se alojaron en Peralada; yo y una gran parte de la caballería, en Vilabertran, y el resto, en Vilatenim y Cabanes.

A: Rabutin. La invasión francesa del año 1654 (Trad. por E. Rodeja Galter)
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 4 (1949)

Amer Massó, pagès de Sant Esteve de Guialbes, a les seves memòries ens parla del que passava al seu poble durant aquests anys:

… y torno explicar de 1650 a poch antes y despues de com la gent estaven fortificats al lloch y en lo campanar del poble _  retiraven la vianda que tenian a la yglesia y lo bestia que tenian lo retiraven al fort _ passada la alarma, lo enjegaven y quant la centinella veia alguna tropa grossa de soldats ja tenian donat ceñal que en tocant certes batallades ab la campana grossa gent y bestiar tots fugian al fort y arribant las tropes segons lo que demanaven cels donava y cegons los proceiments volian fer los soldats, los paisans giraven ab cop de bales del fort y de la ysglesia …

Dos documents interessants que, encara que foren escrits uns anys més tard, ens parlen de l’ocupació francesa a Cabanes:

  1. Allegacio en fet y en dret per Francisca de Ornos muller, que fou en primeras nupcias de Domingo de Monrrodon y en ultimas de Onofre Gelabert contra Francisca de Carreras y Despuig, muller de Francisco de Carreras donzell. Al·legacions jurídiques (Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona),1686
  2. Llibre de notas de la universitat de Cabanas (1709-1783). Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, ACAE110-109-T2-10259

Als anys 1656, 1657 i 1658, l’exèrcit franco-català aconsegueix neutralitzar Castelló i Cadaqués i sovint la frontera queda fixada al Fluvià.

La revisió dels registres parroquials de Cabanes potser ens podrien donar alguna pista sobre l’efecte del pas de les tropes per la zona.

Bibliografia:


by Deixa un comentari

Guerres francoespanyoles (1659-1697)

[en construcció]

Al llarg del segle XVII, nombroses guerres van enfrontar França i Espanya. El regne de França es va imposar políticament i militarment a una Espanya cada vegada més feble. Catalunya jugà la carta de França contra Castella el 1640 (revolta dels Segadors) fins que el 1659 (tractat dels Pirineus) Espanya acabà cedint el Rosselló i part de Cerdanya a França, tot i que va recuperar el control sobre la resta de Catalunya.

El Tractat dels Pirineus suposà per a l’Empordà un acostament a la frontera que fins aquell tenien protegida per les places de Salses, Perpinyà o la Bellaguarda, que passaren a mans del rei francès.

Guerra Francoespanyola (1635-1659)

A partir de 1645 els francesos ocupen Roses i recuperen terreny al sud, sense poder travessar el Segre tot i els setges de Lleida de 1646 i 1647, envaeixen l’Empordà i assetgen Girona, escometen el Vallès i ocupen temporalment Cadaqués, Castelló d’Empúries, Solsona i Berga.

El 3 de maig de 1646 Josep Vilabella agutzil del Rei de França pren possessió del lloc de Cabanes i de tots els drets que fins llavors tenia el comte de Peralada, per ser dit Rei senyor de Barcelona i Catalunya

El 8 de gener de 1649 l’Excm Sr Carles de Shomberg (1601-1656) [mariscal de França, capita general del Rei de França a Catalunya i virrei de Catalunya durant l’any 1648] fa donació a favor de Joan Pujolreu y Soler de Barcelona, dels llocs de LLers, Cabanas i les Costes i de tots els drets que hi tenia el Comte de Perelada … los consols de Cabanes no acceptaren de donar-li possessió ni d’acceptar-lo com a senyor malgrat les amenaces …. (caldria trobar l’acta del Joan Payro i Ferrer per saber com va acabar el conflicte)

(ACAE110-109-T2-10259)

El 1659 la guerra finalitza amb la Pau dels Pirineus, l’acord signat entre ambdues corones conegut com la Pau dels Pirineus.

Guerra de la Devolució (1667-1668)

Les tropes espanyoles entren a Catalunya. L’administració francesa fortifica la frontera i s’encarrega a l’enginyer Vauban la fortificació de Salses, Cotlliure, Perpinyà, Bellaguarda, Vilafranca i Montlluís, mentre a l’Empordà només hi ha la ciutadella de Roses i el castell de la Trinitat, també a Roses.

Campanyes del 1673-1678

El 6 de novembre de 1673 l’exèrcit francès entra pel Pertús en represàlia al fets comesos pels espanyols a Flandes, cremant i saquejant La Jonquera. El virrei espanyol va establir una base a Maçanet de Cabrenys i això provocà l’ocupació constant de l’Alt Empordà. Els francesos arribaven a la primavera i marxaven amb els primers freds, mentre el virrei portava alguns regiments que juntament amb els “miquelets” provocaven la misèria del país, tant per les guerres com pel fet d’haver de mantenir els dos exèrcits.

El juny de 1674 el virrei, abans de l’entrada de les tropes franceses va prendre Bellaguarda, Ceret i altres places amb la intenció d’evitar l’ocupació francesa. El maig de 1675 els francesos van ocupar Agullana i La Jonquera  i van saquejar les esglésies, però no van demostrar tenir cap interès per avançar i van acampar entre Figueres i Cabanes, fins que van tenir acabades les fortaleses de Maçanet i Bellaguarda, des d’on el 1676 van ocupar l’Empordà.

El 1677 va ser el virrei qui s’avançà a les hostilitats i per a l’Empordà i -pels cabanencs- la situació va empitjorar ja que van haver de mantenir dos exèrcits al mateix temps, acampats a l’entorn de Vilarnadal. Era el moment de la sega i se’ls van menjar tota la collita.

El 1678, van ser els francesos els qui avançaren, però es van haver de retirar aviat, després d’un temps d’estada a l’Empordà.

La pau de Nimega (1678) no va representar la pau a casa nostra. El juny de 1679 encara hi quedaven tropes franceses.

Guerra dels barretines (1687-1689)

La Revolta dels Barretines o Revolta dels Gorretes (1687-1689) va ser una revolta pagesa contra els abusos de les tropes del rei Carles II, que va tenir una especial intensitat a Osona, al Bages i al Vallès Oriental, però que també es va fer notar a l’Empordà.

Els pagesos catalans demanaven la desaparició de l’allotjament de les tropes i l’alleugeriment de les càrregues senyorials. La pagesia passava una situació econòmica molt crítica provocada per una plaga de llagostes que havia portat la misèria al camp i per l’obligació d’allotjar les tropes espanyoles.

La Guerra a l’Empordà i a Cabanes

La segona meitat del segle XVII, l’Empordà es va veure sotmès, estiu rera estiu, a l’ocupació dels exèrcits francesos i espanyols.  Els passos de les Salines, el Portell, Panissars, Pertús i Banyuls estan desprotegits i tot i que des de Catalunya es feien propostes i projectes de fortificacions a Calabuig, Vilabertra o Peralada, no serà fins el 1753-1766 que es construeix el castell de Sant Ferran de Figueres. Els francesos no tenen gaires dificultats per travessar l’Empordà i arribar fins a Girona o Barcelona, a vegades amb l’ajuda dels mateixos catalans.

Text extret del llibre:

Domènech, Fèlix. Treballs y desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya y en particular a nostre Bisbat de Gerona : 1674-1700. [edició crítica d’un manuscrit de la Biblioteca del Palau de Peralada [i] estudi introductori de Pere Gifre i Xavier Torres] 

Estudi introductori, pàg. 30-33

Fos com fos, la “guerra ofensiva” endegada per la monarquia francesa al sud de les Alberes no tindrà aturador a l’Empordà. Les incursions franceses, llavors de la guerra d’Holanda, es repetiren fatalment i anualment entre 1674 i la signatura de la pau de Nimega, el 1679. Després d’una curta treva, els francesos tornaren a devastar l’Empordà l’any 1684. El pitjor, però, arribarà amb la guerra dels Nou Anys (1689-1698). Així, l’estiu de 1689 l’exèrcit francès es plantà a Figueres, i “saquejà i cremà garbas” de Peralada i altres llocs dels voltants. L’any següent, després d’una incursió el Rosselló, les tropes espanyoles restaran acampades entre Peralada i Cabanes, i el resultat, segons el nostre memorialista, Fèlix Domènech, serà que: en tot lo Empurdà no quedà ni palla ni rahims, ab prou pobresa que ha deixat. En anys successius(1691, 1692), el centre d’operacions de les tropes espanyoles es va instal·lar a Bàscara i a Pont de Molins, amb uns efectes semblants. El 1693 els francesos, al seu torn, guanyaren la ciutadella y el fort de la Trinitat de Roses, i tot seguit, tal com resumeix gràficament Narcís Feliu de la Peña, paséose el francés por el Ampurdán como quiso y retiróse a Ruysellón quando fue de su gusto …

La guerra penalitza també els perceptors de rendes agràries, que no sempre poden cobrar dels seus masovers o arrendataris, els quals, per curar-se en salut, fan inclure als pactes o contractes agraris una clàusual segons la qual es podrà suspendre l’arrendament (i el pagament) en cas de guerra declarada. La consulta de la sèrie dels arrendaments de les capellanies i pabordies de la seu de Girona mostra que els llocs més afectats per aquesta clàusula corresponen, sobretot a les localitats situades al nord del Fluvià i a la plana empordanesa, allà on acampaven habitualment les cavalleries d’un o altre exèrcit (Cabanes, Peralada, Castelló d’Empúries, Riumors, Vilacolum, Sant Pere Pescador);i encara més, a aquelles poblacions que restaven a la vora del camí ral o al peu dels passos fronterers …

Vegeu també: Allegacio en fet y en dret per Francisca de Ornos muller, que fou en primeras nupcias de Domingo de Monrrodon contra Francisca de Carreras y Despuig, muller de Francisco de Carreras, donzell (1686). Memòria Digital de Catalunya

Cronologia

Guerra d’Holanda (1672-1678)

1673

  • novembre, 6.- entrada del francès pel Portús; crema i saqueig de La Jonquera
  • novembre, 9.- es publica la guerra contra França
  • desembre
    • mitjans mes.- els francesos ataquen Maçanet, base d’operacions de l’exèrcit espanyol
    • desembre, 27 i 30.- es publica la guerra

1674

  • març, 20.- l’exèrcit espanyol entra al Rosselló
  • juny, 2.- tropes espanyoles ataquen el Portús
  • agost, 22.- l’armada francesa és a Sant Pere Pescador
  • agost, 24.- retirada del francès

1675

  • maig, 22.- entrada del francès pel coll del Portell. Sacrilegis a Agullana i la Jonquera (1)
  • maig, 27.- el francès és a les portes de Girona
  • juliol, 10.- els francesos acampen entre Figueres i Cabanes; el dia 11 arriben a Verges
  • juliol, 30.- el francès recupera Maçanet, el Portús i Bellaguarda

(1) A: Feliu de la Peña i Farell, Narcís. Anales de Cataluña. Vol. III, pàg. 366-369

books

books (1)

1676

  • abril, 22.- Noailles arriba a Figueres

1677

  • maig, 2.- el virrei surt de Barcelona cap a l’Empordà. Ofensiva espanyola pel Rosselló. Contraofensiva francesa, dos exèrcits a Vilarnadal fins el 4 de juliol
  • juliol, 5.- el francès es retira pel coll de Banyuls. Enfrontaments al Barranc d’Espolla

1678

  • abril.- entrada de Noailles per l’Empordà; retirada i reaparició per la Cerdanya

1679

  • gener.- publicació de la pau de Nimega

1684

  • gener, 22.- publicació a Barcelona del trencament de les paus
  • maig, 1.- el francès entra pels colls de Panissars, Portús i Banyuls
  • maig, 4.- el virreu Bournonville surt cap a l’Empordà
  • maig, 3-12.- l’exèrcit francès està acampat a Bàscara
  • maig, 24.- assalt a Girona i derrota del francès
  • juny-juliol.- francès a l’Empordà
  • setembre, 4.- se signa la treva
  • novembre, 24.- publicació de la pau

Guerra dels Nou Anys (1689-1697)

1689

  • abril-maig.- publicació de la guerra
  • juny, 14.- entrada del francès a l’Empordà
  • juny, 19.- el virrei surt cap a l’Empordà. El francès ocupa Figueres
  • juny, 28.- retirada del francès. Estralls a Peralada: crema de garbes
  • agost, 5.- l’exèrcit espanyol resta a Bàscara

1690

  • maig, 31.- entrada del francès
  • juny.- el virrei, després d’una incursió al Roselló, resta durant dos mesos acampat a l’Empordà , entre Peralada i Cabanes
  • Carta de Miguel Gisbert a [Pascual Francisco de Borja Centelles, X] Duque de Gandía sobre la situación del ejército español entre Peralada y Cabanes y el estado de salud del maestre de campo. Signatura: OSUNA,CT.60,D.7. Fecha creación:1690-08-10. Código de referencia: ES.45168.AHNOB/1//OSUNA,CT.60,D.7

1691

  • Bàscara centre d’operacions de l’exèrcit espanyol a l’Empordà

1692

  • juny, 1.- el virrei arriba a Figueres i s’estableix a Pont de Molins durant tres mesos. El francès acampa entre Agullana i La Jonquera

1693

  • maig, 27.- armada francesa davant Roser
  • juny, 9.- capitulació de Roses davant el francès
  • juny 12.- L’exèrcit de Noailles acampa a Sant Pere Pescador
  • octubre, 10.- Noailles abandona l’Empordà

1694

  • maig, 17-18.- entrada del francès per la Jonquera
  • juny, 19-29.- setge de Girona. Rendició de Girona
  • Campament d’hivern de Noailles a Peralada

1695

  • febrer, 24.- enfrontament entre pagesos i francesos a Navata
  • abril.- derrota de la guarnició francesa de Sant Llorenç de la Muga
  • maig, 29.- el francès saqueja les esglésies de Lligordà, Dosquers, Beuda i Maià
  • La Universitat de Cabanes es va endeutar amb diferents censals per poder pagar les despeses i contribucions a què els sotmetien els francesos (ACAE110-109-T2-10259)

1696

  • Ocupació francesa de la vegueria de Girona

1697

  • setembre, 20.- signatura de la pau de Riswick

1698

  • gener, 9.- el francès abandona Girona

Més informació:


by 3 comentaris

La Pesta i altres grans epidèmies

Pesta o Peste. Malaltia contagiosa que causa gran mortaldat en els homes o en els animals. Antigament es dava aquest nom a totes les grans epidèmies; actualment designa, en medicina, una malaltia infecciosa epidèmica i contagiosa deguda al bacil de Yersin. (Diccionari català-valencià-balear)

Segle XIV

La Pesta Negra, l’epidèmia més letal de l’Edat Mitjana, començà el 1348 i sembla que matà un quart de la població mundial. Afectà greument Catalunya, des dels primers mesos d’aquest mateix any, i provocà una pèrdua de població molt important, que alguns autors han xifrat en un 50% i altres en un 20%. Com que a l’Edat Mitjana no hi ha estadístiques és impossible determinar l’abast real de les morts, però la documentació analitzada fins ara permet concloure que molta gent morí com a conseqüència de l’epidèmia.

A Catalunya, com a altres paisos, portà la decadència econòmica  i la fam, doncs quasi no hi havia camps cultivats, per manca de personal. Els historiadors moderns diuen que és la pesta més mortífera coneguda. De la ciutat de Girona, que ha pogut ser estudiada, se sap que patí els efectes de la pesta els anys: 1348, 1362, 1371, 1384 i 1395.

A l’Alt Empordà, els segles XIV i XV també van una època de decadència. Els efectes de les males collites i fams de principis del segle XIV s’afegiren a les epidèmies (pesta: 1347-1348) i a les guerres (pirateria, revolta remença).

És difícil que podem saber la incidència de la Pesta Negra a Cabanes, ja que no existeixen llibres parroquials del s XIV,

Segle XVI

A finals de l’any 1588, es va declarar una epidèmia de pesta bubònica a l’Empordà que es va mantenir activa, a bona part del territori català, fins el 1592. Va afectar greument Roses, obligant a evacuar el monestir, Cadaqués, Peralada, Llers i molt probablement Cabanes. A Cadaqués es recorda amb una placa commemorativa, fotografiada per Fargnoli i a les memòries de Fèlix Domènech (1657-1711), natural de Sant Feliu de Guíxols però vinculat a Roses, s’hi esmenta la mort d’una família: el 20 de desembre de 1588 Martí Delfià morí de pesta i es llençà per una finestra de casa seva situada davant del monestir de Roses, el 21 va ser enterrada Eulàlia, la seva esposa, també morí de pesta, així com Margarida Maymó Delfià, mare de Martí, que va morir el dia 23.

Segle XVII

El 1612, uns aiguats provocats per la Muga i el Manol inundaren la plana empordanesa. “Aquestes aigües embassades van provocar una epidèmia de pesta, que va durar 10 anus, i que s’escampà per tota la comarca. La gent moria com mosques, es perdien les collites, semblava com si s’hagués arribat a la fi del món. Els figuerencs desolats, invocaren a la Verge de l’ermita (Requesens) demanant que s’endugués totes les malures. Sembla ser, que immediatament començà a sentir-se bufar la tramuntana.”. Font: Plius Carbonell, Josefina. Sant Climent Sescebes. Records i tradicions. A partir dels anys 50. Brau, 2014

No se sap on va començar, però la primera referència a la malura coneguda genèricament com “la pesta” es troba a Sant Pere Pescador el 23 de juny de 1650. El desembre de 1651 s’inscriu el primer mort de pesta a Llançà: … del contagi de la Vila de Llança que deu nos guarde en lo any 1651 als vuyt de dezembre del sobre dit any Jaume Comalat sabater de dita vila mori encontrat de una vertula (gangli) en lo bras, fonc visitat per dos sirurgians, lo hu digue que no hera contagi y lo altre digue que si… (Registres parroquials de Llançà. Defuncions: 1651-1696)

És justament en aquests anys que apareixen contractes per a la construcció de retaules sota l’advocació de Sant Roc i Sant Sebastià, protectors de la pesta.

És molt possible que la capella de Sant Sebastià de Cabanes s’hagués construit -o s’hagués reconstruit-, amb aquesta mateixa intenció. Segons els documents que es conserven a l’Arxiu Diocesà de Girona podem saber que si bé la primera edificació és del segle XV, la capella es va enrunar el 1630, però es va tornar a refer i la nova capella va ser beneïda el 1654, justament durant l’epidèmia de pesta de mitjans del segle XVII.

  • 1481. Cabanes. Capella de Sant Sebastià, construcció (Llibre Q-5 (1457-1501) Full 169)
  • 1630, 30 d’abril. Llicència a Cabanes de treballar en diumenge per portar material a la nova capella de sant Sebastià i enrunar la vella (Llibre U-235 Full f 141v)
  • 1654, 10 de juny. Llicència a Cabanes, de beneïr la nova capella de sant Sebastià (Llibre U-257. Full f 64)

El seguiment dels registres parroquials ens pot donar idea de com va afectar als cabanencs la pesta que va patir la regió de Girona a partir de 1650.  Els registres no ens donen cap informació relacionada amb la malaltia, però es constata que entre 1651 i 1655 es disparen les defuncions i que a continuació segueix una davallada de naixements, tant que no hi ha cap bateig entre el novembre del 1655 i el novembre de 1656.

Més informació:

A: Camps i Surroca, Manuel ; Camps i Clemente, Manuel “La pesta de meitats del segle XVII a Catalunya” Lleida, 1985 (pàg. 147-160)


    • Bàscara:  juliol de 1650 i de maig a agost de 1652
    • Castelló d’Empúries: de setembre a novembre de 1652
    • Fortià: d’agost a octubre de 1652
    • Garrigàs: el 15 de juliol de 1650 s’informa que en un poble de 20 cases, en 15 dies van morir 17 persones
    • Llançà: del desembre de 1651 a març de 1652
    • Vilabertran: agost, setembre i octubre de 1652 i en menor intensitat, juny i juliol de 1653
    • Vilamacolum: el 15 de juliol de 1650 s’informa que en un poble de 18 ó 20 cases, en 24 dies van morir 27 persones

També és molt interessant la descripció que fa Amer Massó, un pagès de Sant Esteve de Guialbes, en les seves memòries, quan ens descriu el patiment i les reaccions de la gent durant els temps de la pesta i quines estratègies feien servir per superar els entrabancs: germandats, control de camins, mesures preventives, actuacions sanitàries… (Llibre de memòries d’Amer Massó pagès de Sant Esteve de Guialbes, a partir de la pàg. 3)

Los modos de proceir i mirar la gent desta terra cegon deien los vells en lo temps espressat era que quan la pesta ce encengue, la major partida morian de miseria i fam que lo pare fugia del fill y la muller del marit y lo germa de la germana y lo fill del pare y lo parent de la parenta y un amic del altre fugian y dura temps que per anar al moli no dexavan passar ningu de un lloch a altre y ci volian passar en despit o de valent los contraris dels llochs ci giraven ab escopetadas y per lo anar al moli aportavan un billet de ont eran y ce avian de quedar a cap de terma y los del altre los reprenian  lo gra un a altres y a coll lo aportaven al molí y lo amo del gra avia de esguardar fins que li aportaven la farina y no ce dexava passar ningu de un lloch a altre y en lo mateix temps dura certa temporada que per anar al moli ce avian de juntar 4 homens o sis o mes armats y ab roba dolenta per nols robassen y de tant a tant y avia bellas escopetadas y a vegadas quedava algun de mort _ vist la gent los estragos de la pesta ce resolgueran de fer compañias de Germandat y era que ce ajuntavan – 6 – o vuit o mes y ce convenian y ce observavan lo promes y era que quant un ce feria del contagi lo altres de la compañia feian una barraca al bosch y en paras casa y alli posavan lo ferit passavan tota la compañia per torn de aportar menjar al ferit y curar de la llaga y esto qualcevol que fos de ells y si no ni avia cap de fero millor _ y com vista la atrocitats de la gent que morian resolgueren de fer venir cirurgians pratichs y com la gent veien que aplicaven los remeis la gent matexa ci aborrian a curar com dalt esta dit de las compañias y despres fent las diligencias expresadas era molt poca la gent que morian.

En est lloch suchei que a difarents casa no foran encontrats ningu y en particular a casa den Pajes no volgueran ningun ferit embarracat en tot lo del llur y com lo comu feu venir un cirurgia franses devie escer prcatic per eseri vinguda la pesta de Fransa y lo dit cirurgia neteja lo lloch de la pesta ab tal tots los que entrevenian ab ell ningun fou encontrat ab tal que un tal Josep Masso y tal Amer Vidal per mi ben vistos y coneguts aportaren los 2 a coll tota la roba del lloch a coll bruta y neta aportarla a netejar devant de casa den Vidal ascaldarla tota i aixi ningun fou ferit dels dos _ y com en casa Masso mori la mastressa no cen soterra altra dels dits ferits al cementiri y la dita tinch per cert que la i soterraren perque no tingueren altra lloch mes avinent per fer lo clot y la i soterra son marit de nit y ab lo llum de carmuxas (espècie de teia que es fa amb les vergues seques del cànem) y intervencio de la criada y una filla que aportava lo llum y penso que ab los demes feian lo mateix de ferlos lo clot en lo mes prop de ont morian com de molts ne oits anomenar aont eran soterrats per boscos y voras de camins _ y mes que los de casa estigueren embarracats als marges dels pins a las oras roureda y ara 1755 olivet bo y quant tornarien a casa oir a dir a mon pare y molts daltres que per los carrers de St Esteva aurian pogut cegar lo margall y llipsons y altras erbas y que los bous y aurian pogut menjar a basi ple per tots los carrers.

Lo viura de la gent desta terra en lo temps espressat que no cembraven ni cullian era que quant menaven algun ort o altre raco de terra bona y lo poch que cembraven produia molt y com y avia quedat poca gent no gastaven gaire y menaven algunas viñas y com en es lloch las oliveras eran bonas aunque no las cultivassen llevaven y com per los ports de mar nunca falta blat y a son preu prenian oli axis visqueran la gent afins que alguns tingueran posibilitat en comprar bestiar per treballar _ y la gent tambe los netejaran dins casa den Fort a una cambra petita y closa la qual ne deien lo rebost alli ne feien entrar de dins tan com ni cabian y alli los feien estar oras fins que amb perfums los avian fets suar y deien que entra altras cosas feien perfums de bañas de cabra o de crestat axi o deien gent que si trobaven com foren Amer Compta, Amer Vidal, Amer Masso, Josep Masso y despres de passat lo sobradit de netejat tot feran una professo al la qual anaren a la creu viadera cap de terme dest poble y alli beneiren lo terme y digueren los evangelis y com tornaren ab la professo.

Segle XVIII

Amer Massó a les seves memòries ens parla d’una altra epidèmia que es va declarar a França entre els anys 1720 i 1722 i ens explica les mesures que es van prendre per evitar contagis. Al seu relat ens diu que durant 22 mesos, des de Sant Esteve de Guialbes s’enviava gent a La Jonquera, per tal de controlar l’entrada  de possibles infectats, cosa que fa suposar que els cabanencs que tenien la frontera molt més a prop també es degueren veure en la mateixa situació.

En lo temps de 1720 y 1721 y 1722 contingue que a Fransa ci descubri averi pesta a Marsella y en tal cas ce tancaren los comersos y camions ab guardes per esta terra y com a la línia de Fransa pertot España hi havia guardas ab forma de soldats y paisans ab una barraca de dos tirats de pedra ab ona de una a laltra … y cada barraca y havia 4 soldats y un oficial y 4 paisans y tots ab armes y no ce dexava passar ningú y ci algu passava lo feian anar al acereto (lazareto) y fer quarantena a una casa destinada de assereto y allí lo metge los anava a veurer cada dia … y ci la gent que venien de Fransa aportaven res de negocis ni robas tot ce cremava … y també cada lloch que furnia de gent las barracas també tenian de fornir de llums y de oli y de tres llits esto a cada barraca y per los soldats, que los paisans no estaven tan be com los soldats … y havia poble que furnia 4 barracas de gent cegons com era gran … en una any dels expressats als primes de juliol comensarem a anar a fer guarda quatre omes dest lloch al terme de La Jonqera y en lo paratge nomenat … del Bulo (El Voló) lo que en dit paratge feram una barraca la qual uni per casa sobre altra casa nomenada casa den Bardas y baix de altra casa nomenada casa Matoli … alli anàrem 22 mesos continuos … en los principis arreglarem de fer las revas de la cemmana complerta tots so es de rellevar cada dissapte y cempre los 4 omens junts …

Un registre parroquial del 13 d’agost de 1722, ens confirma aquest fet.  Al registre s’explica que enterren a Pere Tubert, de Oix (Talaixà) dins l’església de Sant Feliu de Cadins i que a Pere l’agafaren i el portaren a Sant Feliu, perquè en aquells anys el Rei l’havia convertit en un “llatzaret” on havien de passar la quarentena totes aquelles persones que venien del Rosselló i que se sospitava que podien tenir la pesta.

Als tretze del mes de Agost del any mil set cens vint y dos fou sepultat privadament dins la Isglesia de Sant Feliu de Cadins cituada dins la Paroquia de Cabanes Pere Tubert habitant dins la Paroquia de Oix en la sufregania de Talaxa, lo qual agafaren y lo Rey lo porta en Sant Feliu de Cadins que al die de vuy al Rey ne fa lazaret ço es hi posan totas las persones que son passades al Rosselló y tornan de desa los agafan per suspita de pesta y los fan fer quarantena y dit difunt ses acertat a morir fent dita quarantena y per no poderlo tocar ningu per orde del ministre del Rey lo han enterrat dins la Isglesia mateix de Sant Feliu de Cadins to bo y vestit, es mort sens sagraments de enfermedat natural era de edat de vuytanta y tres anys poch mes o menos, no se sap aje fet testament y als desaset de dit mes se li ha fet lo cos present ab dos curats cantant un offici de Requiem y un nocturno y laudes y han donat de charitat un real de vuyt entre tot per ser un poble home. Del que fas fe jo Vicens Miro prevere y sacrista de dita isglesia.

Segle XIX

Pere Serra i Prim, a les seves memòries ens parla del còlera morbo i la pigota o verola

1854.- Epidèmia de còlera.

Aquy se trubará la trusitat de la pesta del añ 1854 que cumensa als primer de Agost a descubrirse en Barselona y vingue que feya orror que la major part de la gen agueren de desavitá. Esta pesta era hanumenada Colera Morbo y se escampa per la bora marina que feia trusitats: Girona poca cosa a Figueras hun prinsipi y al pobla de Verjas tabe agueren de desavita y fer barracas per los cams a Fransa se deya que era tot empastad y en totas las parts de España entra hunas bandas y altras.

El que explica en Pere coincideix amb el treball de J. Corbella i Corbella, “El Còlera a Catalunya abans de l’obra del Dr. Ferran” on s’hi pot llegir: A Barcelona va comencar el juliol de 1854. Cap a final de mes la gent que pot ja comença a fugir. L’existencia de l’epidemia no fou reconeguda oficialment per les autoritats fins el 18 d’agost ...

1871.- Una epidèmia de verola que va durar mig any, va provocar la mort de 10 adults i alguns infants i va ser motiu de convocar una novena a Sant Sebastià, protector contra la pesta i altres epidèmies.

Aqui se trubara que de 1871 la pigota feu mol de dañ en est pobla prinsipalmen anals meus ynteresats … : 

  • Magdalena Mallol, esposa de Pere Serra, va morir el dia 9 de març. Tenia 47 anys
  • Pere Trebol, el seu cunyat, moria el dia 19, també als 47 anys
  • Maria Mallol, la cunyada, va morir el 27 de març, als 41 anys

…  y esta pigota dura fins al mes de ochtubre que se feu huna Nubena anal Glorios Sn Sebastiá y se desaparague la pigota y total muriren 10 cosus 7 homas y 3 donas y alguns albats y alguns la pesaren sens muri.

Al llibret Breve historia de este municipio editat per l’Ajuntament, l’any 1950, s’hi explica que el 1871 … a causa de una grave epidemia de viruela, se prohibe tocar las campanas a difuntos, cantar en voz alta los Sacerdotes y pasar por la Iglesia los cadáveres, llevándolos directamente al Cementerio por el camino más corto.

Més informació: