Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història

Category Archives: Persones


by 2 comentaris

Cabanencs al món

Vegeu també: Cabanencs a l’Argentina (1870-1920)

Tot i que a finals del s. XIX i principis del XX sortir a l’estranger no era tan fàcil com ara, sabem que una bona colla de cabanencs van anar a Amèrica. Alguns només va ser per una temporada però d’altres hi van arrelar i ja no es van plantejar de tornar a casa.

De tots ells, uns quants hi van anar forçats com a soldats o com a refugiats polítics:

Carme Aguer (Cabanes,1910-Béziers,2003). Filla de Josep Aguer Sabater, de Cabanes i Margarida Ginestera Pagès, de Peralada, va néixer a Cabanes el 18 de gener de 1910. No existeix cap document que ho avali però és possible que a principis de la guerra civil, l’agost de 1936, es casés a Cabanes, amb Casto Juan Santos (Elda-Alacant,1904-Hérault,1944), sense l’aprovació de la família. El 1937, Casto s’integrà a l‘Institut de Carabiners i el 1939 es van exiliar a França i es van establir a Magalas, un poble prop de Béziers al departament d’Hérault, on van néixer tres filles. Casto va ser assassinat per soldats alemanys, à Puissalicon (Hérault), el 20 d’agost de 1944,  pocs dies abans de l’alliberament de Béziers. Essent civil es va trobar al mig d’un intercanvi de foc entre resistents i soldats de la Wehrmacht. Una estela situada a la carretera entre Magalas i Puissalicon porta el seu nom, junt amb el dels companys massacrats. Des de l’any 2014, cada any s’organitza una cerimònia per retre-los un homenatge.

Les familles fidèles à la mémoire. Souvenir tragique du 20 août 1944.
Les familles Santos et Sopéna près de la stèle entourent le maire. Le petit journal, 23/8/2021

Vegeu també:
Sylvain Sopena  –  Casto o Gaston Juan Santos.Né le 4 février 1904 à Elda (province d’Alicante, Espagne) ; mort à Puissalicon (Hérault) le 20 août 1944 ; ouvrier agricole.

D’altres, durant uns anys, van residir a Amèrica portats pel seu esperit aventurer com seria el cas d’Antoni Ribas

El 1903, amb 22 anys, va abandonar els estudis i  va anar a Amèrica. Després de passar un temps a Mèxic es va desplaçar per diferents països de l’Amèrica del Sud fins que essent a l’Argentina el van avisar que el seu pare estava molt malalt i que havia de tornar a casa. El pare va morir el 25 de febrer de 1914, per tant podem suposar que degué residir uns 10 anys fora de casa.

A banda del seu esperit aventurer també cal tenir present que potser no es trobava sol del tot. Des del 1868 i el 1875, a l’Argentina hi vivien els metges Felip i Josep Solà Vidal que eren fills d’una germana de la seva àvia i des del 1895 també hi vivia Josep Pagès Dalmau amb qui hi havia relació familiar per la banda dels Conill. Altres veïns de Cabanes també residien a l’Argentina

Molts d’altres es van engrescar a fer el viatge per qüestions familiars, laborals o econòmiques:

  • Antoni Aguer Oliva (Cabanes, 1881-Salt, 1949). Ja casat i pare d’un nen, va marxar una temporada a Cuba. No hi va passar massa temps i aviat va tornar a casa. Aproximadament devia ser entre 1915 i 1920.
  • Vicenç Badet Oliveres (Cabanes,1889), fill de Pere Badet Maurici, de Cabanes, i Isabel Oliveras Pagès, de Masarac, Vicenç va néixer a Cabanes l’any 1889. Sembla que va marxar a França per evitar ser cridat a files per participar en la guerra d’Àfrica. Quan el 1910 van cridar la seva quinta es desconeixia el lloc de residència d’ell i dels seus pares. Es creu que va morir a França.
  • Joaquim Buscató Albert (Cabanes, 1871-Mèxic, 1930) Fill de Joan Buscató Cabruja, de Cabanes i Maria Albert Pey, de Pau. Va arribar a Veracruz (Mèxic) l’1 d’abril de 1905. El 1920 v a viatjar a Espanya. Queda constància que el 14 de maig, essent un comerciant de 45 anys solter i resident a Mèxic, fa el viatge de Nova York a Barcelona i el 17 d’octubre de 1920 arriba a Nova York, des de Barcelona, en les dues ocasions amb el vaixell P de Satústregui. El 1927, 28 i 19 passa la frontera de Mèxic a Estats Units possiblement per qüestions laborals. Va morir de càncer a l’Hospital Francès de Mèxic, l’any 1930. Era solter
    • 02/06/1927 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco.
    • 25/07/1928 arriba a Naco Arizona USA. Empresari: Suárez Orozco. Amic: Eliseo Martínez
    • 17/06/1929 arriba a Douglas Arizona USA. Empresari: Manuel Suárez
  • Trinitat Gimbernat Teixidor (Cabanes, 1897-St. Adrià del Besós, 1986). Va sortir cap a Mèxic el 1919, pocs dies després del seu casament amb Modest Puigdevall que ja feia un quan temps que hi vivia. Allà hi van néixer tres dels seus quatre fills. La família va tornar a Catalunya el 1929.
    • Modest Puigdevall havia nascut el 1883 a Canet d’Adri (Gironès). Amb només 9 anys, va marxar sol cap a França on va viure uns anys. El 1906 va anar a Cuba on va residir 2 anys fins que va tornar a França. El 1911 va marxar a Mèxic on acabarà obrint un restaurant de cuina francesa. Va ser el 1919 en un viatge a Figueres que va conèixer Trinitat Gimbernat, la que seria la seva segona esposa.
  • Josep Municoy Maurici (Cabanes, 1865-?). Fill de Francesc Municoy Hortensi i Llúcia Maurici Campins, el 1885 es va casar a Cabanes amb Maria Fortià Palé, filla de Pere Fortià, de Cabanes, i Magdalena Palé, de Rabós. El 1886 van tenir una filla, M. Carme, nada a Cabanes on va morir a cap d’un any, Entre 1888 i 1891 degueren marxar cap a Uruguai on van néixer almenys tres fills:
    • José(1892) José Municoy Fortià es casà amb amb Maria Carmen Sarmiento i es van establir a Buenos Aires, Argentina, on van néixer almenys 2 fills, Hilda Nélida (nada el 1913 i batejada el 1918) i Hugo Omar (nat el 1921 i batejat el 1922). El 1956 Hilda va contraure matrimoni a Argentina.
    • M. Isabel(1898). Se sap que mantenia contactes amb els seus cosins de Cabanes.
    • Eduardo(1900). Es podria haver casat amb una dona anomenada Hilda Nélida. Pels registres d’immigració podem saber que el pare i els dos nois, citats com a empleats o comerciants, viatjaven sovint amb vaixell entre Buenos Aires i Montevideo. No s’ha trobat cap relació amb els seus cosins Municoy-Gimbernat establerts a Argentina.
  • Dolors Resta Giralt (Cabanes,1892-?) Filla de Josep Resta Bonavia, ferrer, natural de Mollet de Peralada i veí de Cabanes i de Marcel·lina Giralt Tuébols de Cabanes, casats el 27/5/1891. El 30 d’agost de 1926, Dolors es va casar amb Francisco Pérez, a Quemados de Marianao, La Habana. No es coneixen més dades.
  • Joan Sabater Puli (Cabanes, 1879-Cuba,?). Primogènit de Jaume Sabater Terrats (Cabanes,1847-1884) i Maria Puli Bertranpetit (Rocabruna,1852-Cabanes,1887), Joan Sabater va tenir dues germanes: Anna (Cabanes, 1881-Girona,?) i Consol (Cabanes, 1883-1884). Els pares van morir aviat quan les dues criatures que van sobreviure, Joan i Anna, només tenien 8 i 6 anys. El mateix any 1887, pocs mesos després de morir la mare, els dos germans van ingressar a l’hospici de Girona.
    • No se sap com va ser la infantesa de Joan, qui el 1907 vivia a Llagostera on es va casar amb Carme Solà Blanch, de Vidreres. El 1908, també a Llagostera, naixia la seva filla Maria i el 1909 la família emprenia el viatge a Cuba. Allà van tenir més fills i s’hi van establir definitivament. Els seus descendents viuen encara a Cuba. Maria Sabater Solà, la nena nascuda a Llagostera, es va integrar a Cuba però també va formar part del Centre Català de l’Havana.
    • El 1903 va iniciar el noviciat a la congregació de les Hermanas de la Caridad de Madrid i pocs mesos després reingressava a l’hospici de Girona, on va viure fins als 38 anys. El 1923 es va casar amb Climent Julià, d’uns 50 anys, que també estava a l’hospici des de petit i on va tornar després de ser ferit a la guerra de Cuba. Una vegada casats residien a Girona, al pis de l’Anna. El 1928 Anna ja era vídua i no sembla que hagués tingut fills.

Altres cabanencs que per motius no identificats van sortir del poble i es van casar a França.

  • Joan Pey Bonet (Cabanes,11/11/1895) el 26 d’abril de 1919 es va casar a La Palme, França amb Alfonsina Pibouleu
  • Raimundo Hortal Ferrer (Cabanes,19/3/1896) el 7 de maig de 1927 es va casar a St. Rafael, diòcesi de Fréjus, França amb Teresa Zacheno
  • Aniceta Soler Busquets (Cabanes,22/10/1899) el 5 de febrer de 1921 es va casar a La Palme, França amb Jaume Ferreres

A aquests hi hem d’afegir els cabanencs que, entre 1870 i 1920, van anar a l’Argentina on molts d’ells s’hi van establir definitivament. De moment no sabem quines van ser les seves motivacions, però curiosament de tota la colla més de la meitat tenien alguna relació familiar: germans, nebots, cosins, cunyats, … Cal suposar que entre ells hi degué l’efecte crida, el que sí està assegurat és que van mantenir el contacte com es pot veure en els registres parroquials i que es van donar suport, especialment en els primers temps.

Cabanencs que van emigrar entre 1870 i 1940
Més informació

 

Els cabanecs que coneixem i que van arribar a l’Argentina entre 1870 i 1920 els podem aplegar en diferents grups familiars:

  1. Municoy. Grup format per tres branques: els tres germans Municoy Baldú, dos d’ells amb esposa i fills;  Bartomeu Municoy Quera amb la seva esposa i dos fills i Josep Municoy Fortià i esposa que si bé van viure a Uruguai, un dels seus fills es va establir a Argentina.
  2. Gimbernat. Grup constituït per 9 persones de dues branques. La primera branca constava de tres germans, l’esposa d’un d’ells i un nebot i a la segona hi havia dos germans i el marit i fill d’un d’ells.
  3. Pijoan. Grup format pel matrimoni Pijoan-Serra i el sr. Josep Pagès que podria ser cosí o amic de la família. El matrimoni Aguer-Teixidor i el sr. Vicenç Sala Alegri també tenien lligams amb els Pijoan-Serra.
  4. Pagès. Grup format per Josep Pagès Dalmau i el seu nebot Joan Salleras Pagès
  • 1.- Famílies Municoy
    1. Els Municoy Baldú (tres germans)
      1. Frederic Municoy Baldú (Cabanes,1839-Argentina???).  Entre 1871 i 1872, ell i la seva esposa, Joaquima Fortià Pou, van sortir cap a l’Argentina, acompanyats d’uns quants fills que devien tenir entre 1 i 11 anys, Anna, Joan, Joaquima i Francesc. Pel que s’ha trobat fins ara, ells serien els primer cabanencs que van arribar al nou país
      2. Joan Municoy (Cabanes,1846-Argentina???). Possiblement va marxar entre 1871 i 1872, junt amb el seu germà. Tenia uns 25 anys i encara era solter.
      3. Joaquim Municoy Baldú (Cabanes,1860-Argentina???). Era el petit dels germans i no va emigrar fins l’any 1894, junt amb la seva esposa Dolors Boadella Aiguaviva i el seu fill Francesc d’1 any, els dos nascuts a Rabós. En un cens del 1895 consta que viuen amb el seu germà Frederic i la seva segona esposa.
    2. Bartomeu Municoy Quera (Cabanes,1865-Argentina,1931) Va sortir de Cabanes, el 1898, amb la seva esposa, Joaquima Gimbernat Pomés i dos fills de 6 i 1 anys, Josep i Miquel.
    3. Josep Municoy Maurici (Cabanes,1865-Uruguai???) Va emigrar amb la seva esposa Maria Fortià Palé, entre 1887 i 1892, dates que es corresponen a l’enterrament d’un filla a Cabanes i el naixement d’un fill a Uruguai. El seu fill José Municoy Fortià, natural d’Uruguai, va residir a Argentina.
  • 2.- Famílies Gimbernat
    1. Els Gimbernat Prim (tres fills i un net de: Miquel Gimbernat Valls i Maria Prim Conill)
      1. Lluís Gimbernat Prim (Cabanes, 1849). Se suposa que hi va anar aproximadament com els seus germans, però el 1901 ja se’l torna localitzar a Cabanes.
      2. Vicenç Gimbernat Prim (Cabanes, 1858-?) El 1881 va anar a l’Argentina amb el seu germà Josep. El 1888 es va casar amb Margarida Serra de Cabanes.
        1. Margarida Serra Hortal (Cabanes, 1865) Filla de Vicenç Serra Prim i de Ignàsia Hortal Terrats.
      3. Josep Gimbernat Prim (Cabanes, 1862-Argentina, 1937) Va anar a l’Argentina el 1881, amb el seu germà Vicenç.
      4. Lluís Vidal Gimbernat. Fill de Dolors Gimbernat Prim i Francesc Vidal Bonicoy i nebot dels germans Gimbernat Prim. Nascut a Cabanes, quan el 1909 es va casar amb Elvira Gol Sala ja vivia a Santa Fe.
      5. Conrad Caula Gimbernat. Nascut a Cabanes el 1878, hi ha constància que el 1901 vivia a Santa Fe i sembla ser que s’hi va establir.
    2. Els Gimbernat Pomés (dos germans, Gregori i Joaquima i el marit i dos fills de Joaquima)
      1. Gregori Gimbernat Pomés
      2. Joaquima Gimbernat Pomés
        1. Bartomeu Municoy Quera, marit de Joaquima
        2. Josep i Miquel Municoy Gimbernat, fills de Bartomeu i Joaquima
  • 3.- Família Pijoan i altres relacionades: els Pijoan Serra, els Puig Pijoan, els Sibeques Maurici, els Aguer Teixidor, Josep Pagès Serra, Vicenç Sala Alegrí i Aurora Sibeques Ribas
    1. Josep Pijoan Pellicer (Cabanes, 1875-Argentina, 1943) i la seva esposa Carolina Serra Salleras (Cabanes, 1885-Argentina, 1971) Filla d’Isidre Serra Buscató i Carme Salleras Municoy i cosina del Municoy-Maurici i dels Municoy-Quera.
    2. Francesc Puig Olivet (Cabanes,1899-Argentina,?), la seva esposa Àngela Pijoan Sala i la seva filla, Àngela Pijoan Sala (Cabanes,1901-Argentina,?)
    3. Joan Sibeques Ribas (Cabanes,1877-?) i la seva esposa Montserrat Maurici Font (Cabanes,1893-?)
    4. Manel Aguer Soler (Cabanes, 1889-Figueres, 1966) i Dolors Teixidor Bolasell (Cabanes, 1900-Figueres, 1953).
    5. Josep (Pep) Pagès Serra (Cabanes, 1883- Santa Fe, ???)
    6. Vicenç Sala Alegri (Cabanes, 1885). Es va casar a Santa Fe amb Rita Cuesta Sánchez
    7. Aurora Sibeques Ribas (Cabanes,1880-?). Possiblement va marxar amb el seu germà a Argentina. El 1911 es va casar a Buenos Aires.
  •  
  • 4.- Família Pagès-Salleras
    • Josep Pagès Dalmau (Cabanes, 1864 – França, 1932). Metge. Fill de Vicenç Pagès Portell i de Rosa Dalmau Angelet
  • Joan Salleras Pagès (Perelada, 1886-Buenos Aires, 1939). Metge. Nebot de Josep Pagès Dalmau.

Gràcies als recursos en línia i a l’aportació d’alguns dels seus descendents, podrem refer una part de la nostra història.

Més informació:

L’emigració catalana a Amèrica

Diferents estudis sobre l’emigració catalana a Amèrica ens poden donar pistes per entendre perquè, en pocs anys, tants cabanencs es van atrevir a iniciar una nova vida lluny de casa.

La emigración española a ultramar (1492-1914). Antonio Eiras Roel, ed. 1991

  • La millora en les tècniques de navegació van reduir el temps de viatge i en va disminuir el preu.
  • Al llarg dels anys 80 del s. XIX Argentina va desenvolupar polítiques d’atracció d’emigrants. El 1889 va lliurar 52.288 passatges als seus agents a Espanya. A mitjans dels anys 80 el nombre de catalans que va marxar a Amèrica va superar les 2.000 persones. Aquest nombre va anar augmentant fins a passar de les 8.000 cap els anys 1912/13.
  • Els propietaris de plantacions de cafè del Brasil, una vegada abolida l’esclavitud,  van encarregar la contractació de colons a les companyies de navegació.
  • Tot i que el dinamisme econòmic de Catalunya no incentivava l’emigració massiva sí que es va donar una emigració més qualificada, formada per comerciants, empresaris i treballadors qualificats

Garzón, Luis. Catalanes en Argentina: la experiencia de la movilidad social a través de la migración en el siglo XX.

  • Segons explica José Moya a“Primos y extraños: inmigrantes españoles en Buenos Aires”,  a principis del S. XIX, els emigrants més ben rebuts a Argentina foren els catalans
  • A principis i mitjans del s. XIX els primers catalans que van arribar a l’Argentina eren petits empresaris industrials i comerciants que no viatjaven pas per necessitats econòmiques
  • A partir de 1880 l’emigració catalana es fa més “popular”, hi arriben treballadors que fugen del treball agrícola com a arrendataris i del proletariat industrial.
  • La figura de l’hereu obliga als cabalers a buscar alternatives per guanyar-se la vida. L’emigració o el sacerdoci eren un sortida a l’empobriment i al descens social.
  • S’estableixen contactes entre parents, amics i persones del mateix poble. Els que hi havien arribat abans ajuden els nouvinguts i fins i tot els acullen temporalment a casa seva

Yáñez Gallardo, César. Argentina como país de destino. La emigración española entre 1860 y 1930

Miró. Quim. Tomasotti: “Els catalans han estat sempre un model de migració exemplar”. Exterior. El portal que explica què fa Catalunya al món, 6/9/2019

  • Els primers catalans que arriben a Argentina van ser petits comerciants i empresaris amb la necessitat de fer créixer el seu negoci …  l’única prioritat que van tenir va ser la de fer calaix i tornar cap a Catalunya.
  • Entre 1850 i 1939 és el moment en què els catalans no només decideixen viure a Argentina sinó arrelar-s’hi. L’efecte crida i la recerca de mà d’obra qualificada a principis del segle XX van desencadenar l’arribada més massiva de catalans a Argentina.

També cal afegir que l’arribada de la fil·loxera, que el 1881 ja havia envaït les vinyes del terme, degué obligar alguns pagesos a buscar fortuna fora de casa.

La motivació dels dos metges pot ser diferent. Des del s. XVIII molts metges catalans marxaren a Amèrica i es van integrar als països que els van acollir, on van introduir millores socials i van contribuir al desenvolupament de la sanitat. Aquesta integració es va deure en part al fet que eren homes joves sense lligams familiars, que es van
casar amb dones americanes, amb les quals van tenir descendència que els va arrelar a aquelles terres. Alguns dels metges catalans que emigren a l’Argentina al segle XIX fugen per motius polítics, relacionats amb els conflictes entre liberals i absolutistes. Altres són metges de l’Armada cansats de viatjar i d’altres fugen d’algun conflicte personal o sentimental, o se’n van per un afany d’aventura, considerant que tenen més possibilitats de progrés personal i econòmic en un país en construcció.

No sabem quins van ser els motius que empenyeren a Josep Pagès Dalmau a anar a l’Argentina, però el fet que els germans Felip i Josep Solà Vidal, naturals de Garriguella, hi haguéssin anat el 1868 i el 1875, respectivament, podria tenir-hi alguna relació. Després d’ell hi va arribar el seu nebot Joan Salleras Pagès.

Bibliografia:


by 4 comentaris

Guerra Civil i exili. El testimoni de Salvador Prunella

Salvador Prunella Brancós (Vilamacolum, 1917 – Cabanes, 2011). Fill de Ramon Prunella Beya, natural de Molins i de Coloma Brancós, natural de Vilamacolum.

El 1917 els seus pares vivien a França però van voler que el seu fill neixés a Espanya i es van desplaçar a can Brancós de Vilamacolum on, el 8 de setembre de 1917, va néixer en Salvador.

Quan el 1936 va esclatar la guerra la família vivia a Cabanes, al mas Pujol,  una masia del marge dret de la Muga, però ja iniciat el conflicte es va haver de traslladar al nucli del poble, ja que la masia tocava al camp d’aviació. Fins acabada la guerra van tornar a la masia.

El setembre de 1937 va ser mobilitzat i es va incorporar a l’exèrcit republicà. Immediatament va ser traslladat a Lleida on va viure el bombardeig del 2 de novembre de 1937. Com a conseqüència d’aquell atac, hi va haver uns 300 morts i més de 500 ferits (Els edificis més afectats van ser un col·legi i la caserna de carrabiners).

Després de romandre quatre o cinc dies en un quarter a Lleida el van portar al front d’Aragó, als Monegros. S’hi va estar fins la primavera de 1938. La seva posició era la rereguarda. Feien la vida a les trinxeres que durant les nits els batallons de sapadors construïen. No va viure combats forts, la seva responsabilitat consistia en vigilar la línia i fer guàrdies nit i dia.

A mesura que l’exèrcit nacional avançava el seu grup anava retrocedint. Amb la retirada del front d’Aragó, va tornar  a la província de Lleida, al front del Segre, prop del pantà de Camarasa (març o abril de 1938). La vida en aquesta posició va ser molt dura pels continuats combats i morts que hi va haver. Els combats van durar uns quinze dies. L’objectiu del seu batalló, que es trobava en una vall, era conquistar una posició de l’exèrcit nacional que estava situada a dalt d’una muntanya.

Quan els nacionals van trencar la línia de foc a Camarasa, va passar a defensar la línia d’Artesa de Segre. L’ofensiva de l’exèrcit de Franco era imparable i a partir d’aquí va començar la desbandada cap a França.

Durant tot aquest temps de guerra va pertànyer a la 26 divisió de voluntaris de Durruti, sense ser voluntari.

Vegeu també:
Pérez Moreno, Rubén. LA 26ª DIVISIÓN Entre la retirada y el internamiento en el campo de concentración de Vernet D’Ariège. Cuadernos Republicanos, 88, primavera/estiu, 2015

Quan l’exèrcit nacional trencà la línia del Segre el grup va iniciar la retirada cap a la frontera i va entrar a França el 10 de febrer de 1939 passant per la Seu d’Urgell, Puigcerdà, Montlluís, La Tor de Querol i Vernet d’Arieja).

Després de passar uns quants dies a la Tor de Querol, el 16 de febrer va ser traslladat al castell de Montlluis i d’aquí a un camp de refugiats a Vernet (Arieja). Durant el primer mes i mig, la vida al camp de refugiats va ser molt dura: solament 300 dels 15.000 refugiats podien estar en barracons; la resta, estaven a la intempèrie. Més tard un grup de treball de l’exèrcit francès va construir barracons per a tots els refugiats. La seva estada al camp va durar des del febrer de 1939 fins a l’agost del mateix any.

L’indult de Franco, per a tots aquells que no tenien les mans brutes de sang, li va permetre tornar a Catalunya. Quan va arribar a Figueres, un aval fet per l’Ajuntament de Cabanes li va permetre poder tornar a casa, però l’alegria va ser curta perquè l’octubre de 1939 va ser quintat per l’exèrcit de Franco. Això va suposar dos anys de mili.

Tal com diu ell mateix: El que m’esperava va ser gairebé pitjor que el que havia viscut.

Casat amb Margarita Teixidor Carbonés, Salvador Prunella Brancós ‘alies Vador Saneius’ va morir a Cabanes el 28 de desembre de 2011.

Salvador Prunella Brancós
entrevista [2 videos: 59:19′ + 27:43′]

Transcripció de l’entrevista

Font: memorialdemocratic.gencat.cat | ID390. Banc Audiovisual de Testimonis, Memorial Democràtic
Última modificació: 2019-03-05 10:01:04

La Depèche (febrer-març, 1939). Recull de premsa

  • 11/2/1939.- La columna anarquista Durruti ha entrat a França, amb una regularitat d’un camió cada 3 segons: guàrdies d’assalt, milicians, carabiners … Hi ha centenars de camions …
  • 17/2/1939.- Latour-de-Carol, 16 de febrer. La 26ª divisió, coneguda com a divisió anarquista Durruti i composada d’un 80% de catalans voluntaris, ha deixat aquest matí el camp de Latour-de-Carol per anar a l’antic castell de Montlouis, a causa de les baixes temperatures…. A cada un se’ls hi ha donat pa, sardines i formatge ….
  • 5/3/1939.- El general Noël, comandant del 17è cos armat, visita els camps de Vernet-d’Ariège i de Mazères. El camp que ahir va rebre un complement de milicians, compta amb 10.200 internats, 9.000 provinents de la 26a divisió que comandava el general Ricardo Sanz que es troba al camp amb tot el seu estat major… La gran majoria dels milicians provenen de Bourg.Madame, Mont-Louis i Latour-de-Carol …
  • 6/3/1939.- F. Rouanet. Una visita al camp de concentració de Vernet-d’Ariege …. Cada home té dret a 200 gr de carn, 150 gr de llegums sécs, 600 grs de pa, 16 gr de cafè i 21 gr de sucre. La distribució es fa per crida en grups de 10 a qui se’ls dóna provisions per a tot el dia…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Bibliografia:

Camp de Vernet d’Ariège


by 3 comentaris

Llegat Fàbrega

El llegat Fàbrega és la col·lecció d’obres d’art que Abelard Fàbrega Esteve i la seva esposa, Joana Just Montané, van donar al Museu de l’Empordà l’any 1982. El llegat consta de 97 peces entre pintures, dibuixos i gravats d’artistes catalans que, com ells mateixos, van viure l’exili mexicà. La recepció és feu efectiva davant notari el 21 de març de 1982, tot i que al document només hi consten 92 peces.

Les obres es troben descrites al catàleg de l’exposició “Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939” una mostra repartida en dos espais, el Museu de l’Empordà i el Museu Memorial de l’Exili i que es porta a terme durant el primer semestre del 2020.

Aquesta donació va ser objecte de dues exposicions monogràfiques els anys 1983 i 1984, amb el nom de Llegat Fàbrega. Pintors catalans a l’exili.  Com a agraïment al seu gest, el 1983,  l’Ajuntament de Figueres els lliurà la “Fulla de Figuera de Plata”.

El 2012, se’n van exposar una desena d’obres en motiu del centenari de Tísner i Calders.

El primer semestre de 2020, el Museu de l’Empordà junt amb el MUME presenten Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939, una mostra comissariada per Enric Pujol i dissenyada per Marcel Dalmau que està basada en el fons Abelard Fàbrega del Museu de l’Empordà i en el fons Josep Narro del MUME.

Vegeu també: Abelard Fàbrega Esteve  (Cabanes, 1894-Mèxic, 1991)

Seguranyes Bolaños, Mariona. Abelard Fàbrega Esteve. A:
Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya RCCAAC

NOTA:

Una vegada acabat el període de confinament decretat per la Covid19, els dos museus han prorrogat els terminis previstos inicialment per a les exposicions.

La pel·lícula d’animació franco-catalana “Josep” narra la commovedora història del dibuixant republicà al camp d’Argelers Josep Bartolí. La pel·lícula explica l’amistat al camp d’Argelers de dos homes, separats per un filat de punxes. Un d’ells és Josep Bartolí, un dibuixant que lluita contra el règim de Franco. L’altre és un gendarme francès que l’ajuda a sobreviure fins que aconsegueix escapar a Mèxic, on coneixerà Frida Kahlo. “Josep” és l’òpera prima del dibuixant francès Aurel, amb guió de Jean-Louis Milesi. Alguns dels dibuixos que han inspirat el film formen part del llegat que Abelard Fàbrega va lliurar el 1982 al Museu de l’Empordà i que es van presentar a l’exposició “Art i exili” al MUME, Museu Memorial de l’Exili.

Art i exili. Artistes de l’exili català del 1939
Donació Fàbrega – Fons Narro
Comissari: Enric Pujol  –  Disseny: Marcel Dalmau  – Organització: Museu de l’Empordà i MUME
Del 8 de febrer al 14 de juny de 2020

Museu de l’Empordà

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

MUME
El Fons Josep Narro | Dibuixos camps de concentració 1939-1941

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dins el context de la recuperació del patrimoni artístic de l’exili republicà, aquesta exposició posa de relleu dues col·leccions pertanyents al Museu de l’Empordà i al MUME. El fons Fàbrega recull obres de diversos autors, com ara Josep Bartolí, Francesc Domingo, Roser Bru, Josep Narro, Francesc Moreno Capdevila, Pompeu Audivert, Francesc Camps Ribera, Avel·lí Artís Gener, Marcel·lí Porta, Pere Calders, Enric Climent, Carme Cortès i el Fons Narro (Viquipèdia) recull l’obra del l’il·lustrador feta als camps de concentració francesos entre 1939 i 1941. Tots aquests artistes van coincidir a Mèxic, on van ser acollits i hi van viure els seus respectius exilis després de la Guerra Civil. Aquesta exposició conjunta entre el MUME i el Museu de l’Empordà inclourà una síntesi seleccionada dels dos fons, que estaran repartits entre Figueres i La Jonquera.

  • L’exposició del Museu de l’Empordà tindrà lloc entre el 24 de gener i el 5 d’abril de 2020. Inauguració: divendres 24 de gener de 2020, a les 19h.
  • L’exposició del MUME (Museu Memorial de l’Exili-La Jonquera) tindrà lloc entre el 8 de febrer i el 14 de juny. Inauguració: dissabte, 8 de febrer de 2020. Aquesta inauguració està inclosa dins els actes commemoratius del Dia Nacional de l’Exili i la Deportació 2020, que tindran lloc a La Jonquera i La Vajol.
    Programa:

    • 11h. Inici de la pujada al Coll de Lli des del camí de La Vajol al Santuari de les Salines (GI-505).
    • 11h30. Lectura de textos de Carles Pi i Sunyer i Pere Bosch-Gimpera i audició musical a càrrec d’Anna Ros (violoncel) i Mercè Miró (flauta travessera) amb la presència de la Consellera de Justícia Ester Capella.
    • 13h. Inauguració de l’exposició “Art i exili. Artistes catalans de l’exili del 1939”, una exposició conjunta amb doble seu, amb el Museu de l’Empordà de Figueres. Parlaments institucionals (Alfons Quera, Alfons Martínez, Sònia Martínez i Ester Capella).
    • 13h30. Visita guiada a l’exposició a càrrec del comissari de la mostra, Enric Pujol.
    • 14h30. Dinar

La mostra tindrà associat un catàleg amb textos d’Enzo Traverso, Maria Lluïsa Faxedas i Enric Pujol, que es presentarà al Museu de l’Empordà de Figueres el 14 de febrer a les 19h, i un seguit d’activitats paral·leles al MUME i al mE:

  • Conferències i activitats al Museu de l’Empordà
    • Divendres 24 de gener, a les 19 h. Inauguració de l’exposició
    • Divendres 14 de febrer, a les 19 h. Presentació del catàleg de l’exposició
    • Divendres 28 de febrer, a les 19 h, «Música als camps de concentració i en el camí de l’exili», conferència a càrrec de Jaume Ayats, musicòleg i directordel Museu de la Música de Barcelona.
    • Divendres 13 de març, a les 19 h, «L’art català a l’exili, Una història encara per escriure?», taula rodona a càrrec de Lluïsa Faxedas, Teresa Camps i Eric Forcada.
  • Visites comentadas, a càrrec del comissari Enric Pujol i Casademont
    • diumenge 16 de febrer, a les 12h i dissabte 7 de març, a les 18h.
  • Activitats educatives
    • Escoles i famílies. Tallers: “Postals des de l’exili”
  • Activitats al MUME
    • Visita comentada, a càrrec del comissari Enric Pujol i Casademont: dissabte 25 d’abril, a les 16h
    • Dissabte 9 de maig, de 10 a 13:30 h. Jornada La creació a l’exili. Elements de reflexió i testimonis
      • Conferència inaugural: «L’exili cultural català del 1939. Una visió des de Mèxic», a càrrec de José M. Murià, historiador i membre de l’Acadèmia de la Història de Mèxic.
      • Taula rodona A: «Crear a l’exili».
      • Taula rodona B: «Una literatura a l’exili».

VIDEOS: “Art i Exili” al Museu de l’Empordà de Figueres

Síntesi de les entrevistes efectuades pel periodista Gerard Bagué el mes d’octubre de 2019, amb el testimoniatge de José María Murià Rouret, Miquel Bofill i Antònia Gimbernat, vinculats estretament amb l’exili republicà a Mèxic i Xile i coneixedors de la figura d’Abelard Fàbrega, pedagog i editor empordanès exiliat a Mèxic. Aquestes entrevistes van ser encarregades pel MUME amb motiu de l’exposició “Art i exili. Artistes catalans de l’exili de 1939” que es va poder veure a La Jonquera i a Figueres (Museu de l’Empordà) el primer semestre de 2020.

Inauguració de l’exposició al Museu de l’Empordà. TramuntanaTV

Roda de premsa de presentació de l’exposició. TramuntanaTV

El museu de l’Empordà reflexiona sobre l’art i l’exili . Empordà TV

Museu Memorial de l’Exili. Exposició virtual

Com a proposta d’activitat cultural pels dies de confinament decretats en motiu de l’epidèmia del CoronaVirus, el MUME posa a l’abast del públic el fons de l’exposició “Art i exili. Artistes catalans de l’exili del 1939”:

  • JOSEP NARRO (Barcelona, 1902 – Guadalajara, Mèxic, 1996).
  • AVEL·LÍ ARTÍS GENER (TÍSNER) (Barcelona 1912 – 2000).
  • POMPEU AUDIVERT (L‘Estartit, Baix Empordà, 1900 – Buenos Aires, 1977)
  • PERE CALDERS (Barcelona 1912 – 1994)
  • FRANCESC CAMPS-RIBERA (Barcelona, 1895 – 1991)
  • ENRIC CLIMENT PALAHÍ (València 1897 – Ciutat de Mèxic 1980)
  • MARCEL·LÍ PORTA (Barcelona, 1898 – Ciutat de Mèxic, 1959)
  • ANTONI (TONI) SBERT CALLAO (Perpinyà 1937 – Los Ángeles 2002)

MUME_descripció dels artistes  –  Facebook

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull de premsa:

Xarxes socials. Gener/febrer 2020:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més informació:

Llegat Fàbrega
Pintors catalans a l’exili
Museu de l’Empordà (maig-agost, 1983) – (octubre-desembre, 1984)
Els catàlegs, cedits pel Museu de l’Empordà, es troben a l’Arxiu Municipal

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Recull de premsa:

El Museu de l’Empordà rescata Tísner i Calders dels fons pel seu centenari . Exposa una desena d’obres dels dos escriptors i ninotaires procedents de la donació d’Abelard Fàbrega, a més de primeres edicions dels seus llibres.

2012

… En el seu moment, aquesta donació ja va ser objecte de dues exposicions monogràfiques, Llegat Fàbrega. Pintors catalans a l’exili, els anys 1983 i 1984. Aquesta és també, doncs, una bona ocasió per fer memòria d’un benefactor generós, mestre a Girona, Llagostera i Igualada, i secretari del seminari de pedagogia de la Universitat de Barcelona durant la República, que va exiliar-se al final de la guerra. .. A: El PuntAvui, 19/12/2012

El Museu de l’Empordà exposarà dibuixos i aquarel·les de Pere Calders i Tísner. El museu se suma als actes del centenari del naixement dels dos escriptors a partir d’aquest dimecres

…. Aquests fons van ser donats al museu el 1982 per Abelard Fàbrega (Cabanes 1894-Mèxic, 1991). A: Ara, 18/12/2012

Pere Calders i Tísner al Museu de l’Empordà.

… El Museu de l’Empordà compta amb una petita mosta d’obres artístiques dels dos escriptors. Aquest fons es va incorporar a les col·leccions del mE l’any 1982 quan Abelard Fàbrega (Cabanes 1894-Mèxic 1991) fa donació al mE de la seva col·lecció de pintures, dibuixos i gravats d’artistes catalans exiliats a Mèxic per tal que, segon les seves pròpies paraules, “hi hagi constància de l’obra artística realitzada pels nostres compatriotes a terres d’Amèrica”... A: Bonart, 17/12/2012

Piñol, Rosa Maria. Col·lecció de pintures d’artistes exiliats, al Museu de l’Empordà Obres de MaxAub, Calders i Tisner, entre d’altres. Donada per un matrimoni empordanès resident a Mèxic. A: Avui, 23/3/1983

… L’any 1982, el matrimoni Abelard i Joana Fàbrega, ell originari de Cabanes, va fer donació al Museu de la seva col·lecció d’obra … . Aquest particular i històric conjunt que recull peces de personatges tan diversos com Montserrat Aleix, Pompeu Audivert …

A: Capella, Anna. El Museu de l’Empordà, entre els llegats i l’art contemporani. Revista de Girona, 246 (2008)

Al Museu de l’Empordá: Inaugurado de l’exposició de pintures i dibuixos. Col.lecció Abelard Fábrega, de pintors catalans a l’exili. Lliurament de la Fulla de Figueres al Mérit concedida al Sr. Fábrega, que será recollida pel Sr. Cónsul de Méxic.

A: PROGRAMA OFICIAL DE LES FIRES I PESTES DE LA SANTA CREU / 1983. Marcador. Hoja informativa. 1983

… Tot seguit, al Museu de l’Empordà s’inaugurà l’exposició de pintures i dibuixos «Col·lecció Abelard Fàbrega, de pintors catalans a l’exili»… El batlle de Figueres va fer entrega al representant d’Abelard Fàbrega de la fulla d’argent de Figueres, com a gratitud de la ciutat pel llegat … A: El Punt, 1/5/1983

… la comitiva se desplazó hasta el Museu de l’Empordá donde se inauguró la muestra de cuadros donados por el figuerense Abelard Fébregas, residente en Méjico … A: Bernils, J.M. Inauguración oficial y apertura de varias exposiciones y ferias. Los Sitios de Gerona, 1/5/1983

… Amb els anys i el sentiment, la voluntat d’Abelard Fàbrega ha estat que una part d’ell mateix, la seva col·lecció de quadres, retorni a l’espai on va néixer, a l’Empordà, i gràcies a les gestions d’altres persones, com el mateix pintor
Camps Ribera, exiliat també, avui podem tenir entre nosaltres aquesta valuosa i històricament representativa recopilació…  A:Hora d’art. Llegat Fàgrega. Hora nova, 312, maig 1983, pàg 15

… Fa poc, Abelard Fàbrega, un empordanès exiliat a Mèxic des de fa 40 anys, donà part de la seva col·lecció de quadres al Museu i s’acordà que estarien exposats durant tot l’estiu. Arribà l’exposició Dalí i foren retirats per penjar-hi la col·lecció de fotografies que formava part de l’Antològica … A: Hora Nova, 331, 20/9/1983

Abelard Fàbrega visita el seu llegat [Conté una petita biografia]. Los Sitios, 25/9/1983

Abelard Fabrega, primer editor de Mèxic. Ha éstat a Figueres amb motiu de la donació de quadres…. EI matrimoni Fàbrega ha tornat aquesta mateixa setmana a Mèxic. A: Hora Nova, 332, 27/9/1983.

…  Va venir a visitar el Museu de l’Empordà on romanen en dipòsit les obres pictòriques que el senyor Fabregas, de manera pacient, ha anat recollint a Mèxic … A: Gurt, Albert. L’Oportunitat mancada. Hora Nova, 334, 11/10/1983.

Abelard Fàbrega i Esteba , l’editor i col·leccionista d’art resident a Mèxic que fa un any decidí donar el seu llegat de quadres de pintors catalans a l’exili al Museu de l’Empordà , ha tornat a estar uns dies entre nosaltres. És la tercera visita que fa al nostre país d’ençà d’aqüell a trista retirada del 1939 ….

A: Jiménez, Xavier ; Playà, Josep. Abelard Fàbrega, un exiliat que no oblida la seva terra. Hora Nova, 336, 25/10/1983

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


by 3 comentaris

Josep Clos i Sot (1841-1893)

Josep Clos i Sot (Peralada, 1841-Cabanes, 1893). Militar retirat

Josep Clos Sot

Va nèixer a Peralada el 1841, fill de Sebastià Clos Arbosser, de Biure i de Tecla Sot Jubinyà, de Llers casats en aquest poble el 1832. Era cosí d’Isidre Clos Pagès, propietari, polític i maçó i de Llúcia Clos Pagès, mare d’Isidre Porterias Clos.

Arbre geneològic de la família Clos

Josep Clos va viure a Figueres però també a Cabanes ja que  l’11 de març de 1871 es va casar amb Rosalia Cusí i Rabert, natural de Cabanes i filla de Salvador i Emmanuela.

Va participar en la Guerra dels Deu anys de Cuba com a soldat de la 2a Companyia Peninsular del Batalló de Caçadors de Reus. Fou ferit i declarat inútil a l’hospital militar de Cuba por … en ambos ojos a consecuencia de herida de arma de fuego com consta al certificat signat el 25 d’octubre de 1870.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El 25 de maig de 1871 se li concedeix una paga de “militar retirat” per import de 22,50 ptes mensuals més 7,50 ptes  per haver rebut la Creu al Mèrit Militar. El certificat es fa sobre paper timbrat amb el nom i càrrecs de D. Blas de Villate y de la Hera, conde de Valmaseda i un gran escut.

Quan el 1874, els pabordes es desentengueren de l’organització la Festa de Sant Vicenç, es va oferir a fer-se càrrec de contractar els músics. L’Ajuntament va acceptar l’oferta exigint que els músics havien d’actuar a les funcions religioses, si algú ho demanava, a les cercaviles acostumades, als balls i a les sardanes sense cap ajuda econòmica per part de la Corporació. (Acta Ple Municipal del 4/1/1874)

Va morir a Cabanes, l’11 de maig de 1893. Tenia 52 anys i no va deixar descendència.


by 1 comentari

Isidre Porterias i Clos (1890-1955)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pagès, sindicalista, torero … va néixer a Cabanes el 30 de maig de 1890, fill de Joan Porterias Rebarter i de Llúcia Clos Pagès (germana d‘Isidre Clos Pagès i cosina de Josep Clos Sot)

Arbre geneològic de la família Clos

El 20 de maig de 1911 es va casar amb Ramona Pujol Llansó, batejada a Cabanes el 14 de juny de 1891, filla de Miquel Pujol Pagès, de Figueres i de Maria Llansó Cantenys, de Cabanes.

Ramona era filla de Miquel Pujol, de Figueres i de Maria Llansó, de Peralada. En el moment del casament Isidre tenia 20 anys i Ramona 19.

Aproximadament entre 1909 i 1915 va formar part de la Cuadrilla juvenil cabanense, actuant com a banderiller.

El 1923 era regidor amb  Teodor Salleras Pagès com a alcalde i al Ple Municipal de 7 d’abril de 1924 va ser nomenat primer tinent d’alcalde junt amb Joaquim Prats Minobis, alcalde; Joan Oliva Fortià, segon tinent d’alcalde; Josep Aguer Sabater,  Joaquim Viarnès Brugat, Joan Aguer Soler, Miquel Gimbernat Pallicer i Josep Batllori Pijoan, regidors.

El 1928 va ser nomenat cap dels somatents. La Vanguardia 10/06/1928, pàg. 11/12

El 20 de febrer de 1936 el Ple municipal acorda donar interinament la plaza d’agutzil a Isidre Porterias. Va ser cessat el 29 de març del mateix any i va cobrar 55,55 ptes. (9/8/1936)

Durant la Guerra Civil (1936-39) el trobem com a secretari del Sindicato Agrario y Oficios Varios. Acabada la guerra va sortir  d’Espanya,  va ser sotmès a Consell de guerra (núm. 54883) i condemnat a reclusió perpetua com a dirigent sindicalista. Va tornar aviat a casa i va ser tancat a la presó de Girona. Es desconeix quan va ser alliberat. El 1939 feia de pagès i tenia 48 anys. També va fer de lampista. Va morir l’any 1955.

El seu fill, Nemesio Porterias Pujol, apareix al llistat del “Batallones disciplinarios de soldados trabajadores penados” (1941-42). Archivo General Militar de Guadalajara. BDSTP. 1ª Agrupación, cajas 2745 a 2952

 

 


by Deixa un comentari

Veterinaris

Ferran Boix
Cabanes, 1936
Ferran Boix

1903. Al Ple del 7 d’agost el veterinari i llavors regidor, Francesc Tuébols Bigas, és nomenat inspector de carns interí per tal de fer el control sanitari de la carn que es venia a les botigues del poble.

1914. Francesc Tuébols Bigas va ser nomenat veterinari interí, amb un sou anual de 100 pessetes, al Ple del dia 20 de desembre de 1914.

1925. Al Ple Municipal del dia 14 de gener s’informa de la defunció del veterinari municipal i inspector d’higiene i sanitat i dipositari municipal Francesc Tuébols Bigas (el 1924, tenia 61 anys i vivia al carrer 2 de maig). Per proveir la plaça la corporació té dos candidats: Narcís Colls Pi, proposat per l’alcalde, i Pere Pujol Bigas, presentat per Isidre Porterias. A la sessió de l’endemà s’elegeix provisionalment a Narcís Colls Pi com a veterinari i inspector de carns i d’higiene pecuària, per haver presentat unes condicions més avantatjoses. El seu sou seria de 300 pessetes anuals, sense cobrar les guies de Sanitat.

1926. Al Ple de l’1 d’agost de 1926 el consistori rebutja l’agregació al districte de Peralada. Demanen un veterinari resident a Figueres ja que les comunicacions són millors amb Figueres que amb Peralada. Es comenta que des de la defunció del Sr. Tuébols actua el Sr Colls, que n’estan molt contents i no volen canviar i demanen mancomunar-se amb el Far i Vilatenim. Narcís Coll va continuar sent veterinari de Cabanes fins al setembre de 1930.

1930. Joan Carbó Carbó. Veterinari de Peralada i de Cabanes. El 1930 Joan Carbó va passar a viure a Cabanes i Narcís Colls va presentar la dimissió del càrrec per considerar que el Sr. Carbó podria complir millor les tasques de Veterinari i Inspector de carns i Higiene i Sanitat pecuària. (Acta del 27/9/1930)

Terminada la guerra civil española, el 7 de diciembre de 1940, se disolvió la “Mutua Veterinaria Gironina”, que pasó a integrarse en el organismo de Previsión del Colegio Oficial de Veterinarios de Gerona, cuya Comisión gestora estaba formada por: Presidente Juan Carbó Carbó. A: Roca i Torras, Jaume. Historia de la veterinaria en Cataluña (1400-1980)

1932. El Ple del 20 de febrer de 1932 va declarar vacant la plaça de Veterinari, Inspector de Carns i Higiene i Sanitat Pecuària amb el compromís de proveir-la en propietat. L’aspirant havia de residir a Cabanes.

1936. A l’acta municipal del 30 d’agost de 1936 hi diu … Vist que el Metge i el Veterinari titulars d’aquest Municipi Srs. Ramon Campmany Coll i Joan Carbó han abandonat llurs càrrecs, ignorant-se el seu actual parador, s’acorda declarar-los cessants, amb pèrdua de tots els drets … es nomena amb caràcter interí pel càrrec de Metge titular a … Joan Brusés Majó i pel de Veterinari titular, també amb caràcter interí al veí de Peralada … Pere Pujol Bigas. En aquesta mateixa acta Ferran Boix i Vallicrosa, de Peralada.va ser nomenat Auxiliar de Veterinari, devent prestar els seus serveis amb caràcter gratuït. Més endavant, Ferran Boix va ser veterinari titular de Cabanes. Va prendre possessió del càrrec el dia 1 de març de 1955, després de deixar la plaça d’Espolla,  com consta al Ple Municipal del dia 6 de març.

En una data indeterminada el veterinari fou Pere Bigas Trinch qui va deixar el càrrec el 27 de novembre de 1980. El nou veterinari titular de partit fou Joan Bau Fradera.

Documents:

  • AHG170-326-T2-1290 Fitxa personal de Ferran Boix Vallicrosa Data(es) 1954-1975 [PROFESSIÓ]: Veterinari [MUNICIPI(S)]: Sant Climent Sescebes, Peralada, Cabanes [VOLUM I SUPORT]: Tres fitxes [SIGNATURA TOPOGRÀFICA]: AHG. Fons Delegació Provincial de Girona del Ministeri de Sanitat, 400
  • Fitxa dels ocupants de la plaça de veterinari de Cabanes. Descripció: [PROFESSIÓ]: Veterinari. [NOMS I COGNOMS]: Joan Pumarola Thomàs. Cronologia: 1945. AHG170-326-T2-2199

Veterinaris nascuts a Cabanes: Josep Llombart Llensa (Cabanes, 1910-?,1991)


by 2 comentaris

Família Maymó

Vegeu: El mas Ribas  i també:  Cabanes. Casals amb història

[dossier]

Els Maimó de Cabanes foren una família de pagesos benestants emparentats, entre d’altres, amb els Puig Casadevall de Cabanes i els Nouvilas de Sant Quirze de Colera.

Es desconeix el seu origen, només ens consta que al llistat de noms de jueus i jueves de Girona (1311-1342) que apareix al treball de Sílvia Planas i Marcé, hi ha uns Maimó de Cabanes; que el 28 d’octubre de 1493, Joan de Maymó, donzell de Figueres (Girona), va obtenir el privilegi del Rei Ferran II d’Aragó; que possiblement fou investit cavaller de la «Espuela Dorada» el 15 de gener de 1499 junt amb el seu germà Pere de Maymó, donzell de Peralada qui el 1512 va assistir a les Corts de Montsó.

Gràcies al “Llibre mestre” de la família Puig-Casadevall (ANC1-1187-T-11) sabem que a principis del segle XV ja existia un Joan Maimó propietari útil d’un mas sotmès al domini directe de la Canònica de Vilabertran.

Joan Maimó vivia a Les Olives (Peralada) però quan va tenir lloc l’aiguat de 1421 residia a Sardenya, es desconeix si hi era com a comerciant o si hi havia anat com a soldat lluitant en la guerra sardo-catalana (1353 – 1420). Quan va tornar a casa es va trobar que:

… per lo gran Dilubi de aÿguas avia vingut en lo any 1421, lo lloch de Cabanes, y altres llochs del Empordà, també trobà dirruit y espatllat los Mas Maÿmo junt ab las terras de dit mas quant ell vingué de la Isla de Sardenÿa ahont habitaba.

Per la qual cosa, el 15 d’agost de 1425, ell i l’abat de Vilabertran, Antoni, signaven la “Reducció de la servitut de Homens y Donas” davant el notari Antoni Font de Peralada, a fi d’evitar la pèrdua del domini útil pel fet de no habitar al mas ni treballar les terres.

Per lo que suplicava que se li fes la sobredita reduccio ab promesa, que dins sinch anÿs tornaria redificar so sobredit mas …

La primera referència de la nissaga dels Maimó de Cabanes, documentada als llibres parroquials, no la trobem fins el 1614 amb la defunció d’un nen, fill d’Antoni Maimó. El primer naixement és el de Francesc Maimó, fill d’Antoni i Anna i batejat el 29 de juliol de 1615.

D’aquests primers anys no tenim prou dades per dissenyar una genealogia. Només podem afirmar que, segons els registres parroquials, a Cabanes hi vivien dos Antoni Maimó, un casat amb Anna i l’altre amb Caterina.

A la segona meitat del s. XVII trobem el casament de Miquel Maimó amb Margarida Nouvilas, de Sant Quirze de Colera. A partir d’aquesta parella ja podem seguir amb prou fiabilitat la línia familiar dels propietaris del Mas Maimó fins arribar a Antoni Ribas de Conill.

Arbre genealògic dels Maimó

El 1697, Isabel Maimó i Nouvilas  s’havia casat amb Francesc Puig i Casadevall. El fet de ser ella l’hereva del mas Maimó i ell un fadristern dels Puig Casadevall, de Cabanes, va comportar que els fills i el mateix Francesc sovint adoptessin el cognom de la casa Maimó. Francesc i Isabel van tenir, entre d’altres, una noia (Anna Maria) i dos nois que podien heretar la propietat.

Tot i que als testaments els dos nois apareixen com a Miquel i Francesc, per la cronologia podrien ser: “Jaume, Miquel, Josep” batejat el 29 de juliol de 1713 i “Josep, Miquel i Francesc” batejat el 29 de març de 1716

  • Miquel Maymó.- Va fer testament el 1743. Al document ens diu que té 30 anys i que és fill de Francesc Maymó i d’Isabel. Casat amb Anna Maria, però sense fills, nomena hereu al seu germà Francesc i si aquest o els seus fills no poguessin heretar, llavors les seves propietats serien per a Quirch Ribas, fill d’Anna Maria Maymó, la seva germana, i de Pere Ribas
  • Francesc Maymó.-  Casat amb Caterina Falgàs,  el 19 de gener 1753 fa testament per morir poc després. Al document ens diu que té uns 40 anys i que deixa com a hereva a la seva filla Maria. El seu fill Vicenç no va néixer fins tres mesos més tard, el 22 d’abril de 1753. Caterina, la seva esposa, va morir l’abril de 1754, als 34 anys.
    • Vicenç Casadevall Maymó. Fill de Francesc i Caterina, va néixer l’abril de 1753 i al cap d’un any era orfe. Es desconeix qui va tenir cura d’ell i de l’heretat del Mas Maymó, però una àpoca del 12 de març de 1775 fa esment als seus tutors: el clergue Vicenç Casadevall i Gorgot, cosí i padrí de Vicenç i cunyat de Jaume Pont (Romaguera) i Joan Falgàs i Damià Comelles, familiars de la branca materna. Vicenç havia heretat essent menor d’edat i amb 17 anys es va casar amb Francesca Anglada, filla de l’adroguer Bonaventura Anglada.  Tenia 21 anys quan, el 19 de novembre de 1774, va fer testament pocs dies abans de morir sense descendència. Al testament nomena hereva la seva dona que encara era menor d’edat i usufructuari el seu sogre per compensar-lo de les despeses que havia fet per millorar el mas Maymó. El 1776, la vídua es va tornar a casar amb Narcís Bordas Batlle i Santacreu, escrivent de Figueres. (Font: not. Aloy i Llach)

A partir de finals del 1774, immediatament després de la mort de Vicenç Maimó Falgàs, diferents documents en poder del notari Josep Aloy i Llach ens desvetllen dades de Vicenç i del mas Maimó.

Després de nomenar procurador, la vídua i el sogre del difunt van prendre possessió de l’heretat, van fer inventari dels béns i van recollir la relació de despeses fetes, des del 1771, en treballs i millores de l’heretat Maimó i que prèviament havien estat pagades per Bonaventura Anglada; van arrendar la propietat i van portar la gestió del mas, les terres i una casa i l’hort que tenien al poble, al menys fins a finals del segle.

Aquests documents tot i que no ens donen massa informació de les cases i els camps que conformaven l’heretat, són interessants perquè ens mostren qui es feia càrrec de la propietat i quines obres s’hi feien per millorar-la. També ens mostren costums i maneres de fer pròpies del segle XVIII com pot ser el procés de «presa de possessió», un acte curiós tant per l’hora en què es porta a terme com pel ritual que comporta. Dos contractes d’arrendament ens fan veure la duresa de les clàusules d’arrendament, amb el temps de durada, les obligacions quan a pagaments i treballs extres a benefici de l’arrendador així com a l’obligació de tenir-li una habitació parada. També ens descriu alguns dels productes que s’obtenien dels camps: raïms, olives, grans, llegums, cols, naps, cànem, llinet … i quins animals havien d’engreixar per a l’amo: porcs, xais i aviram (gallines, capons …)

El 1791 Bonaventura i Francesca Anglada i Narcís Bordas van establir 5 vessanes de vinya del Pla de Sant Feliu repartint-les entre dinou pagesos cabanencs. La terra els pertanyia per establiment del Comte de Peralada fet a Miquel Maimó, el 10 d’agost de 1685.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Suposem que a principis del segle XIX  el Mas Maimó va passar als Ribas, sigui perquè finalment es donés compliment al desig que, el 1743,  havia manifestat l’hereu del mas Maymó, o bé perquè la família Ribas va comprar la propietat que havia estat de la família, però fins que no es trobin documents notarials de primers del segle XIX, no serà possible demostrar com es va fer el traspàs de l’heretat a la branca dels Ribas.

El 1832, al registre de casament d’Antoni Ribas Vidal (Tossa, 1787 – Cabanes, ?) i de Margarida Vidal, ja hi consta que Antoni és fill de “l’hisendat” Josep Ribas Daniel. Això ens fa creure que ja eren propietaris de l’antic Mas Maimó i que va ser llavors quan es van fer les reformes a la casa.

Allà hi va néixer i morir Antoni Ribas de Conill (1880-1935). El van sobreviure la seva dona, Salvadora de Ros (?-1942), i la seva germana Concepció (1875-1958). Amb la seva mort sense descendència desapareix la nissaga dels Maimó-Ribas i la propietat passa a altres mans, quedant a cura de diferents masovers.

Antoni Ribas de Conill havia estat desheretat pel seu pare i a partir de 1914 la propietat va passar a Concepció Ribas de Conill, germana d’Antoni. Amb tot, Antoni Ribas es va continuar fent càrrec de la hisenda familiar, va invertir bona part del patrimoni en les seves recerques i en la construcció de l’Observatori i va deixar la familia a la ruïna.

Després de la mort d’Antoni Ribas, la seva germana Concepció, que era l’hereva, va vendre la finca en renda vitalícia a Josep Ferran Galter (1889-1976) banquer, industrial i polític figuerenc,  propietari d’altres masos de la comarca.

El 1946, Josep Ferran insta judici de desnonament contra Eugeni Pagès Costa, pagès de Cabanes, del mas “Ribas”, abans dit mas “Maymó”, al terme de Cabanes i fins el 1948 se’n van fer càrrec en Salvador i la Pilar.

Els últims masovers van ser Josep M Pujolàs Canadell (Siurana,1926) i Remei Cufí Costa (Albanyà, 1925 – Avinyonet de Puigventós, 2016) els quals van residir al mas i en van treballar les terres des del 1948 fins a principis dels 90. En jubilar-se encara hi van residir durant quasi 20 anys encarregant-se de contractar qui es fes càrrec de les tasques de cultiu, fins que a principis del s. XXI la casa queda tancada i abandonada, mentre una empresa de serveis de la comarca es fa càrrec dels treballs agrícoles.

*** *** ***

Anna Maria Maymó, esposa de Pere Ribas i avantpassada dels Ribas de Cabanes, va morir el 22 de gener de 1743, quan tenia 42 anys. Al testament signat el dia abans, en lo lloch de Cabanas y en la casa del Sr. Anton de Carreras ahont habita… (no s’aclareix el motiu pel qual vivia a can Carreras) deixa, entre d’altres, aquestes disposicions:

  • Vol ser enterrada al vas (nínxol) del seu pare Francesc Maymó
  • A la seva filla Margarida li deixa noranta lliures barceloneses, que se li donaran en el moment del matrimoni carnal o espiritual, sempre que es casi a gust i voluntat de mes prop parents. Si no és així, només li deixa deu lliures. El mateix fa amb la seva filla Dorotea. I adverteix que si les dues noies morensense fills, la meitat del dot haurà de retornar a l’hereu.
  • Deixa hereu universal a Pere Ribas el seu marit i quan ell mori vol que l’heretat passi a Quirç, el seu fill que en aquells moments deu tenir 12 anys.

Bibliografia:

Gimbernat i Gou, Antònia


by 1 comentari

Cabanenc/a de l’any

El 2016, des de l’Ajuntament, va sorgir la iniciativa de fundar el premi “Cabanenc/a de l’any”, una distinció creada com a homenatge a aquells cabanencs o cabanenques compromesos amb la gent i el poble, un guardó de reconeixement públic a aquelles persones que s’hagin distingit per la seva activitat o per les seves iniciatives relacionades amb la promoció de la vida cultural, cívica, esportiva, etc.

Hi va haver 3 convocatòries: 2016, 2017 i 2018:

3a edició (2018)

Bases del premi “Cabanenc/a de l’any” (juliol, 2018)

A la tercera edició del premi «Cabanenc/a de l’any» i dins del terminis previstos, es va presentar una única candidatura que complia els requisits que es demanaven a les bases: una carta de mèrits de la persona proposada i un mínim de 20 signatures que ho avalessin. El jurat, després de valorar la proposta, va decidir per unanimitat dels seus membres, votar favorablement la concessió del premi «Cabanenc de l’any 2018» a favor del Sr. Jordi Roura i Hortal pel seu treball i dedicació personal al poble de Cabanes.

Dins l’acte de lliurament del guardó, que va tenir lloc el 17 de novembre, Jordi Roura i Hortal, va fer donació a l’Ajuntament de deu documents datats entre 1723 i 1826 i que fan referència a Cabanes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

2a edició (2017)

Bases del premi “Cabanenc/a de l’any” (juny, 2017)

En aquesta segona edició es van presentar dues candidatures. Un jurat format per representants de l’equip de govern, del grup municipal d’ERC i de dues d’entitats del municipi, Potamolls i Societat de caçadors, es van reunir per tal de preparar la proposta motivada de la persona que al seu judici mereixia el premi.
El jurat, després de valorar els mèrits d’ambdós candidats, va decidir per unanimitat dels seus membres votar la proposta de concessió del premi «Cabanenc de l’any 2017» a favor del Sr. Pere Mención i Pelegrí pel seu treball i dedicació personal al poble de Cabanes des de diferents vessants i també perquè aquesta activitat ha tingut una llarga trajectòria en el temps i encara es manté ben viva.

Justificació del guardó

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

1a edició (2016)

En properes edicions, la proposta dels guardonats es farà amb la participació dels veïns i serà un jurat qui designi la persona homenatjada, però en aquesta primera edició (2016)  l’Ajuntament reconeix com a «Cabanenc de l’any» el Sr. Gil Capallera i Teixidor pel seu treball i dedicació personal al poble de Cabanes.

El lliurament del guardó va tenir lloc el dissabte 19 de novembre de 2016, en una festa que va consistir en la inauguració de l’exposició sobre la història de les festes d’homenatge a la vellesa, organizada per Gil Capallera amb el suport de Tomeu Poch, el propi lliurament del guardó, una cantada d’havaneres a càrrec de “La garota de l’Empordà” i un refrigeri.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.


by 2 comentaris

Família Conill

Més informació: Can Carreras  –  Cabanes. Casals amb història

Conill – Carreras

Els Conill eren una de les famílies principals d’Olot. Descendien d’uns pagesos habitants al Mas de les Illes de la parròquia de Sant Joan les Fonts que el 1494 tenien un fill hostaler i que després foren paraires, farmacèutics i finalment juristes.

L’any 1758 la pubilla de Can Carreras de Cabanes, Rosa de Carreras i Avinyó, aportà tot el patrimoni familiar al doctor Ignasi de Conill i de Carreras, ciutadà honrat de Barcelona resident a Olot.

L’escut dels Conill que, junt amb el dels Carreras, es troba a la façana de la casa consta d’un conill ajaçat al peu d’un arbre i al costat tres faixes amb tres estrelles a cadascuna.

Els Conill també estan presents a la casa amb l’escultura d’un conill col·locat dalt d’una columna en un racó amagat del jardí. La seva estratègica situació permet veure com s’insinua darrera de la reixa del portal d’entrada.

Documents:

Persones relacionades:

Més informació:


by 2 comentaris

Família Puig

Més informació: Can Carreras  –  Cabanes. Casals amb història

Els de Puig són els actuals propietaris de Can Carreras. Originaris de Santa Llogaia d’Àlguema, abans havien residit a Darnius i més antigament van estar relacionats amb els Collferrer, d’Olot. Joan de Puig i Descals, (Darnius,  ~1803 — Barcelona 1863) baró de Rodes va ser l’oncle del primer de Puig de Cabanes.

La família de Puig ha estat la destinatària final dels patrimonis Corcoll, Boxadós, Conill i Rich, estesos per les comarques de l’Alt Empordà i la Garrotxa. El patrimoni de la família Rich, cavallers originaris de Jafre, incorporava al seu torn els dels llinatges Forest i Rubies, de Castelló d’Empúries.

A finals del segle XIX una pubilla, Concepció de Conill i de Maranges, mitjançant el seu casament amb l’hisendat Eusebi de Puig i de Rich, transportà tot el patrimoni d’Olot i Cabanes a la família de Puig,

Eusebi de Puig i de Rich
(Figueres, 1863-Barcelona, 1933)

Eusebi de Puig i de Rich

Fill del notari Antoni de Puig i Descals, natural de Sta. Llogaia i de Narcisa de Rich i Morell, natural de Castelló d’Empúries, va néixer a Figueres el 30 d’abril de 1863 i va rebre els noms de: “Eusebio, Cándido i Antonio”.

Els seus avis paterns foren Antoni de Puig i Teresa Descals i els avis materns Eusebi de Rich i Ana Morell.

Va obtenir el títol de Batxiller el 1879. L’últim examen el va fer el 16 de juny i el títol porta data de 12 d’octubre. A l’examen va coincidir amb Josep Pagès i Dalmau. A: Universitat de Barcelona. Datos estadísticos del curso de 1879 a 1880

Es va casar amb Concepció de Conill i Maranges (hereva de can Carreras), filla d’Antoni de Conill i de Solà, hisendat de Cabanes i de Rafaela Maranges i Vilar de la Selva de Mar. Van tenir tres fills:

  • Eusebi de Puig i de Conill (Figueres, 1890-París, 1927). Pintor. Hereu de la família va morir sense descendència
  • Concepció de Puig de Conill (1893-Cabanes, 1920). Necrològica (La Veu de  l’Empordà, 6/11/1920). Funerals (La veu de l’Empordà, 13/11/1920)
  • Antoni de Puig i de Conill (1896-1967)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Propietari d’un extens patrimoni a l’Alt Empordà, fou sobretot una personalitat destacada del moviment Eusebi de Puigagrarista català de començaments del segle XX. Segons Jaume Maspons i Camarasa, “hem de veure en Eusebi de Puig i de Rich més que un agricultor, un conductor d’agricultors, un despertador del sentit adormit de la classe pagesa, un guiador i organitzador de les forces rurals”. Quan a començaments de l’any 1900 es fundà la Cambra Agrícola de l’Empordà, una de les més importants que es crearen a Espanya, en fou elegit el president i va ostentar aquest càrrec fins a la seva mort. Des de 1907 i durant molts anys també va presidir el Consell Provincial de Foment de Girona. Entre les múltiples iniciatives que va promoure des d’aquests càrrecs en profit de les comarques gironines, cal destacar las campanya per a la construcció del canal de l’Alt Empordà. L’any 1905 fou elegit president de la Federació Agrícola Catalana Balear i, com a tal, va presidir el congrés agrícola celebrat a Olot el juny de 1906. Soci de l’IACSI des de 1880, formà part de la seva junta directiva des de 1909 i el 1911 en fou el president (1911-1914). Durant el seu mandat s’iniciaren els donatius de Josep Deu i Mata per a premis a l’agricultura i es creà l’Oficina d’inscripció d’aigües, que fou la precursora de l’Oficina jurídica.

lvg19330312-002_necrologicaEn aquell temps residia a Barcelona la major part de l’any, tot i que feia estades periòdiques a l’Empordà i residia a la casa Romà, del carrer de Peralada. L’any 1911 fou un dels fundadors i membre de la junta directiva de la Societat del Cavall Nacional de Tir Lleuger. Aquell mateix any es creà la Unió de Vinyaters de Catalunya, i també fou elegit president del seu consell comarcal de l’Empordà. L’any 1919 li fou atorgada la Gran Creu de la Orde Civil del Mèrit Agrícola. També va presidir durant molt temps la Cambra Agrícola Provincial de Girona. En l’àmbit espanyol, fou membre de l’Asociación de Agricultores de España i del Consell Superior de Foment,  formà part del Consell Superior de Foment i vocal de l’Associació d’Agricultors.

Eusebi de Puig fou, a més de president perpetu de la CAOE, cap de Foment de la província de Girona, president de la FACB (1905-1906), president del consell comarcal de l’Empordà de la Unió de Vinyaters (1911) i president de l’IACSI (1911-1914), vocal del patronat de la biblioteca (1922).

El 1919 va rebre la medalla Gran Cruz del Mérito Agrícola (La Vanguardia, 07/maig/1919, pàg. 10)

El 1929 va col·laborar en la publicació del Llibre de Festa Major de Sant Vicenç de Cabanes.

1929

Necrològica

Eusebi de Puig i de Rich va morir a Barcelona el 2 de març de 1933.

Recull de premsa:

  • Don Eusebio de Puig y de Rich, Presidente de la Junta directiva. A: La Cámara Agrícola oficial del Ampurdán. L’Autonomista. Suplement literari, 1/10/1904, pàg. 3-4
  • Funerals.  Trasllat de les despulles mortals de la respectable Sra. D. Narcisa de Rich, Vda. de Puig, mare de nostre apreciat amich y suscriptor don Eusebi … ,y les de la virtuosa senyoreta donya Roser Gorgot y Pont … La Veu de l’ Emporda, 12/08/1911, pàg. 4
  • Cabanas.  Visita del Bisbe. Eusebi de Puig, junt amb Dolors Baitg de Gorgot, van actuar com a padrins de confirmació. La Vanguardia, 16/05/1928, pàg. 29.
  • Necrològica. La Veu de l’ Emporda, 04/03/1933, pàg. 5
  • Necrològica. La Vanguardia, 03/03/1933, pàg. 25
  • Escapa Amorós, S. D. Eusebi de Puig i de Rich (obituari) Butlletí. Revista mensual de la «Cámara Agrícola del Ampurdán, 516 (1933), pàg. 1
  • Los desbordamientos. El arreglo del río Muga. Boletin de la Camara Agricola del Ampurdan, 1/3/1913, pàg. 1

El dia 22 d’abril de 2017, en el marc del jardins de can Carreras de Cabanes, va tenir lloc l’acte en record d’Eusebi de Puig i de Rich i la presentació del llibre Cambra Agrícola de l’Empordà, de Joan Armangué, Joan Falgueras i Albert Testart (Brau, 2017)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Antoni de Puig i de Conill
(1896-Figueres, 1967)

Cavaller del Reial Estament Militar de la Província de Girona. Casat amb Cecília Conde i Garriga, de Barcelona, filla de Dionisio Conde y Gómez del Olmo, comte de Salces de Ebro i de Maria Garriga i Montaña. Van tenir dos fills:

  • Concepció, casada amb Josep Antoni Linati (1926 – 2008)
  • Eusebi, cavaller del Reial Estament Militar de la Província de Girona, casat amb Carme Arbolí i Desvalls, de Barcelona, l’any 1955

En un esborrany de carta del 20 de febrer de 1943, el Sr. Antoni de Puig de Conill s’adreça al Bisbe de Girona demanant permís per reconstruir l’altar de Sant Pere. Fa constar que des de fa molts anys la família té cura de l’altar, que durant la guerra es va destruir i que ara el voldria tornar a posar en condicions de culte. Demana permís per iniciar les obres i esmenta que amb la carta adjunta el projecte. Explica que l’obra seria de maçoneria (un tipus d’obra feta amb pedra sense treballar —a vegades palets—, pedra picada —la que no s’ha desbastat— o bocins de maons, que es disposen irregularment i es lliguen amb un material de cohesió) i pintada en tons marfil i or d’acord amb la resta d’altars. També adjunta una foto de la imatge de Sant Pere que ha d’anar a l’altar i que està proporcionada a l’altura.

Com a col·laborador dels “Juegos florales del Ampurdán” el 1961 patrocinava amb 1000 ptes. un estudi sobre Sant Feliu de Cadins i el seu fill, Eusebi de Puig Conde, una poesia o estudi sobre els trabucaires (Ampurdan, 22/02/1961, pàg. 4). El premi sobre Sant Feliu de Cadins no es va adjudicar i es va atorgar al treball «Amor que devora» de Joan Guillamet Tuébols. El premi sobre els trabucaires es va atorgar a «Llegenda», de  Joaquim Segura Lamich, de Vic (Ampurdan, 17/05/1961, pàg. 3)

També va ajudar a la construcció del monument a Pep Ventura (Vida Parroquial, 31/01/1967, pàg. 5)

Recull de premsa:

Eusebi de Puig Conde

Fill d’Antoni de Puig i de Conill i de Cecília Conde i Garriga, el 1955 es va casar amb M. Carme Arbolí Desvalls. Cavaller del Reial Estament Militar de la Província de Girona, des del 1972 (Los Sitios de Gerona, 21/4/1972, pàg. 4)

Documents:

  • Can Carreras de Cabanes d’Empordà. Arxiu Nacional de Catalunya. FONS ANC1-1187
  • Família Puig Descals. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. FONS ACAE110-184. Data: 1624-1936. Volum i suport:5 capses arxivadores que sumen 0´6 metres lineals. Suport paper. Ingressà a l´ACAE al mes d´abril del 2002, fruit del conveni de dipòsit del Sr. Carlos de Aguilera i de Fontcuberta, comte de Fuenrubia

Persones relacionades:

Més informació: