Cabanes – Alt Empordà

retalls d'història

Tag Archives: jueus


by 2 comentaris

Família Maymó

Vegeu: El mas Ribas  i també:  Cabanes. Casals amb història

[dossier]

Els Maimó de Cabanes foren una família de pagesos benestants emparentats, entre d’altres, amb els Puig Casadevall de Cabanes i els Nouvilas de Sant Quirze de Colera.

Es desconeix el seu origen, només ens consta que al llistat de noms de jueus i jueves de Girona (1311-1342) que apareix al treball de Sílvia Planas i Marcé, hi ha uns Maimó de Cabanes; que el 28 d’octubre de 1493, Joan de Maymó, donzell de Figueres (Girona), va obtenir el privilegi del Rei Ferran II d’Aragó; que possiblement fou investit cavaller de la «Espuela Dorada» el 15 de gener de 1499 junt amb el seu germà Pere de Maymó, donzell de Peralada qui el 1512 va assistir a les Corts de Montsó.

La primera referència documental de la nissaga dels Maimó de Cabanes la trobem el 1614 amb la defunció d’un nen, fill d’Antoni Maimó. El primer naixement és el de Francesc Maimó, fill d’Antoni i Anna i batejat el 29 de juliol de 1615.

D’aquests primers anys no tenim prou dades per dissenyar una genealogia. Només podem afirmar que, segons els registres parroquials, a Cabanes hi vivien dos Antoni Maimó, un casat amb Anna i l’altre amb Caterina.

A la segona meitat del s. XVII trobem el casament de Miquel Maimó amb Margarida Nouvilas, de Sant Quirze de Colera. A partir d’aquesta parella ja podem seguir amb prou fiabilitat la línia familiar dels propietaris del Mas Maimó fins arribar a Antoni Ribas de Conill.

Arbre genealògic dels Maimó

El 1697, Isabel Maimó i Nouvilas  s’havia casat amb Francesc Puig i Casadevall. El fet de ser ella l’hereva del mas Maimó i ell un fadristern dels Puig Casadevall, de Cabanes, va comportar que els fills i el mateix Francesc sovint adoptessin el cognom de la casa Maimó. Francesc i Isabel van tenir, entre d’altres, una noia (Anna Maria) i dos nois que podien heretar la propietat.

Tot i que als testaments els dos nois apareixen com a Miquel i Francesc, per la cronologia podrien ser: “Jaume, Miquel, Josep” batejat el 29 de juliol de 1713 i “Josep, Miquel i Francesc” batejat el 29 de març de 1716

  • Miquel Maymó.- Va fer testament el 1743. Al document ens diu que té 30 anys i que és fill de Francesc Maymó i d’Isabel. Casat amb Anna Maria, però sense fills, nomena hereu al seu germà Francesc i si aquest o els seus fills no poguessin heretar, llavors les seves propietats serien per a Quirch Ribas, fill d’Anna Maria Maymó, la seva germana, i de Pere Ribas
  • Francesc Maymó.-  Casat amb Caterina Falgàs,  el 19 de gener 1753 fa testament per morir poc després. Al document ens diu que té uns 40 anys i que deixa com a hereva a la seva filla Maria. El seu fill Vicenç no va néixer fins tres mesos més tard, el 22 d’abril de 1753. Caterina, la seva esposa, va morir l’abril de 1754, als 34 anys.
    • Vicenç Casadevall Maymó. Fill de Francesc i Caterina, va néixer l’abril de 1753 i al cap d’un any era orfe. Es desconeix qui va tenir cura d’ell i de l’heretat del Mas Maymó, però una àpoca del 12 de març de 1775 fa esment als seus tutors: el clergue Vicenç Casadevall i Gorgot, cosí i padrí de Vicenç i cunyat de Jaume Pont (Romaguera) i Joan Falgàs i Damià Comelles, familiars de la branca materna. Vicenç havia heretat essent menor d’edat i amb 17 anys es va casar amb Francesca Anglada, filla de l’adroguer Bonaventura Anglada.  Tenia 21 anys quan, el 19 de novembre de 1774, va fer testament pocs dies abans de morir sense descendència. Al testament nomena hereva la seva dona que encara era menor d’edat i usufructuari el seu sogre per compensar-lo de les despeses que havia fet per millorar el mas Maymó. El 1776, la vídua es va tornar a casar amb Narcís Bordas Batlle i Santacreu, escrivent de Figueres. (Font: not. Aloy i Llach)

A partir de finals del 1774, immediatament després de la mort de Vicenç Maimó Falgàs, diferents documents en poder del notari Josep Aloy i Llach ens desvetllen dades de Vicenç i del mas Maimó.

Després de nomenar procurador, la vídua i el sogre del difunt van prendre possessió de l’heretat, van fer inventari dels béns i van recollir la relació de despeses fetes, des del 1771, en treballs i millores de l’heretat Maimó i que prèviament havien estat pagades per Bonaventura Anglada; van arrendar la propietat i van portar la gestió del mas, les terres i una casa i l’hort que tenien al poble, al menys fins a finals del segle.

Aquests documents tot i que no ens donen massa informació de les cases i els camps que conformaven l’heretat, són interessants perquè ens mostren qui es feia càrrec de la propietat i quines obres s’hi feien per millorar-la. També ens mostren costums i maneres de fer pròpies del segle XVIII com pot ser el procés de «presa de possessió», un acte curiós tant per l’hora en què es porta a terme com pel ritual que comporta. Dos contractes d’arrendament ens fan veure la duresa de les clàusules d’arrendament, amb el temps de durada, les obligacions quan a pagaments i treballs extres a benefici de l’arrendador així com a l’obligació de tenir-li una habitació parada. També ens descriu alguns dels productes que s’obtenien dels camps: raïms, olives, grans, llegums, cols, naps, cànem, llinet … i quins animals havien d’engreixar per a l’amo: porcs, xais i aviram (gallines, capons …)

El 1791 Bonaventura i Francesca Anglada i Narcís Bordas van establir 5 vessanes de vinya del Pla de Sant Feliu repartint-les entre dinou pagesos cabanencs. La terra els pertanyia per establiment del Comte de Peralada fet a Miquel Maimó, el 10 d’agost de 1685.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Suposem que a principis del segle XIX  el Mas Maimó va passar als Ribas, sigui perquè finalment es donés compliment al desig que, el 1743,  havia manifestat l’hereu del mas Maymó, o bé perquè la família Ribas va comprar la propietat que havia estat de la família, però fins que no es trobin documents notarials de primers del segle XIX, no serà possible demostrar com es va fer el traspàs de l’heretat a la branca dels Ribas.

El 1832, al registre de casament d’Antoni Ribas Vidal (Tossa, 1787 – Cabanes, ?) i de Margarida Vidal, ja hi consta que Antoni és fill de “l’hisendat” Josep Ribas Daniel. Això ens fa creure que ja eren propietaris de l’antic Mas Maimó i que va ser llavors quan es van fer les reformes a la casa.

Allà hi va néixer i morir Antoni Ribas de Conill (1880-1935). El van sobreviure la seva dona, Salvadora de Ros (?-1942), i la seva germana Concepció (1875-1958). Amb la seva mort sense descendència desapareix la nissaga dels Maimó-Ribas i la propietat passa a altres mans, quedant a cura de diferents masovers.

Antoni Ribas de Conill havia estat desheretat pel seu pare i a partir de 1914 la propietat va passar a Concepció Ribas de Conill, germana d’Antoni. Amb tot, Antoni Ribas es va continuar fent càrrec de la hisenda familiar, va invertir bona part del patrimoni en les seves recerques i en la construcció de l’Observatori i va deixar la familia a la ruïna.

Després de la mort d’Antoni Ribas, la seva germana Concepció, que era l’hereva, va vendre la finca en renda vitalícia a Josep Ferran Galter (1889-1976) banquer, industrial i polític figuerenc,  propietari d’altres masos de la comarca.

El 1946, Josep Ferran insta judici de desnonament contra Eugeni Pagès Costa, pagès de Cabanes, del mas “Ribas”, abans dit mas “Maymó”, al terme de Cabanes i fins el 1948 se’n van fer càrrec en Salvador i la Pilar.

Els últims masovers van ser Josep M Pujolàs Canadell (Siurana,1926) i Remei Cufí Costa (Albanyà, 1925 – Avinyonet de Puigventós, 2016) els quals van residir al mas i en van treballar les terres des del 1948 fins a principis dels 90. En jubilar-se encara hi van residir durant quasi 20 anys encarregant-se de contractar qui es fes càrrec de les tasques de cultiu, fins que a principis del s. XXI la casa queda tancada i abandonada, mentre una empresa de serveis de la comarca es fa càrrec dels treballs agrícoles.

*** *** ***

Anna Maria Maymó, esposa de Pere Ribas i avantpassada dels Ribas de Cabanes, va morir el 22 de gener de 1743, quan tenia 42 anys. Al testament signat el dia abans, en lo lloch de Cabanas y en la casa del Sr. Anton de Carreras ahont habita… (no s’aclareix el motiu pel qual vivia a can Carreras) deixa, entre d’altres, aquestes disposicions:

  • Vol ser enterrada al vas (nínxol) del seu pare Francesc Maymó
  • A la seva filla Margarida li deixa noranta lliures barceloneses, que se li donaran en el moment del matrimoni carnal o espiritual, sempre que es casi a gust i voluntat de mes prop parents. Si no és així, només li deixa deu lliures. El mateix fa amb la seva filla Dorotea. I adverteix que si les dues noies morensense fills, la meitat del dot haurà de retornar a l’hereu.
  • Deixa hereu universal a Pere Ribas el seu marit i quan ell mori vol que l’heretat passi a Quirç, el seu fill que en aquells moments deu tenir 12 anys.

Bibliografia:

Gimbernat i Gou, Antònia


by Deixa un comentari

Esglésies de Cabanes

Sant VicençEs coneix l’existència de set esglésies i dos oratoris privats, encara que la història d’algunes d’aquestes esglésies queda molt confusa.

Mentre que no s’ha trobat cap vestigi de Sant Sadurní, -tot i que apareix citat en alguns documents- encara es conserven algunes restes de Sant Miquel i de Sant Maurici.

Tampoc es coneix cap vestigi de l’antiga església de Sant Vicenç, que molt probablement es trobés dins el recinte del Castell.

Bibliografia

Esglésies de Cabanes

Vegeu també: Catalunya Romànica. Enciclopèdia.cat

Altres

[1]

Jueus – Sinagogues

Un doc. de 1265 de l’antic Arxiu de l’Almoina de l’Hospici, ara a l’Arxiu Diocessà de Girona (caixò 20, perg. 99), esmentat per GIRBAL, “Datos inéditos para la historia de los judíos de Gerona [“Revista de Gerona”, XVII. 1892] esmenta un tal Salomó Mayr, jueu de Cabanes, a qui Sara, viuda de Verdzalay, traspassa un crèdit contra Arnau de Foixà.

Sobrequés i Vidal, S. [Contribució a la història dels jueus de Figueres (Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 6 (1966-1967)] explica que a mitjans del segle XIII (1267) hi havia una comunitat jueva a Cabanes.

Després de la crema de Peralada de l’any 1285 bona part de la comunitat jueva de la població es va traslladar a Cabanes fins que van establir-se a Figueres.

El 1296, està documentada Adela, esposa del difunt Salomó, fill de Mahir de Cabanes.

A: Els jueus i la ciutat de Girona. Ajuntament de Girona, 1995

Al llistat de noms de jueus i jueves de Girona (1311-1342) que apareixen al treball de Sílvia Planas i Marcé, hi trobem els Maimó, de Cabanes.

A: Planas i Marcé, Sílvia. Alguns documents sobre jueus de Girona. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Vol. XXXIV (1994)

No hi constància de cap sinagoga construïda a Cabanes tot i que, al segle XIII, el poble tenia una petita comunitat jueva, que segurament, a partir de 1268, es va desplaçar a Figueres atreta pels beneficis que se’ls hi oferia.

Al llibre de Víctor Farías Zurita. El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una societat senyoralitzada (segles XI-XIV) s’hi explica:

… A les comarques més septentrionals podem documentar abans de l’any 1348 l’existència de col·lectius jueus a viles com Banyoles, Bàscara, La Bisbal, Hostalaric, Monells, Pals, Peratallada, Sant Llorenç de la Muga, Torroella de Montgrí, però també a llocs rurals com Cabanes i Ullastret… (pàg. 327)

i … el 1311, Mose d’Agulyono, jueu de Peralada, era arrendatari dels rèdits del forn de Cabanes

Sobrequés i Vidal. Contribució a la història dels jueus de Figueres. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 6 (1966-1967)

… D’aquestes ja n’hi hauria més d’una en la Figueres anterior a 1267, com n’hi havia més o menys en la major part de les poblacions del país. Així, per exemple, sabem que n’hi havia a Cabanes… [Un doc. de 1265 de l’antic Arxiu de l’Almoina de l’Hospici, ara a l’Arxiu Diocessà de Girona (caixò 20, perg. 99), esmentat per GIRBAL, “Datos inéditos para la historia de los judíos de Gerona, a “Revista de Gerona”, XVI. 1892, 35, esmenta un tal Salomó Mayr, jueu de Cabanes, a qui Sara, viuda de Verdzalay, traspassa un crèdit contra Arnau de Foixà]

Planas i Marcé, Sílvia. Camprodon. Diputació de Girona, 1993

… A més a més de les activitats professionals, els jueus camprodonins, com els de la resta del país, es dedicaven al préstec de diners amb interès. Possiblement, els més actius d’entre tots eren en Verzelay de Cabanes, en Vidal Maimó i en Samuel Bonsenyor. Fou de Verzelay de qui va sortir la queixa formulada al procurador general del comtat, quan els deutors no pagaren puntualment els venciments d’un deute….

En altres documents se l’anomena Verzelay Cabanes, qui podria ser el mateix personatge que apareix al document anterior. Forcano, Manuel. 50 indrets jueus de l’Edat Mitjana. Cossetània, 2017

Vegeu també: Forcano, Manuel ; Hurtado, Víctor. Atles d’història dels jueus de Catalunya. Rafael Dalmau ed., 2019

[2]

Oratoris privats: can Carreras i Sant Feliu

Es troben a l’interior de cases senyorials, construïdes el segle XIX. A l’arxiu diocesà de Girona apareixen dos oratoris:

  • 1872 (can Carreras). Indult d’oratori privat a favor de Rafaela Maranges i Vila, de Cabanes (Notularum 1802 – 1947 i resta – Llibre G-178). Rafaela Maranges, de la Selva de Mar, era la rebesàvia dels actuals propietaris de can Carreras.
  • 1882 (can Carreras). Indult d’oratori privat a favor de Rafaela Maranges i Vilar i Concepció de Conill i Maranges, per extendre a Figueres el privilegi que tenen per Cabanes (Notularum 1802 – 1947 i resta. Llibre G-179).
  • 1887 (mas de Sant Feliu). Indult d’oratori privat a favor de Matilde Cabanel i Stadieux, de Cabanes. (Notularum 1802 – 1947 i resta.. Llibre G-180). Matilde Cabanel, de Narbona, era l’esposa de Josep Pont i Vinyals i sogra de Jaume Gorgot i Gorgot, l’últim Sr. Romaguera.

Documents

Font: Arxiu Diocesà de Girona i monografies

  • 1340, 7 de febrer. A la vescomtessa Elisenda de Rocabertí. Llicència de fer celebrar missa als castells de Sant Llorenç de la Muga i Cabanes (Llibre U-7 Full f 27v-28)
  • 1354, 26 de setembre. Als curats de Cabanes. Absolguin Berenguera, esposa de Jaume Guerau, que dormint ofegà el seu fill, després que s’hagi abstingut d’entrar a l’església des del dimecres de Cendra al Dijous Sant (Llibre U-24 Full f 45v)
  • 1362, 7 d’abril. Als clergues de Cabanes. Es prorroga el termini per fer un retaule i una imatge de Santa Maria (Llibre U-42 Full f 43)
  • 1363, 15 de juliol. Es remet a Pere Joan, domer de Cabanes, la pena per tracte il·lícit amb una dona i per haver apadrinat un nen sense llicència. (Llibre U-50 Full f 7)
  • 1385, 31 de gener. A les monges de Cadins. Llicència de traslladar-se a Cabanes durant la guerra, 31 gener 1385. (Llibre U-73 Full f 4v)
  • 1385, 20 de febrer. Als clergues de Cabanes. Llicència, mentre duri la guerra, de celebrar dins la força de Cabanes (Llibre U-73 Full f 7v). Probablement aquests fets eren deguts al contenciós entre Pere III el Cerimoniós, rei d’Aragó i comte de Barcelona i el seu gendre, el comte Joan I d’Empúries i l’arribada de companyies de gascons francesos cridats pel comte.
  • 1530, 16 de febrer. Hi ha hagut el dia 6 de febrer a la nit qui ha trencat les portes de l’església de Cabanes, ha robat joies i ha incendiat. S’hi destina jutge comissari episcopal. (Llibre U-193. Full f 12). No sembla que en aquesta època l’Empordà estés afectat per cap guerra, pel que cal suposar que el robatori fos un acte vandàlic en el qual només es buscava el benefici material. No s’aclareix quina església és l’afectada.
  • 1635, 26 de desembre. Comissió per beneir una campana i dues esquelles a Cabanes (Llibre U-241. Full f 124)

Fonts:

– Puigvert i Solà, Joaquim. La parròquia rural a Catalunya (segles XVIII-XIX, Bisbat de Girona). Facultat de geografia i història, octubre del 1990. Tesi doctoral, dirigida pel Dr. Emili Giralt

–  Història agrària dels Països Catalans, Volum 3. Edicions Universitat Barcelona,  2008

  • 1735-40. Mandats episcopals gironins sobre construcció, reparació i ampliació d’esglésies; capelles i retaules; arranjament i tancament de cementiris i altres. I les vies previstes de finançament: Parròquia de Cabanes.
    • Mandat: L’església pateix freqüents inundacions i és propensa a ser robada per ésser
      fora del poble. S’ha de pendre la resolució d’edificar-ne una de nova dins el poble i en paratge més alt. Si en dos mesos no han pres la resolució de fer nova església, “a lo menos prengan la resolució de fer sacristia capàs”
    • Finançament: Que dins dos mesos es congreguin els curats, batlle, regidors i tots els caps de casa i resolguin fer nova església “y discorrian los medis per fer-la, com seria lo conveni en fer un vintè, redelma o quintè de tots fruits, per espay de tres o quatre anys”.
  • 1740. Els “regidors i altres particulars” de Cabanes es dirigiren al visitador general per a mostrar-li els inconvenients de l’horari de la missa matinal de les festes en les que era permès treballar, “per haver molts a guanyar el jornal y per la precisió que hi ha en certs temps del any de profitar al temps per lograr la cullita dels fruits”, demanant-li que “celebren la missa matinal mitja hora antes de eixir lo sol” i es redueixi el temps de l’ensenyament de la doctrina cristiana i de la predicació
  • 1740. El visitador pastoral disposà que per tal d’edificar la nova església es congreguessin curats, batlle, regidors i caps de casa de la població amb l’objecte de discutir “los medis per a fer-la, com seria lo convenir en fer un vintè, redelma  quintcè de tots fruits, per espay de tres o quatre anys“. Al segle XVIII, ja no existia l’església del castell (si mai n’hi havia hagut) i la parròquia del poble, -tal com descriu el plànol d’aquesta època-, devia ser l’església del costat del cementiri (coneguda com a Sant Maurici, encara que als registres parroquials mai consta amb aquest nom i només es parla de l’església de Sant Vicenç del lloc i castell de Cabanes). Quan el 1784, un aiguat va enrunar aquesta església, el poble no va tenir més remei que posar fil a l’agulla i començar a moure’s per construir l’actual parròquia en un lloc una mica més enlairat i protegit de les inundacions.

Bibliografia

Arxiu Diocesà de Girona  |  FamilySearch