La Guerra Civil Catalana és l’enfrontament armat entre Joan II d’Aragó i els remences d’una part, i les institucions catalanes: Consell del Principat (Diputació del General i Consell de Cent) de l’altre, per tal de tenir el control polític del Principat de Catalunya. La mort de Carles de Viana, fill de Joan II, serà l’excusa per a formalitzar l’inici d’una guerra que ja feia temps que es veia a venir.
Causes de la guerra:
Les rivalitats entre diversos sectors de la noblesa
La lluita entre la Busca i la Biga per ocupar el govern del municipi de Barcelona
Les reinvindicacions dels pagesos de remença, que havien trencat l’estructura estable del camp català
L’enfrontament polític entre els sectors privilegiats del país i la reialesa
El desheretament i l’empresonament de Carles d’Aragó (1640) per part de Joan II
L’enemistat sorgida entre Joana Enríquez i les autoritats catalanes mentre fou lloctinent del seu marit a Catalunya
L’ajut militar que Joan II va demanar als francesos, oferint-los com a contrapartida els comtats del Rosselló i la Cerdanya (tractat de Baiona)
Les institucions catalanes van declarar Joan II enemic i el van desposseir de la Corona, que van oferir a diferents candidats. La guerra, que va durar deu anys, va acabar amb la victòria del rei i la rendició de Barcelona.
La guerra civil catalana va acabar d’arruïnar econòmicament i políticament Catalunya i va comportar la pèrdua de la supremacia de Catalunya dins de la Corona d’Aragó.
La Guerra Civil Catalana va viure alguns episodis a l’Empordà, que d’alguna manera van incidir en la vida dels cabanencs, si més no per les càrregues que suposaven la presència de tropes.
El març de 1462 la reina Joana i el seu fill Ferran es traslladen a Girona.
El juny de 1462 té lloc el setge de la Força de Girona, mentre el comte Gastó de Foix, gendre de Joan II, preparava per ordre del rei de França un gran exèrcit per envaïr Catalunya. El 20 de juliol, aquestes tropes eren al Voló i el 22 arribava a Bàscara.
L’entrada dels francesos a l’Empordà va provocar una desbandada de la gent de la terra.
El 1464 es va celebrar el Parlament de Castelló, que reunia els partidaris de la Diputació de la província de l’Empordà
El 1467 es produí la derrota de les tropes de Joan II a la batalla de Viladamat. Destacà la presència de les tropes del rei de França.
A l’Alt Empordà es van produir enfrontaments entre ciutats i pobles i fins i tot entre llinatges i famílies. Bernat de Rocabertí, de la baronia de Cabrenysi Pere de Rocabertí, senyor de Sant Mori estaven al costat del rei, mentre que Jofre, vescomte de Rocabertí lluitava a favor de la Diputació.
En general la pagesia empordanesa va optar pel bàndol de la Diputació i també les viles de Figueres, Roses i Castelló. Però la majoria dels barons altempordanesos canviaren de costat diverses vegades.
El gener de 1472 les tropes del rei van prendre Vilabertran i Figueres; el febrer, el castell de Quermançó; el març, Roses i el 19 de maig Peralada es rendia després d’un llarg setge, amb el compromís reial de confirmar-los els privilegis, alliberar el vescomte Jofre, empresonat des del 1465. Castelló no es rendirà fins el 20 de juny.
Acaba la guerra a l’Empordà, però es manté la presència de tropes franceses des del 1475 fins al 1478
També coneguda com la Guerra amb la República Francesa, la Guerra dels Pirineus, la Guerra del Rosselló o la Guerra de la Convenció, va ser un episodi de les Guerres de la Revolució Francesa, en el qual s’enfrontaren el Regne d’Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795.
La Guerra Gran a Cabanes
Als Archives Départementales des Pyrénées-Orientales (Perpinyà), al document Tableau de la population des communes du pays conquis, s’hi troba el quadre La població a l’Empordà i l’ocupació francesa. Segons aquest document, a Cabanes l’any 1790 hi havia 370 habitants i l’any 1794, només n’hi havia 38. És molt possible que aquesta disminució de la població sigui deguda no solament a les defuncions i a la baixa natalitat, sinó també als desplaçaments a altres poblacions menys exposades als rigors de la guerra (El futur estudi dels registres parroquials d’aquests anys ens podran donar més dades)
Història del ‘Triunfante’, un vaixell de guerra enfonsat a la badia de Roses durant el setge francès de 1795, al final de la Guerra Gran. Aquest vaixell, paradigma de l’espoli del nostre patrimoni subaquàtic, és un dels jaciments subaquàtics més rellevant del país.
[Alto Ampurdán (Gerona). 1793-5. Historia. Guerra franco-española. (1794). ] Campamentos de el Exercito Real en el Lampourdan [Material cartográfico]. Fecha1794. Biblioteca digital hispánica
Roura i Aulinas, Lluís. Guerra Gran a la ratlla de França : Catalunya dins la guerra contra la Revolució Francesa : 1793-1795. Barcelona : Curial, 1993 [Biblioteca d’història dels Països Catalans ; 10]. ISBN: 8472569349
La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global i en què, a més de qui havia d’ocupar el tron hispànic, es va lluitar per instaurar l’equilibri de poder a Europa.
El 1700, la mort sense descendència de Carles II d’Espanya va dividir el continent entre els partidaris dels dos aspirants a la Corona, el duc Felip de Borbó i l’arxiduc Carles d’Habsburg, membres de les dinasties més poderoses de l’època. Contra l’amenaça que significaria una possible unió de França i Espanya en la persona de Felip, Anglaterra, Holanda i el Sacre Imperi Romanogermànic van crear una coalició, la Gran Aliança de l’Haia, que va declarar la guerra als Borbó el 1702 …
… L’11 de setembre del 1714 va marcar la fi de la lluita al Principat i l’arrencada d’una època, en molts aspectes encara vigent, en la qual vàrem perdre les nostres llibertats seculars. Europa sortia aleshores d’un dels conflictes bèl·lics més importants de la seva història, la Guerra de Successió espanyola, en què Catalunya havia jugat un paper protagonista.
La Guerra de Successió a l’Alt Empordà i la Garrotxa:
… Primero cumplióse el testamento sin dificultad, porque aceptaron los pueblos al nieto de Luis XIV, Felipe V, y así en pas y nienandanza, éste celebró Cortes en Barcelona y sus bodas aquí en el Ampurdán. Habíalas concertado con María Luisa Gabriela de Saboya, y se ratificaron con palabras de presente en la Iglesia parroquial de Figueras el día 3 de octubre de 1701, ante el Patriarca de Indias y numerosa comitiva que el rey había traído para recibir a la niña con quien se desposaba. De las iluminaciones, del bullicio y concurso de todas las gentes del Ampurdán, no menos que de las intrigas urdidas aquellos días hablaron nuestros antepasados, como también de las resistencias de la novia y apuros de D. Felipe V. A esto quedaba reducida la opinión de las gentes en estas comarcas: a murmurar de los reyes y a morir por ellos sin entusiasmo en los campos de batalla. Pero ya en el año siguiente ingleses, holandeses y austríacos declararon la guerra a Luís XIV y Felipe V … Abierta la guerra, la escuadra de los aliados, que habían combatido en Cádiz, Vigo y Gibraltar, apareció dos años después en los mares de Barcelona sin resultado hasta que la habilidad de los políticos ingleses halló medio de explotar el odio que con las interminables guerras de Luis XIV habían cobrado a éste los catalanes y remover so color de libertades y fueros, en efecto violados, las comarcas de Vich y la montaña y la misma Barcelona, a favor del pretendiente al trono españos D. Carlos, archiduque de Austria … … Antes de la rendición de Barcelona a los austríacos, ya el Ampurdán, excepto Rosas, se les había entregado por ser aquí odioso el nombre de Luis XIV, dado que habían sido mayores los estragos de sus ejércitos. Figueras abrió puertas a 500 caballos y 1000 soldados de la infantería inglesa. Gerona se entregó también a la causa del pretendiente … … Era al principiar el año 1711, y los franceses volvieron a dominar el Ampurdán, fortificando especialmente los puertos de Rosas y La Escala. No cejaron por recobrar la comarca los partidarios de Carlos de Austria… … en abril de 1712 un ejército del bando austríaco disputó la ciudad de Gerona a los franceses… … El mes de diciembre el Duque de Berwich, con 34 batallones, 41 escuadrones y 30 piezas de artillería llegó a La Junquera el día 28; dirigiéndose al Bajo Ampurdán, fue a situarse en Armentera (día 31) y después en Verges (2 de enero de 1713)… … Campo de batalla para la ambición de dos grandes monarquías había sido durante más de medio siglo el Ampurdán. Sesenta años de guerras dejaron despobladas las villas, arruinados los monumentos, las fortalezas y los monasterios, siguiendo en estos últimos la dispersión de sus monjes, de sus códices y bibliotecas, alguna de las cuales como la de S. Pedro de roda se llevó a París el general Noailles, sesenta años que dejaron en erial los antes fertilísimos y verdes campos, y quedó playa de las inundaciones la llanura en diversas avenidas con que se desbordaron los ríos, u en 1688 bandadas de insectos, una lluvia de langostas que arremolinaba el viento, cubrió el Ampurdán y comarcas vecinas. Los temporales, además, y los inviernos extremadamente fríos, aumentaban la tristeza pública sobre el hambre y el abandono; acaso no recordaban los vivientes no verán los venideros haberse helado los ríos y los estanques del Ampurdán como en enero de 1709, en que las carretas cruzaban el Ter y el Fluviá y recorrían como sobre un empedrado el lago de Ullastret; ni se hablará de huracanes como el que pasó sobre la desolada comarca en abril de 1712, abatiendo árboles seculares, descabezando las campanarios…
A: Pella y Forgas, José. Historia del Ampurdán. Estudio de la civilización en las comarcas del noreste de Cataluña. Barcelona, 1883 (2a edición facsímil. Olot, 1980). Pàg. 736-740
Castelló d’Empúries
A 9 km a l’oest de Roses hi ha Castelló d’Empúries, antiga capital del comtat d’Empúries. La vila va estar sota obediència austriacista des del setembre del 1705 fins al final del 1710, quan va entrar a la vila el gran exèrcit francès del duc de Noailles.
Figueres.- En aquest treball premiat amb un “centro de bronce” al Certamen literario del 1883, convocat per Centro Artístico Industrial Figuerense, l’autor ens fa una cronologia dels fets que van passar a Figueres durant la Guerra de Successió:
1701 (3 Novembre). Lo rey D. Felip V primer de la casa de Borbón, arriba a Figueras ab una comitiva dels principals senyors de la Cort y grandesa d’espanya y França, a rebrer a la princesa D. Maria Gabriela de Sajonia, ab la qual celebrá esposallas en la parroquia de S. Pere de la mateixa Vila, confirmadas per l’Excelentissim Patriarca de las Indias.
1702 (16 Desembre). Arriva lo rey D. Felip V a Figueras de son viatje a Napols y en eixa mateixa Vila firma un decret manan que céssia en sos atributs y facultats la Junta de gobern que habaia nombrat al sortir d’Espanya
1703. La Vila de Figueras y tot l’Empurdá, seguint l’alsament general de Catalunya en la nomenada guerra de successió, se pronuncia a favor del Archiduch d’Austria per Rey d’Espanya. L’Empurdá es convertit en un campament de guerra: sos moradors, deixant arreconadas las eynas del travall, corrent adelerats á agafar las bélicas armas, posant-se al costat dels partidaris del Archiduch, acometent per tot arreu als Botiflers ab aquell dalé y estuasme que recordava la brevesa del almogavers, essent los camps del Empurdá regats a dojo de la sanch dels dos bandos. En aquella lluyta llarga y crudel, la Vila de Figueras fou presa y guanyada varias vegadas, ocorrint reencontres sagnosas en los mateixos carrers.
1710. Lo Duch de Noalles, general de las tropas francesas, s’apodera de Figueras per sorpresa y porta tota la guarnició cautiva á França.
1714. Capitula la ciutat de Barcelona després de sufrir un seti de dos anys y de una resistencia heroica, que arrastra la libertad de Catalunya abrigada ab sa gloriosa historia, als peus de Felip V rey soberá de totas las Espanyas. Al últim, las forsas reunidas de dos nacions poderosas poguerej subjectar la patria d’Indíbil y Mandoni, d’Otjer Catalón y de Claris, y colocar en lo forn de un princep francés la corona de Jofre, de Pere l’Grand y de Jaume primer. Los catalans tingueren de sufrir la dura lley del vencedor, diades de trista recordança son aquellas que vejeren cremades per lo butxi sas venerandas lleys que serviren de modelo á moltas d’Europa, esquinsats los furs, privilegis y consuetuds, reconeguts ja per Carles el Calvo, y lo pendó de las quatre barres destrossat per las bayonetas y canons de un net de Lluis XIV de França. Qudeá abolida l’antiga y gloriosa generalitat de Catalunya y lo sistema municipal, base de llur autonomia
A: Torras, Baltasar.Noticias històricas e inéditas de la ciudad de Figueras. Centro Artístico Industrial Figuerense. Certamen literario MDCCCLXXXIII, año segundo
El 3 de novembre de 1701 es van ratificar a Figueres els acords per a les noces reials del monarca Felip V de Borbó i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. Això no obstant, la vila va passar a l’obediència de l’arxiduc Carles d’Àustria quan el setembre del 1705 el coronel austriacista Birolà va atacar la ciutat amb 1.300 homes. Al cap de mig any, el febrer del 1706, l’exèrcit francès del duc de Noailles va ocupar la ciutat. D’aleshores ençà, Figueres va exercir com a quarter general de les tropes franceses que entraven a Catalunya pels passos pirinencs de Pertús-Panissars i Banyuls. Els austriacistes van aconseguir foragitar els borbònics en diferents ocasions, però la proximitat amb França feia que Figueres fos fàcilment recuperable.
Olot.- Des d’un primer moment es va adherir a la causa de l’Arxiduc Carles. Els primers fets de guerra els van viure a la tardor del 2009, quan l’11 d’octubre l’exèrcit borbònic del Duc de Nouailles va ocupar Olot i la vila va jurar obediència a Felip V. El dia 22 , l’exèrcit borbònic abandonava la ciutat i al coll de Capsacosta van ser combatuts pels austriacistes, que 4 mesos més tard van recuperar Olot. Van seguir uns mesos en què van patir el pas dels exèrcits d’un i altre bàndol, fins que el juliol de 1713 van passar definitivament al bàndol felipista.
Peralada.- Els comtes de Rocabertí eren austracistes…
Pàg. 18 … Llavors de la guerra de Successió, un dels Rocabertí, Joan Antoni (1673-1 745), va ésser ajuda de cambra de Caries III i l’acompanyá a Austria el 1712 …. Pàg. 24… Sobra la portalada de mig punt hi havia un escut que va desaparéixer. S’ha dit que aquest escut ostentava les dues águiles de la Casa d’Austria i que fou arrancat, quan la guerra de Successió, pels contraris de Carles III…
A: Rahola, Carles. La vila de Peralada i el castell dels Rocabertí. Girona, 1931
Pont de Molins
Pàg. 65… Carles II, el darrer rei dels Àustries a Espanya, malaltís i dèbil mentalment, morí el 1700, i instituí hereu seu -no havia tingut ni podia tenir fills- Felip d’Anjou, Borbó francès i nét de Lluís XIV, que s’instal·là al tron dels regnes hispànics com Felip V. Tot restava en família, i els francesos es retiraren de Catalunya i de l’Empordà sense causar problemes. Els pagesos potser somniaren en una pau llarga i duradora, però aviat Anglaterra i els seus aliats europeus, sota el pretext del trencament de l’equilibri continental, trobarien un nou candidat a rei d’Espanya, l’aexiduc Carles, i com que les autoritats catalanes li donaren suport, esclatà la guerra… Pàg. 66 … El 1705 la situació és greu , l’Empordà, com Barcelona, Saragossa, València o Mallorca, es decideix per l’arxiduc, i arriba un reforç de 1000 soldats anglesos i 500 cavalls a Figueres. Però els francesos i la frontera eren molt a prop, efectivament l’any 1706 travessava aquesta frontera, pel Portús, un potent exèrcit francès manat pel marquès de Leval, que ocupà les principals places. El contraatac dels aliats -entre els quals hi havia l’exèrcit català de Joan Josep de Margarit-, féu recular els francesos que durant la seva retirada saquejaren la comarca, passant per Molins i desmantellant el castell de Llers. Hem de suposar la por que devien passar els habitants de la contrada, els Jordà entre ells, patint robatoris, incendis, saquejos i altres vexacions per part de la tropa… Pàg. 69 … El 1711 entren els francesos a l’Empordà, travessant els Pirineus amb un gran exèrcit, i la guerra es generalitza a la contrada. El 1712 l’arxiduc Carles ordena un fort contraatac de les seves tropes i mana que destrueixin el castell de Llers, poc més tard és el duc de Berwich qui entra a l’Empordà amb un exèrcit francès compost per 34 batallons, 41 esquadrons i 30 peces d’artilleria, i s’apodera definitivament de tota la comarca. Podem suposar l’angúnia d’aquests anys per als pobres pagesos, que, mig amagats, eren espectadors d’aquelles batalles i d’aquells enfrontaments sense cap sentit per a ells. Aquesta vegada la pau seria llarga, precisament quan menys ho sospitaven, de fet, i deixant de banda algun ensurt com el de 1719 (enfrontament entre el regent francès i Felip V, quan els francesos intentaven la presa de Roses sense èxit i es retiraren poc després), a l’Empordà no tornaria la guerra fins a la fi d’aquell segle (La Guerra Gran, 1793-1795)
A: Campo i Jordà, Ferran del. Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins. Brau, 2000
Roses.- Roses va ser l’única fortalesa catalana que va romandre sota sobirania borbònica durant tota la Guerra de Successió. La seva importància residia en la seva ciutadella, construïda a mitjan segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles V. La ciutadella constava d’un gran recinte pentagonal delimitat i defensat per cinc baluards. La població vivia dins del recinte emmurallat, que no passava de les 70 cases. La majoria dels oficials de la guarnició de la fortalesa eren francesos, des del governador del castell de la Trinitat fins a l’enginyer de la plaça militar. D’entre els soldats, que n’hi havia prop de 600, destacava la presència de soldats napolitans. L’enginyer militar francès Louis Jean-Baptiste de Joblot va projectar una reforma de la plaça militar de Roses el maig del 1707 per tal de tenir-la més defensada des del mar. Es va construir un pont a la Porta del Mar, es van restaurar les barreres que tancaven el camí de Castelló i el del castell de la Trinitat, i es va reforçar el camí cobert… … Durant els mesos d’agost i de setembre de 1712 les tropes austriacistes del general baró de Wetzel atacaren sense èxit la plaça militar de Roses, que era aleshores la fortalesa més moderna de Catalunya.
Torroella de Montgrí.- A 35 km al sud de Figueres trobem Torroella de Montgrí, important població de la costa gironina a principis del s. xviii, que va ser ocupada per les tropes borbòniques l’any 1707.
Morales i Garcia, Francesc Xavier. Girona i la Guerra de Successió. Cent anys abans dels setges napoleònics, la ciutat va patir el de 1710-1711 i el de 1712-1713, que va durar vuit mesos. A: Revista de Girona, 254 (2009) pàg. 46-50
Llibre de memòries d’Amer Massó pagès de Sant Esteve de Guialbes. Els esdeveniments narrats els situem entre finals del segle XVII i mitjans del XVIII. Ens ofereix tot un seguit de fets i esdeveniments contemporanis, relatius als conflictes de la Guerra de Successió i a la consegüent entrada de la dinastia dels Borbons, i com afectaren a les terres gironines. Dedica el gruix de l’obra a fer un retrat de la societat local… (374 folis). Font: Arxiu de Complement de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. FONS ACPE181-2 / Col·lecció de documents patrimonials
Massó, Amer. Memòries d’un pagès antiborbònic (1671-1774). Generalitat de Catalunya. Direcció General d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, 2014
Gifre Pere
Una visió de la guerra de Successió al nord de la vegueria de de Girona. Les memòries d’Amer Massó, pagès de Sant Esteve de Guialbes. Recerques, 68, pàg. 107-136
Argenson, Antoine-René de Voyer (1722-1787 ; marquis de Paulmy d’. Detail du siège de Barcelonne. 1714 [Text manuscrit, francès] (6 folis) [S. l.], 1714. Font: Bibliothèque nationale de France
Memoires du Marquis de Franclieu (1680-1745), publies pour la Société historique de Gascogne, par Louis de Germon. Paris : Champion ; Auch : Cocharaux, 1896. Conté informació d’algunes campanyes que van tenir lloc a l’Empordà
L’aristocràcia catalana del set-cents, testimoni de la Guerra de Successió. L’Arxiu Nacional de Catalunya prepara una exposició que, a partir dels fons patrimonials i familiars que aplega, es proposa donar a conèixer les circumstàncies que van involucrar les elits catalanes en el conflicte successori de Carles II. Desembre, 2012
Morales, Francesc Xavier. Girona i la Guerra de Successió. Cent anys abans dels setges napoleònics, la Ciutat va patir el de 1710-1711 i el de 1712-1713, que va durar vuit mesos. A: Revista de Girona, 254 (2009)
Torras i Ribé, Josep Maria. Les etapes de l’ocupació borbònica a Catalunya (1706-1713). Un debat pendent sobre el conflite successori a Catalunya: aixecaments populars, guerra peninsular i conjuntura internacional. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVII (2006), p. 9-35
Els Pont i Germànico, de Pont de Molins, solien aparèixer documentats amb l’àlies “Romaguera”. La branca de la família que va venir a Cabanes i que, fins després de la Guerra Civil, va ser propietària del Mas de Sant Feliu, sempre se l’ha conegut com els Romaguera, tot i que mai han portat aquest cognom.
Aquest fet fa suposar que, abans del 1600, algun membre de la família Pont es va casar amb l’hereva d’un Romaguera i van mantenir el cognom de la noia com a “àlies” (aquest fet era corrent quan la posició social de la dona era superior a la de l’home i, fins i tot, els fills acostumaven a portar el cognom de la mare).
La relació dels Pont amb Cabanes es remunta al casament de Jaume Pont i Germànico amb Francesca Puig i Casadevall (1747). El seu fill, Jaume Pont i Casadevall, es va casar amb Antònia Aguer, hereva de la família Aguer (1780).
D’aquesta manera els Pont i Germánico (àlies Romaguera), que tenien la seva propietat a Pont de Molins, aconsegueixen el patrimoni dels Puig Casadevall amb casa i terres a Cabanes, a Sant Feliu de Cadins i a les Olives de Peralada i el patrimoni dels Aguer, convertint-se en una de les famílies més influents de la comarca.
A falta de l’inventari de les propietats d’Antònia Aguer i a partir del que es pagava de contribució, cal suposar que la propietat rondava les 300 vessanes. De moment només es té constància de què el 1723, quan es van unir les dues branques dels Aguer amb el casament dels cosins Antoni i Llúcia, la branca del fadristern aportava unes 60 vessanes.
Segles XVI-XVIII Família Puig Casadevall
L’origen documentat dels Puig de Cabanes es remunta a principis segle XVI, quan Miquel Puig, casat amb Francesca, adquireix el mas Moner (es desconeix la seva localització) de Cabanes i el 1530 ja hi habita. El 1579, el seu fill Antic Puig, es casa amb Margarida Ramis i Requesens, filla de Francesc Requesens –àlies Ramis- i d’Antiga Ramis, pagesos de Cabanes. El 1600, Antic Puig adquireix l’heretat de Sant Feliu de Cadins i altres finques de Cabanes. Dels seus néts destaquen Jaume Puig, prevere i domer de Cabanes, que va morir el 1708 i l’hereu, Miquel Puig i Prats, casat amb Anna Maria Coll, de Capmany. Caterina Puig i Coll (?-1684), filla de Miquel i Anna Maria, es va casar amb Miquel Mir-Casadevall, de privilegi militar i familiar del Sant Ofici de la Inquisició, des de 1676. Aquest casament aportà noblesa a la casa Puig de Cabanes, com a descendent d’en Mir de Segaró (pagesos de privilegi militar des de 1481). El 1682, el seu hereu Josep Puig i Casadevall es va casar amb Margarida Viader i Suardell, de Montiró.
El 1707 –en plena guerra de Successió- Miquel Puig-Casadevall i Viader, fill de Josep Puig i Margarida Viader, es va casar amb Maria de Batlle i Bellsolà, filla de Joan Batlle, cavaller de Parets i d’Oròsia Bellsolà i Corominas. El 1715 Maria de Batlle va morir i dos anys més tard, Miquel es va tornar a casar amb Anna Maria Gorgot i Pellicer. L’hereu, fill de Miquel Puig-Casadevall i Maria de Batlle, va morir jove i sense descendència masculina. Vicenç, fill de la segona esposa ja s’havia ordenat capellà, per tant l’hereva fou Francesca Puig-Casadevall i Gorgot –nada el 1725-, la qual el 1747 es va casar amb Jaume Pont i Germànico i Molar, àlies Romaguera, de Pont de Molins.
Més endavant Jaume Pont i Germànico i Puig-Casadevall, fill de la parella, es va casar amb Antònia Aguer, pubilla de la casa i heretat dels Aguer. Amb aquests dos casaments es va extingir la casa Puig Casadevall i la branca principal dels Aguer i la seva propietat va passar als Romaguera.
Montserrat Vayreda i Trullol, a la seva obra “Els pobles de l’Alt Empordà”, fa una petita descripció del casal que tenien al carrer Canal i que més endavant va formar part del patrimoni dels Romaguera.
Vegeu:
1.- Arbre genealògic dels Puig i Casadevall A: Viader, Fernando. 127 genealogies de Fernando Viader : la memòria familiar dels propietaris gironins [Girona : CCG Edicions : Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines : Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona ; Banyoles : Consell Comarcal del Pla de l’Estany], 2004
3.- Llibre dels actes del patrimoni de Vicenç Puig Casadevall, prevere, començat el 15 d’abril de 1758.
1 llibre.- En foli. Es refereix a l’heretat de Sant Feliu de Cadins (parròquia de Cabanes), heretat o Mas Puig – Les Olives (Peralada) i heretat Moner (Cabanes).
Aquest document ens permet conèixer l’origen de les tres heretats de la família:
Mas de les Olives (Peralada)
Mas Moner.- Ja existia a principis del segle XVI. Per la descripció que ens ha arribat pensem que es trobava dins el poble, on hi ha les restes del casal de la família (carrer Canal, 12-14). … La qual afronta a sol ixent ab o pati de Joan Vicens, a mitgdia ab lo carrer publich. A ponent amb la casa y paller den Vanover y part ab lo carrer. Y a tremontana … El 15 d’abril de 1527, Narcís Moner va comprar l’heretat a Miquel Prats, mercader de Figueres, per 150 lliures (Pere Figuera, not. de Figueres). Tres anys després, el 24 maig del any 1530, Narcís Moner la venia de Miquel Puig que llavors ja vivia a Cabanes per 163 lliures (Miquel Peres, not. de Peralada). Es desconeix qui era el senyor directe de la propietat.
Heretat de Sant Feliu
Segles XIX/XX Família Pont (àlies Romaguera)
Vicenç Pont i Aguer (1786-1849)
Fill de Jaume Pont Casadevall i d’Antònia Aguer Puigferrer. El 1807 es va casar amb Teresa de Vinyals i Guinart, de Flaçà. Van tenir cinc fills: Josep, l’hereu, Carme, Dolors, Joaquima, casada amb un Jordà, de Pont de Molins i Pilar, casada amb Ramon Azemar, de Figueres i pares de l’arquitecte Josep Azemar Pont.
1863
Josep Pont de Vinyals (Cabanes, 1825-Figueres, 1886)
Hisendat amb propietats a Cabanes, Peralada i Flaçà, va ser regidor conservador a l’Ajuntament de Figueres els anys 1856/57. Vivia a Figueres a la casa Romaguera o Casa Pont de Vinyals, obra de l’arquitecte Josep Roca i Bros.
Casat amb Matilde Cabanel de Stadieu, de Narbona (+1915), van tenir una filla. El casament de la seva filla i pubilla Maria Pont de Vinyals i Cabanel amb el propietari de Darnius Jaume Gorgot i Gorgot, va fer que la propietat passés a formar part del patrimoni Gorgot
Família Gorgot
Jaume Gorgot i Gorgot (Darnius, 1864 – Figueres, 1941). Hisendat.
Jaume Gorgot, advocat, formà part de la junta directiva de la Cambra Agrícola de l’Empordà.
Fou jutge municipal de Darnius (1887-1888). L’any 1888 es casà amb Maria Pont de Vinyals i Cabanel (Figueres,1869-1894), filla i pubilla de la Casa Pont de Vinyals o Casa Romaguera, amb propietats a Cabanes i altres pobles. Arran del seu matrimoni, residí a la casa Romaguera del carrer de la Jonquera (Figueres). Enviudà l’any 1894 i es casà en segones núpcies amb Dolors Baig l’any 1921, una vegada morts prematurament els seus tres fills: Concepció, Roser que va morir el 1906, als 13 anys d’edat, i Josep Maria, mort el 1918, al cap de 8 mesos del seu matrimoni amb Rosa Mir.
Dolors Baitg (+1954), la seva vídua, va anar venent les seves propietats que van quedar molt repartides entre els pagesos de Cabanes.
Recull de premsa:
Funerals. Trasllat de les despulles mortals de la respectable Sra. D. Narcisa de Rich, Vda. de Puig, mare de nostre apreciat amich y suscriptor don Eusebi … ,y les de la virtuosa senyoreta donya Roser Gorgot y Pont … La Veu de l’ Emporda, 12/08/1911, pàg. 4
Cabanes. Enterrament de les despulles de Roser Gorgot i Pont cinc anys després de la seva mort a Barcelona. La Veu de l’ Emporda, 19/08/1911, pàg. 3
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Mas de Sant Feliu
Edifici aixecat a finals del s. XIX per substituir-ne un altre de més petit que hi havia al mateix lloc. De l’exterior cal destacar-ne la sumptuosa escalinaya bessona d’accés a la casa. En aquesta façana hi ha una galeria d’arcs de mig punt. A l’interior les cambres són de sostres alts i amb grans obertures.
1789.- Lluís Serrano Jiménez, Lluís. Cabanes 1789: inventari i llibreria d’un hisendat. A: Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 41 (2010). Pàg. 339-364. Resum: A finals del segle XVIII emergeix la categoria dels autoanomenats hisendats, una classe de senyors útils o propietaris, de certa potència econòmica i social. En aquest treball s’analitza i es transcriu un inventari post mortem en el qual s’avalua i es comenta, no només la riquesa material, béns mobles i immobles; sinó que s’apropa, a través de la llibreria que hereta Jaume Pont de Cabanes, als referents culturals i universos de lectura dels hisendats del divuit.
1897.- Testament de Clàudia Junquer Suro. Clàudia, natural de Vilafant i veïna de Cabanes, vídua de Joan Planas Cros, fill de Josep Junquer i Francesca Suro nomena marmessor a Jaume Gorgot i Gorgot i llega cinc finques als germans Josep M. i Roser Gorgot i Pont, fills de l’anterior. Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà. FONS ACAE110-192 / Col·lecció de testaments closos.
Remença: Dret que el senyor podia exigir del vassall subjecte a adscripció a la terra quan aquest volia abandonar-la. (Diccionari de lInstitut d’Estudis Catalans)
Pagès o Home de remença: el pagès sotmès a la servitud d’estar lligat a la terra del senyor feudal i impossibilitat de deixar-la sense redimir-se pecuniàriament o d’alguna altra manera. (Diccionari català-valencià-balear)
Després de segles de servitud, a vegades no tan llunyanes de l’esclavitud, els pagesos catalans de mitjan segle XV van començar a organitzar-se i a reclamar la seva llibertat davant dels reis catalans
Els primers indicis de la revolta pagesa els trobem el 1424, quan es produeix una acció contra l’abat de Sant Pere de Rodes. El 1462, un grup de pagesos, a Mollet de Peralada, va atemptar contra el batlle de Sant Quirze de Colera, mentre també es rebien amenaces a l’abadia de Vilabertran. El 1485, ja a les acaballes del conflicte armat, els pagesos ocuparen Santa Maria de Lladó
Aquestes tensions que es manifesten entre senyors i remences, i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, aconsella al rei Alfons a alterar la seva postura i a dictar en 1448 una reglamentació, en la qual permetia reunions de pagesos, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció. Amb aquesta finalitat es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué, més de quatre-centes reunions controlades per un oficial reial. Convocats per repic de timbals i de campanes, corns o al crit de “via fora”, els pagesos de remença, amb una capacitat de mobilització i organització prodigiosa per l’època, s’aplegaren durant cinc mesos en esglésies, places, cementiris, castells o, fins i tot, algun edifici particular.
El 26 de març de 1449, Cabanes es va sumar a la convocatòria
Les disputes entre la monarquia i les corts, des del 1446 fins al 1458, amb la supressió de la remença, van empitjorar la situació i van preparar l’enfrontament bèl·lic.
La primera revolta remença es va iniciar el 1462, coincidint amb la guerra civilentre Joan II i la Generalitat. Els pagesos van fer costat al rei. Tot i això, quan, deu anys més tard, Joan II va guanyar la guerra, no va abolir ni les servituds ni els mals usos.
El 1485 va esclatar una segona revolta remença encapçalada per Pere Joan Sala. La rebel·lió acabà quan Ferran II va dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Aquesta sentència redimia els mals usos previ pagament de 60 sous per mas i abolia el dret a maltractar i altres abusos senyorials . Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però havien de fer homenatge al senyor i pagar drets feudals.
L’Alt Empordà no va participar massa en tots aquests fets. Entre el comdemnats a la sentència arbitral de Guadalupe no hi figura cap empordanès. Tampoc no en consta cap entre els qui varen acudir en suport de la reina lloctinent i l’infant Ferran en el setge de la Força de Girona de 1462.
La promulgació de la sentència arbitral de Guadalupe, el 21 d’abril de 1486, va posar fi al conflicte armat però no l’acabà del tot. El text obria la possibilitat d’abolir els mals usos i aconseguir la llibertat, pagant 60 sous, 10 sous per cada mal ús. Aquesta taxa es podia pagar d’una sola vegada o mitjançant un cens anual de 3 sous, cada 21 d’abril. Durant l’època moderna encara es troben pagesos que estan obligats a aquests pagaments:
Armentera (1754-1757)
Creixell (1658)
Palauborrell (1755)
Pontós (1660 i 1743)
Vilajoan (1566 i 1609)
Vila-robau (1524 i 1609)
… i s’ha trobat algun cens durant el segle XIX
Els pagesos també es trobaven obligats a pagar les rendes feudals i els delmes, i atorgaven als senyors la facultat de poder fer capbrevar o confessar les terres que tenien els seus vassalls, així com els censos i prestacions a què estaven obligats, personalment o pel domini útil de les seves possessions.
A partir de 1486, els enfrontaments continuen, tot i que canvien les maneres de fer. Les diferències entre senyors i pagesos es resolgueren via legislativa, en els tribunals o per la pugna amagada -i per tant difícil de documentar- entre l’intent d’exercir el control senyorial de la producció agrícola i la resposta pagesa del frau.
El jaciment es localitza dins del nucli antic de Cabanes, entre el carrer dels Escudellers, el carrer de la Sanitat i el carrer Canal. Es tracta d’un recinte emmurallat o castell d’època medieval, del que només es conserva una torre de planta circular.
Segons la documentació antiga, recollida per Badia (1985), al segles XIV i XV el castell de Cabanes era possessió dels vescomtes de Rocabertí. No s’ha documentat cap tipus de troballes de material arqueològic o estructures que es puguin relacionar amb el recinte emmurallat, a excepció d’un pany de muralla, amb merlets i espitlleres, localitzat pels autors de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de la comarca de l’Alt Empordà de l’any 1994, que pertanyia, possiblement, a una torre de planta quadrada o a una important casa fortificada. Malauradament, aquest pany de muralla va ser destruït i en aquest indret, al nord del nucli antic, hi ha cases de nova construcció. L’estat de conservació de la torre és excel·lent, però la del recinte emmurallat o castell no es pot determinar atès que només es coneix a través de textos medievals i mai s’ha realitzat una intervenció arqueològica en aquesta zona.
Notícies històriques En un document datat l’any 1013 s’esmenta una nova vila de Cabanes, refeta als voltants del castell que hi havia al lloc actual que ocupa la població. A principis del segle XI, a la vila se la comença a anomenar parròquia de Sant Vicenç, probablement perquè aquesta era l’església del castell. Per tant, el castell de Cabanes degué ser construït a finals del segle X.
La primera vegada que s’esmenta el nom del senyor del castell de Cabanes és l’any 1397 amb el vescomte Gaufred de Rocabertí. És probable que el matacà situat damunt la porta d’accés i les restes dels merlets originals que s’observen en el coronament de l’estructura es puguin datar al segle XIV.
Segons uns plànols datats al segle XVIII, el castell era de dimensions reduïdes i estava situat a la part sud de la vila, on encara es conserva la torre de l’homenatge i arribava fins al mur de la carretera de Figueres i, probablement, s’estenia cap al carrer d’Escudillers. A l’interior hi havia un reduït nombre de cases i l’església de Sant Vicenç documentada ja el 1070. Tenia pont llevadís davant una gran plaça en la que sobresortia l’antiga ermita de Sant Sebastià. La resta del nucli, es trobava emmurallat, amb torres integrades al sistema defensiu i envoltat de valls. Tenia tres portals: el de l’Església o cementiri, el de les Eres i els de la sèquia al carrer del Canal.
Durant la guerra carlina, l’any 1873, la torre va reforçar la seva part superior tapant els merlets originals i obrint algunes espitlleres. Al segle XIX es va utilitzar de presó durant una temporada.
Les altres restes del castell no s’han conservat. Probablement la pedra fou aprofitada durant els segles posteriors per construir les cases de la vila.
Imatges de les restes del castell i del recinte emmurallat
El segle XII, el senyoriu de Cabanes devia estar a mans d’Arnau de Cabanes i la seva família
El 1333, el castell de Cabanes pertanyia a Ramon de Canyelles, que el va cedir a la seva germana Agnès, vda de Bernat de Cartellà. Pocs anys més tard, Berenguer de Santvicenç que va morir sense descendència i arruïnat, va vendre el castell que era propietat d’Agnès.
Definició de llegítima atorgada per Ramon de Canyelles, fill de Bernat de Canyelles, cavaller, i de Sibil·la, a favor de la seva germana Agnès, vídua de Bernat de Cartellà, cavaller, dels drets sobre el castell de Cabanes (14/12/1333). Font: ANC1-167-T-774
Per un document de l’any 1336 sabem què en cas de guerra o d’inseguretat els habitants de Vilatenim, població que no comptava amb elements de fortificació s’havien de refugiar a la força o castell de Cabanes. (Font: Antoni Egea)
Al llarg del segle XV, diferents personatges de la família Sarraí (Serrahí o Çarrahi), de Llers,consten com a senyors del castell de Cabanes.
Pere Serrahí (+ ja en 1450), donzell de Cabanes, estava casat amb Francesca. Tingueren dos fills: Jaume i Guillem. Jaume Serrahí, donzell i senyor de la força o castell de Serrahí de Llers (Ref. 1466 i 1469) es va casar amb Antònia de Peguera i Ferrer. La seva filla Rafela de Serrahí i de Peguera, el 1473 es va casar amb Pere de Vallgornera i de Fontcoberta. El seu fill fou Joan de Vallgornera i de Serrahí, senyor de Vilanova de la Muga.
Font: Viader, Fernando. Genealogies : 383 genealogies de famílies gironines Edició a cura de Narcís de Puig i de Traver. [S.l.] : l’autor, 2015
Documents d’interès:
1333 (desembre, 14).- Definició de llegítima atorgada per Ramon de Canyelles, fill de Bernat de Canyelles, cavaller, i de Sibil·la, a favor de la seva germana Agnès, vídua de Bernat de Cartellà, cavaller, dels drets sobre el castell de Cabanes.
1340 (abril, 8).- Bernat Salendí, ciutadà de Catània, procurador de Bernardí de Cartellà, signa àpoca a favor de Galceran de Cartellà, germà de Bernardí, de 1000 sous llegats per la seva mare, Agnès, a l’esmentat Bernardí en pagament del drets de llegítima. Els 1000 sous formen part dels 21200 sous pels quals Berenguer de Santvicenç va vendre el castell de Cabanes i el delme de Martorelles que Agnès de Cartellà, filla de Bertran de Canyelles i de Sibil·la, va posseir mentre va viure al Vallès.
1405, 11 de juliol.- Capitulacions matrimonials de Bernat Teixidor, amb Guillema, filla d’Arnau Mitjà, de Cabanes, que fou esposa de Guillem Teylloni, del mateix lloc…. Notari: Pere Avinyó, per autoritat de Joana, comtessa d’Empúries i senyora del castell de Cabanes.
1577, 16 d’octubre (Gualta i Palau Sator).- Capitulacions matrimonials de Francesc Dalmau de Rocabertí, vescomte de Rocabertí, senyor de la vila de Peralada, de les baronies de Vilademuls, Navata i Sant Llorenç de la Muga, dels castells de Requesens i Cabanes, i de la vila i baronia d’Anglesola, diòcesi de Vic; fill d’Onofre Martí de Rocabertí, vescomte de Rocabertí i senyor de les esmentades jurisdiccions, i de Iolanda Sarriera, cònjuges difunts. Contrau matrimoni amb Elionor Desmiquel, donzella, filla de Guerau Desmiquel, donzell, senyor del castell i terme de Palau-sator, i de la seva esposa Jerònia Desmiquel i de de So. Guerau Desmiquel
1838/39.- Aplec de documentació relativa a la fortificació del poble. Hi ha un llistat del que s’ha pagat per la fortificació, un llistat del personal necessari per les obres, llistats dels veïns del poble que han fet jornals, comptes presentats pel dipositari i una relació dels jornals de carros. ACAE110-114-T1-456
1842.- Acord firmat pel secretari municipal per tal de dur a terme l’enderroc del portal de la Cavalleria (can Brugat?), amb el vist-i-plau del comú. ACAE110-114-T1-28
1855.- La muralla, apareix citada en un document del 3 d’agost dins la relació de propietats municipals on es descriuen dues finques:
10.- Yermo – conegut per “Valls alrededor del poble” – Corporació a qui corresponia: “Al conde de Perelada” – Poble on radica: Cabanes – Cabuda: “tres cuartons de vesana” – Plantes que conté: “ninguna” – Límits: A Oriente con D. José Pont. A mediodia con la muralla del pueblo. A Poniente y a Zierso con camino publico – Observacions: “Esta finca para lo unico que puede servir es para sotos al objeto de edificar en ellos salvando algunas puertas y ventanas de particulares que tienen salida a la dicha finca”
11.- Yermo – conegut per “Valls alrededor del poble” – Corporació a qui corresponia: “Al conde de Perelada” – Poble on radica: Cabanes – Cabuda: “media vesana” – Plantes que conté: “ninguna” – Límits: A Oriente con Juan Sivecas. A Poniente con camino publico de Figueras. A mediodia con el rech madral. A Zierzo con la muralla del pueblo – Observacions: “Esta extensión de terreno por formar parte de la anterior esta sujeta a las mismas observaciones”
Dibuix a ploma amb tinta sobre paper. Aquarel·lat (57×86,5 cm).
Font: Castells, Ramon M. Ciutats de Girona : catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle XVII al XX. Girona : Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Girona : Ajuntament de Girona, 1994. Fitxa 373
El 1946 es va eixamplar el Portal del Senyor per facilitar el pas dels carros. (Actes del Ple Municipal del 5 d’octubre i del 16 de novembre de 1946)
Plànol topogràfic de Cabanes on es dibuixa el perímetre hipotètic de la muralla, amb el castell a l’extrem Sud-oest. Vegeu:
PUIG, Anna Maria. Intervenció a l’antiga rectoria del carrer dels Escudillers núm. 3 de Cabanes. Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona (15 : 2020 : Castelló d’Empúries, Catalunya), pàg. 619-621
S. XVII (finals). Plano de la villa de Cavanes y su territorio. Dibuix a ploma amb tinta sobre paper (48×35 cm). (Fragment) Procedència: Ministère de la Défense. SHAT. Pavillon des armes. Chateau de Vincennes
Font: Castells, Ramon M. Ciutats de Girona : catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle XVII al XX. Girona : Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Demarcació de Girona : Ajuntament de Girona, 1994. Fitxa 371
Descripció
1.- Primer pis amb porta 2.- Pis inferior 3.- Merlets de mantellet 4.- Porta 5.- Escala construida posteriorment
Situada dins del nucli antic de la població de Cabanes, a l’extrem sud-oest del terme, a la plaça de la Torre. Es tracta d’un extraordinari i ben conservat exemple de torre d’homenatge d’un castell feudal.
Gran torre cilíndrica d’uns deu metres d’alçada i de diàmetre, actualment adossada a una de les cases de la població. Està bastida per un mur de carreus de pedra ben desbastats de gairebé tres metres d’amplada, disposats formant filades perfectament regulars. Presenta la coberta plana i està distribuïda en dues plantes. L’única obertura és la porta principal que dóna accés directe al pis, situada a la banda de migdia de l’estructura. És d’arc de mig punt, amb la llinda plana i s’hi arriba mitjançant una escala exterior de pedra refeta amb maons, adossada a la torre posteriorment. Damunt la porta d’entrada, a la part superior del parament, hi ha un matacà bastit amb carreus el qual presenta dues petites espitlleres de maons. El coronament de la torre està bastit amb còdols, pedra desbastada i maons i conserva poca alçada, aproximadament un metre. S’observen diverses espitlleres bastides amb maons i pedra, i algunes restes de possibles merlets originals. A l’interior, la torre presenta els dos pisos coberts amb voltes semiesfèriques bastides amb pedres de mida petita, disposades formant filades concèntriques, que conserven restes dels encanyissats. El parament deixa vistos els forats de les bastides.
Podem datar-la com del segle XII o finals de l’XI, però no se sap qui foren els seus senyors originaris ni en quines guerres o setges es veié involucrada. A la part superior hi ha una construcció posterior amb merlets de mantellet del segle XIV o XV, que demostra que en aquesta època encara era d’utilitat.
1421 (8 d’octubre).- En un exemplar de la Revista de Gerona de 1880 hi apareix la transcripció d’un manuscrit del segle XV on s’expliquen els efectes de l’aiguat que el 8 d’octubre de 1421 va afectar tot l’Empordà i que va enderrocar el poble de Cabanes. Com explica el text, l’aigua s’emportà tot “lo lloch de Cabanas” on dels seixanta “fochs” que hi havien no en quedà cap. Morí gent i es perderen el bestiar, les reserves de menjar i els béns. Només van sobreviure els qui es van poder refugiar a la Torre.
1716.- Els veïns es mobilitzen per evitar l’enderrocament de la torre. D’acord amb la Reial Ordre de 4 de gener que ordena y mana que tots los Castells murallas … sian demollits per tot lo pnt mes de mars de dit any [o, entregar a VE y per escrit, la cituacio y calitat de dits edeficis, peraque informats delas circunstancias pugan resoldrer si convindra demolir o mantenir], els veïns de Cabanes expliquen, en un esborrany de carta, que des de fa molts anys la torre ha servit de refugi quan els els rius han inundat el poble i demanen … postrats tots lo de dit poble de Cabanas als peus de VE ab tot rendiment suplican tinga abe en que dit castell y muralles sien mantingudes, sols per dit effecta de resguart per les vingudas de dits aiguats ….
Es desconeix a qui es volia adreçar la carta i si finalment va arribar al seu destinatari.
Abans de 1870.- El propietari de la Torre és Josep Pagès i Carbonell. Es desconeix com la va adquirir.
1870.- Joaquim Pagès i Portell (fill de Josep Pagès i Carbonell) es fa càrrec de la Torre després de la mort del seu pare que va tenir lloc el 15 de juliol
1873.- La Torre consta com a propietat dels hereus de Joaquim Pagès Portell. Joaquim havia mort el 12 de febrer de 1872, als 55 anys.
… nombrandose para hacer el servicio de vigilancia en la torre de la Iglesia durante el dia asi como de apoderarse de la torre de la pertenencia de los herederos de D. Joaquin Pagés …
El 4 d’agost es constata la necessitat de reforçar la Torre …
… aparedar todo lo que sea necesario en el otro punto denominado la Torre y en fin que se haga cuanto cuanto se crea útil y necesario por la defensa y seguridad de las vidas é intereses de la población ….
També el 26 d’agost …
… esponer a su aprobacion dar por contrata a los albañiles de este pueblo los trabajos que deban producirse á aumentar la fortificacion y asegurar los fuertes de la Torre y la Iglesia Parroquial donde poder refugiarse en caso necesario las familias todas de la localidad …
i el 30 d’agost …
… Tapar las aberturas de la Torre con pared de piedra y cal de cuatro palmos de espesor …
El 28 de setembre de 1873, l’alcalde Joan Pou i Brusés proposa exigir a la Sra. Carme Prim, vidua de Joaquim Pagès, que tregui la palla que guarda a la Torre per habilitar-la com a punt de defensa. [Carme Prim, era filla de Vicenç Prim Brusés i M. Anna de Conill i de Solà i néta d’Antoni de Conill i Lluïsa de Solà, mentre que Caterina Brusés Pagès, la seva àvia paterna, era tia del metge Joan Brusés Portell.]
… el Señor Alcalde Presidente D Juan Pou i Bruses declaró la sesión ordinaria abierta, manifestando que debia esponer a su consideracion que: a su entender debía sacarse la paja que tiene depositada en la Torre la Señora viuda de D. Joaquin Pages Doña Carmen Prim, de lo qual tenia permiso ja de la espresada dueña, mediante que los gastos que esta operacion ocasione deben venir a cargo de la Corporacion, y que se haga una gavilla ó “Pallera” en la era de la Señora viuda Conill, asi como quedaba a cargo de la municipalidad abonar a la referida Da Carmen Prim todo el perjuicio que le pueda resultar en la paja por caso de fuego ó otra calamidad, ocasionada por una partida carlista. Enterados los señores aqui reunidos … y considerando la necesidad de recuperar la Torre toda vez que se ha de habilitar como punto fuerte para la defensa de la poblacion en caso de ser invadida por los carlistas, asi como la conveniencia de abonar todo perjuicio a la dueña de la paja, asi como a los jornaleros que en esta operacion se ocupen. Unanimes acuerdan que debe aceptarze y aceptan lo manifestado, y al propio tiempo acuerdan que se pague todo el gasto que se origine con este motivo de fondos del reparto extraordinario de … que se esta cobrando en esta fecha … Signen: Juan Pou, alcalde, Mariano Ramis, Jose Bascu, sindico, Jose Serra, Salvador Pi, Jose Brugat, Jayme Pumes, Jose Municoy, Jose Lleonsi, secretario
1876.- Carme Prim Conill i els seus fills Josep i Antònia Pagès i Prim són els propietaris de la finca. Un document del Registre de la Propietat de Figueres descriu una casa con un patio contiguo a ella … y con una torre de los madre é hijos Doña Carmen Prim y Conill y Don José Pagés y Prim y Doña Antonia Pagés y Prim … i fa constar que els tres … en qualidad de herederos del difunto Don Joaquín Pagés y Portell… demanen que l’Ajuntament certifiqui que … Don Joaquín Pagés y Portell pagó a título de dueño las contribuciones correspondientes a la descrita finca y otras, las cuales poseyó como heredero de su padre Don José Pagés y Carbonell,
1884.- El mes de març, Antònia Pagès i Prim, filla de Joaquim Pagès i Portell i Carme Prim de Conill es va casar amb Josep Centelles Aragó, natural de Coves de Vinromà (Tortosa), metge i veí de Peralada.
1888/89.- Josep Maria Canyelles fotografia la Torre (Àlbum Rubaudonadeu)
1891.- El 4 de febrer Antònia Pagès Prim va morir. L’hereu era el seu fill Josep Centelles Pagès, un nen de 7 o 8 anys.
1917.– El 22 de maig, mort Carme Prim i Conill. Havia signat testament l’octubre de 1914 deixant hereu el seu net Josep Centelles Pagès. Entre altres propietats hi ha una casa con un patio y torre contigua a ella en el pueblo de Cabanas ….
1925.- El 22 de juny, Josep Centelles i Aragó i el seu fill Josep Centelles i Pagès, venen la Torre i la casa que hi llindava a Jaume Pagès Massot i a la seva filla Caterina Pagès i Borrell.
1938.- Acta del Ple Municipal del 12 de febrer.- s’acorda que s’avisi a n’en Lluis Figueres, mestre de cases, o a n’en Francesc Roure per a que obrin la torre que hi ha en el poble, per mor de veure si reuneix com sembla aptituds per a servir de refugi contra possibles bombardejaments aeris.
1940.- Mor Jaume Pagès i Massot i l’any següent la seva filla Caterina Pagès. El jutge determina que l’hereu serà el seu fill Jaume Puig i Pagès.
1941.- Jaume Puig i Pagès rep l’herència de la seva mare Caterina i passa a ser el propietari de la Torre.
1944.- Jaume Puig i Pagès ven la Torre a Margarida Bech Carbó i als seu fills Josep, Joan i Antoni Centelles Bech. Amb aquesta venda, després de 19 anys, la Torre retorna a la família Centelles.
1989.- El 1989, la Direcció General del Patrimoni Cultural inclou la Torre en el Registre General de Béns d’Interès Cultural. L’acta del Ple del 9 de maig diu: Es dóna compte al Ple de l’escrit de la Direcció General del Patrimoni Cultural comunicat que “La Torre” s’ha inclòs en el registre de Béns d’Interès Cultural. El Ple, per unanimitat, acorda donar-se per assabentat.
2018, gener.- El consistori inicia els contactes amb els propietaris (hereus de la família Centelles) de la Torre.
Entre 2018 i 2019, l’Ajuntament i la representació de la propietat porten a terme diverses actuacions de cara a una cessió de la Torre, però no s’aconsegueix l’acord amb tots els propietaris. Els anys 2021 i 2022, després de la Covid, es reprèn el contacte amb els propietaris sense aconseguir l’acord de compra amb totes les parts.
2023.- El 25 de maig, l’Ajuntament de Cabanes es va reunir amb la majoria dels propietaris per signar l’adquisició del 86% de la propietat de la Torre. Queda pendent l’execució dels tràmits necessaris per aconseguir el 14% restant.
Descripció que en fa Montserrat Vayreda i Trullol a la seva obra “Els pobles de l’Alt Empordà”.
Castell de Sarraí(Llers). Les seves restes són encara visibles prop del mas de la Pujada entre els veïnats de la Vall i el dels Hostalets. Els seus senyors en el segle XIV eren els Sarraí, segurament originaris d’aquest castell però que en 1331 ja vivien a Cabanes i a mitjans del segle XV encara continuaven residint-hi. Posteriorment no trobem cap més dada fins el segle XVIII en que la família de Prats i Matas, coneguts botiflers primer residents a Figueres i posteriorment a Barcelona n’eren els propietaris i s’anomenaven barons de Sarraí . A l’única paret que encara avui resta d’aquest castell hi ha una làpida de pedra amb l’escut d’armes d’aquests darrers barons. Vegeu:
Recull de documents i informació sobre el poble de Cabanes (Alt Empordà) Fonts d’informació
… Per això he dit que Cabanes és un poble mesopotàmic, perquè és entremig de dos rius, que, encara que no siguin el Tigris i l’Èufrates, a vegades també fan el seu respecte la seva basarda. Joan Guillamet. “Coses i gent de l’Empordà”
Nota: Per canvis en les aplicacions que gestionen els arxius i les hemeroteques es poden trobar enllaços inactius.
La Guerra de Successió espanyola es considera el primer conflicte armat global i en què, a més de qui havia d’ocupar el tron hispànic, es va lluitar per instaurar l’equilibri de poder a Europa.
Cabanes - Alt Empordà 