Vegeu també: Franquisme: postguerra

Durant els primers anys del franquisme, es va decretar un control policíac absolut sobre les comarques pirinenques i es va imposar l’obligatorietat de dur un salconduit especial, era l’anomenat “Salvoconducto especial de fronteras”, una papereta rectangular amb les dades personals i la bandera del règim en diagonal.

Durant anys la província de Girona, des del riu Fluvià a la ratlla de la frontera, fou declarada “Zona impermeabilitzada”. En conseqüència els que habitaven aquesta franja de terreny per poder desplaçar-se i circular havien d’estar documentats amb aquest “salconduït” i tota persona que no portés aquest passi era detinguda i era obligada a tornar enrere o posada a disposició de les autoritats competents.

Per executar la política d’inspecció es desplegà un nombrós contingent de forces de seguretat. L’exèrcit i la Guàrdia Civil es complementaran en aquesta tasca, tot i que el pes del control fronterer el portà la Benemérita a través de les múltiples casernes encarregades de vigilar tots els camins procedents de França. Els cabanencs periòdicament s’havien de desplaçar a la caserna de la Guàrdia Civil de Peralada per renovar i pagar el seu “salvoconducto” i com es pot veure al salconduit de la Sra.  Maria Parada, el seu preu era d’una pesseta i només tenia validesa per a un mes.

Fins al 1955 encara hi havia restriccions de lliure circulació de persones dins l’anomenada “zona de frontera” (uns 50 km a l’interior de la frontera amb França) i calia comprar el salconduit per circular-hi. Aquell mateix any el general Franco visità el seu amic Miquel Mateu, a Peralada i s’assabentà que encara eren vigents les restriccions de circulació perquè el cuiner de Miquel Mateu no havia pogut arribar a Peralada per disposar d’un salconduit caducat. Pel que sembla, Mazo Mendo percebia personalment els ingressos de la venda dels salconduits, cosa que ell negà categòricament a l’informe que hagué de redactar per a Madrid sobre l’incident. Aquest darrer afer segurament fou la causa del seu trasllat al govern civil de Lleida l’any 1956.

Els desplaçaments al costat de la frontera es necessitava una autorització especial del Govern Civil que es donava per molt pocs dies. El 28 d’octubre de 1955, la família Heras-Gimbernat va rebre el permís per anar i tornar al “Barrio Español de los Límites (La Jonquera)”, un permís que caducava el dia 30. AHG170-478-T2-49194

Bibliografia:

• Calvet i Bellera, Josep. Des de l’Alt Empordà a la llibertat. El pas de refugiats estrangers durant els anys de la segona guerra mundial. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 37 (2004)
• Gifre Ribas, Pere. Fronteres. Una visió des de l’Empordà. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 2011: Actes del congrés: Fronteres
• Luis Mazo Mendo. Viquipèdia